—Ja saps que el pobre Puiggalí?…

—Sí. Seu, que trauré el barret… He llegit l’esquela. Saps detalls?

—No; com tu. També ho he vist al diari.

—Pobre Carles! La darrera vegada que hi vaig parlar, és clar que ja fa temps, no ho semblava pas, de malalt…

—No, ni ho estava. Mai no li havia vist fer un dia de llit… Era un xicot ple de vida.

—Jo no l’havia tractat gaire… Més que res aleshores que encara ens reuníem al «Navarra». Però ja saps que tampoc no s’hi deixava caure sovint. Sempre m’havia impressionat una mica, si vols que t’ho digui. Era tan sever!

—Sever… No, no precisament sever. Molt equànime, això sí.

—Tu el coneixies més, havíeu treballat junts…

—Sí, entre tots dos vam muntar els cursos per correspondència. Però ja el coneixia d’abans. Vam estudiar plegats.

—Ah! Era mestre, doncs? No ho sabia.

—No, home; vull dir a la facultat. Abans de la guerra vaig fer dos cursos de Filosofia. Anàvem a la mateixa classe. Sinó que després jo ho vaig deixar, mentre ell continuava. En aquell temps, però, era diferent. Vull dir que després va canviar molt, ell.

—La guerra, és clar.

—També. Suposo que hi va influir…

—I vostè, vol alguna cosa?

—Sí, porteu-me un cafè.

—De seguida.

—De tota manera, sempre havia estat una mica… com t’ho diré?… especial. Naturalment que aleshores era més jove i, per tant, veia les coses d’una manera més optimista… Ens vam fer força amics, encara no sé per què. Confesso que ens assemblàvem ben poc.

—A veure, fes-me’n cinc. Si molt convé, li dedico un article; s’ho mereix.

—Que si s’ho mereix, dius? Per això lamento més la seva mort. Una vegada que tenim un filòsof…

—Tant? Vols dir?

—Tu has llegit la seva Raó d’ésser?

—No, la veritat…

—Ah! Llegeix-la, doncs, llegeix-la! Ja t’asseguro des d’ara que no perdràs el temps. Jo hi creia molt, en ell. Vull dir ara, darrerament. Aleshores, quan estudiàvem, no podia pas preveure on arribaria. Ni ell, em penso! La filosofia sempre l’havia apassionat, això sí, però mai no havia dit que pensés consagrar-hi la seva vida.

—Vols dir que encara s’ignorava…

—Possiblement. Al capdavall, tot just tenia vint anys. Érem de la mateixa lleva, la del trenta-sis… Els llibres l’interessaven més que a cap altre de nosaltres… o l’interessaven d’una altra manera. Això sol ja li donava un cert aire de maduresa. Però tenia moments d’una gran espontaneïtat, no sé si m’entens…

—Sí, sí!

—I, amb això, era un rebel nat, saps? Potser perquè tenia molt viu el sentit de la justícia… Després el vaig perdre de vista durant molt de temps, no tan sols perquè, com et deia, vaig deixar la Universitat, sinó per la guerra. Ja no ens vam tornar a veure fins que tot s’havia acabat… Tot seguit em va impressionar el canvi que havia fet. No que fos inesperat, pensant-hi bé. Sempre havia tingut una tendència cap a la gravetat, però ara era diferent; hi havia alguna cosa de terriblement turmentat, en ell. No sé si te’n vas adonar mai, però sota la seva… diguem-ne placidesa i equanimitat, covava un sentiment tràgic.

—Si més no, tenia observacions que ho deixaven endevinar. Sempre que l’he sentit parlar, i ja saps que parlava poc, era per enderrocar una cosa o altra.

—I per construir-ne una altra allí on enderrocava. Però això potser no es veia tant; no era tan espectacular. Ara que, observacions profundes ja les havia fetes sempre. Recordo que a la facultat, de vegades, a propòsit de coses que als altres no ens suggerien res, era capaç de fer comentaris que et deixaven literalment esbalaït. Després hi he pensat sovint, en algunes de les seves afirmacions, perquè encara me’n recordo… «La intel·ligència no és feta per a les coses profundes», deia per exemple… Què et sembla?

—Potser ho havia tret d’algun llibre…

—No, en això sí que era extraordinàriament honest. Sovint en citava, de frases de les seves lectures, perquè llegia molt, i sempre deia d’on sortien. «La llibertat d’un home arriba fins allí on topa amb la llibertat d’un altre home», i afegia: Kant. Precisament aquest era el defecte més greu que li coneixia; resultava pedant. Per sort, després ho va perdre. Aleshores, vull dir quan estudiàvem, resultava un tret desagradable del seu caràcter. En el fons, però, era la senzillesa en persona; ja ho devies veure…

—Home, tant com això! En les seves converses hi havia molts sobreentesos. Potser és això que tu dius, que tenia un sentit tràgic de les coses.

—A mi em sembla indiscutible. Però llegeix Raó d’ésser. Allí veuràs amb quina mena de problemes es debatia. Hi ha capítols inoblidables de debò… Ah, què no hauria pogut escriure, si hagués viscut!

—No va publicar res més, oi?

—No… Uns quants articles i prou; entre ells un que et recomano, perquè va fer soroll, sobre el concepte vital de la mort. Però ja era una mica gran, quan va començar a escriure. Tenia trenta anys quan s’hi va poder dedicar de la manera que ell entenia que s’havia de fer. Abans… de primer la guerra, és clar, i després allò que no acabava de trobar el seu camí, d’orientar-se…

—Però tu el vas ajudar…

—No és ben bé això. Ja sé que ho sembla. Però potser em va ajudar més ell a mi que no pas jo a ell, si ho anem a veure. És a dir, no ho sé, perquè si no ens arribem a trobar les coses probablement no li haurien estat tan planeres. Amb les seves idees, que li interdien qualsevol mena d’ensenyança oficial, s’ho hauria vist malament. Només cal que et digui una cosa, perquè vegis: durant una temporada, abans de trobar-nos, i precisament quan de vegades venia al «Navarra» i vosaltres no en sabíeu res!, va fer de vigilant nocturn. M’ho va confessar més endavant… Què et sembla? Tot un llicenciat en filosofia fent de vigilant! I el més curiós de tot és que, en el fons, no li desagradava gens. Potser era una mica Diògenes. Només una mica, eh?, perquè aleshores ja pensava en la seva obra a fer i, és clar, per escriure li calia normalitzar la seva situació.

—Com vols dir? Pel que ell es proposava, potser tant se valia fer de vigilant com de professor.

—En principi, sí, però no a la pràctica. Entre altres motius, suposo jo, perquè pressentia que, si arribava a saber-se que feia de vigilant, ningú no se’l prendria seriosament. Encara que en dir això no sé si el traeixo. No és que m’ho digués mai; és a mi que em sembla comprendre-ho així. Ara, no hi ha dubte que, sense exigir gaire, li calia una certa seguretat. Per això no es va posar a treballar de debò fins que la va tenir.

—No és una actitud una mica burgesa, aquesta? I mai no em va fer la impressió que ho fos…

—No, que no ho era; gens. Però sabia una cosa, i és que l’obra ben feta, si més no la mena d’obra que ell volia fer, només podia dur-la a cap si solucionava el problema de la subsistència. Sabia més bé que ningú fins a quin punt la lluita per la vida absorbeix un individu i pot restar-li facultats; pensa que la carrera la va fer treballant. A casa seva ben just si el van ajudar.

—Eren gent pobra?

—No precisament que fossin pobres de solemnitat… Ni rics, pel que tinc entès. De fet, no en sé gairebé res, de la seva família. No en parlava mai, en Carles. Em sembla que les relacions no eren gaire bones.

—Si és servit…

—Gràcies. Em portareu una mica d’aigua?… Com et deia, i fos pel que fos, sempre es va haver d’espavilar. Estava, doncs, en situació de saber quin pa s’hi dóna. Un cop m’ho va dir ben clar: «No es poden fer dues coses alhora».

—No, però tots les fem!

—Sí… és a dir, segons com t’ho miris.

—Mira-t’ho com vulguis.

—No… Una cigarreta?… Hi ha molta gent, potser la majoria, que fan allò que s’avé amb les seves facultats, i aleshores no hi ha problema; la resta és un «hobby». El seu cas, però, era diferent. No podia pas viure de la filosofia!

—Ben cert. Però, veus?, això de fer de vigilant nocturn, com m’has dit, ho trobo excel·lent per a un filòsof… Espera, que tinc encenedor… D’altra banda, tampoc no és una professió absorbent. Disposava de tot el dia; mentre treballava, no li calia pensar en el treball…

—D’acord, però un home que treballa de nit bé ha de dormir de dia!

—No pas tot el dia.

—No, però què li queda? Posem que de vuit a sis, que em sembla que era el seu horari, hagi de vetllar. Bé necessitarà sis hores per a dormir… I si ara descomptes el temps que li cal per traslladar-se de casa al treball i les hores de menjar, ja em diràs què li queda.

—No devia pas quedar-li més temps quan treballava amb tu.

—Potser no. Però no era això. Ell estava disposat a sacrificar uns anys de la seva vida per crear-se una posició que, més endavant, l’emanciparia, si no del tot en part, d’un treball de rendiment econòmic. Això no ho vaig saber fins molt després, quan ja feia tres anys que treballàvem junts. Ja t’ho explicaré…

—Com va ser, però, que comencéssiu a treballar plegats? Em sembla que tu no el necessitaves pas…

—Sí; ja t’he dit que sí. No n’hi havia prou amb disposar d’unes pessetes. Jo sol no m’ho podia fer tot. A més, per què enganyar-nos? Ja saps com sóc! M’agrada una mica manar, fer l’home important… Rius?

—No; és que m’agrada la teva franquesa.

—És així. Però a l’hora de fer feina, si me’n puc estar me n’estic. I tampoc no estava tan preparat com ell, jo. De manera que en trobar-nos, la primera cosa que vaig pensar va ser: aquest és l’home que em cal! Val a dir, però, que aleshores no esperava pas que ell mateix es faria les condicions. Era més pràctic que no suposava, quan volia!

—Perquè et fiïs dels filòsofs!

—Sí, però espera, espera! A més em coneixia bé, vull dir que em tenia ben apamat. Des del primer moment va saber que, fet i debatut, tota la feina la faria ell.

—I la va fer!

—I tant!… Una tarda que vam coincidir al «Navarra», doncs, en sortir me’l vaig endur i vaig explicar-li que tenia la intenció de muntar uns cursos per correspondència, però que em calia un col·laborador. Em va escoltar fins al final sense dir res. Fins que li vaig preguntar: t’interessaria de treballar amb mi?

—I ell, és clar, va dir que sí.

—No pas de seguida. No era home de decisions precipitades. Per començar, em va fer una sèrie de preguntes. Volia assegurar-se, fins on era humanament possible, de l’esdevenidor d’un afer com aquell. És, com t’he dit primer, que tenia el seu costat pràctic… Després, encara sense comprometre’s, em va preguntar quines serien les condicions. Jo em pensava donar proves de generositat oferint-li, com vaig fer, un sou de dues mil pessetes mensuals.

—Quan era, això, cap al quaranta?

—El quaranta-dos.

—Doncs no estava del tot malament, en aquell temps, i si tenim en compte que vivia sol… Perquè no era casat, oi?

—No; vivia a dispesa… Molt bé, que estava. Però, veus com era? Precisament no li va agradar perquè estava massa bé.

—Aquesta sí que és bona!

—Molt bona. Però abans de dir-me el que et diré, em va preguntar encara quina seria específicament la seva tasca. Jo volia començar amb uns cursos de cultura general, ortografia, redacció, idiomes, química… ja saps, les coses de costum. Perquè no va ser fins una mica més endavant que hi vam afegir el curs de literatura i aquell altre sobre filosofia que va ser iniciativa seva… Bé, vaig dir-li que al meu veure ell es podia encarregar dels cursos de cultura general, redacció, etc.; de fet, de tots llevat dels d’idiomes i química.

—Feina ja li’n donaves…

—Ja ho sé. No volia pas regalar-li res. Però hi havia la qüestió dels textos. Això encara no ho tenia solucionat; més aviat pensava encarregar-los a algun especialista… Aleshores ell em va dir: jo te’ls escriuré i m’encarregaré de tot, però no et vull perjudicar; fem el negoci a mitges…

—No està malament!

—Jo, amb els diners, encara em pensava que tenia la paella pel mànec, però de seguida em va demostrar que no. Els cursos podien fracassar; aquell assumpte era una capsa tancada. En aquest cas, pagar dues mil pessetes era excessiu. D’altra banda, podien anar bé, i deixar força més diners. I en aquest cas, segons ell, no hi havia cap raó perquè me’n beneficiés jo sol…

—Ben raonat, a fe!

—I tan ben raonat! No m’ho va semblar pas… Perquè jo li deia que, al capdavall, ell no hi perdria res. Però em va assegurar que sí. Si les coses anaven malament, argüí, no era pas de creure que m’hi obstinaria. I aleshores, si plegava, ell es tornaria a trobar en la trista necessitat de buscar feina. Hauria perdut un temps irrecobrable en treballar per mi. I estava disposat a perdre’l, però el risc exigia una compensació, que era aquesta d’associar-lo al negoci. Com que la feina la faria ell, el podia considerar com un soci industrial…

—I tu hi vas accedir.

—Sí, però no pas perquè pensés en la seva conveniència, sinó perquè a mesura que el sentia parlar, posant-me condicions a mi que hauria hagut de posar-les-hi a ell, anava pensant que si algú era capaç de donar empenta a l’assumpte, era en Carles. Per estrany que et sembli, tenia una visió més realista que jo. A més, ja sabia que era treballador i dotat d’una gran força de voluntat.

—Així i tot, vas córrer un risc.

—Molt petit. Si el negoci no donava, també acabaria plegant, i, de moment, encara m’estalviava les dues mil o, si no totes, una part…

—Negociant!

—No. Negociants tots dos. Però ja està bé. A mi m’agrada la gent que sap defensar-se. No he cregut mai que pel fet d’ésser un filòsof, un home hagi d’oblidar l’aspecte pràctic de les coses. Sense menjar no hi ha filosofia ni hi ha res, oi?… Ens vam posar d’acord, doncs. No que fos tan senzill com ara sembla, perquè hi va haver tires i afluixes… Ell escriuria, com t’he dit, els textos i s’encarregaria de corregir el treball dels alumnes. Per als cursos de química i d’idiomes vam trobar d’altres professors.

—Però la cosa no devia rutllar gaire satisfactòriament, oi?

—Per què ho dius?

—Us vau separar.

—No ens vam separar… Aquesta impressió se’n té?

—Ah, no ho sé! És la que tenia jo.

—Doncs no, ja ho veuràs. Vam treballar junts tres anys. I ell no tan sols va complir sinó que va muntar aquests cursos de literatura i de filosofia que et deia, dels quals, naturalment, s’encarregà. El darrer no donà cap resultat, però això no és culpa seva. Hi havia poca gent disposada a desprendre diners per aprendre filosofia… A més, per ser just del tot, em cal dir encara que sovint m’ajudà en la feina administrativa, que jo m’havia reservat. No em fa res de confessar que, de fet, l’acadèmia la portava ell i que a ell es pot atribuir el vuitanta per cent de l’èxit obtingut.

—Per què te’n vas desfer, doncs?

—Tampoc no me’n vaig desfer! Ja t’ho explicaré. Vam treballar en aquestes condicions durant tres anys. Ell va lliurar-se a la seva tasca en cos i ànima. I mira que era una feina absorbent, si es volia fer bé. Però al cap de tres anys, quan ja havíem superat els temps difícils i la cosa rutllava tota sola, em va dir que ja en tenia prou. Bé, prou de certa manera… «Tinc trenta anys», va dir-me aquella tarda. «És l’edat límit que m’havia posat. A partir d’ara, em cal pensar en la meva obra». Me n’havia parlat sovint, abans, d’aquesta obra que pensava fer, però mai no m’havia dit que em deixaria.

—No va ser una mica deslleial, això?

—No, gens. Mirat des de fora, no ho sé, potser sí. Però de seguida veuràs que no. L’acadèmia ja no el necessitava, parlant clar. De primer havia estat insubstituïble, però ara que ja havíem agafat impuls qualsevol se n’hauria pogut fer càrrec; qualsevol capaç de complir amb els seus compromisos, és clar… És el que em va dir. Durant els darrers temps, li havia tocat una mitjana de tres mil pessetes mensuals… Em va dir, doncs, que els trenta anys era l’edat límit que s’havia fixat. Volia fer la seva obra, i necessitava lleure. Comprenia, d’altra banda, que, moralment, no podia continuar com associat meu si es desentenia d’algunes de les funcions que fins aleshores havia acomplert, encara que algunes d’elles no haguessin estat estipulades en el nostre contracte… En resum: em proposava, simplement, de desfer la nostra associació i de passar a la condició d’assalariat!

—Però tu, això és fantàstic!

—Per a tu, per a mi. Però no per a ell. Guanyar-se bé la vida, fer diners sobrers, fer-se fins i tot ric, si vols, no li interessava. El seu capital no eren diners, sinó lleure per escriure… Em va proposar, doncs, de seguir ocupant-se dels cursos de redacció i literatura. També del de filosofia, que li costava d’abandonar, però la feina que aquest donava era negligible, pel que t’he dit. Dedicaria dues o tres hores diàries a aquests cursos, temps que ja havia calculat que era més que suficient…

—I la compensació monetària?

—Què diries, tu?

—Home, no ho sé. Jo, en aquestes coses… Suposo que et devia demanar una quantitat, vendre’t la seva part del negoci…

—Oi? Doncs, no. Ho hauria pogut fer. El contracte era prou clar. Fèiem un negoci a mitges… Simplement, me’l cedia per no res!

—No pot ser! Ni un filòsof…

—Sí, sí, pot ser. És així. Em cedia la seva part del negoci i em demanava dues mil cinc-centes pessetes pel seu treball de professor, menys que no havia cobrat fins aleshores.

—Això s’explica; al capdavall tu havies de llogar personal per als cursos que ell deixava…

—Sí, ja ho sé. Però, ¿quanta gent coneixes que estigui disposada a renunciar a una part dels seus ingressos?

—Pocs. És a dir, cap.

—Doncs ell sí. Ara que em posava una condició. Dues mil cinc-centes pessetes mensuals era la quantitat que necessitava per viure i disposar d’un petit escreix per comprar llibres, etc. Preveia, però, que la vida podia encarir-se. Em demanava, doncs, per endavant que el seu sou fos sempre mantingut a la mateixa proporció. I també en el cas més improbable que la vida s’abaratís.

—Però aquest noi era més ximple que no em semblava. No pensava en el demà.

—No, no hi pensava. Jo, la veritat, no és per dir-ho, em tinc per un home tan honrat com el primer, i amb ell vaig ser d’una honestedat escrupolosa, perquè s’ho mereixia… S’ho mereixia tot, t’ho asseguro. Li vaig fer, doncs, aquesta reflexió. I saps què em va contestar?

—No.

—Que per a ell no existia el demà.

—Insensat, absolutament insensat!

—No existia el demà perquè no tenia la intenció de mullerar-se, no pensava tenir fills. La mena de tasca que s’havia proposat no li permetia carregar-se amb aquestes rèmores.

—Si tots pensàvem com ell, aviat acabaríem!

—Bé, és que ell potser no pensava ben bé així. Vull dir que només hi pensava en relació a ell; era un projecte personal. Al seu dir, cadascú té la seva funció determinada, en aquest món. I la seva el privava de lligar-se. Necessitava llibertat…

—Molt bé, admetem-ho. Però encara hi havia una altra mena de demà: podia caure malalt i veure’s en la impossibilitat de treballar.

—Sí, i li ho vaig recordar. Ell ni hi havia pensat. Li vaig fer avinent que acceptava totes les seves condicions, però que entenia que si un dia es veia incapacitat de guanyar-se la vida continuaria cobrant, no com a mestre, sinó en qualitat d’associat meu. La part que li corresponia de la nostra associació és convertia així en una mena d’assegurança. Ho va acceptar, és clar.

—I ara com ha quedat, això?

—Què vols dir?

—Vull dir ara que s’ha mort…

—De cap manera. No hi ha problema. Per començar, fixa-t’hi bé!, no va voler cap paper que el garantís contra una possible porcada meva. Va dir que ja ens coneixíem prou i que no hi havia res de tan bell com poder confiar en els altres. Tota una lliçó d’honestedat, em sembla! De manera que vam dissoldre la societat i llestos. Fins que se’n va anar.

—I per què se’n va anar?

—No ho he sabut mai amb exactitud, això. Va ser l’any passat. Un dia es presenta al despatx i em diu que se n’anava al poble. Ja saps que era fill de Tàrrega… A la seva manera, era molt reservat. Em va dir només que les coses havien canviat, que no li quedava més remei que renunciar al seu lloc de professor i que probablement a partir d’aquell instant ja no el veuríem gaire més per Barcelona. En preguntar-li si havia heretat, va riure i va contestar que no. No era difícil de veure que no tenia ganes de donar explicacions, de manera que no vaig insistir.

—I se’n va anar.

—I se’n va anar. Únicament una vegada vaig tenir una carta seva, en la qual, per cert, no em deia gran cosa. Jo suposo que potser li va semblar que allí podria treballar amb més tranquil·litat. Devien donar-li algun petit càrrec, o qui sap!, potser sí que a casa seva tenien alguna cosa.

—I ara s’ha mort…

—Sí… Era un gran noi. No deixis de dedicar-li aquest article que m’has dit.

—Sí, ho hauré de fer, ja ho veig…

Consultà el rellotge.

—Ui! —va dir—. Xerrant xerrant ens ha passat el temps. Encara he d’anar a la redacció. Et quedes, tu?

Va aixecar-se i recollí el barret.

—Sí; per a mi és d’hora.

—Cambrer!

—Deixa —féu en Francesc Estellés—. Ja pagaré jo.

—Bé, gràcies, doncs.

Va allargar la mà i tots dos homes encaixaren.