La targeta salta del llibre. És una targeta escolar, amb la foto, el nom, la data… Hi tens dotze anys, Blanca, i duus trenes; els cabells també són més clars. Eres una simple nena, senzillament, que anava a col·legi i era adoctrinada d’acord amb uns valors que les teves professores no dubtaven pas que fossin eterns. I, si en dubtaven, no se’ls veia.

Vens d’aquesta nena, Blanca, de la nena aplicada i encuriosida que tenia males notes de «conducta» i ha fet honor a certes prediccions. ¿No es va dir una vegada que no feies un «ús recte» d’allò que aprenies? En el teu passat, doncs, hi ha una promesa d’indisciplina intel·lectual i fins la sospita d’un capteniment immoral que ara has escollit per raons de preservació.

La teva mare, que ha vist la targeta i ha oblidat ja els senyals, que li feien observar, del rumb futur, em diu:

—Tan bona nena que eres, aleshores!

—Ara ja no ho puc ser, mare; no sóc una nena.

—Ja m’entens, tu. No fas cas de cap consell…

—I en feia, en aquell temps?

—Més que ara.

—Per això, perquè era una nena. Després he vist que no eren bons.

—Una mare només vol el bé de la seva filla, Blanca.

—Un bé com el teu, mare?

En cap lloc que no sigui aquí no he dit aquestes paraules, però sóc la Blanca d’aquí, no hi ha cap més Blanca que aquesta, la Blanca immoral que llegeix llibres condemnats per la seva societat, que dorm amb un home quan encara és soltera, que no accepta la «inferioritat biològica» del seu sexe, que contesta l’autoritat dels pares i dels poders públics; la Blanca a la qual, si encara s’interessaven per ella, si la coneixien com és ara, les professores refinades, incommovibles i severes d’antany refusarien la condició que reclama: la de ser una simple dona, senzillament.

Abocades damunt la fotografia, mare i filla, que comparteixen el mateix espai, uns quants metres quadrats en un carrer qualsevol de la ciutat, entre pisos com germans bessons, parlen un llenguatge diferent, s’han instal·lat en un temps que no coincideix i miren ara dues nenes, cap de les quals potser no ha existit ni aquí, perquè la que evoca, la que pot evocar Blanca, és la nena que hi ha en el seu pensament de noia de vint anys, de dona que ja no pot dir en quin dia precís menstruà per primer cop ni quines coses sabia aleshores d’aquest procés fisiològic repetible durant uns quaranta anys. Tot és condicionat per allò que ha vingut després, per l’ara d’aquesta narració en la què Blanca és, en la què Blanca es fa com és en cada moment del llenguatge.

I ara prop de la mare, davant la fotografia d’algú que no pertany enlloc, que hi pertany tan poc, aquí, que ni l’una ni l’altra no saben de què parlen, a qui es refereixen concretament, com no sigui a la dona/Blanca que la mare es pensa que és la noia/Blanca —i doncs, per a ella no és allò que és i, així, no pot referir-s’hi i ha de parlar d’algú altre que serà un dia, en un altre text que podia precedir aquest, que potser el precedeix.

Ens parlem des de miralls del temps, referint-nos a coses diferents que tenen els mateixos noms, Blanca, nena, col·legi, llar, mare, i n’hi afegim cada cop que una rara i sobtada coincidència de miralls en crea un altre que encara s’allunya més de la imatge, i ens n’allunya, perquè en pertànyer a totes dues només pot ser falsa.

Qualsevol diàleg seguirà unes pautes de diàleg, feblement lògiques en molts moments i sempre desencarnades en l’abstracció de fets que mai no es concreten amb la mateixa intensitat per a totes dues, que no s’hi van concretar ni quan eren actuals en lloc de ser la representació que us en feu, viciada, ara, també per allò que cadascuna de vosaltres vol, la preservació d’un ordre que ha regit la vida de la mare, instal·lada en el passat, o la destrucció d’un sistema que a tu, Blanca, et ve estret perquè ja et situes en el futur.

T’hi autoritza la teva edat, aquests vint anys que són el llindar de la maduresa propera a la qual et refereixes en dir:

—No puc, ni vull, repetir la vida de ningú.

I aleshores, incompresa, com ja esperaves, deses la targeta amb la foto, el nom i la data, al mateix llibre on l’has trobada i que potser tardaràs molts anys a obrir de nou, que potser obriràs per segona o tercera vegada quan ja tindràs el temps de la teva mare i una filla com ara té ella, sense que ella ni tu, hi confies, sigueu la mare i la filla que ara es troben en presència i no s’entenen.

Però el pensament, ara que l’has tingut, t’angoixa una mica, et fa plegar el front en una arruga lleu i prematura i girar-te altre cop a la mare amb unes paraules de compromís:

—Tot canvia.

Quan saps perfectament que no és això, que no es tracta d’un canvi que prolonga un estat de coses natural en el passat, sinó d’una mutació que hi trenca; un rellotge es va aturar en una hora determinada i, quan li tornem a donar corda, cal fer-li saltar, en uns segons, distàncies blanques que estableixen un tall abrupte, com un abisme.

He allargat a mitges la mà a la mare des de la banda d’ací d’aquest abís, i ella, que té els ulls alçats i no l’ha vist, només sap dir:

—Als teus anys encara no es té el sentit de la responsabilitat. Espera que t’enamoris i vulguis casar-te.

No entenc ni una d’aquestes paraules que potser hauria entès la noia de dotze anys que vaig ser. Que vulguis casar-te, l’expressió que clou allò que ella es deu pensar que és un raonament, i un raonament impecable, ha deixat de ser part del llenguatge amb el qual m’entenc amb mi mateixa, d’un llenguatge amb el qual m’avanço, confio que de no gaire, a d’altres noies que, com jo, tenen vint anys i encara volen un vestit blanc i flors de tarongina, però ja no s’hi senten còmodes i, amb il·lusió i tot, tenen consciència que participen en un carnaval tràgic.

I deixes el llibre a la prestatgeria on era mentre negues:

—No, mare; no em casaré, jo.