Barcelona, 11 novembre 44

Estimat amic:

No és pas veritat que únicament parléssim de tu durant la teva inesperada visita a Barcelona, tot i que hauria estat ben natural de fer-ho, ja que ets tu qui ha dut una vida moguda i estimulant a França i, després, a Amèrica. Jo, en canvi, què podia dir-te de mi? I què puc contar-te ara de les meves activitats?

Observo una vida tranquil·la i en el fons força sensata, com sembla que escaigui a una persona de la meva professió i, potser, del meu caràcter. Hauria de dir, encara: una vida solitària. Però això em plau i tinc el pressentiment que, en el futur, el meu allunyament dels homes s’accentuarà encara. Entén-me bé. Sé que sóc un d’ells, amb les mateixes esperances i desesperances i —no ens enganyem— amb les mateixes apetències. Un ésser, doncs, groller i concupiscent, més o menys inclinat als plaers elementals. La meva aventura amb la Feliciana, i d’altres, n’és una prova. Allò que et volia dir, doncs, és que l’animal humà concret, personal, em cansa una mica. Tot això que comparteixo amb els altres, sovint em fa una mica de fàstic. D’altra banda, sé que en la humanitat hi ha quelcom més; em cal creure-ho perquè, sense aquest convenciment, quin sentit tindrien les meves aspiracions i per què m’esforçaria a cercar una solució a uns problemes que ens afecten a tots?

Com pots veure, sóc bon tros paradoxal. Però em sembla que això ens passa una mica a tots, llevat d’aquells per als quals només hi ha la vida immediata dels sentits. Falta saber, de tota manera, si aquest home groller que tendim a veure en els altres, existeix a l’estat més o menys pur; l’aspiració a una vida més depurada, més digna, més noble, potser la trobaríem en tots, i aleshores l’únic que ens falta és un catalitzador prou eficaç per accelerar un procés que en el fons de nosaltres, de tots nosaltres, ja ha començat.

Però això és massa abstracte i m’allunya del que entenc per estil epistolar. Tornem, doncs, al punt de partida.

Els meus dies són fets de la rutina a què m’obliga la meva professió, de les recerques a què em lliuro, quan tinc temps, de cara a la preparació de la meva obra, i d’uns quants contactes socials, pocs, ja t’ho dic, i potser no gaire recomanables.

Continuo freqüentant, si bé sense gaire assiduïtat, la companyia de la Balbina i dels seus. Probablement la darrera cosa que hauries esperat de mi. Jo mateix n’estic sorprès, i això em fa somriure. Una colla d’esnobs, pagats dels diners que han guanyat fàcilment —i encara no ells, sovint, sinó els seus pares!—, preocupats només pel problema absorbent de com rebentar-los. Què vols? Són divertits. I ho són encara més, no cal dir-ho, aquells que, com jo, s’hi freguen sense gaudir del mateix «status» econòmic. Alguns, autèntics paràsits. Què podien esperar, però?

De tota manera, la distracció que em procuraven s’està acabant; són sempre massa iguals a ells mateixos. I jo, per la meva banda, com ja saps, evoluciono ràpidament. Em sento madurar com un fruit al qual tempta de caure de l’arbre. Tota la qüestió, ara, es limita a saber si verament cauré perquè em reculli una mà amical o bé em podriré lentament, abandonat a la intempèrie. Tot depèn de mi, és clar, sobretot ara que el problema de la subsistència material està pràcticament solucionat. No temo, doncs. He prolongat la imatge més per ganes de completar-la que per la realitat que comporta. Què puc témer, en aquest cas? L’home, però, és un ésser ple d’imprevistos. Tu ho saps.

Una abraçada del teu amic

Carles

Barcelona, 30 desembre 44

Amic Ventura:

Tenia la intenció de passar aquestes festes al poble, però a darrera hora m’he refredat i una desgana immensa de moure’m m’ha retingut aquí. D’altra banda, no ignores que per a mi és gairebé un sacrifici visitar la família; no cal que t’ho conti, perquè estàs al corrent. Et sorprendràs però amb mi que, després de tants anys de no haver demanat res, després d’haver triomfat en el sentit que ells entenen el triomf —la conquesta d’una situació econòmica sòlida (si bé modesta)—, després de tot això em mirin encara amb hostilitat. És a dir, no es tracta ben bé d’hostilitat. La cosa és més complexa.

El meu pare no m’ha pogut perdonar mai del tot el gest decidit que vaig tenir als divuit anys; aquest gest que m’alliberava del jou, va interpretar-lo com el seu fracàs. I això no pot suportar-ho. Tu no el coneixes gaire, però com que ja n’hem parlat altres cops, en el passat, m’entendràs. A ell li cal manar. He observat que la cosa és molt més freqüent que no ens imaginaríem des de fora, de manera que no puc pas considerar-lo com una mena de monstre. Ben al contrari; la seva actitud és maternal: la d’una lloca que cova els pollets. Però al mateix temps és un home, mancat per tant de certes qualitats de tendresa, de generositat, i la seva amor adopta la forma del despotisme. Fixa’t en el que passa amb el meu germà. És el mosso de casa, i ho serà mentre ell visqui.

No pot perdonar-me, doncs, aquella revolta, i durant les meves curtes visites al poble ha tingut sempre prou interès a fer-me sentir que no sóc gran cosa més que un hoste tolerat. L’amor que continua havent-hi en ell, és reprimit. Desbordaria, en la seva forma peculiar, si em sotmetés. És a dir, suposo que ara ja és massa tard i que fins i tot ell deu haver perdut l’esperança d’una retractació. Sap que no em pot oferir res. Però estic segur que l’amor, allò que per a ell és l’amor, continua habitant-lo. Sinó que jo aquesta forma d’amor no la puc pair; ni sóc prou insensible per acostumar-me al tracte simplement cortès que trobo quan un instint obscur, de tard en tard, parla en mi i m’obliga a agafar el tren cap a Tàrrega…

Perquè aquest instint no ha cridat prou fort aquest any, m’he quedat aquí. Em sap greu pels amics, per tu. Hauria estat agradable passar unes quantes hores plegats i parlar fins que el cor ens hagués dit prou. Serà un altre cop.

Ben teu,

Carles

Barcelona, 7 febrer 45

Car amic:

És veritat que hi havia quelcom més que vaig callar. Per què parlar-ne? Però tu ho has volgut i em forces a dir-t’ho.

Sí, no és únicament la família que em priva de sovintejar el poble. Hi ha d’altres coses. Una d’elles és l’ambient, que em resulta poc saludable. No podria aclarir-te del tot com això ha pogut succeir, quan de noi m’hi sentia tan compenetrat. Però em sembla que la culpa no és pas del tot meva. És indiscutible que el fet d’haver viscut lluny tant de temps i d’haver freqüentat un altre clima ha modificat el meu punt de vista i que ara difícilment podria adaptar-me a un tipus de vida que trobo foraster. No pot saturar les meves necessitats actuals. Però això no ho és tot.

El poble ja no és el mateix. Després de la guerra les coses han canviat, han canviat els homes. Una certa altesa de mires, una certa disponibilitat, una harmonia si vols que abans hi feia la vida planera, pel fet de la guerra i dels seus resultats s’ha convertit en recel, en hipocresia, dues coses que han engendrat una tensió netament visible sota l’aparent placidesa de les activitats diàries. Les ferides hi són més vives, més a flor de pell, que a la capital, i l’estrany que s’hi aventura, l’estrany que ja sóc jo, en sofreix. Sofreix també, i encara més, de veure amb quina facilitat la gent ha renegat d’ella mateixa. Em diràs que això ha passat a tot arreu, i et donaré la raó. Però, que vols? Resulta que el meu poble és aquest… Potser per això, per l’amor que indiscutiblement li tinc, m’hauria agradat de veure que s’escapava de la mesura comuna. Ara, m’hi sento com el peix fora de l’aigua. On són les persones amb les quals pots parlar amb sinceritat? I de tantes aspiracions que semblaven prou sòlides, què se n’ha fet?

Un sentiment de frustració, indiscutible, ha dut molta gent a desinteressar-se d’allò que és verament important, i aquelles energies, que de cap de les maneres no podien restar inaprofitades, en què s’esmercen? La resposta la saps tan bé com jo. Confessaràs que és desagradable.

Per què continuar? Seria tan amarg entrar en detalls, en personalismes…

Una encaixada

Carles

Barcelona, 18 maig 45

Bon amic:

Perdona aquest retard lamentable a contestar la teva carta. Dos mesos fa que la tinc i encara no havia trobat el moment de correspondre-hi. D’una banda la feina, absorbent com sempre; de l’altra, el disgust de tocar uns temes que, ara com ara, són de difícil discussió. La teva reacció a la meva darrera lletra n’és una prova. Si tu, que estàs per damunt de tot això, tu que has vist món i durant quatre anys has conegut la vida de fora, reacciones amb aquesta prevenció, per amable que sigui, què no farien els altres?

És potser per defensar quelcom que en el fons saps que és indefensable, que et decideixes a atacar-me. No te’n guardaré rancúnia, perquè hi poses les maneres i perquè —sóc franc fins al final— és cert que en la meva lletra del febrer tampoc no ho vaig dir tot.

Hi ha aquest tercer motiu; el record de l’Alícia. ¿Te’n pot estranyar, tu que fins a cert punt vas ser el meu confident, tu que sabies com l’estimava, com era de necessària a la meva vida? Però no, no te n’estranyes, ja ho sé. Sense que això et privi de fer-me una petita lliçó de moral.

Tens raó: per a mi, el poble encara és ple d’Alícia a desgrat dels anys transcorreguts i dels canvis que tot ha sofert. L’Alícia és a cada cantonada, esperant-me amb el seu somrís lluminós. Una Alícia que té divuit anys i els tindrà sempre; una Alícia eternament jove mentre jo envelleixo a poc a poc, i potser no tan lentament com voldria.

Què diries, però, si ara et confessés que les poques vegades que he pujat a Tàrrega ha estat, més que res, per retrobar-la? Perquè el que passa és terrible. La seva imatge s’esborra, el record es fa imprecís i, a mesura que el temps se’n va, la sento més i més llunyana. Em diràs que és natural, i ja ho sé. La vida té les seves exigències i, per tal de respondre-hi adequadament, ens cal abandonar les rèmores. Si això fos tan senzill, estaria bé. Però no ho és. Hi ha quelcom que perdura: el dolor. Un dolor tan o gairebé tan viu com anys enrera, un dolor, però, imparcial, si entens què vull dir; un dolor que, vingut del fet de la seva mort, s’altera de tal manera que es desvincula del seu origen. Hi ha el sentiment d’una pèrdua irreparable, però en certs moments es diria que ja he oblidat de quina mena de pèrdua es tracta. He sofert una injustícia, però quina? Si cada dia m’és més difícil recordar com era, com és que persisteix aquest dolor?

Per tal de retrobar-lo en tota la seva puresa, per tal de retornar-lo a l’origen d’on prové, m’he passejat pels carrers i pels indrets que tots dos vam sovintejar. No vull oblidar-la! Però també em fa una mica de por aquesta voluntat meva de perseverar en el record, i aleshores lluito contra l’impuls que em duria a Tàrrega a turmentar-me. Sé que, si hi cedís massa sovint, em tornaria boig.

Oi que ho comprens, encara que tot sembli paradoxal i innecessàriament complicat? M’ho sembla a mi mateix, però què hi puc fer? Hi ha sentiments que ens és tan difícil d’analitzar!

Una abraçada

Carles

Barcelona, 30 juliol 1945

Amic Ventura:

Ja sé que les meves lletres tenen aquest defecte. Continuen més enllà del que dic. I és que sóc un mal corresponsal. Em costa d’escriure cartes i, quan m’hi decideixo, me’n canso aviat. Aleshores poso punt final. Voldria ésser com tu, que no et dolen pàgines.

Per si fos poc, fa mesos que travesso allò que en podríem dir una crisi. No penso ni vull pensar en res que no sigui la meva obra, i al mateix temps no goso parlar-te’n. Potser perquè només crec en les realitzacions i em malfio sempre dels projectes, sobretot quan són meus, he preferit fer-hi un mínim d’al·lusions. Permet-me que tampoc ara no em confiï del tot.

La crisi, però, ja és una altra cosa. Relacionar-la tan estretament amb la meva obra futura com el paràgraf anterior autoritza de fer és, potser, fals. Per començar, ja plantejo les coses malament en parlar d’una crisi. Perquè res no ha fet crisi, res no s’ha resolt. Visc, ben a l’inrevés, en un estat d’incertesa i de descoratjament que cerca, precisament, de fer crisi d’un moment a l’altre.

La vida em cau a sobre, vull dir la mena de vida que meno, íntimament desordenada, caòtica. Sóc fill d’un temps de desordre, de violència, d’injustícia, i acuso el cop, com tothom. Són uns dies difícils per enlairar-se per damunt dels problemes immediats, urgents, la solució dels quals sembla necessària abans d’arriscar-se a especular.

¿No seria més útil, per exemple, que en lloc de perdre el temps bastint un sistema filosòfic que en definitiva no ofereix més evidència que els altres sistemes ja existents, ajudés a construir cases per als obrers? És clar que ja he fet tard, com no em vulgui llogar de manobre. Em caldria haver-hi pensat anys enrera, haver-me preparat a resoldre aquest problema des de l’angle de les meves capacitats. I això és el que em desespera, no haver-hi pensat. Vivim imprevisorament. Alguns potser tenen dret de viure-hi; d’altres, que pretenen assumir una funció directora, no. Jo sóc d’aquests. Com puc blasmar-me’n prou?

Bonica i desordenada carta, diràs. Sí, amic meu, bonica i desordenada i a mig fer. Que la teva subtilitat t’ajudi!

Una bona encaixada

Carles

Barcelona, 15 octubre 45

Car amic:

Aquest és el dia del meu alliberament. He abandonat gran part de les meves funcions «acadèmiques» i avui comença per a mi una vida nova. N’estava tan tip de l’esclavitud aquesta! El dia que m’hi vaig subjectar, però, va ser un dia clarivident. Aquesta esclavitud és la condició de la meva llibertat —és clar que relativa— d’ara. A la fi ha arribat el moment de complir les promeses que durant anys m’he fet a mi mateix.

Recordo vagament la meva lletra anterior. Quines ximpleries hi vaig dir! Com podia dubtar? ¿És que no hi ha una funció específica per a cadascú de nosaltres? Els paletes poden fer cases mentre jo construeixo l’edifici que abrigarà d’altres necessitats. Res no s’exclou, aquí. La inquietud i el malestar, doncs, han passat. Torno a estar segur de mi mateix.

No et molesti que no passi d’aquí. Ja et tindré al corrent.

Ben teu

Carles

Barcelona, 12 gener 1946

Estimat amic:

No m’han fet cap bé aquestes vacances. Ha estat agradable, certament —i no ho dic per simple amabilitat— veure de nou els vells amics i passar unes hores a l’Ateneu, xerrant una mica de tot. Això rejoveneix. Però hi ha tantes altres coses! Totes les que ja saps: la família, l’ambient conformista, Alícia…

Mentre vosaltres treballàveu, feia grans passejades. I saps que mai no vaig anar sol? Hi havia moments en què, per poc, hauria parlat en veu alta. No sé què em retenia. Potser el recel que un testimoni insospitat em sorprengués, potser quelcom de més greu. Però l’Alícia venia amb mi; una Alícia, ben cert, que ja no s’assemblava del tot a la que coneixia. Estava trista, com jo. Tots dos sabíem que ella ja no hi era. Però què dic! Només jo podia saber que ella no hi era…

De tornada a Barcelona, vaig aturar-me a Igualada a visitar la seva tomba. No està bé, això, prou que ho sé. Jo que no he tingut mai l’impuls de visitar ni la tomba de la meva mare!

D’altra banda, no he tret res d’aquesta visita. Un sentiment de frustració, d’inutilitat… Ara tardaré uns quants dies, potser unes setmanes i tot, a recobrar-me. Mentrestant l’obra, tot just iniciada, n’ha sofert. Em sento incapaç de tocar-la.

Sé que tardaré temps a deixar-me caure de nou pel poble. Per això i per tot el restant. Ignoro com pot haver-se escampat d’aquesta manera que he col·laborat a algunes revistes i que preparo una obra de caràcter filosòfic. Tu em vas dir que t’ho havies guardat, i et crec. Potser incidentalment algú ha vist un article, una nota… No ho sé. Però, ¿et vas fixar en l’aire veladament perdonavides amb què em parlaven uns quants individus que tenen les seves pretensions a la cultura superior? Què pots fer de bo, semblava que em diguessin, tu que vas fugir de casa teva i has viscut d’una manera obscura a Barcelona, tu que tots hem conegut de petit, quan corries amb la noia de can Tey, no pas més intel·ligent que tants altres, díscol i indisciplinat? T’hi vas fixar?

No me’n sento vexat; més aviat em diverteix. Tanmateix, és desagradable. Petits detalls d’aquesta mena t’obliguen a desconfiar de l’home. I en el fons d’això, què hi ha? Enveja, menyspreu, hostilitat, incomprensió? Potser una mica de cada cosa. Probablement, un cert sentiment d’incomoditat davant l’ovella que s’ha atrevit a separar-se del ramat i seguir, solitària, el seu camí.

De la família, més val no parlar-ne.

Una encaixada

Carles

Barcelona, 13 abril 1946

Volgut amic:

Ja sabia, perquè algú en va parlar un dia durant la meva darrera estada al poble, que tenies les teves intencions sobre la noia de can Tapiola, però com que tu no me n’havies dit res em semblà preferible no sol·licitar una confidència que no s’oferia espontàniament. Ara comprenc els teus motius: no estaves segur de res i no et volies precipitar.

Em sorprèn, però, saber quines raons t’empenyen al matrimoni. No asseguraria, certament, que fas un error, perquè la Núria, més pel que n’he sentit dir que per la mica de tracte que hàgim pogut tenir, em sembla una xicota que pot donar satisfacció a les teves aspiracions. Són aquestes aspiracions que desaprovo. Em semblen massa migrades.

Probablement que no era això el que esperaves d’un escèptic com jo. Però, escèptic? Fins on pot arribar, l’escepticisme? No pas fins a l’extrem de fer-nos inhibir dels problemes i de les situacions humanes primordials, em sembla. I el matrimoni és una d’aquestes situacions. Podem no creure-hi com en una solució ideal, i aquest és el meu cas. Però quan gairebé tots els homes hi creuen —o ho fan veure— cal considerar-lo prescindint d’aquell escepticisme de bon to. En altres mots: admès el fet, cal valorar els motius —i els camins— que hi menen.

El teu em sembla un dels més desencertats. «Cal fer un pensament», em dius, «perquè no sempre serem joves». I perquè no sempre seràs jove i un dia estaràs malalt i vols algú que tingui cura de tu, et cases amb una noia que no estimes… ¿No hi ha una deslleialtat, ací? Perquè: ¿no has pensat que ella sí que pot estimar-te? I, si fos així, què passarà quan s’adoni que tu no l’estimes, que li has mentit? Sacrifiques un altre ésser a la teva comoditat, al teu egoisme. I, perdona que t’ho digui, suposo que encara hi ha d’altres coses que no expliques. Sé, com tothom, que els Tapiola tenen diners i finques, i em consta, d’altra banda, que tu només tens la teva carrera d’advocat, la qual fins ara t’ha donat ben poques satisfaccions d’ordre econòmic. ¿Forma, doncs, part d’aquest «fer un pensament» millorar la teva situació social i econòmica —avui una cosa acompanya l’altra— unint-te a aquesta noia? No et pensis per això que reprovo els matrimonis en els quals els dos cònjuges gaudeixen d’una posició o d’una fortuna desigual. Fins i tot em sembla justa la unió que des d’aquest punt de vista podríem qualificar de mixta, puix que a la llarga, si es practicava, augmentaria el nombre d’individus i de famílies que tenen una posició folgada. Però em sembla poc honesta quan es tracta, no d’amor, sinó de sòrdida especulació.

Per què, amic meu, per què et deixes contaminar així, tu que eres tan desinteressat, d’adolescent?

Ben teu,

Carles

Barcelona, 23 abril 46

Apreciat amic:

Quatre ratlles només per acusar rebut de la teva lletra d’abans d’ahir. T’hi reconec: has respost a l’amistat amb l’amistat. No esperava, però, tant: que la meva carta et decidís a trencar les relacions tot just iniciades amb la noia Tapiola. Creu que, en llegir-te, m’he entendrit. Sí, amic, sí!

Demà t’enviaré un exemplar de la revista «Documents», on hi ha un assaig meu, força llarg, sobre El concepte vital de la mort.

Més que mai, una abraçada

Carles

Barcelona, 18 juliol 46

Car amic:

M’alegro que t’agradés el meu petit estudi sobre El concepte vital de la mort. En Pedrolo s’hi ha entusiasmat i, en general, ha estat força ben acollit per tothom. No han faltat, però, els qui s’han espantat una mica, davant d’aquesta primera obra seriosa, de la possibilitat que em converteixi en un filòsof diguem-ne professional. I en català, llengua morta! No sé què diran quan surti Raó d’ésser! Probablement no diran res; la conspiració del silenci. Hi són tan afeccionats, alguns dels nostres crítics, a ofegar tot allò que és sincer, independent, heterodox…

L’obra està força avançada ja. Si puc treballar amb la continuïtat dels darrers mesos, vull dir sense que pertorbacions degudes a la meva mateixa manera d’ésser interfereixin entre ella i jo, abans d’un any podré donar-la per enllestida. Potser més aviat i tot, però més val comptar una mica llarg. D’altra banda, surten molts desenvolupaments laterals que no tenen el seu lloc indicat en el text però que seria un error eliminar del tot. Simultàniament amb Raó d’ésser, doncs, i això retarda el meu treball, creix un conjunt de notes, veritables articles o assaigs algunes d’elles, que podrien tenir cabuda en un volum a part.

Treballo amb gust, en la soledat, sense més distracció que un passeig diari i —no te’n riguis!— la lectura d’alguna novel·la policíaca. Em refresquen l’esperit.

De noies, res, perquè em conec massa.

És possible que a mitjan agost em permeti unes petites vacances. Deu dies, potser quinze, al Pirineu. Per què no véns? Podríem passar-ho bé, fent excursions, pescant, discutint… Què et sembla?

Afectuosament

Carles

Es va sentir el timbre de la porta i en Ventura va suspendre el gest quan anava a desplegar la lletra següent. Escoltà.

Al cap d’uns segons, li va arribar la veu esquerdada de l’escrivent i una altra, greu, que no tardà a identificar. Vagament amoïnat, arronsà les espatlles.

Sense trucar, l’escrivent obrí la porta, s’esmunyí al despatx i digué:

—Hi ha el senyor Serals que ve a cobrar.

—No li podies dir que no hi era?

—M’ha dit que l’ha vist entrar…

En Ventura deixà el plec de cartes en un calaix.

—Que passi —va resignar-se mentre pensava frenèticament com se’l trauria de sobre sense ofendre’l. Pagar-lo, no ho podia fer.