BLOC QUART

¿Correspondria a Blanca, una simple dona, senzillament, de dir que a partir d’ara, quan la seva vida es planteja ja d’una manera tan clara com un problema, anirà ensopegant amb tot d’obstacles que ja existien però que ella ignorava o volia ignorar, com el fet que haurà de deixar la feina si es casa, perquè als magatzems no volen dones maridades, o que li posaran tot d’entrebancs si es vol casar civilment, sense cerimònies religioses, o que es trobarà amb que ni els serveis mèdics de la seguretat social ni els de la mútua a la qual pertany, amb els pares, des de petita, no volen fer-li un reconeixement de caràcter prematrimonial, i que el metge fins pregunti:

—Què és, això?

I que quan li ho ha explicat afegeixi despectivament:

—És una estupidesa; no serveix de res.

I que ella contrasti aquesta actitud amb tot el que ha llegit, amb tot el que deu haver llegit el metge sobre la conveniència d’aquesta mena de reconeixements gràcies als quals els futurs cònjuges s’assabenten de possibles incompatibilitats genètiques, qui sap si de malalties hereditàries que no s’han manifestat i poden afectar els fills, d’extrems tan importants com l’existència o l’absència del factor Rh, el grup sanguini, el PH…

I que s’adoni aleshores que una rutina espantadissa frena els progressos, les millores, i s’obstina a mantenir la gent en la ignorància, al marge de tot de conquestes civilitzades de les quals, en el fons, es parla amb menyspreu, com si aquí s’hagués aconseguit una humanitat superior que aviat serà imitada.

I que indignada pel tracte humiliant, es posi a llegir de nou, com abans, però ara amb un altre propòsit, amb la finalitat de fer-se més capaç de com és la societat en la qual viu, una societat que la margina, que distingeix entre els seus drets i els drets de l’home, que no li permet d’independitzar-se abans dels vint-i-cinc anys si no es marida o es fa monja, que l’enganya amb la falsa emancipació del treball, d’una jubilació mal pagada.

I que es vagi tornant radical amb prou lucidesa per entendre que els mals de què es queixa no volen pegats, sinó un tractament de conjunt que afecta el concepte de la vida, de l’home, i, per tant, l’estructura social entesa en la seva totalitat.

I que a despit d’això no sigui capaç de solidaritzar-se activament amb cap acte, amb cap moviment de reivindicació per por de comprometre el futur migrat de la seva vida limitada, estreta, que només s’exalta com un tot pletòric i suficient quan es troba a soles amb ell i explota en espasmes que la deixen exhaurida i cada dia li són més imprescindibles.

I que a la insabuda d’ella mateixa es vagi insinuant en el seu caràcter una amargor gairebé impròpia de la seva edat, l’amargor dels éssers porucs davant del destí i que, per una prudència mal calculada, el desvien cap a objectius immediats, com ho pot ser l’amor carnal que la desassossega, que de vegades l’espanta per una violència que s’alimenta d’actes mancats, de renunciaments, d’humiliacions consentides en la concreció de la vida diària i silenciosament combatudes per un cor que pateix, per un cervell protestatari sotmès a pràctiques menudes, a gestos insignificants, íntimament desencisadors.

I que, plena d’aquesta contradicció, avanci cap al matrimoni, cap a la modesta cerimònia davant el jutge, cap a la lluna de mel que només un nombre crescut de coits diferenciarà dels encontres en una cambra llogada a hores, cap a la llar que ha estat seva i no seva des de sempre, perquè és la dels pares, cap a uns dies llargs, feinejant a casa, lluny de les companyes que, en casar-se, li han fet un obsequi i ja no veurà més, si no és per casualitat…?