jo no vull comprometre la meva vida en una jugada desconeguda, falsejada per endavant, i ara que sóc jove estimo l’amor tant com l’amant que podria ser una trampa, que és una trampa cada cop que un home i una dona diuen «sempre» i institucionalitzen aquest sempre davant el sacerdot, el jutge, davant la llei que ens fa respectables i a mi, dona, m’enterra sota un home.

I el melodrama que ens ha fet riure en una novel·la, en una pel·lícula, en una peça de teatre, ara surt del llibre, de la pantalla, de l’escenari, i es precipita a casa, on un pare frustrat que ja de jove va instal·lar-se en la rutina, em crida:

PUTA!

I jo escric també com m’ho crida, i el crit, al moment de cridar-lo, quan sóc sola davant la màquina i no em cal preguntar a qui escriu, també sol, a la seva màquina: ho sóc?, has volgut que ho fos? perquè no hi ha cap més història que aquesta ni cap més Blanca que la Blanca que no fa la pregunta que no ha de fer, car sap, sé, que la noia que escriu quan escric que escriu la seva història és aquesta història i, qualsevol pregunta que es fes, se la faria ella mateixa, simultàniament amb la resposta, però no seria mai aquesta interrogació: has volgut que ho fos?, sinó l’altra: ho sóc?

I sé que encara mai no m’he venut, que m’he venut menys que la mare ploranera i ferida que no pot comprendre que no em vengui, que és per no vendre’m, per no legalitzar una prostitució, que ara dic no al llit conjugal i a l’adulteri de fet o d’intenció i trio, doncs, l’amant contra el marit i la companyia de la soledat contra la soledat de la companyia.

I Blanca els ho diu a la cara, lívida davant l’insult que sap que no es mereix, davant l’insult que cap home no pot llançar a la cara d’una dona mentre compri carn amb diners, amb joiells, amb vestits, amb finques; mentre violi un sexe amb la seva riquesa o el seu poder en lloc d’atansar-s’hi amb amor; mentre vulgui que el món sigui un món d’homes i puta un adjectiu substantivat que no té masculí.

El pare alça la mà i Blanca, inclinada sobre les tecles que colpegen rítmicament el paper blanc enrotllat al carro de la màquina, redreça instintivament la cara, es posa fora de l’abast dels cinc dits que formen part del melodrama que es podria titular «la família maculada en el seu honor» i que, gràcies al seu gest, queden al marge, si bé el melodrama continua, es prolonga, s’allarga innecessàriament, com totes les situacions grotesques i sense sortida, quan abandono el menjador i corrent, bo i escrivint que corro, me’n vaig al meu dormitori i m’hi tanco mentre ell truca a la porta i jo, alterada, amb els ulls que m’espurnegen de ràbia, sento els crits:

—No vull haver d’abaixar la cara per tu!

Sentim, Blanca, que això posa terme a un període, però no serà tan senzill, i ho saps ara que no has tingut l’impuls, també melodramàtic, de llançar-te al llit a plorar com una magdalena, sinó que t’has quedat dreta enmig de la cambra, amb ganes de trencar alguna cosa i sense que ho facis perquè et cal quelcom de més insòlit, un desafiament que no tingui precedents, o que tu no els sàpigues, i que trobes després, en veure’t al mirall i acudir al recurs solitari que, abans de l’home, calmava les teves tempestes.

Però ara no has de calmar res, no vols calmar res, sinó fer un acte d’insolència que és la teva resposta insatisfactòria a la insolència dels crits i de les llàgrimes, a la quietud que després s’instal·la darrera la porta mentre tu et disposes a fer la maleta, la fas, i aleshores seus al llit i esperes, vas esperant fins que sents una porta que peta i la veu de la mare que tremola:

—Nena…

Quan tu no ets una nena, encara que ho siguis per ella que en veure’t amb la maleta no vol que marxis i intenta de barrar-te el pas amb el seu sentimentalisme de femella que ha viscut ja la seva vida i es resigna malament que els altres visquin la que tenen, si no és convencional, si trenca l’ordre que permet que els pares tractin de puta una filla que encara no s’ha venut i malda, potser amb poca destresa, per escapar-se de la sínia.

Li ho dius, li ho recordes, i, animada, li retreus fins i tot la seva vida opaca que ha frustrat somni rera somni, perquè també ella en devia tenir i els va vendre per sentir-se segura, sense que se li acudís mai que la solidesa dels fonaments depenia del terreny on s’assentaven, que els pilars poden ser buits i el vent, sovint, s’enduu les teules del teulat.

—Però tu ets menor! —et crida, com si fos un argument.

Gairebé me li’n ric. ¿Com pot ser menor una noia que treballa, que té conviccions, que sap fer l’amor i se sent prou forta per rebutjar els conforts d’una llar on hom creu que hi ha una manera il·legal d’estimar i que el jutge o el sacerdot tenen la clau del sexe?

—Encara no tens vint-i-un anys —insisteix.

I una noia no pot deixar casa, si no és per casar-se o fer-se monja, fins als vint-i-cinc, quan ja fa dotze o tretze anys que es púber i deu o onze que es guanya la vida o té dret, legalment, de guanyar-se-la, quan en fa set que t’exigeixen plena responsabilitat si transgredeixes els codis i tothom et creu apta a formar vides joves si ets maridada. I encara et passa pel cap: als vuit anys, als deu anys, ja creuen que ets prou madura per confirmar-te en una fe que no vas escollir i que probablement abandonaràs…

I ara sí que ric; he de fer una pausa per riure al peu de la porta i davant la màquina on sec cada dia o gairebé cada dia per traçar una història no planejada que es va fent espontàniament a mesura que escric d’una vida espontània que es fa a poc a poc, d’episodi en episodi, en posar els dits a les tecles perquè Blanca vagi escrivint, i escrigui ara com deixo els pares en un moment imprevist ahir o fa unes hores, quan escrivia que tornava a casa des dels braços d’un home o no calia que ho escrivís perquè molts cops he fet l’amor amb un home i només una vegada he fugit del pis, sense la màquina de la història on escric a màquina la meva història,