De l’alba indiferent sorgia l’horror del paisatge que vorejava la carretera. L’estreta via havia quedat convertida en un camí de sentit únic per on avançava feixugament la columna que s’adreçava, en desordre, derrotada i espectral, a la frontera francesa.

A ambdós costats, al llarg de les cunetes, entre els arbres en certs indrets espessos i encara no vestits, la ferramenta que uns dies abans, potser només unes hores enrera, havia estat cotxes, camions, tancs, remolcs i canons, emergia de la terra i de la vegetació com tot de membres de nàufrags dreçats en un darrer gest que demana auxili abans d’enfonsar-se definitivament.

Alguns vehicles estaven carbonitzats, d’altres eren mers fragments que no conservaven gairebé rastre de llur forma primitiva; d’altres, però, sencers, quasi impecables, hom es preguntava per quin atzar havien quedat arraconats com uns invàlids. Probablement la manca de combustible havia obligat llurs ocupants a deixar-los.

Hom imaginava fàcilment la tragèdia de tots aquells que havien saltat d’una cabina pròpia per demanar un lloc a qualsevol dels altres vehicles, tots curulls de soldats, de civils, carregats de vegades amb tota llur impedimenta heteròclita de matalassos, taules, cadires, potser miralls i tot, restes encara d’un naufragi que s’havia emportat la llar, el llarg treball d’anys sintetitzat en unes quantes possessions que ara hom s’enduia vers un destí ignorat, vers una vida miserable, vers l’exili on començaria una altra tragèdia: la de l’enyorança.

Entre els vehicles motoritzats avançaven carros de marxa calmosa, amb una, dues o tres mules junyides a les barres, el carreter amb les cames llordes de quilòmetres caminant penosament al costat de les bèsties, la dona i la quitxalla dalt de l’amuntegament d’objectes apressadament col·locats, sense ordre, gairebé sense amor, perquè en els cors ja només quedava lloc per a l’ànsia, per al pànic, per aquesta avidesa indecisa, inconcreta, però punyent, en la qual es refugiava tot allò que en els fugitius encara hi havia de vida.

La columna es movia lentament, amb parades abundants. Un vehicle s’havia quedat enmig de la carretera i calia apartar-lo. Els soldats saltaven dels camions, renegant, i durant una estona només s’oïen llurs veus irades i cridaneres, mig submergides pel roncar d’altres motors, més endarrera o més endavant, on la columna prosseguia. De vegades l’obstacle era de maneig difícil i la maniobra s’allargava. L’ànsia febrosa dels qui esperaven creixia com una heura i se’ls arrapava al cor, al ventre; d’altres homes, impacients, abandonaven cotxes i carros i aportaven llur força o llur iniciativa a la remoció de l’obstacle.

Després, la marxa reprenia. La capacitat d’admiració dels ocupants dels vehicles ja feia estona que s’havia exhaurit, i també llur facultat de compassió. Quelcom de dur barrava el pas als sentiments cordials i eren mirades distretes, indiferents, les que relliscaven per damunt de les desferres i dels cadàvers que, ací i allà, els feien companyia —tan inútils, tan tètrics i desemparats els mecanismes com els homes.

Un immens cementiri envoltava la carretera i el primer terme dels camps estesos més enllà de l’asfalt. Feia dos o tres dies, potser més i tot, que la columna, sempre la mateixa columna, contínuament envigorida per novelles aportacions, avançava entre l’espectacle obscè de les víctimes. Costava ara d’imaginar un paisatge lliure i net, sense més presència que la dels arbres que vigilaven la ruta amb un gest protector i amical.

Les mirades escrutaven afanyosament l’horitzó. De nit, el perill havia estat més remot; la columna es movia sense llums i de segur que era difícil localitzar-la des de l’aire. Ara, amb la llum, l’angoixa havia reprès. El cel, però, s’aclaria, net de núvols i d’avions. No hi havia cap trepidació que no fos la dels motors, terriblement insistent, que solcaven la terra.

La Conxita, asseguda i replegada contra ella mateixa per tal de combatre més avantatjosament el fred, premuda entre cossos desconeguts d’home, de dona, d’infants, fitava les copes dels arbres i el cel, damunt. No volia veure res més. Coneixia de sobres aquell paisatge d’objectes en desús i de cossos morts arrenglerats al llarg de les cunetes. Era com si hi hagués viscut sempre. Els seus vint-i-sis anys havien oblidat ja els panorames amables o descarregats d’amenaça que fins aleshores emmarcaren la seva vida. Fins i tot l’horror d’aquells dos anys i mig de lluita li havia estat estalviat. No havia vist res. Únicament, durant els primers dies, les camionades de milicians que travessaven l’avinguda de Catalunya, camí del front d’Aragó, tots dempeus sobre els vehicles i, a les mans, el fusell que semblava més una penyora de protecció que una arma de combat.

Les circumstàncies li evitaren qualsevol mena de vexació. La posició del pare, tan respectat, va fer que la família no sofrís en la pròpia carn cap de les ferides habituals en una guerra fratricida. Ni germans no tenia que, amb llur partida al front, obliguessin els seus a realitzar de debò la dura realitat de la guerra. Res, res més que les petites molèsties que un estat d’anormalitat aporta fins i tot a aquells que fan la llei, si són honestos com ho volia ésser el seu pare.

Sabia que hi havia hagut assassinats, que moltes persones foren desposseïdes de llurs béns, sense que se’ls oferís, de vegades, cap mena de compensació, ni que fos en forma de treball. No ignorava que alguns vivien amagats, per defugir odis, venjances o, simplement, la incorporació a un esforç comú. Sabia tot això com una cosa remota, estranya al seu ambient, una cosa en la qual no tenia ni art ni part i que en definitiva no era culpa de ningú —potser perquè ho era una mica de tots plegats.

I després, de cop, la urpada brutal se l’havia enduta per aquests mons de Déu a presenciar tota la carnisseria d’una fugida desesperada. Les paraules grolleres dels soldats, les execucions sumàries al costat de qualsevol arbre, sense pudor, davant de tothom; l’espectacle degradant de la humanitat miserable que vomitava, defecava, fins i tot copulava al descobert; la lividesa dels homes porucs, les esfereïdes corregudes cap als camps veïns quan d’entre els núvols sorgia l’aviació, el desordre, el campi qui pugui que l’havia separada de la família. I abans, abans, la mort d’Alícia…

Tot això pesava dintre seu, però no hi pensava. No pensava en res. Quedava encara molt de camí i la guerra reclamava encara la seva pitança. Qui es quedaria sota els arbres que vorejaven la ruta? Qui? Potser ella mateixa?

De cop, el vehicle s’immobilitzà gairebé en sec. Ningú no es va moure. Les parades eren freqüents i tothom s’havia acostumat a quedar-se al seu lloc, sense curiositat. Les copes dels arbres, ara, semblaven més pròximes, com si el camió s’hagués arrecerat a la cuneta. Després es va sentir la porta de la cabina i la remor d’algú que saltava a terra. Un altre camió, ple a vessar, passà pel costat del vehicle aturat, i més enrera en venien d’altres. Què passava?

Un home, a la fi, es redreçà; una figura esquàlida, embolcallada amb una manta. Duia pantalons de civil, però sota l’embolcall mig obert es veia una guerrera. Un renec va ser tot el seu comentari, però a ningú no li calia res més. Alguns amb pressa, d’altres més lentament, tothom acabà per aixecar-se.

El camió s’havia aturat en una banda de carretera, obstruint-ne parcialment el pas, el qual ben just si quedava prou obert perquè poguessin circular els vehicles de gran tonatge. Els homes que viatjaven a la cabina ja havien desaparegut, sense dir res a ningú.

Una dona començà a somicar mentre la gent saltaven les baranes. La Conxita s’estirà, vagament angoixada. En aixecar-se, tenia els membres entumits. L’abric, folgat, no l’havia protegida gaire. Tastanejà pel terra ara aquietat del vehicle i, en sentir-se més segura dels seus moviments, imità els companys de viatge. Saltà a la carretera.

I ara què?, es deia. Ara res. Ara esperar. Esperar, però, era perdre el temps. La gran majoria de gent que havia ocupat el camió s’allunyava ja a peu, lentament, una mica encarcarats com ella. No eren els únics, és clar. Prop dels vehicles curulls avançava tota una humanitat en destret, homes i dones amb els peus llatzerets per les caminades inacabables, amb els vestits esparracats i les cares consiroses que reflectien l’amarguesa de la derrota.

La Conxita s’incorporà a la corrua. Les esperances d’aconseguir un altre vehicle eren escasses. Més valia no pensar-hi.

Més amunt hi havia un amuntegament de vehicles mig calcinats. Devien haver xocat. Un d’ells s’havia encès i comunicà el foc als altres. Al costat mateix, intactes, dos cadàvers. No eren dels ocupants dels cotxes, prou bé que es veia. Un d’ells, de fet, ni era un cadàver, car es va moure. La Conxita ni es va preguntar per què s’havia ajaçat. Ho comprenia. Ella mateixa sentia la temptació de desviar-se del camí, de deixar-se caure en un racó qualsevol i dormir, dormir, dormir… Tot li feia mal. Un cansament ferotge li blegava els membres, posava una anella roent entorn del seu cap. Duia damunt seu el pes de tots els quilòmetres fets des de la sortida de Tàrrega, l’angoixa de tots els minuts dreçats hora darrera hora al seu davant amb llur contingut d’imprevist, el pànic de les corregudes desbocades a través dels camps, la nàusea de totes les escenes presenciades, el llord fardell d’una guerra que, a la fi, la convertia en carn de la seva carn.

Malgrat això, prosseguia. No sabia per què, però prosseguia com tots, tan miserables, tan desemparats com ella. Els ocupants d’un cotxe van fer-li senyals, però ella refusà. Eren quatre militars joves. Un instint infal·lible va dir-li com aprofitaven aquests la derrota. El cotxe va continuar sense haver-se aturat del tot. No podia fer-ho sense provocar les ires i els insults dels viatgers dels vehicles que anaven darrera.

No demanà res a ningú. Era inútil. La fugida, la dissort col·lectiva, no havia pas obert la gent a la generositat, sinó a l’egoisme i a la desconfiança. Ningú no pensava en la pell dels altres; prou feina tenia amb la pròpia.

Dintre el seu abric que començava a deslluir-se, amb dues grans taques de greix a l’esquena, pescades no sabia on, avançava amb la corrua. Els vehicles la fregaven, però ni se’n preocupava. No els temia.

Feia hores que no havia menjat, però no tenia gana. No tenia res. Ni delit de caminar, de fugir. Res. Molts dels fugitius es devien sentir com ella. Però tots continuaven, cap al demà, cap a la vida nova que potser els esperava en algun lloc, cap a la mort, ningú no sabia cap a què; podia ésser qualsevol cosa.

Es fatigava. Cal dir que no havia estat pas afortunada en l’elecció del calçat. En sortir de casa, no havia previst res de tot això. I ara les seves sabates de taló alt eren terriblement inadequades a aquest pis irregular i ple d’obstacles. No hi podia fer res, però.

No sabia on era. Feia hores i hores que devia haver sortit de Barcelona, però això no li fornia cap orientació. Quantes vegades s’havien aturat, de nit? Quina era la mitjana de velocitat de la columna? No ho sabia, ni li importava gaire d’esbrinar-ho. Només hi havia un objectiu: fugir, fugir…

Tot d’una, una cruïlla i una casa. D’altres n’havia vistes, cases tancades i barrades; cases obertes, amb les portes esbotzades; cases gelosament guardades pels seus habitants; cases abandonades per tothom, on ja no quedava res…

Una indicació, amb dues fletxes que assenyalaven direccions oposades, deia: «Sils. Llagostera». Hi adreçà una mirada indiferent. Mai no havia sortit de les comarques de ponent, com no fos per qualque viatge a Barcelona; desconeixia, doncs, l’exacta situació d’aquell parell de pobles el nom dels quals, però, no li era estrany. Per aquelles dues carreteres s’atansaven també vehicles i vianants, soldats i civils, però la columna era molt discontínua. Tots anaven a engrossir la riuada que avançava per la carretera principal.

En arribar a la casa va veure que era un establiment de begudes, al costat d’un garatge. Davant d’aquest darrer hi havia tot de cotxes arranats a la paret, com si fessin cua, però al garatge no es veia ningú.

Es va aturar prop dels dos graons que, a través d’un petit pati cobert, menaven a l’interior del local. De cop, tenia set. No gana, únicament set. Però vacil·là. L’experiència li havia ensenyat que enlloc no quedava res de res i que, si quelcom quedava, la gent ja es preocupaven d’amagar-ho. Ningú no volia diners d’aquells.

Va obrir la menuda cartera que duia a la butxaca de l’abric. Li quedaven deu pessetes. Gairebé va somriure. Ara ja no eren pessetes, ja no eren res més que un trosset de paper per encendre el foc. Va trobar-ho molt amarg i, indecisa, mirà de nou el local.

Algú en sortia, algú hi entrava, però no semblava que s’hi aturés ningú. Temps de demanar menjar, beguda, d’encaixar el refús, i altre cop a la carretera.

Es va decidir. Si més no, descansaria. Provaria de descansar. Davant d’aquesta possibilitat, ara, contràriament al que li havia succeït fins aleshores, la urgència de la fugida cedia. Sense adonar-se’n ella mateixa, començava a abandonar-se.

Pujà els dos graons, travessà els dos metres de pati i enfilà un altre graó. La porta estava ajustada i la va empènyer. Dins hi havia gent, però poca. Al fons, un taulell sense ningú que el servís. No es veia cap ampolla, res. Es decantà cap a l’esquerra i es va asseure a la primera cadira que trobà. Amb un gest las, abandonà els braços sobre la taula, acalà lleugerament la testa i va tancar els ulls.

En obrir-los de nou, algú venia de l’altre costat del local, de cap al fons. S’atansava, semblava que s’atansés a la seva taula. Era un soldat, brut i esparracat, amb una sabata oberta de la sola, la qual cosa l’obligava a caminar a poc a poc i alçant desmesuradament el peu. No el va conèixer i, un moment, desvià l’esguard.

El xicot ja era al seu costat, s’inclinava i fins i tot li somreia. Això va semblar-li estrany, perquè el somrís era gairebé alegre. El va mirar amb més atenció. Però era un desconegut.

—Conxita! —digué ell.

I aleshores, de cop i volta, va saber qui era. Ni entenia, ara, com era que no l’hagués reconegut.

—Carles!

El noi va agafar una altra cadira i es va asseure.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar-li immediatament—. I tu sola?…

Va contestar amb un gest del cap a la segona pregunta. L’altra no demanava resposta.

—I… i l’Alícia? —s’interessà el xicot.

El va mirar. Ah, sí, ara ho recordava tot. Pobre noi!

Va desviar l’esguard i els ulls se li entelaren. No arribà, però, a desfer-se en llàgrimes. Ell, que ja endevinava alguna cosa, va allargar una mà imperiosa, impacient, i li agafà el braç.

—I l’Alícia? —repetí.

La Conxita va moure la cara d’una banda a l’altra, en un senyal de negació que no volia dir res.

—No… —afegí.

—On és?

Com dir-li que l’havien enterrada a Igualada? Però els seus sentits estaven massa esmussats, el seu cos massa fatigat i la seva ment funcionava amb massa imprecisió per pensar verament a preparar-lo per a la notícia. Va contestar simplement:

—És morta.

El xicot es va quedar totalment immòbil durant un segon. Res no es bellugava en ell. Una immobilitat de pedra. La noia el fitava sense curiositat, buida. Després, lentament, ell recobrà l’ús dels membres, de la veu.

—Morta… —va fer.

Va sacsejar-la pel braç.

—Però, com, com! Digues…

—Una metralladora, a la sortida d’igualada —mormolà ella.

En Puiggalí ja no l’escoltava. Els ulls se li havien amarat i les llàgrimes se li escorrien galtes avall. Va sanglotar i amagà la cara entre les mans.

Ella continuava mirant-lo, però ara el cansament l’havia abandonat. Al contacte d’aquell dolor, es despertava. Però no va fer res, no va dir res. Esperà.

El sanglot va estroncar-se, seguit d’un altre i un altre, remors somortes i convulsives darrera les mans que cobrien els ulls. Després el plor rajà més dolçament, quiet i pausat. Ella el sentia allí, sense veure’l.

El xicot va fer un esforç per dominar-se. Però la Conxita no va prosseguir fins que es va treure les mans de la cara i li mostrà els ulls envermellits i xops, les galtes plenes de rastres de llàgrimes.

—Feien foc des d’un terrat… Van ferir moltes persones…

Ell semblava incrèdul, ara.

—I l’Alícia…

—Sí. Ella i un soldat van ser els dos únics morts. No es va adonar de res —afegí convencionalment, i ell parpellejà.

Va fer-se el silenci. Després el noi tancà el puny i, sense força, colpejà la taula.

—Alícia… —va dir en veu baixa.

Les llàgrimes tornaven a vessar-li dels ulls, i aleshores s’aixecà bruscament. Gairebé corrent, s’allunyà cap al fons del local, passà pel costat del taulell abandonat i va desaparèixer darrera una porta.

La Conxita no gosà seguir-lo. Només amb la mirada, que es quedà fita en l’obertura que donava a un espai descobert, més enllà del qual es veien uns arbres sota la llum terrosa del dia.

Sense moure’s, esperà pacientment la seva tornada, totalment oblidada, ara, que tenia set, que potser tenia gana, que estava sola i que havia perdut tots els seus pel camí, durant un atac aeri…

Pensà en l’Alícia, la seva germana. L’Alícia i en Carles. Havia estat la seva confident. L’Alícia li ho contava tot, o gairebé tot. Com s’estimaven, Déu meu!

Des de sempre, des de menuts, quan a tota hora se’ls veia plegats. De primer es barallaven; després es van estimar. Un dia els va sorprendre quan es petonejaven a l’entrada. A ella, més gran, mai no l’havia besada ningú. Va quedar impressionadíssima.

—L’estimo tant, tant! —va dir després l’Alícia, quan va voler renyar-la.

L’abraçà, joiosa, i, mentre se l’enduia en una dansa esbojarrada, repetí:

—L’estimo tant, tant, germaneta!

I ella va haver de riure.

Els va tornar a veure moltes vegades més, abraçats. A la cara de l’Alícia hi havia tanta alegria, quelcom de tan bell i, alhora, de tan pur, que ja no va tenir cor de reptar-la novament.

L’envejava una mica. Era tan feliç, l’Alícia! D’altres cops s’espantava, temia per ella. La veia tan cega, tan abandonada! I mentre tot es quedés en petons i abraçades…

Ara era morta. Morta… Inesperadament, una emoció nova va pujar del fons del seu ésser, quelcom de tan sorprenent que mai no ho hauria cregut possible. I també era una mena d’enveja.

L’Alícia era morta, sí, però havia mort emportant-se’n tota la felicitat del món. Ara ja no podria sofrir mai. No sabria mai res dels disgustos, de les humiliacions que duu la vida. Mai no sabria que l’amor es pot convertir en indiferència, en un mur que de vegades es dreça entre un home i una dona, com s’havia dreçat, feia anys, entre el pare i la mare. L’Alícia no ho havia sospitat mai, lliurada com estava únicament a la seva joia d’estimar; ella, però, la Conxita, n’era prou conscient.

L’Alícia estimaria eternament ja, si més enllà de la nit era possible d’estimar. I certament que també seria estimada per sempre, més i tot que no ho fou de viva. Aquell xicot, en Carles, es recordaria d’ella durant tota la vida, fins a la vellesa, i sempre, un moment o altre, evocaria aquells vespres en el racó de l’entrada fosca, quan la tenia abraçada i l’un a l’altre es deien, es repetien: t’estimo, t’estimo! Res no s’interposaria entre el present i la felicitat d’aquell pretèrit, per a ell sempre seria la joveneta de divuit anys que se li llençava al coll, enamorada i càlida…

Existirien per sempre, inesborrables, purs, els records de les tardes d’estiu, quan tots dos s’escapaven cap a Sant Eloi o passejaven l’un al costat de l’altre, sense tocar-se, però sensiblement pròxims, per la roda del Pati…

Sospirà. L’Alícia havia obtingut el millor. Vint anys. Per què demanar més? Vint anys de felicitat, amb l’agredolç dels darrers temps, quan en Carles se’n va anar a Barcelona a estudiar. Ella, els primers dies plorava i vagarejava sense objectiu per la casa, com perduda en un terrer estrany. Hi havia, però, l’espera neguitosa i feliç de les cartes, a l’aguait del pas del carter, i les llargues hores que passava sola a l’habitació, escrivint, escrivint…

I després, un dia, de tard en tard, aquella impaciència febrosa que l’obligava a mudar-se de bon matí, tot i que el tren no arribava fins a banda de nit. Els ulls li resplendien i no parava de mirar el rellotge. No menjava, no assossegava.

—Avui, avui —deia—, avui el veuré…

Tornava molt tard a sopar i el pare havia de renyar-la. Ella, però, ni ho sentia. Somreia, somreia, rumiant paraules i besades, i més tard, ja al llit, sentia com es girava i es regirava, insomne de tan feliç.

Sense adonar-se’n, les llàgrimes li rajaven cara avall, com uns moments enrera a en Carles. Però no plorava ben bé pel mateix; plorava, ara, per aquella vida passada que ja no tornaria mai més. Perquè s’havia acabat la joventut i ella es convertiria en una noia seca i freda. Si l’Alícia no s’hagués mort… Al costat d’ella, tan exuberant, tan esbojarrada, se sentia viure, però tota sola… Com era possible d’imaginar-se la casa sense l’Alícia, sense les seves confidències, sense aquell amor trepidant de la germaneta que no feia res més que repetir:

—L’estimo, l’estimo tant!

La silueta d’en Carles es dreçà de nou al llindar de la porta del fons. A través de les seves llàgrimes, la Conxita el va mirar amb atenció, potser desitjosa de descobrir en la seva persona allò que hi havia vist la seva germana, de comprendre i de compartir, a la fi, aquell amor insolent.

Però el xicot que veia era un derrotat. Duia l’uniforme esquinçat en dos o tres indrets, la cara bruta; anava despentinat… I ara, a més, tenia tots els trets descompostos. No havia aconseguit de dominar del tot el seu dolor. Només que ja no plorava.

Lentament, va tornar a atansar-se a la taula on la noia continuava. Es va asseure i digué:

—Perdona, Conxita.

Ara fou ella qui allargà la mà i va tocar-li el braç. Ensems, li va somriure vagament. Ell la mirà i després va fitar la taula.

—Ja saps com la volia… com ens estimàvem…

Va assentir amb el cap.

—A tu t’ho devia contar tot —afegí amb el to de qui constata una evidència, i tancà els punys, com havia fet de primer—. No la puc veure morta… —mormolà.

Ella no digué res i esperà. Hi va haver una pausa llarga i, després, les paraules s’anaren vessant com insegures, desolades:

—De cop i volta tot ha perdut sentit… I calia que fos ara, ara que la tragèdia és tan grotesca, quan no hi ha ni temps ni lloc per al dolor personal i egoista… Però ella i jo… No érem com tothom. Potser per això no m’importa res més. Què n’he de fer, de tot això altre?… Si ella no hi és…

Un altre silenci. Hauria pogut callar. La Conxita el comprenia. Sabia perfectament que no volia dir res d’allò, que era difícil de dir les coses essencials.

Com si el curs dels seus pensaments hagués estat ben bé un altre, en Carles, en lloc de prosseguir, exclamà:

—Em quedo!…

Ella va esguardar-lo, obrí més els ulls.

—Què vols dir?

—Em quedo —repetí ell—. Què en trauré, de marxar? —va arronsar-se d’espatlles i, xiuxiuejant, com si es parlés a ell mateix, afegí—: No la puc deixar…

La Conxita va esverar-se una mica i desvià els ulls. Ell devia endevinar què pensava, perquè somrigué amb una expressió adolorida i, acompanyant el mot amb un moviment del cap, féu:

—No…

—Però ella és morta —va dir la Conxita.

El xicot va assentir greument, amb deliberació, i ella es va adonar que tots dos vivien un moment d’irrealitat. Quelcom d’únic i d’extraordinàriament llastimós. No eren ells. Si no, per què ho deien, tot allò?

—On l’heu enterrada? —va preguntar aleshores en Carles.

—A Igualada mateix…

Va tornar a assentir. Seguidament, mirà cap a la porta, com si tingués la intenció d’anar-se’n. Ella, de pressa, repenjà la mà en el seu muscle.

—Ara no —va dir.

La columna, interminable, desfilava per la carretera. Des de dins se sentia el brogit dels vehicles, l’explosió dels motors, els gemecs dels clàxons, de tant en tant exclamacions i crits…

—No, ara no —acceptà ell—. Potser ni demà ni la setmana que ve. Però un dia…

Callà de nou. Es va treure un paquet de cigarretes, tot arrugat. Però no va agafar-ne cap. El deixà sobre la taula amb un gest d’autòmat. Aleshores, fitant al seu davant, féu:

—Però és que no m’ho puc creure! —Se la mirà—. Ho comprens, oi?

Sí, la Conxita ho comprenia molt bé. Era fàcil.

—Nena, que la llet deu vessar! —cridà la mare des del menjador, on feia mitja.

La Conxita parpellejà, mentre en Puiggalí, el parador i ella mateixa retrocedien cap a uns límits inassolibles. Es va retrobar a la cuina, davant dels fogons. I sí, la llet vessava.

—Que dormies o què? —digué la mare.

—No. Ara la trec —va contestar submisament, des de la humilitat dels seus trenta-set anys inútils.