Si sempre és de doldre la pèrdua d’una vida jove, doblement lamentable trobarem que l’elegit dels déus sigui un home en la plenitud del seu talent. Ens referim a Carles Puiggalí, la mort del qual acabem de saber i al qual des d’aquestes línies volem retre el nostre humil homenatge. Puiggalí significava molt per a nosaltres, no tan sols per la vàlua de l’obra ja feta, sinó per les immenses possibilitats que en aquest treball es recelaven. Significava molt, també, com a home.

El vam conèixer ja deu fer prop de deu anys, quan, tot just sortits d’una guerra anihiladora, tots cercàvem el nostre equilibri. Ell, s’hauria dit que no l’havia perdut mai. Allò que més ens va impressionar, en tractar-lo per primera vegada, fou precisament aquest punt de serenitat que li permetia sempre de dir la paraula justa, el mot que cloïa convenientment les nostres estèrils discussions o les orientava cap a un camí netament constructiu. Quan tots ens perdíem encara en la inútil vèrbola, indecisos de la ruta a elegir, ell ja la tenia traçada. El nostre testimoni és corroborat pel de tots el seus amics, amb els quals més de quatre vegades havíem comentat la seva robusta força de voluntat, aquella passió que el menava de dret al seu objectiu, saltant alegrement, diríem, els obstacles que els homes i les circumstàncies posaven en el seu camí.

Nat a Tàrrega, de família relativament modesta, de bona hora es va haver d’encarar amb les dificultats de la vida. Arribat a Barcelona tot just enllestit el batxillerat, es va veure en la dolorosa necessitat de recórrer al treball com a únic mitjà de prosseguir els seus estudis. Sabem d’aquella època d’adolescent que a l’optimisme, al desbordament natural de la joventut extrema, s’afegia ja al seu caràcter una nota de gravetat, de serena reflexió, filla en part de la seva particular manera d’ésser i en part, també, fruit d’aquella tensió a què l’obligà una aferrisada lluita per la vida. Però no hi ha millor mestratge que aquest, i en Puiggalí va saber assimilar totes les lliçons que li procuraren aquells anys de duresa.

Després del parèntesi de la guerra, i finalment acabada la carrera, va haver d’acollir-se encara a tota mena d’activitats, algunes d’elles força humils, mentre gairebé en secret anava preparant els materials de l’única obra que va tenir lleure de deixar-nos. Dedicà molt de temps a l’ensenyança, amb una competència que potser no era del tot d’esperar en un temperament tan independent com el seu; durant molts anys treballà durament per fer-se un petita posició, exactament la que calia a les seves necessitats senzilles, gairebé elementals. És aleshores, en haver-ho aconseguit, que ens sorprèn amb aquesta obra en la qual es revela el gran pensador que hi havia en ell: Raó d’ésser.

Abans de parlar-ne succintament, però, voldríem encara insistir sobre les qualitats humanes del jove filòsof. Cordial en la simpatia, equànime en els seus judicis, disposat a tota mena de sacrificis en la seva amistat, no era un d’aquests homes en els quals la teoria i la pràctica de l’existència segueixen camins diferents, de vegades oposats i tot. Covava, és cert, un principi de desil·lusió per la naturalesa humana, però de la mateixa manera que havia provat de superar-lo en la seva obra, el superava contínuament en la seva vida. Era un home davant del qual, com a home, teníeu crèdit. Us feia confiança. I, en fer-vos-la, us obligava, per la sola força de la seva actitud generosa, a fer-vos-en mereixedors. Estava convençut que l’amistat només traeix aquells que en desconfien.

A una intel·ligència lúcida unia una profunda comprensió dels problemes dels altres; no la comprensió intemporal, abstracta i superior tan fàcil de trobar en els pensadors d’ofici, sinó la comprensió concreta que tots nosaltres esperem quan un problema determinat, netament personal, ens subjuga.

Es donava en ell la paradoxa —gairebé sembla que ho sigui, si recordem el concepte en què tenim la majoria de filòsofs i les moltes i més o menys divertides anècdotes que posen en ridícul llur fonamental incapacitat per a la vida corrent— que la preocupació per les qüestions essencials no obnubilava l’home pràctic que, en el fons, hi ha en tot català. Però aquest home pràctic era ben bé el contrari d’un egoista; la seva clara visió dels afers humans es posava sencera al servei de la generositat. No sols com a pensador, sinó com a simple criatura humana, era capaç de veure les dues cares d’un argument, per així dir-ho, i en tot allò que feia referència a la vida de cada dia més d’un cop sabia tenir la humilitat d’escollir, precisament, l’argument que servia el seu amic, el seu associat, el seu adversari… Creiem sincerament que aquest és el millor homenatge que se li pot retre des d’aquestes pàgines: reconèixer les seves qualitats humanes.

Qualitats, cal dir-ho, netament lligades al seu sistema filosòfic. O, si sistema sembla massa, diguem als seus exposats. Perquè, en efecte, en Puiggalí no ha tingut temps de construir, com era el seu decidit propòsit, un sistema complet i coherent de doctrina, encara que Raó d’ésser sigui el primer pas en aquesta direcció. La mort no li ho ha permès. La mort ha fet que es quedi, com potser es quedarà per a les generacions futures, en un assagista important, una cosa que ens sembla injusta. Ell mateix, precisament, havia indicat repetides vegades el seu disgust per tot allò que sigui assagisme filosòfic. No podia sofrir l’obra d’afeccionat, no creia en els afeccionats. Reconeixia la necessitat que tot filòsof autèntic susciti una infinitat de comentaristes que, combatent-lo o aprovant-lo, sempre faran aquest servei: donar a conèixer a més amples esferes obres de vegades massa abruptes perquè siguin compreses per tothom; informació que, al seu torn, pot provocar en alguns dels lectors així desvetllats el desig de beure en la font el pensament que se’ls exposa.

El seu disgust era per a l’home que es passa tota la vida fent voltes a l’entorn de les seves idees però que, incapaç d’ordenar-les en un sistema suficient, en una construcció sòlida, es limita pràcticament a fer comentaris a la seva obra no escrita, a aquella obra fragmentària que duu dintre seu. Cal confessar que nosaltres hem patit sovint d’aquesta mena de pensadors. No hem tingut mai la sort de donar naixença a un home dotat per a ordenar orgànicament un sistema de pensament comparable al dels grans filòsofs, un Kant, un Nietzsche, un Heidegger… I és possible que aquest home existís, precisament, en Puiggalí. Tot el que ens deixa ens ho dóna a entendre, i la seva capacitat de treball, la seva força de voluntat, la disciplina a què havia sotmès la seva vida, són encara tot de factors que contribuïen a augmentar la nostra confiança en ell quan ens parlava de la seva obra.

Per això és doblement cruel aquesta mort que ha vingut a truncar tantes esperances i que, d’altra part, farà que se situï l’obra d’en Puiggalí en aquest apartat tan particular de la filosofia que podria subtitolar-se obres menors. Ell que en una ocasió havia exclamat: si tens alguna cosa a dir, digues-la i digues-la bé; si no pots dir-la, calla!

És naturalment impossible en aquest moment i en un article periodístic d’exposar amb rigor, no diguem ja el sistema filosòfic d’en Puiggalí, sinó fins i tot el contingut riquíssim de l’obra que ens deixà. Allò primer perquè aquest sistema, encara que ja ben elaborat pel que sembla en l’esperit de l’autor, no fou mai exposat en detall als seus amics, per bé que tots en coneixíem, aproximadament, les línies generals; el segon, perquè la nostra mateixa incompetència en matèria filosòfica no ens permetria d’arribar al fons de l’assumpte. Esperem i desitgem que algú, amb més títols que nosaltres, emprendrà un dia proper l’anàlisi detallada que l’obra i l’autor es mereixen. Nosaltres, per la nostra part, creiem complir amb el nostre deure si exposem breument i en la mesura de les nostres capacitats alguns dels motius del seu llibre.

Aquesta obra, com ja hem tingut ocasió de dir, és el fruit primer d’un gran treball, d’una recerca apassionada i sincera de la veritat. Però cal afegir tot seguit, ja que així ho diu el seu mateix autor, que aquesta veritat tot just és provisional i, el que és més, privativa d’una sola persona: ell mateix. Hi ha un escepticisme fonamental en el pensament d’en Puiggalí. La seva passió no l’ofuscava pas fins a l’extrem de fer-li creure que havia resolt, per sempre i per a tothom, els més complicats problemes que fan cara a l’home. És probablement per això que al títol de filòsof preferia el més modest d’investigador. En efecte, el seu llibre, més que l’expressió intrínseca d’una veritat, és una llarga lluita, una audaç investigació que pot permetre de desbrossar el camí que mena a aquella veritat. Diguem doncs que, en substància, ve a constituir el pròleg de la seva obra veritable.

Puiggalí s’havia lliurat, com era necessari, a un treball de prospecció entre les obres de filosofia, però molt curiosament arribà un instant en què es va convèncer que era un error començar un llibre refutant explícitament el pensament dels seus antecessors, costum que sembla sòlidament establert entre tots els pensadors del món. No cal, com ens assegura en unes paraules preliminars, perdre un temps preciós i unes energies encara més precioses, combatent un a un tots aquells punts que després, en el cos de l’obra, són rebatuts per la simple afirmació del nou pensament. Així la seva obra és lliure de referències explícites. En un mot: suposa el lector tan ben informat com ell.

Hem assenyalat ja l’escepticisme fonamental que informa l’obra d’en Puiggalí, escepticisme que radica, més que en una creença en la incapacitat de l’home per arribar a les més altes veritats o a la veritat única i insubstituïble, en el seu convenciment que l’assoliment d’aquesta veritat no pot ser mai l’obra d’una sola persona, sinó el resultat dels nostres esforços conjugats; esforços que, si més no en l’actual estat de la humanitat, resulten impossibles, no ja per l’expressada mala voluntat de l’home, ans, més justament, perquè aquest no constitueix un tot harmònic. Tants caps tants barrets, podríem dir nosaltres d’una manera més entenedora. Però no acusa això un caprici, sinó una qualitat inherent a tota criatura racional. Cada home és un món, podríem resumir altre cop gràficament; més: cal que ho sigui. Allò que ens diferencia de les bèsties, o si més no una de les coses que ens en diferencien, és aquesta capacitat de volició personal, aquest poder d’ésser «nosaltres mateixos». Això duu en Puiggalí a la teoria de l’home inconcret, la qual només subratlla de passada, ja que havia de constituir el tema central d’un altre llibre, anunciat ja quan va publicar-se Raó d’ésser, motiu pel qual suposem que, al moment de la mort del seu autor, devia estar en una fase de redacció força avançada.

L’home inconcret, doncs, considerat com espècie, es troba en violenta contradicció amb l’home concret, concretíssim, que tots nosaltres duem a l’interior. Això provoca un equilibri de fora a dins —o de dins a fora, si es vol— que possibilita el desenvolupament i la conducta de l’espècie tal com es fa manifesta exteriorment. Però aquest equilibri, que és beneficiós per a la humanitat en la mesura que ens facilita el domini de l’ambient, la llasta considerablement per arribar a una concepció harmònica de la veritat. Puiggalí arrisca la teoria que és possible que, en un determinat moment, un determinat home hagi assolit la veritat absoluta i que aquest mateix equilibri de què parlàvem no li hagi permès de realitzar la troballa, la qual, per aquest motiu, se’ns haurà escapat de les mans. Això està estretament lligat a la convicció, sembla que molt arrelada en el nostre filòsof, que la concepció de la veritat és inútil mentre no afecti la totalitat de les persones que viuen en cada «ara i ací». Va més enllà: és possible, diu, que qualsevol cosa sigui la veritat, sempre que hi coincidim tots honestament. No hi hauria aleshores una veritat superior, independent de nosaltres, sinó que l’objecte dels nostres afanys només seria assolible per un acord dels homes. Més encara: la veritat, aleshores, ja és aquest acord. En assolir-lo ens hauríem realitzat, transcendint la nostra naturalesa específicament humana. És, doncs, la seva, en definitiva, una doctrina de l’amor. D’això mateix dedueix en Puiggalí que aquesta veritat, per ocasional, per circumstancial i fortuïta que ens semblés, no ho seria. Forçosament seríem menats, per una mena de depuració natural, a l’única veritat possible, la qual, així, d’una banda ho seria pel fet d’haver-la escollida voluntàriament i, de l’altra, perquè aquesta aspiració a la veritat hauria provocat una resposta de la veritat mateixa, la qual, per dir-ho d’una manera entenedora, s’hauria posat en camí per coincidir amb nosaltres en el moment mateix de produir-se aquell acord ideal.

La complexitat d’aquest pensament, així com la matisació a què és sotmesa la idea, fa impossible de resumir-lo en quatre línies informatives. És difícil, sovint, la comprensió del text original, i no precisament per aquell defecte que tots, interiorment, hem retret més de quatre cops als filòsofs de professió: el tecnicisme. Puiggalí ja ens diu, en les esmentades paraules preliminars del llibre, que el seu concepte d’allò que ha d’ésser la filosofia, li veda d’acudir a un llenguatge isotèric reservat als iniciats. I sovint, quan no hi ha un mot prou precís en la parla corrent, si ha d’acudir a la paraula tècnica, té cura de posar-la a l’abast de tothom mitjançant una breu definició del sentit que li dóna. Ara bé, malgrat aquesta evident bona voluntat, el pensament del nostre autor és massa dens perquè tothom el pugui seguir amb facilitat. Ell mateix se’n lamenta, però, com diu, bé cal exigir alguna cosa del lector.

L’exigència és particularment dura, si bé remuneradora, quan en Puiggalí planteja el dilema entre el domini de la naturalesa per l’home i la possessió de la veritat. Al seu entendre potser no és possible aconseguir totes dues coses simultàniament, ja que els objectius divergeixen. Però com que la possessió —o el descobriment— de la veritat no tan sols és quelcom d’essencial per a l’home, sinó allò a què tots tendim sense ni adonar-nos-en, pel sol fet d’ésser vius i animals pensants, hi hauria una contradicció en el fet d’haver escollit el domini de la naturalesa amb preferència a aquella altra conquesta. Puiggalí creu que aquesta contradicció existeix realment, però per altra banda insinua la possibilitat que el món físic sigui quelcom que cal reduir, un obstacle que cal vèncer, abans d’arribar a un estat que possibiliti l’acord essencial. No creu que, a efectes pràctics directes, en el sentit de persecució de la veritat, ens hagin de menar a res els progressos de la ciència, però pensa, en canvi, que la investigació científica i el que en resulta són un mitjà d’integració a una habitud de pensar en comú. O, si no ho són ara, poden ésser-ho demà, quan una formació més ajustada ens permeti a tots de comprendre uns mètodes determinats i de participar-hi. Aquesta, però, només és una possibilitat.

N’hi ha una altra: que el món físic no sigui una cosa tan consistent, tan definida com tenim tendència a pensar. En altres mots: que no ofereixi una resposta única, com tampoc no va oferir-la, en el seu dia, la religió. Però aleshores encara hi hauria una sortida, que la mateixa ciència sembla autoritzar i que cada dia, probablement, autoritzarà més: la metafísica.

Ací s’atura el nostre filòsof; els problemes particulars que aquesta concepció suscita de segur que haurien estat matèria d’estudi en un altre volum. La mort l’ha privat de continuar la seva investigació. No dubtem, però, que d’altres la prosseguiran. Hi ha massa coses suggestives en el seu pensament perquè ens les deixem perdre.

El més bell homenatge que, en la seva qualitat de pensador, podem retre-li és, doncs, aquest: considerar-lo un precursor. La paraula, ara, la tenen els deixebles.

—Uf! —exclamà en Vinyes, deixant la màquina—. Gràcies a Déu que ja està!

Els altres redactors alçaren el cap.

—Si has volgut escriure un missal… —comentà un d’ells.

—Tres cafès i set cigarretes m’ha costat.

Recollí les quartilles mecanografiades i es traslladà de taula.

—Fins i tot vull veure les bestieses que he dit…