De la llibertat. — Des d’un punt de vista estrictament filosòfic, el problema de la llibertat i, més concretament, de la llibertat humana, es planteja sovint sobre una base ambigua, en part potser filla d’una terminologia no prou exacta —però difícil de millorar— que ha distingit de bona hora entre substància o ésser, atribut i mode, sense una matisació que a l’hora d’endinsar-se en les entranyes de la qüestió ens permeti d’una manera indiscutible d’escatir a quina categoria, o a quin aspecte d’una categoria, pertany el plantejament o, amb més exactitud, per quina d’aquestes vies conegudes tenim més probabilitats d’assolir la meta. La necessitat de fer-nos entenedors, però, ens obliga ara a acceptar-la.

Hi ha, doncs, un problema previ sense la discussió del qual és impossible d’arribar a conclusions segures. Em sembla que podem descartar de bell antuvi que la llibertat s’ofereixi a l’home com una qualitat no essencial, d’efectes accessoris, ja que tota la rel de l’existència humana, ho sabem per experiència directa, descansa sobre el sòl de la llibertat. Això equival a concloure, ja abans de començar, que una certesa ens ha estat donada, i precisament l’única certesa que ens importava, és a dir: que l’home és lliure.

Dues expressions, però, d’un valor ben desigual, en aquesta afirmació, mostren els camins entre els quals l’investigador té la possibilitat de prosseguir. En dir que l’home és lliure, afirmem en ell un atribut que, de moment, res no ens demostra que existeixi. En assegurar que gaudeix de llibertat, afirmem en canvi la possibilitat d’una essència, d’un ésser o entitat distinta de l’home i exterior a ell.

Hem indicat, així, les bases sobre les quals cal centrar la discussió: ¿és l’home un ésser lliure o, merament, gaudeix de llibertat?

Ésser lliure significa dur en si mateix una qualitat que, sense l’home o la criatura capaç de llibertat, no existiria. Gaudir de llibertat és afirmar l’existència de quelcom que no ens necessita, perquè no és determinat per l’ésser lliure.

Però: què vol dir, de fet, ésser lliure?

Un ésser lliure no és la criatura que gaudeix de llibertat, sinó l’ésser que portant-la en ell mateix és, en definitiva, la llibertat. Som lliures en la mesura que som homes i deixarem d’ésser homes en la mesura que deixem de ser lliures. Una cosa és condició de l’altra.

No és la llibertat un do que se’ns ofrena ni una amenaça a la qual és possible d’escapar, sinó quelcom de consubstancial amb la nostra naturalesa, tan naturalesa nostra com el conjunt de les nostres qualitats físiques. Som la llibertat; cadascú de nosaltres és la llibertat, és a dir: cadascú de nosaltres és lliure i participa de la llibertat en el mateix sentit que, com que som homes, participem de la humanitat, idea abstracta basada en la simple coexistència d’una quantitat indeterminada d’homes. La llibertat, així, seria l’abstracció nada d’una quantitat variable d’éssers lliures per a cadascun dels quals, individualment, només existiria aquella llibertat pròpia.

Ésser lliures, doncs, per una pressió interior que no és res més que el resultat d’una llibertat encarnada en cadascú de nosaltres, ésser lliure amb la mateixa fatalitat que som criatures de carn i ossos, sense possibilitats de defugir quelcom que, pel sol fet d’ésser, som d’una manera indiscutible. Aleshores la inhibició no és possible, tota vegada que en ésser lliures posem contínuament a contribució la nostra llibertat, de la mateixa manera que com a éssers vius vivim i no podem deixar de viure fins que som morts. La llibertat que és cadascú de nosaltres ens obliga a fer-ne ús, i això en un sentit únic: podem escollir, però no ens és possible deixar d’escollir. No importa allò escollit, perquè ni que sigui escollint un no escollir ja escollirem quelcom que entrava dintre les nostres possibilitats i que no hauríem pogut elegir mai si no fóssim éssers lliures. Elegim, a despit nostre, amb la mateixa naturalitat que respirem, car el dia que deixem d’elegir ja no serem. Ésser, és ésser llibertat i fer ús per tots els mitjans d’això que hom és. Hom pot deixar en suspens unes qualitats, però no pot deixar d’ésser mentre és.

Ara: per què seria un ésser en el qual ésser es confon amb ésser lliure? ¿No podria ésser que la llibertat li fos una qualitat que existeix amb independència, precisament allò que fins ara negàvem, i que aquesta qualitat pogués d’una banda ésser compartida per d’altres criatures i, per un altre costat, ésser negada per l’ésser que en gaudeix? Què és una qualitat? Som bons o som dolents, estem sans o estem malalts. Si estem sans podem emmalaltir i si estem malalts podem guarir. Però la qualitat malaltia-salut existeix sempre, no tan sols com una possibilitat, sinó com quelcom de no accessori que ens informa. No podem escapar-hi. O estem sans o estem malalts. Una de les dues coses. Però no per això som la salut o la malaltia o totes dues coses alhora. No som res de tot això, sinó que la salut o la malaltia són quelcom que no som però sense les quals, una de les quals, no podríem ser. Potser seria qüestió de preguntar-se fins on és possible la distinció entre una cosa que no som però sense la qual no som i allò que som de necessitat. Si una qualitat ens cal per a ésser, ¿no és aquesta qualitat quelcom més que un simple atribut?, ¿no és ja la nostra manera d’ésser i, com a tal, el nostre ésser mateix? Sense aquella qualitat, si encara ens podem imaginar essent, seríem d’una altra manera, però ésser d’una altra manera ja és no ésser des del punt de vista de l’ésser concret, que només es pot comprendre essent tal com és.

La llibertat seria, doncs, una qualitat de l’ésser que aquest no pot negar. L’home no és lliure, però disposa de la llibertat, i en disposa tan necessàriament que n’ha de fer ús si no vol renunciar a la seva naturalesa d’home. Més: ni això no és possible, perquè renunciar a la seva naturalesa d’home en el sentit de la llibertat és, per a l’home, renunciar simplement a la seva naturalesa d’ésser. No seria la llibertat, com ens podia semblar, una entitat situada més enllà de nosaltres i que podem acceptar o refusar, ans una qualitat que ens qualifica necessàriament però que, no confonent-se del tot amb l’ésser lliure, qualifica també d’altres éssers, per la qual cosa continuaria existint quan l’home ja no fos. Nosaltres seríem dependents de la llibertat, però la llibertat no dependria de nosaltres. No hi hauria aquella identificació que dèiem en parlar de l’home com d’un ésser lliure, perquè la qualitat gaudiria d’independència si bé no hi hauria, al mateix temps, cap possibilitat d’escapar-hi, i l’ésser no podria renunciar a quelcom que li és consubstancial. Seríem lliures no pas en virtut del nostre propi ésser lliures, sinó d’una llibertat indefugible, superior a nosaltres, tota vegada que és capaç d’existència quan la nostra hagi cessat.

Ésser lliure i llibertat, aleshores, es confonen per un costat i es diferencien per l’altre, però pel costat que es confonen, que és el de l’ésser concret, humà, nosaltres, s’imposaria com una fatalitat de la qual no es pot fugir i que estem obligats a sofrir, sigui quina sigui la nostra voluntat. O, més ben dit, ja no podríem tenir, tampoc, una voluntat de no exercir la llibertat, sinó simplement una idea que podria no haver-hi llibertat, sense però que aquesta idea trobi la seva expressió justa, car la mateixa consciència necessària de la llibertat faria impossible d’imaginar concretament la seva negació.

Però, i aquest és un extrem essencial: fins a quin punt pot dir-se que és lliure l’ésser per al qual l’exercici de la llibertat és obligatori? ¿És lliure aquell que només pot escollir la llibertat o, en altres mots, que pel fet de poder escollir només la llibertat no pot escolliria? Perquè la facultat d’escollir pressuposa sempre la facultat de refusar. L’ésser obligat a la llibertat, l’ésser que sense la llibertat no seria, ja que no ésser com som equival a no ésser, fins on pot ésser qualificat d’ésser lliure?

La fatalitat mai no ha estat confosa amb l’exercici de la llibertat. Sigui la fatalitat exterior, aquestes forces anorreadores que s’abaten damunt nostre, sense possibilitat de control, en virtut d’un acte amb el qual vam desplaure els déus, o per mitjà d’un senyal pel qual som estigmatitzats, com en la tragèdia clàssica; sigui la fatalitat interior del drama modern, on l’home porta en ell mateix la llavor del propi desastre, aquesta fatalitat nega la llibertat.

De fet, modernament, potser sense vera consciència de les conseqüències a què ens abocàvem, aquesta fatalitat ha estat equiparada a la llibertat, perquè si la llibertat és allò essencial a l’home i sense la qual l’home no es pot concebre, la fatalitat que pren el seu lloc és o la mateixa llibertat que ha escollit o el resultat d’aquesta llibertat.

Però tant la llibertat que elegeix com el resultat de la llibertat d’elegir pressuposen sempre, l’una en acció, l’altre com a fet, l’existència d’aquella llibertat primera. Ara: en suposar-la, la neguen, perquè la llibertat, si ho és, és aquella qualitat que ens permet no tan sols d’ésser lliures en un moment determinat, sinó de continuar gaudint d’aquesta llibertat indefinidament. L’elecció limita la llibertat, però no fins a negar-la, car l’acció pot ésser sovint compensada per una altra acció de signe contrari. Només l’acció irreversible nega verament la llibertat.

La llibertat, doncs, es nega, es gasta, a mesura que ens decidim per accions irreversibles —com ho són totes les accions essencials. Això suposa una facultat de la llibertat de negar-se a ella mateixa, de minvar, ja que és únicament l’ús de la llibertat que ens mena a una acció irreversible. És com si hi hagués una quantitat limitada de llibertat que disminueix a mesura que en fem ús.

El problema més greu, però, és aquell amb el qual ens encarem en preguntar-nos si la llibertat consisteix també en la facultat d’escollir contra aquesta llibertat. ¿Fins on pot dir-se lliure l’ésser per al qual no hi ha elecció contra la llibertat? És ací, en aquesta impossibilitat d’elegir contra la llibertat, que aquesta i la fatalitat es confonen. Puc escollir entre realitzar una acció o realitzar-ne una altra, però no puc escollir una tercera solució que negaria la llibertat precisament afirmant-la.

M’és permès d’elegir entre fer i no fer, però ni en el fer ni en el no fer no puc descobrir la llibertat, perquè la limitació d’aquesta llibertat em priva de sentir-me lliure. Hi ha massa coses que em són refusades. Ara: me les pot refusar, la llibertat?

L’infant al qual es deixa escollir entre dues joguines, pot escollir el cavall o la nina, o no escollir ni l’una ni l’altra i quedar-se sense joguina. Allò que no pot fer és escollir-les totes dues, ni una tercera joguina que no li ha estat proposada. De primer, potser perquè fins i tot ignora l’existència de la tercera joguina, però més fàcilment perquè l’elecció li ha estat imposada, obligatòriament, entre el cavall i la nina. La seva llibertat és així restringida per uns límits que no pot franquejar, i això ja abans d’haver elegit. No és, doncs, que l’elecció hagi fet minvar una part de la seva llibertat, sinó que ja per endavant no disposava d’una llibertat total.

Possiblement, nosaltres desconeixem la joguina o les joguines que no podem escollir, però això no és prou per decidir que no existeixen. És més: seria una prova de llur existència la possibilitat d’un pensament que es planteja la viabilitat d’escollir contra la llibertat precisament per afirmar-la. No sabem què és decidir contra la llibertat en nom de la mateixa llibertat, però sentim la limitació del nostre ésser lliures en saber que només hi ha un camí per a nosaltres: el de la llibertat.

És des d’aquest punt de vista com es veu que no hi ha autèntica contradicció entre l’ésser lliure i la llibertat, entre l’ésser i l’atribut, car tots dos es conformen a la mateixa limitació i en ella es confonen. L’existència possible d’una altra llibertat, més enllà de nosaltres, no tan sols no és la nostra llibertat, sinó que seria la negació total del nostre ésser lliures tal com es manifesta en l’home. Una altra dimensió, doncs, a la qual no ens és permès l’accès, tota vegada que allí la llibertat s’anul·laria a ella mateixa i una llibertat que s’anul·la a ella mateixa és ensems l’afirmació i la negació de la llibertat…

La porta es va obrir violentament, trencant la lectura.

—No ho saps? —féu ella, entre ansiosa i excitada.

En Pedrolo alçà el cap i va mirar-se la seva muller.

—Vols dir d’en Puiggalí? M’acaben de telefonar…

—Ah!

Mostrà els papers que tenia davant.

—Precisament ara llegia les darreres pàgines que devia escriure, unes notes que va deixar-me. Em sembla que és la millor manera d’honrar la seva memòria…

Es va interrompre i, després, tocant les quartilles, afegí:

—I pensar que, un dia, algú podrà dir que honra la meva…

La seva dona se li atansà; l’havia entès.

—Som avui, ara —va dir.