on serà sempre, segons cada moment, i avui, en aquest, la dona que corre pel carrer fosc quan sent els xiulets i la remor de passos que també corren, multiplicats, sense haver-se aturat a llegir la frase no acabada, interrompuda per l’avís del company apostat a la cantonada, a l’aguait i que deu haver badat, perquè ells són molt a prop, massa a prop per permetre-li d’alentir la cursa que es precipita cap a un carreró que sorgeix al seu davant i que ella travessa de llarg a llarg abans de sortir a l’avinguda des d’on, rabent, emboca un altre carrer i tomba, ara cap avall, fins al local gairebé fosc que li surt al pas i l’engoleix en la seva gargamella estreta que tot seguit s’eixampla en una estesa de taules baixes, en una de les quals es troba sense ni haver-se adonat que seia.

Encara sense haver recobrat la respiració alterada per l’esforç, accepta els braços del desconegut que s’allarguen cap a ella quan reprèn una música anterior a la seva arribada i, en l’exigüitat de la pista, blanca, verda, verda, vermella o morada, segons el caprici dels llums que s’hi abaten i deixen encara les taules en l’ombra, es contorça com si volgués desencaixar-se les natges, els pits, en tot de gestos aquí innocentment desbridats, de bacant, que corresponen, però no sempre, als moviments pèlvics del desconegut que segueix el ritme de la música, l’altera, l’inventa, tal com fa ella mateixa quan comença a sentir-se enduta per la màgia de l’ambient, de les notes que s’encalcen i es barregen, sorollosament ressonants sota el sostre baix i les parets poc separades.

Blanca es barreja amb d’altres nois i noies excitats, engrescats per l’obsessió sonora, per les olors corporals que exhalen les aixelles, les cares una mica congestionades sobre les cigarretes que viatgen entre els cendrers i els llavis, i van creant un lligam superficial, però ara suficient, que la converteix en una més de la colla reunida a l’atzar, de coneguts i de desconeguts que potser s’han vist en d’altres llocs o potser no s’han vist mai però ara se senten bé plegats en la penombra que oculta a mitges les cares joves, els ulls que brillen, els llavis que somriuen i parlen, o callen, com els de Blanca, per a tots ells, si s’hi fixen, una noia més, esvelta i desendreçada en els seus jeans descolorits que semblen tacats i el seu jersei escarlata que se li arrapa a les sines.

Ha corregut des de la clandestinitat de les consignes, dels mots d’ordre escrits cuitacorrents, amb l’ai al cor, a la nocturnitat de la petita boîte informal i gairebé tan clandestina, es diria, com la feina feta a les fosques, en una tàpia, a les parets d’una església o d’una fàbrica i decidida prèviament, amb la colla que potser a hores d’ara ja ha estat desmembrada si la policia ha pogut detenir ningú, algú, com podrien encara detenir-la a ella tot i aquest refugi que s’ha buscat, que ha descobert i en el qual impulsivament ha penetrat en sentir-se perseguida.

Miro doncs sovint cap a la porta per on ells podrien entrar amb les armes i les manilles a punt, estòlids sota les gorres, sota els uniformes, però me n’oblido també, me’n o a oblidar quan els Beatles m’arranquen espasmes de l’entranya i em sento, sóc, una noia que es buida, lliurada al frenesí interior, al ritme sincopat de la carn, i bado la boca, com si m’asfixiés, cerco aire i me n’abeuro, m’abeuro de fum, i pujo, pujo, m’enfilo per la meva carn cap a indrets descarnats i voluptuosos, adolorits i triomfants en els quals em desposseeixo d’una possessió i faig l’amor amb la música, amb el cant, amb el xiscle i el crit, amb la veu i amb l’ombra, amb mi mateixa…

Els cabells t’han caigut sobre la cara, Blanca, però el moviment te la a a deixar lliure, clara, i ets bella, terriblement bella, la femella esplèndida subjugada pel ritme del món centrat en la carn i en l’esperit d’aquesta carn que exulta i es deslliga d’ella mateixa en centrar-s’hi, en fer del cos un moment de l’ànima, com si això fos verament l’amor, la plenitud de l’amor compartit que de la violència del gest duu a la tendresa d’un cor que defalleix, gairebé s’atura de tan ple.

I reposes de nou al tamboret baix de la taula baixa, amb el cap enrera, alçat de cara al sostre des de la nuca que reposa en la paret, i les mans caigudes, unides, entre les cuixes blaves dels jeans descolorits, el pit encara no aquietat de l’engrescament, exhausta i amb el ventre que et fa mal, dolorosament humida de suor, de llàgrimes, de secrecions interiors.

Maquinalment tanques la mà entorn del vas on hi ha una beguda amarga i forta, glaçada, i beus bo i somrient, no saps a què, a qui, convertida en una Blanca secreta i nocturna, fidel de litúrgies, de rituals que duraran fins a la matinada, quan surts a un carrer net sota la primera llum de l’alba que es filtra entre les branques dels plàtans i algú t’empeny a un cotxe baix, pintat de vermell, on seus al costat d’un noi, potser el primer que hores enrera t’ha allargat els braços, potser un altre, tan li fa, un noi de cabells llargs i amb un inici de barbeta, que ha de repenjar uns minuts el cap contra el volant abans de poder adaptar-se a aquest altre món prosaic, planer, en el qual cal estudiar, treballar, sofrir.

Et duu ciutat amunt, cap a casa, i tu potser voldries que fos el teu amant i la casa la cambra on t’hi reuneixes, on us veieu un cop o dos cada setmana des que vas deixar-lo per baixar al moll, però no et demana res, et diu només el seu nom i et pregunta el teu, l’adreça. I ja no tornes a pensar en els companys fins després, quan us heu acomiadat amb una besada a la galta, d’amics, i ets al dormitori, on et despulles, massa lassa per dutxar-te tot i que et sents el cos enganxós, brut d’angúnia i de suor, i et gites, sense son, insomne i esperant que sigui una mica més tard, les vuit, l’hora de llevar-se, quan a la fi pots telefonar a un número que no tens anotat a la teva agenda i dir el teu nom a la veu coneguda que et contesta:

—Hi ha hagut sort, tothom s’ha escapolit.

I aleshores respires, et sents menys culpable d’haver-te oblidat de la colla compromesa en una cursa nocturna, dels dos nois i de les dues noies, dels dos nois i de la noia, car l’altra ets tu, Blanca, la fugitiva d’una persecució que t’ha dut a la boîte perquè passessis una nit sense aclucar els ulls i et sentissis lassa,

massa cansada, i amb poca inspiració, per prosseguir durant gaire estona, al despatx, l’aventura de la dona que escriu i és escrita, que habita un text i es manifesta, es va manifestant en aquest llenguatge que t’assegura la llibertat d’una aventura personal que és més la seva que la teva, però és la de totes dues ara i en moments futurs al dia de l’escapada nocturna, actuals ara que aprofites la festa per a fer una sortida amb les companyes i, en un tren atapeït de dones que només duen la ingravidesa del vestit damunt del mallot i d’homes que, per damunt la trinxa dels pantalons, mostren la trinxa del banyador, te’n vas a la platja, davalles del tren en un baixador i, entre la riuada humana, t’endinses en la sorra on expulses les sandàlies dels peus i, drapada només amb un dues-peces escàs, entres a l’aigua, fas una curta nedada i tornes a la tovallola estesa prop d’altres tovalloles, t’untes de crema i t’estires de sobines, tota tu ofrenada a la possessió del sol.

Hores lentes passen per la pell de Blanca que es colra mentre la llum es fa més intensa, més daurada i blava i ella es va girant, o s’asseu, o fins s’aixeca i resta un moment dreta abans de tornar a l’aigua, de tornar a sortir-ne, de reunir-se altre cop amb les companyes que avui semblen unes altres, alliberades de la servitud de la màquina, de l’ambient opressiu de la casa comercial on ningú no diria que també són joves i boniques, que els agrada d’exposar el cos a la salabror de la mar, a l’aire que les eixuga, als ulls que les segueixen quan s’atansen a l’onada i la defugen amb petits xiscles que són un reclam.

Blanca crida i juga amb elles, entre elles, una més, una de tantes noies cobejables i cobejades que després, a mitja tarda, tornaran a la ciutat amb el dues-peces encara humit, clavat al cos, en un tren tan ple com a l’anada, un tren lent, de parades llargues, en el qual la gent s’adorm com ella mateixa i, en arribar a casa, dormirà fins al vespre, quan la mare la crida perquè sopi i ella té encara massa son per llevar-se i s’hi tomba sense fer gaire cas dels remucs del pare, a l’altre costat de porta, que es queixa d’aquest desordre, d’una irregularitat d’aparicions i de desaparicions que perjudiquen la convivència familiar.

Dorm fins a mitjanit, quan la casa és silenciosa, i llavors abandona el llit per anar-se’n, gairebé furtivament, a la cuina on obre la nevera i en treu un tall de carn que la seva mare deu haver-li reservat, i fruita. S’ho va menjant allí mateix, asseguda en un petit tamboret, de cara al fogons, sobre la lleixa dels quals ha deixat l’ampolla de vi i un got. Lluny, més enllà de les portes i parets, les remors somortes de la ciutat, van donant constància de presències humanes, d’una vida que mai no reposa. I ella s’hi sent bé; li agrada de sentir aquestes pulsacions i de menjar tota sola, fora de la taula, nua sota la jaqueta del pijama que s’ha posat en deixar els llençols; li agrada de quedar-se allí una estona i, en havent sopat, fumar una cigarreta o dues mentre perllonga una soledat amable que interromp el pare quan s’aixeca a orinar.

—Què fas, aquí?

—M’he llevat a menjar alguna cosa.

—Bona hora! Es veu que t’agrada viure de trascantó, a tu!

I no insisteix, no fa un sermonet, potser perquè no n’és el moment, ara, en plena matinada i amb la mare que dorm, però ella es sent encuriosida per l’expressió que no acaba de saber si està ben emprada i, en sentir que l’home torna de la comuna i es tanca al dormitori, va a cercar el diccionari i l’obre sobre el llit: «de trascantó, loc. adv. D’una manera imprevista, inesperada. Sortir de trascantó».

I aleshores em poso a riure, baixet, per no pertorbar la quietud. Es poden fer coses de trascantó, però no s’hi pot viure, no és possible de concebre una vida de trascantó, si no és que ho són totes, que ho sigui el sol fet de viure, d’haver arribat a aquest món gràcies a un conjunt d’imprevistos, de «trascantons» que provocaran altres «trascantons» amb resultats tan curiosos que el «trascantó» serà la norma.

I com que m’adormo amb aquests pensaments, sense haver enretirat el diccionari del llit, em desperto i em llevo encara plena d’idees que m’enduc al despatx, on escric i consulto el diccionari a casa, a la nit, tot bescanviant ara i adés alguna paraula amb les companyes inclinades sobre les màquines amb les cares lleugerament envermellides pel matí de sol que passem a la platja, drapades amb bikinis que se’ns arrapen a la pell, xops d’aigua salada, ara amb el tirant del sostenidor deslligat perquè no deixi una ratlla blanca entre la brunor. És ara, quan estem vermelles o colrades, que envermellim i ens colrem, i és com si el sol s’abatés damunt nostre mentre, seguit seguit, o amb pauses, teclegem en el local llòbrec escassament il·luminat per bombetes elèctriques que ni ens fan parpellejar si les mirem de fit a fit en un moment de repòs, quan, amb el cap tirat endarrera, sobre les mans entreteixides a la nuca, evoquem un cop més els jocs, les rialles, la fredor primera de l’aigua que s’escalfava a Tacte, les empentes al tren, i jo hi faig sortir el trascantó de «trascantó» i tornem a riure, ara com si totes miréssim el diccionari que tinc obert sobre el llit o escoltéssim el meu pare que treu el cap a la cuina on sopo tan tard per preguntar-me:

—Què fas, aquí?

I obtenir aquesta resposta:

—M’he llevat a menjar alguna cosa.

I remugar, ell:

—Bona hora! Es veu que t’agrada viure de trascantó, a tu!

I per això t’has llevat com cada dia, a l’hora de sempre, amb les mateixes ganes d’anar a treballar, i, després d’un esmorzar sumari, davant la mare silenciosa, com ofesa per alguna cosa, has sortit al carrer de costum, animat com és normalment en aquestes hores, has agafat l’autobús que no t’ha fet esperar ni més ni menys que els altres dies i has emprès el viatge cap a les teves obligacions de noia que treballa, cap a la darrera setmana de despatx abans de les vacances, aquest any un autèntic «trascantó».