toquen per ell campanes i més campanes d’un temps ençà que hi ha molts de morts per ell que ha mort toquen hola Ramon que em deia com anem?, anant fent les campanes tocaran per mi quan la dona m’ho va dir no pot ser vaig dir quants anys tenia?, hola Ramon però ja no era el noi d’abans cada dia més humit aquest tabac pipa que pipa!, alguna cosa li havia passat aquella energia amb què es dreçà contra el seu pare els anys que hi he treballat de solter i casat la dona sap la meva afecció i m’esperava a l’entrada quan vaig tornar de fosc en Carles de can Moix no saps?, maleïda bèstia!, per morir per culpa d’una maleïda bèstia havia de tornar oh!, que no sé què feia vagant desvagat diu que li ha enfonsat el cap d’una guitza i sí el tenia tot esclafat de ple que l’agafà el senyor Ferran jo què li havia de dir si no sabia dir res?, com se li havia dreçat aquell dia un mocós que encara era però no han tingut mai sort l’un del tifus i l’altre d’una guitza campanes i campanes no podrien callar?, cada dia hi ha una calçada plourà encara plourà com si ho veiés tornarà a passar robina no sé per què el vam enrobinar si la femta diuen però la femta i les llavors després creix tot i bats herba any de Déu però això és la neu no neva gaire ara els anys són secs no devia ploure gaire amunt perquè l’aigua arribà aviat encara el veig allí repenjat al pont de Moscós apa Ramon que no ens podem queixar es va girar i era tot viu encara que amb aquell posat que feia una guitza quan passava darrera l’animal el senyor Ferran el volia matar però ves què sap una bèstia?, és una bèstia només els anys que hi vaig treballar els coneixia i coneixia la casa com el replec de les meves butxaques encara hi seria potser sense la Roseta no ens podem queixar Ramon em va dir oh no no aquest any n’hi haurà per tothom però encara n’hi ha que no han batut ja en faran de gra un any bo i deu de dolents i aquests pispes si només has de fer la llavor per què t’escaralles tant?, però què hem de fer?, bon any mal any l’han trobat allí estès a l’estable ja era mort quan se n’han adonat vaig tornar a sortir i a la casa hi havia tot de gent ja l’havien rentat i vestit però el cap esfondrat no l’havien pogut no semblava ell mateix allí quiet i aquesta tarda serà l’enterrament però ja vaig dir que no hi aniria ens vam aturar un moment al pont mentre miràvem la venia xop perquè l’aiguat m’havia agafat de ple encara s’escapaven unes gotes i jo no sabia que ja només el veuria el tornaria a veure mort no sé per què retornà després que va plantar-se d’aquella manera per anar-se’n per què m’heu donat una educació si ara no m’ha de servir de res?, feia fresca i teníem el foc encès jo era allí i els sentia discutir també l’hereu se’n va anar en quatre dies malgrat tot el que li van fer però aleshores només escoltava com jo eren assumptes de família i jo em deia Ramon te n’hauries d’anar però no em movia per què m’heu donat una educació?, de què serveix haver estudiat el batxillerat si ara em voleu posar a una botiga o a un escriptori?, el senyor Ferran estava enfadat tots dos hi estaven té malhumor aquest home ara es comprèn quin cop per ell l’únic fill que li quedava i que un animal se li emporti així perquè sempre ha estat el mateix no sé de vegades com el suportava estava però acostumat a la seva manera de fer i no en feia cas la feina ben feta no es pot fer tan de pressa com voleu li deia però ell tots sou iguals si hom no us té la vista sobre però no era veritat i ho sabia perfectament maleït tabac encara m’escanyaré ho sabia i no venia pas mai com sé que feia amb d’altres però eren les ganes de cridar si no podia cridar a tothom no estava content en Carles era d’una altra pasta hola Ramon de vegades a l’estiu quan feia vacances venia amb mi per gust i li agradava que li contés coses berenàvem plegats i agafava un terròs entre els seus dits i l’esmicolava però la terra no li deia gran cosa tenia altres cabòries i la xicota de can Tey pel que li han servit diu que feia no sé què a Barcelona però a mi em sembla quan era noi semblava prometre molt i a cops em sortia amb cada acudit que no sabia com contestar-li ells dos doncs se les tenien perquè el senyor Ferran no és dels qui amollen tampoc no vull treballar per casa va dir ell quan l’hi proposà el cabaler no hi guanya res a treballar per veritat que la hisenda ha d’ésser per en Llorenç?, però va dir que no hi tenia res a dir que ja ho sabia de sempre i que no era allò el que discutia però que ni pagès ni botiguer perquè això era com destruir tota la feina que havien fet les tinc posades al cap no sé per què toquen tanta estona que aquest poble és el poble de les campanes! Ramon em deia quan érem al camp i les sentíem algú altre que s’ha mort dèiem i algú altre com si no fos ningú i ara toquen per ell però és que no he fet prou per tu?, s’obstinava el seu pare li semblava que havent-li donat el batxillerat estaven en paus però també sóc el vostre fill deia i vós ho oblideu això només és el començament i no em tancaré a un despatx ni vendré roba com voldríeu ja podia haver començat més aviat pots entrar a un banc contestà no em diràs que no s’ho passen bé i guanyen bons sous però jo no tinc ganes de passar-m’ho bé i de guanyar bons sous o així va contestar sembla mentida que hagi pogut contestar res que fos tan viu quan ara és tan mort a la tarda tot de gent per acomiadar-lo quin fàstic si no els interessa si no ens interessa a ningú només ho fem veure i pensem en nosaltres mateixos ah doncs ho deia i potser sí que encara plourà abans d’arribar al vespre plou cada dia de banda de nit el llamp que va caure no et posis a la barraca diu la Roseta però on m’he de posar?, la setmana passada tres dies moll a casa ja estic cansat d’humitat pobre vida la del pagès comprenc que no en volgués fer ni que fos per ell què hauria fet si hagués hagut d’anar de llogat?, però ara molts ja no en volen fer no és que no vulgui però és que no estic disposat a perdre el temps per acabar anant a llaurar no calia que em féssiu estudiar el batxillerat va dir però aleshores què vols?, va preguntar-li el senyor Ferran i l’hereu sempre callava però era tot atenció esperant amb què sortiria el seu germà potser temia que malgrat el que havia dit acabés demanant el que li pertanyia era egoista i dur i sec encara era pitjor que el seu pare amb ell no hi hauria treballat mai perquè era impossible per això la Roseta no cal perquè un dia serà l’amo i què faràs tu?, ara que tens ocasió d’aquesta mitgenca encara que sigui petita agafa-la i ja ens ho arreglarem i el pare d’ella també i tots disposats a ajudar-nos que fins i tot em va estranyar ens deixeu després de tants anys de treballar per casa?, el senyor Ferran no se’n sabia avenir però l’hereu no va dir res tampoc és el que dic que no deia mai res o gairebé res com no fos per dir-te que ho feies malament com si haguessis nascut ahir i no fossis pagès de tota la vida no n’encertava ni una perquè encara que ja sabem que això és si t’encerto t’endevino tanmateix cada terra vol la seva mena de gra i sobretot que li canviïn el cultiu en el fons no en sabia gens era un ignorant i un mala bèstia i fins el seu pare n’estava convençut però era l’hereu i l’hereu és l’hereu i també estava disgustat perquè no es casava però ell sí que això de les dones les de la Garça prou que s’hi passava el temps i quan podia anar-se’n a Lleida o només que fos a Cervera però per casar-se què és cas ara no es trobarien així perquè el senyor Ferran bé deu tenir els seus setanta i encara que els porti bé no sé quins parents deu tenir però algú se’n gaudirà quan es va morir l’hereu diu que va dir aleshores jo ja no era a la casa però tot respira diu que va dir encara hi calaré foc però són coses que es diuen si acaba girant-se la marinada prou que plourà i en farà una altra de sonada mira farem festa que plogui ara per a mi ja pot ploure tot això aprofita d’una manera o altra ja som ben rucs però de no aprofitar-ho per anar un parell de dies a casa la Roseta a casa no m’hi sentia bé i per això més m’he estimat fer de criada però ves tothom explica el que li convé i tothom és ric si l’escoltes així que no en feia gaire cas però era veritat si no s’avenia amb la mare era natural que se n’anés ara veus són les millors amigues del món però no cal fer-ne cas perquè mira que també és una dona llunàtica no sé per què quan posem anys tots ens posem una mica estranys i és tan difícil avenir-se els uns amb els altres però sempre hi ha qui no s’avé amb ningú el senyor Ferran i l’hereu que en tenien cada una precisament per això de no casar-se després seràs massa vell i quan te n’adonaràs ja hauràs fet tard si és que no t’emmerden a la Garça a mi deixeu-me tranquil deia amb les vostres cabòries si no en tinc ganes no en tinc tots li van sortir voluntariosos no cal dir però què podia esperar si ell mateix era com era?, però sempre l’admirava que li plantessin cara ara que potser mai ningú no ho havia fet com en Carles què vols doncs viure sense fer res?, si et penses que la renda dóna per tant és clar que no al capdavall la hisenda és ben modesta i han tingut moltes ensopegades de diners no n’han tingut mai tampoc no s’han sabut administrar mai perquè tots han estat una mica escampa començant pel senyor Ferran que de més jove en vida de la seva dona i tot diuen que la feia ballar a tota corda no que no vull viure de renda va dir en Carles però ja us he dit altres vegades que el meu gust seria seguir una carrera estudiar el batxillerat per estudiar el batxillerat no hi veig la gràcia i què en vols fer d’una carrera?, va preguntar el seu pare el que passava és que no estava segur que l’acabaria però jo sempre us he donat satisfacció em sembla digué el xicot de vegades de tot pretenia el seu pare però es veia que només era per contradir-lo en Carles em mostrava les notes per aquella mica d’orgull que tots tenim de les coses ben fetes i sempre tenia notes altes i als exàmens gairebé no va fallar mai i és que no podia fallar perquè el senyor Ferran es posava com una fera si li tornava de Lleida amb una assignatura suspesa per això et faig estudiar ruc més que ruc que no et mereixes els diners que em costes i ell en Carles plorava de ràbia perquè una ensopegada la pot tenir tothom em deia només va tenir tres carbasses en sis anys és clar que devia haver-n’hi que no en tenien cap però és que hi ha coses amb les quals no puc no pas perquè no m’esforci és simplement que no puc i sí senyor per a tots hi ha coses amb les quals no podem però el seu pare no el deixava de ruc i d’ase cada cop que això passava mentre l’hereu somreia perquè se’n devia alegrar en el fons estava una mica engelosit del seu germà això de ser una persona instruïda li feia respecte i veia que l’altre ho seria mentre ell es quedaria sobre el terròs com tots nosaltres renegant i parlant del temps i de la pluja i de la collita i de la sembra i dels arbres fins que ja no sabríem parlar de res més vull estudiar una carrera va dir doncs en Carles però el senyor Ferran va pretendre que no podia donar-la-hi que et penses que me’ls regalen els diners?, hauries d’anar a Barcelona i passar-t’hi quatre o cinc anys si no més i nosaltres pagant amb les despeses que hi hauria i tu segurament rebentant-los per bars i cafès i cabarets perquè ja sé què passa i aleshores en Carles es va molestar de debò és que m’hi heu vist mai és que he perdut mai cap curs no he tingut sempre bones notes no us han dit i repetit més de quatre vegades a col·legi que calia fer-me estudiar?, l’hereu somreia com molestat per aquell vanagloriar-se pueril però per en Carles jo ja sabia que no era allò sinó que lluitava lluitava per imposar el seu punt de vista i li calien fets fets i els fets eren allò les bones notes les opinions dels professors si jo hagués estat el seu pare jo l’envejava una mica per totes les coses que sabia ja i que fos capaç de defensar-se tan bé però no era una enveja que fes mal m’alegrava que sabés coses i que me les expliqués tu saps per què de vegades les plantes no surten com les esperem sinó d’una altra manera?, em preguntava i aleshores em feia tot d’explicacions de les quals jo no entenia res sí home deia ell fixa-t’hi bé i m’explicava els termes estranys que jo no comprenia però seguia a les fosques encara que així i tot m’interessava o bé feia saps per què les mules són eixorques?, sempre sabia donar compte de tot i donava bo de sentir-lo parlar el seu pare se’n burlava i el seu germà també sempre ens estàs fregant la teva ciència pels nassos ja n’hi ha prou amb qui et penses que parles?, tots dos s’hi impacientaven de manera que per això m’havia agafat tanta afecció jo no m’impacientava mai encara que no ho entengués avui he après això o allò deia espera que t’ho explicaré com si també volgués fer de mi una persona instruïda mentre berenàvem m’explicava coses però altres cops en canvi preguntava perquè jo sabia coses que ell no sabia i les volia aprendre ho volia aprendre tot no és tan car com us penseu va dir aquella nit mentre discutien el seu pare li va fer i tu com ho saps?, però ell fins i tot tenia un pressupost fet es veu que ja s’ho esperava que el seu pare s’hi posaria de cul el coneixia i sabia que sempre li tirava en cara els sacrificis que per ell feia encara que tampoc no es quedava pas curt quan sortia aquest tema que va sortir moltes vegades és que no sóc igualment el vostre fill?, al pare aquestes respostes el tornaven boig no volia reconèixer que hi tingués cap obligació o així ho feia veure tenia doncs un pressupost fiant-se del que li havia contat un company més gran que l’hivern abans se n’havia anat a la mata a estudiar no és res que sobrepassi les nostres possibilitats va dir amb la seva manera fina de posar les coses amb tots aquells termes que usava però el seu pare ni ho va voler veure no no i no feia tu ens has pres pel que no som és que potser he estudiat una carrera jo?, i no per això me n’he trobat més malament és que vós teníeu les terres li contestava ell i jo no tindré res i tornava a sortir el batxillerat i sempre el batxillerat no sabia dir res més el senyor Ferran jo em mirava l’hereu que anava accentuant el seu somriure a mesura que ells dos discutien perquè ja començava a fregar-se les mans amb la derrota del seu germà i no s’ho mereixia no el pobre noi perquè ell no li portava pas cap mala voluntat i l’endemà de l’enterrament aleshores que morí del tifus ens vam trobar i vaig donar-li el condol perquè tampoc no hi havia anat i em va dir més m’hauria estimat que m’hagués passat a mi a ell li feia més por i per al pare també ha estat un cop es feia sempre càrrec dels altres i no li feien gens de set les terres i ara et deuràs quedar tu aquí vaig dir-li no ho sé no ho sé no voldria pas haver-m’hi de quedar es veia que també havia sofert un cop com quan li van matar l’Alícia sempre anaven junts però si la cosa hagués estat al revés l’hereu hauria dit una boca menys sembla mentida que entre dos germans pugui haver-hi tanta diferència es veu que en Carles havia tirat una mica al costat de la seva mare mentre l’hereu era el pare pastat o potser encara pitjor perquè el vell cridava i cridava però és allò que gos que borda no mossega en canvi en Llorenç mossegava i encara era dels qui tiren la pedra i amaguen la mà aleshores que en Carles volia estudiar jo sé que va burxar el seu pare tant com va poder perquè s’hi oposés no que en tingués cap necessitat però per al cas és el mateix ara han deixat de tocar quin descans però hom també s’hi acostuma i quan fa una estona que toquen ja no les sents només te n’adones quan deixen de tocar perquè queda aquest silenci tan agradable aquesta quietud ara tot el camp sembla meu gairebé no ha sortit ningú és clar que és d’hora i amb tanta pluja però sempre val més que trobi la terra preparada i remoguda mentre no es giri la marinada però encara ens n’escaparem per avui cada dia passa el mateix ara fa uns estius que són ben diferents tot es barreja una mica estiu i hivern no sé on anirem a parar el va burxar doncs i per això encara devia mostrar-se més intransigent el vell et dic que ja és hora que comencis a treballar que ja n’has malgastat prou el xicot estava tot molestat digueu-me va fer desvergonyit si hi ha comparació entre el que en traurà ell i el que en trauré jo de casa a mi no m’hi barregis per a res que jo callo va dir l’hereu però no li’n va fer cas no és just va dir que hi hagi tant per a uns i tant poc per als altres però el vell pretenia que havia fet tot el que li era possible i si ho mirem bé tu encara ets el més sortós no tothom pot estar-se a l’ombra i assegut i que encara et paguin per no fer res ja sé que és això el que penseu vós i tots els que són com vós mai no s’havia desvergonyit tant però és que aquella obstinació del seu pare el treia de polleguera després de tant que es va disgustar ni va voler sopar i es va tancar a la seva habitació però ningú no s’hi amoïnà perquè mira quins uns ells per preocupar-se’n quan tinguis gana ja menjaràs pensaven per això no es posaven pedres al fetge no senyor però ell estava decidit i sabia què havia de fer i estava disposat a fer-ho passés el que passés i lluitant contra qui fos després em va dir ja veus Ramon com són què et sembla a tu?, no sé per què m’ho preguntava potser volia que l’aconsellés per a uns tot i per als altres res sempre serà el mateix vaig dir-li jo però si era un consell que cercava no podia pas donar-li qui era jo?, però potser només era per allò que érem tan amics i així com el seu germà quan vaig deixar-los mai més no m’adreçà la paraula com no fos per un bon dia o una bona nit i encara d’aquella manera sorruda com si no hagués treballat per ells més de quinze anys ell què tal Ramon com va aquesta mitgenca?, i el darrer dia que el vaig veure no ens queixarem oi?, però ens vam queixar de la collita sí que ha estat magra anava amb el seu vestit de fil una mica enfangat dels baixos i fumava una cigarreta ni ell ni jo no sabíem que al cap de tres dies aquesta nit estarà sol nosaltres encara ens n’hem salvat perquè amb les finques del rec va dir però ho deia per dir alguna cosa o altra perquè sabia que era d’allò que calia parlar amb mi o amb qualsevol altre pagès no pas perquè s’hi interessés prou que ho comprenia però així i tot continuava fent veure que no me n’adonava el tractava com si no passés res i fos un dels nostres quan alguna cosa devia passar és a dir què sé jo si passava?, però que ell darrerament sempre fos aquí quan abans no hi era mai o gairebé mai sempre venia per pocs dies i se’n tornava tot seguit de vegades la Roseta em deia he vist en Carles de can Moix però en Carles ja se n’ha tornat a Barcelona en canvi ara sempre era al poble però no semblava fer res el vaig veure de lluny aquell vespre quan tornàvem amb la Roseta sembla una ànima en pena va dir ella i ell se n’anava no sé cap a on li parlava doncs com si tot allò li interessés l’any vinent serà més bo però ja no ho serà per a ell va veure la robina des del pont de Moscós i ja no veurà els seus fruits però què hi feia a l’estable que no tenien mosso per cuidar els animals?, per alguna cosa hi devia anar i la mula no era pas guita però una mosca o el que sigui i en ple cap avui som vius i demà som morts el seu pare no volia de cap de les maneres que se n’anés hi ha prou camp per córrer sense moure’s d’aquí allí el que faràs serà tornar-te un perdut però ell insistia en el dret que tenen els fills a l’ajut dels pares abans d’haver acabat la seva educació és que ell ha estudiat el batxillerat?, feia el vell assenyalant l’hereu i torneu-hi això és torneu-hi és que ell ha estudiat el batxillerat?, és que jo tinc les terres?, oi que no?, a canvi d’això bé he d’obtenir alguna cosa el que heu fet per mi no és res més que el començament que potser ho voleu fer malbé tot?, el vell estava furiós que li parlessin així ell que estava sempre acostumat a fer crits als altres i que els altres l’obeïssin fins i tot l’hereu no sempre gosava encarar-s’hi obertament perquè a geni el senyor Ferran el guanyava de manera que si feia la seva la feia sense dir res sense discutir fins que l’altre en veure que no se’n podia sortir cedia també sense dir res aleshores però això no servia amb en Carles aquella nit perquè li calia una resposta i la resposta va ser no i que no en aquella casa que no per tot el que fos per a la casa o per als altres perquè ell quan en tenia bé se’ls sabia rebentar si es podia estar al cafè s’hi estava i després deia del seu fill ajupir l’esquena no li ha agradat mai no els ha agradat mai a cap d’ells sempre han tingut un os al ventre però si s’ho han pogut permetre per això s’han fet tan rics així ha anat endavant la casa no hi haguessin estat acostumats i s’hagués tractat de gent senyora però no de sempre el vell Moix encara me’n recordo no necessitava mosso ell s’ho feia tot amb els altres tres fills el senyor Ferran no es feia dir senyor ni podia fer el gandul que el seu pare ja sabia com manejar-lo era d’aquells que qui no penca no menja així s’han de fer les coses al cap i a la fi la hisenda d’ara de qui la tenen, si no d’ell?, quan va començar recordo que el pare ho deia que no tenien gairebé res un pobre pageset com tants n’hi ha i ell el coneixia bé havien estat veïns durant molts anys quan tots vivien al carrer de la Cendra no dec pas parlar de poc temps!, però quan l’avi es va morir tot va canviar i ara amb en Carles però en Carles és mort el vell no sé a qui acudirà i encara és capaç de rebentar-s’ho tot abans de morir i pot viure anys perquè és vell però fort tots són forts encara que de res no li va servir al pobre Llorenç que s’hi va quedar per culpa el somrís de menyspreu que va tenir aquella nit quan l’altre en Carles va dir si és així ho faré a despit vostre però en un pixatinters o en un saltataulells no m’hi convertireu ja n’hi ha massa en aquest poble treballaré per pagar-me la carrera és clar més endavant em penso que el senyor Ferran alguna vegada de tard en tard no cal dir-ho el va ajudar és a dir devia enviar-li paquets de menjar o així però quan la guerra no abans i aquells tres anys primers doncs que era quan havia de ser-li més difícil perquè ell no coneixia la ciutat el va deixar marxar sol i sense diners que se les apanyés com entenia la resposta definitiva és no però en Carles no per res era un d’ells per molt que hagués tirat a la mare treballaré per estudiar ja que per a vós sóc tan poc fill però aleshores ja havia recobrat la calma les seves paraules eren naturals i més aviat semblava una mica compadit del vell i encara que aquella nit no volgués sopar l’endemà i els tres dies que encara va passar a casa ningú no hauria pogut dir que s’havien barallat d’aquella manera oh i no sols per ell sinó fins i tot pel pare cosa que ja era més estranya però semblava com si tot d’una l’enrabiada passada el respectés una mica més per haver estat capaç de fer-ho en anunciar la seva partida per dilluns següent perquè això era dijous si no recordo malament el vell a darrera hora no es va poder estar de dir-ne una de les seves abans d’un mes et vull veure aquí penedit d’aquest cop de cap però ell va mirar-se’l molt serè i quan torni si no em tanqueu la porta de casa no serà per demanar-vos res va dir d’això en podeu estar ben segurs potser em demanareu vosaltres

Llençà la punta de la cigarreta dins del rec, sospirà i va incorporar-se feixugament mentre dels camals dels pantalons li queien unes engrunes de pa.

Donà una ullada camps amunt, vers el poble, des d’allí un rústic aglomerament de teulades dominat pel campanar i, més a l’esquerra, per les restes del vell castell. Sospirà de nou.

Després va apropar-se a la mula junyida al forcat de la cultivadora i li va treure el morral. Amb la mateixa veu de cada dia va dir-li:

—Apa, Mansa, que ja hem gandulejat prou. A veure si acabem aquesta tarda…