Estén les cartes amb indiferència. La cigarreta crema, abandonada, en un costat de taula, tan arran de fusta que se la menja. Més enllà de les cartes hi ha una rotllana líquida. El got ha desaparegut.

—Hola!

Aparto la cadira de la taula. M’assec. Ell ben just si alça el cap.

—Ah, hola! —diu.

Jo miro les cartes. Onze de bastons sobre dotze de copes. Un nou de copes sobre un deu d’espases. Cartes que no lliguen.

Agafa la cigarreta. Treu una mica de fum. Torna a deixar-la a l’extrem de la taula.

—De manera que avui marxem…

S’arronsa d’espatlles. Però l’esguard que adreça al seu davant el traeix.

—El front…

Continua jugant. Me’l miro.

La porta s’obre i entra en Gomals. La deixa petar al seu darrera. Se’l veu insegur.

Avança cap al taulell.

—Eh, un conyac! —diu.

Tothom demana conyac.

En Puiggalí continua amuntegant carta sobre carta. Té un gest desanimat.

En Gomals eructa i algú riu. Mira al seu entorn. Després agafa la copa de licor i beu. Torna a mirar al seu entorn.

Estava begut, ho vaig veure de seguida.

Deixa el taulell i s’atansa a la taula.

—Vosaltres! —fa, amenaçador.

Tots dos ens mirem.

—Qui ha rigut? —pregunta.

S’ha equivocat de porta, però no diem res.

—Qui ha estat el fill de puta… —comença.

—No insultis —dic.

M’esguarda. Esguarda les cartes esteses sobre la taula. Torna a eructar, gairebé satisfet.

Després allarga el braç. Amb un cop de mà, esbarria el joc ordenat.

Es queda mirant. Espia la reacció d’en Puiggalí.

Un moment de silenci.

—Fill de puta… —repeteix aleshores.

En Puiggalí el mira. Mesura la seva corpulència. És un gegant.

—Què t’he fet? —pregunta.

—De mi no se’n riu ningú.

—No he rigut…

Recull les cartes i les ordena en una pila que deixa sobre la taula. En Gomals, d’un cop, les envia a rodar per terra.

—N’estic fins als collons, de tu!

És la borratxera.

En Puiggalí no gosa protestar. Me’ls miro tots dos. En Gomals s’impacienta.

—No dius res?

Potser no està tan embriac com sembla. El subjecta per la guerrera, obligant-lo a redreçar-se.

—Deixa…

Jo m’aixeco. Em mira.

—No t’hi posis —m’amenaça.

Allò no tenia ni cap ni peus.

—Fot-li una bufa —dic.

Però en Puiggalí espera.

—Si mai més te’n tornes a riure… —fa en Gomals, vagament ferotge.

—No he estat jo —diu en Puiggalí.

En Gomals li venta empenta i l’envia a seure sobre la cadira.

—Aquests senyorets… —fa, despectiu.

Escup sobre la bota de l’altre.

—Però fot-li una pinya, cony!

—Deixa’m estar —diu ell—. ¿No veus que no hi puc fer res?

Té la cara lívida.

—Bah! —exclama en Gomals.

S’allunya cap al taulell. Agafa la copa i s’empassa el conyac. Eructa encara i ens mira de reüll.

En Puiggalí, pensarós, concentrat, recull les cartes.

—Me l’han presa —diu.

L’hauria bufetejat!

—Però home, per què la deixaves? ¿No saps que hi ha molts pispes?

Sembla esmaperdut.

—Vés a veure l’oficial…

—Per què? No me’n donarà cap més.

Però s’aixeca. Es queda indecís, mirant d’una banda a l’altra. Al cotxe no hi ha cap oficial.

L’acompanyo a veure el sergent. Mig dormia.

—Què us passa, a vosaltres?

—M’han pres la manta —diu en Puiggalí.

El sergent l’ulla. Entre irònic i emprenyat.

—I què cony m’expliques, a mi?

—Home…

—Per què no la vigilaves?

Es treu la petaca i cargola una cigarreta.

—Què ha passat? —pregunta un caporal.

—A aquest, que li han fotut la manta —explico.

El sergent posa cara d’amoïnat.

—Quan ha estat, això?

—No ho sé —diu en Puiggalí.

L’altre el mira, més indignat.

—No ho saps? Què vols que hi faci, doncs?

—L’havia deixada al portaequipatges.

El caporal riu.

—Un turista!

—És que no hi ha dret —es queixa el sergent—. ¿On carall et penses que ets?

Encén la cigarreta mentre el mira.

—Què vols que faci, que te’n doni una altra? —pregunta, irònic.

En Puiggalí s’atabala.

—Si pot ser…

—Ara quan baixem —diu el sergent— te l’aniré a comprar als primers magatzems que trobi oberts. Et va bé?

Tothom esclafeix. En Puiggalí sembla que estigui a punt de plorar.

El sergent s’aixeca i canvia de to.

—Vine —fa.

Comença pel capdamunt del cotxe.

—A veure, vosaltres, l’equipatge…

Els soldats protesten, sense moure’s.

—L’equipatge, dic —es formalitza el sergent. S’aixequen i compten les mantes.

—Està bé.

Passa a un altre compartiment. Però ja tothom està assabentat de la investigació.

El sergent mira per sota els seients.

—A veure, traieu això…

Ho treuen, però no hi ha cap manta.

—Un altre cop, que la guardi més bé —es queixa un.

—Que carall! —fa el sergent.

Anem mirant.

—Eh! —diu de cop—. Aquí en sobra una. De qui són, aquestes?

El soldat del fons s’explica:

—Meves. L’altra és de casa.

—Ah, sí? A l’exèrcit tot és de l’exèrcit.

—Però ja es veu que és diferent —protesta el xicot.

Ho és. Més clara, amb unes ratlles vermelles.

—Te la quedes, doncs —diu el sergent.

Li pren l’altra. El soldat protesta de nou:

—Això no ho podeu fer! Jo he de donar compte d’una manta!

El sergent assenyala la de casa.

—D’aquesta. I prou, que no serveix de res.

L’altre es mira biliosament en Puiggalí.

—Que per culpa d’un merdós… —comença.

—A tothom li pot passar —s’excusa en Puiggalí.

L’altre, encara irat, se’n burla:

—No el sentiu?

Estrafà la seva veu:

—A tothom li pot passar… Un merdós que ets!

—Prou! —torna el sergent, més enèrgic, i passa la manta a en Puiggalí.

Tots estem de malhumor.

—Que per quatre dies que has de viure no et deixin ni respirar en pau! —exclama en Roda.

Ens quedem mirant una noia que travessa pel nostre davant. En González ens fa l’ullet:

—Quina ullera!

Riem, encara malhumorats.

En Puiggalí s’atura a mirar les postals del cine. Però el local està tancat.

A la plaça hi ha tot de gent. Una cua a les oficines de racionament.

En Roda s’entreté a parlar amb algú. Es queda enrera. El caporal es gira.

—Tu! —el crida.

Ell indica que ja ve.

—No sé si ho saps que estem de servei…

—Quin fàstic! —diu en Puiggalí.

—En això, d’acord. Tot és un fàstic.

Assenyala el soldat i la noia que s’atansen cap a nosaltres.

—Mireu aquest!

Somriem.

—De cacera! —diu en González.

El caporal s’ho mira de mal ull.

—La molesta —diu.

La noia camina a passes llargues. Gairebé corre. Però ell té la gambada ràpida.

No el coneixem. Deu ser d’una altra companyia.

—Quin manso! —fa en Condé.

—Ella no en vol —comenta en González.

Són a tocar nostre i la noia fa unes passes de costat.

—No hauria d’estar permès —diu en Puiggalí.

—Què?

—Que no està bé.

—Deixa que tothom es guanyi la vida…

El caporal està d’acord amb en Puiggalí.

—T’agradaria que molestessin la teva germana? —pregunta a en González.

—No en tinc cap.

—Tanoca…

Ens els mirem. El soldat se n’adona, però no deixa la noia.

El caporal no sembla decidit. En Puiggalí s’avança.

—La molesta? —pregunta.

Ella s’atura en sec, i el soldat al seu costat.

—Sí! —diu—. Sí que em molesta.

Està tota irada.

—Què significa, això? —pregunta el caporal.

El soldat es pensa que va per ell.

—Si és que ja no es pot dir res… —es queixa.

En Puiggalí torna:

—No veus que ella no ho vol?

—Calla! —mana el caporal—. Qui et creus que ets?

Se’l veu empipat.

La noia ho aprofita per anar-se’n. No sabem què fer. Tots allí plantats, nosaltres i el soldat.

—Au, vés —li diu el caporal.

El xicot gira cua i s’allunya en una altra direcció. El caporal es tomba a en Puiggalí:

—I no oblidis que el cap de la patrulla sóc jo.

No ho acabem d’entendre.

—Però si no he dit res…

—Encara has dit massa! Apa, en marxa…

Sortim tots, amb els fusells a les mans.

—De pressa! —crida el tinent.

Està nerviós. Dóna un cop d’ull al refugi.

—De pressa! —repeteix.

Surt tothom. Molts corren d’una banda a l’altra. Tots hem perdut una mica el cap.

—Dispareu. Foc a discreció!

No calia dir res. Els altres avancen. Els tenim damunt.

—Qui cony ha badat així?

Algú o altre en té la culpa. Després se sabrà.

Ara tots som darrera els sacs terrers, disparant desesperadament.

L’oficial corre cap a l’altre extrem, cridant:

—Morters!

—Grillats! —diu algú.

No sé per què ho deia.

Les metralladores fa estona que disparen, però els de l’artilleria encara dormen.

El sol s’alça a la llinda dels camps, retallant l’onada d’assaltants.

—Un! —compta el del meu costat.

Però no veiem res.

L’onada alenteix, si bé continua compacta. Contra qui disparen les metralladores?

Els morters han entrat en joc, però cauen darrera les línies que es mouen al nostre davant.

—Què collons fan?

L’onada vacil·la. Com titelles, cau tota una filera d’homes. Les metralladores afinen. Els altres, però, es refan.

—Són més que nosaltres —diu en Gomals, excitat.

Un sergent renega en veu alta i, després, calla abruptament.

Comencem amb les granades, tots alhora. De primer, és com una cortina.

Quan la travessen, n’hi ha que cauen a la trinxera i, d’altres, més enrera.

L’oficial retorna, afuat, amb la pistola a la mà.

—Les baionetes! Caleu les baionetes!

Però continuem disparant, esgotem les granades. Les metralladores fan molta carn.

L’enemic torna a vacil·lar i aleshores, per primer cop, se sent l’artilleria.

L’oficial corre com un boig amunt i avall, bramant ordres. Ningú no l’entén. Ningú no se’n preocupa. Sacseja un home que se’l mira amb una expressió buida, absent.

L’onada inicia un moviment de replec. De la trinxera, darrera un espetec de granades, salten una dotzena d’homes. Però ningú no ha donat cap ordre, ara.

L’oficial crida per contenir-los. Alguns tornen, d’altres cauen. En Roda plora. Un caporal amenaça l’oficial, que es posa a fer tot d’explicacions.

Només les metralladores disparen, ja sense eficàcia. Perfilades contra el sol, les siluetes desapareixen.

Queda una olor de pólvora, de sang, i la plana neta, immòbil. En el silenci, explota encara una granada. Les metralladores tornen a disparar, provocades per la remor, però a l’acte callen.

Un grup excitat envolta l’oficial. En Puiggalí, que passa per darrera, entra al refugi mentre tothom continua al parapet. Camina encongit, agafant-se una cama i amb el fusell mig arrossegant.

—Puiggalí!

No em sent. Deu estar ferit.

Els sanitaris es posen a la feina mentre corro cap al refugi.

En Puiggalí és al fons de tot, sense pantalons. Té les cames envescades i se les frega amb un paper.

No ho pot dissimular i envermelleix. Faig mitja volta.

—Tornen, tornen! —criden des del parapet.

A la porta, em giro. Em poso a riure, nerviosament.

Era poca-solta. En Puiggalí sense pantalons…

—Què fas aquí? —diu l’oficial que torna a córrer.

Em precipito cap als sacs.

—Mira-te’ls! —exclama en Cardona.

Són una punta negra a l’horitzó.

—Nostres?

Esperem.

El sergent es tomba.

—Al… to! —crida.

Tots ens aturem. Els punts engrosseixen, no gaire de pressa.

—Nostres? —insisteix algú.

Un murmuri travessa la columna. Mirem als costats de carretera, als camps. Gairebé no hi ha arbres. El terreny és llis.

—D’ells!

El sergent encara tarda una mica a donar l’ordre. A la fi, mana:

—Disperseu-vos!

Alguns corren camps endins, allunyant-se de la carretera. La major part s’ajacen a la cuneta.

Ja els tenim damunt. Distingim els ous negres que s’apropen amb un xiscle sinistre. Molts, encara estan drets.

El sergent ha esperat massa.

Ens cobrim el cap amb les mans, estrenyem una pedreta entre les dents.

Les dues bombes cauen sobre el camp, massa lluny. Les altres freguen la carretera. S’alça tot de terra que ens colga.

Els aparells fan la volta.

—Ei, on va, aquest ximple?

Tots observàvem els avions, però ara em giro.

L’home corre carretera endavant, en línia recta, desesperat.

S’aixequen tot de veus:

—A terra! A terra!

L’home corre, sense sentir res.

—Que potser vol que el matin?

Es gira a observar els aparells. És en Puiggalí.

El tercer avió deixa caure la seva càrrega. Els gemecs es barregen a les explosions. Ha fet carn.

En Puiggalí corre. Carretera enllà, com una llebre. Els avions darrera seu.

Quan sent les metralladores, fa un bot i salta al camp. Continua corrent.

Tornem a alçar el cap. Passa el darrer aparell i fem la volta.

—S’ha tornat boig! —diuen darrera meu.

Quan el primer avió torna, en Puiggalí salta de nou i tot d’una, quan recomencen a disparar, cau.

—L’han caçat!

No. S’aixeca i desapareix, com engolit per la terra.

—Oh!

Algú dispara contra els avions, però és difícil fer diana. Hi ha renecs i el tacatatac de les metralladores dels aparells.

Un silenci breu. Un crit. Els avions disparen de bell nou.

Els veiem allunyar-se cel enllà, sempre seguint el fil de la carretera. Restem immòbils.

El sergent s’aixeca el primer. Després, dels camps, comencen a sortir homes.

Formem. El recompte. En falten deu. Nou, perquè algú s’arrossega cap a la carretera.

—I aquest malparit!… —diu el sergent, mirant enllà.

Els sanitaris corren pels camps. Redrecen el ferit.

El sergent torna a mirar carretera amunt. Diu:

—En marxa.

Tres-cents metres més endavant hi ha un pontó. En Puiggalí ens espera amb un somrís trèmul.

El sergent passa sense ni mirar-se’l. Ell, s’incorpora a la columna.

Nit de llops. A l’altre costat se sent xerradissa excitada. Celebren una de les seves festes. Deuen haver-los donat licors.

Ens movem silenciosament, sense veure res.

Ens aturem al costat dels tres arbres despullats. Fa fred.

Molt quiets, inspeccionem el terreny.

—Mira… —mormola en Palau.

Em toca amb el colze. Toco en Puiggalí.

Observem les ombres. Es mouen.

—És la seva patrulla?

—Ho deu ser.

En Puiggalí alça el fusell.

—Quiet —diu en Palau.

Amb la mà, ens indica que ens ajupim.

Els altres avancen. No ens han vist. Han sortit de la trinxera per un extrem i avancen cap als arbres.

En Palau ens torna a tocar i comença a arrossegar-se cap a les mates de l’altra banda, molt a poc a poc. El seguim.

Des d’aquí, estem segurs de la nostra invisibilitat.

—Què fem? —pregunta en Puiggalí.

—Calla! Res. Deixem-los passar.

La patrulla s’apropa més i més, sempre adreçada als arbres. Nosaltres callem. Ara ens podrien sentir.

Engrapem més fort els fusells mentre s’aturen. És una imprudència.

Els hauríem pogut matar tots tres.

Aleshores es desvien cap a la dreta, en direcció de la nostra trinxera. Passen a fregar i s’allunyen.

—Els podríem fer la pell… —xiuxiueja en Puiggalí.

—Sí —fa en Palau—, i què passaria?

—Potser sí que havíem d’haver disparat… —dic.

En Palau no contesta. Es redreça.

Immediatament, se sent un tret. Es fa un silenci espès.

—Els han vist!

Els de la trinxera enemiga no sembla que s’immutin gens. Els tres homes retornen.

—És estúpid deixar-los marxar de buit… —dic.

En Palau torna a ajaçar-se.

—Espereu.

Els homes passen furtivament. No han perdut la serenitat. Ni han contestat el tret.

Premem els fusells entre els dits, nerviosos. Són molt a prop.

—Ara! —diu en Palau.

Fem foc simultàniament.

En cauen dos. El tercer arrenca a córrer i tornem a disparar. Cau, però veiem que s’arrossega.

La trinxera d’enfront s’ha posat en commoció. Engeguen trets a l’atzar. No saben què passa. Una metralladora deixa anar una ratxa, però lluny.

—A caseta —diu en Palau.

Retrocedim, sempre de quatre grapes.

Ja lluny dels arbres, ens adonem que en Puiggalí no ens segueix.

Ens aturem. Ens interroguem.

—Li trencaria el cap! —diu en Palau.

—Potser l’han ferit…

Torno cap als arbres, panxa a terra. En Puiggalí no s’ha mogut. Jeu, boca terrosa.

—Què collons fas?

—No res —diu, i comença a moure’s.

No ho entenc. Mai no ho va explicar.

En veure l’oficial, tots cinc ens posem a galopar. Ell es treu la pistola i dispara. De primer a l’aire, després al cos.

Saltem el marge. Però allí hi ha tres homes.

Arrenquen a córrer quan els caiem damunt i tots sortim a la carretera, més avall. Pel camp, no es pot caminar. Duem quilos de fang.

Ens amaguem en sentir el cotxe, però ja hem fet tard. Els dos oficials, un capità i un tinent, fan la volta per l’altra banda de camí i ens els trobem davant.

—On aneu?

Ningú no contesta. Ells tampoc no ho esperaven.

—En marxa!

Els precedim cap al cotxe.

No havíem vist el camió que el seguia, d’on han saltat tres homes armats.

—A dalt!

Pugem i dos d’ells s’enfilen darrera nostre. El tercer es posa a la cabina.

Dalt ja hi ha algú, mitja dotzena de fugitius, sense armes.

En Puiggalí es mossega els punys, irat. S’inclina:

—Quan engeguin, asseu-te davant del forat…

Indica la finestreta que comunica amb la cabina.

De primer arrenca el cotxe i, seguidament, nosaltres. Canvio de lloc.

En Puiggalí parla amb en Roda.

Al cap d’un moment, a la desesperada, cauen sobre els dos homes. Els ataquen de front, sense precaucions. Ells, agafats de sorpresa, es deixen desarmar.

Tots s’apinyen a la banda de darrera. Jo continuo al meu lloc. Els de la cabina no s’han adonat de res.

Dos quilòmetres més amunt, el camió alenteix en iniciar el pendent. En Puiggalí, amb un dels fusells, mana als dos homes que saltin.

Darrera, salten tots. Jo l’últim.

Ens posem a córrer cap al muntanyó per tal de vorejar-lo. El camió s’atura i l’home armat salta de la cabina. Ens mira. Mira el cotxe dels oficials que desapareix en un revolt.

Torna a pujar al vehicle sense dir res, sense disparar, i engeguen de nou.

No hi havia res a fer.

L’autobús frenava arran de la vorera, tocant el carrer de Roger de Llúria. L’Àngel Moles mirà a través de la finestreta, recollí la cartera i s’aixecà de pressa.

—Perdó…

—També baixem.

Va esperar i anà avançant darrera els altres.

En posar els peus al carrer, va dir quasi en veu alta:

—Tanmateix, era un infeliç… Pobre noi!