Una simple            senzillament

Una simple ¿dona? senzillament.

Una simple (dona) senzillament.

dona

Una simple senzillament.

Blanca

Blanc. Interrogant. Parèntesi. Afirmació.

Acte. Pregunta. Espera. Ser.

Les anelles implacables de la cadena que, des del coit engendral, passen per la «indiferenciació» femenina de les sis primeres setmanes de gestació, quan el gènere és únic, fins a l’assoliment definitiu del part de la femella a la qual hom posa de seguida un nom no consultat,

Ara m’elegeixo Blanca per la voluntat d’un text inicial que he escollit i és, doncs, part de la meva voluntat de ser el que sóc, la dona que existeix des d’ara i va fent al seu ésser/existència amb cada paraula que, ordenadament, col·loca darrera una altra paraula.

M’obro amb l’escriptura que es constitueix en acte lliure i la creo en la mesura que ella crea la meva història de dona convencionalment anomenada noia fins al moment d’un canvi anatòmic, d’un lleu i ridícul canvi anatòmic que remou noses no sentides abans que el mascle no les estripi.

Dona entre les bastides d’un simple i d’un senzillament, puc enderrocar ara un edifici que no protegeix la construcció, la necessitat d’aquest ser dona de l’única manera que se’n pot ser sense limitacions frontereres arrelades en ambigüitats de sexe, de condició. Tot coincideix. Per primer cop, tot coincideix, i criatura i estat són la mateixa cosa en la realitat d’un secret.

Perquè és un secret encara que, en aquest començament, Blanca, has dormit amb ell i ara sortiu de la cambra, tu tan diferent de com pots haver estat, amb unes gotes menys de sang i un tel trencat, amb una ànima plena que fa que te’n separis, que et fa baixar tota sola cap als molls, prop d’on éreu, a fitar l’esguard en l’aigua bruta, espessa i tan remoguda d’un cor que sents saltar, que viu, reviu, el moment, l’espera i el després que és ara, tot simultàniament, barrejat, fora i dintre teu, en la carn que no s’ha desalterat i ha sofert i ha gaudit, i en la pell que potser conserva empremtes de dits.

Contemplo una Blanca que no puc contemplar, una Blanca invisible aturada al moll, davant de navilis i entre grues immòbils, i aturada, alhora, en la cambra, en la sensació de ser cambra que acull, en la qual penetra l’hoste que hi porta la seva alegria, la seva exuberància animal, i també una renovació del sentit de l’existència.

En dubtes, Blanca?

Ara que l’hoste s’ha retirat queda encara la seva presència i tu, Blanca, et vas tancant des de l’acte que t’obrí perquè no s’escapi gens ni mica de la il·lusió, de la confusió amb què has passat d’un món a un altre món i, ara, a aquest, més transitori que els altres, de l’aigua que no pots aclarir, que s’aclarirà tota sola, i de pressa, quan tornis a pujar uns graons i a empènyer una porta que ja no mena a cap indret desconegut.

Però en aquest moment dura, és un univers que foragita universos sencers i ocupa els llocs que ocupaven perquè tot, absolutament tot, és un acte d’amor, l’acte de Blanca, l’amor de Blanca/dona que ha esperat vint anys la creació d’un món.

Veure les teves cames joves que corren per una escala plana, tan abrupta que és; que corres cap a la concentració, en un sol nus, del cor i del ventre, vagament conscient que ho lliga la imaginació; que ara, en aquest moment enzelat, superes més que mai la bèstia que no es lliura a uns actes carnals oberts a la infinitat d’uns recursos d’elaboració perllongats enllà, en la quietud del cos, o en la inquietud d’ara, quant vols sortir de tu mateixa i no pots, no pots encara, perquè és el teu primer amor sòlid, palpable.

Blanca/dona que a la fi trenca la seva immobilitat i va pujant per la ciutat entre els arbres que clapen d’ombra el passeig on l’escometen colzes i mirades, perfums vegetals i refilades d’ocells engabiats; cap a la casa, cap a la llar on entra la desconeguda de cara familiar que la mare reconeix i besa a la galta.

I Blanca es tanca a la seva cambra, recorda que duu un portamonedes a les mans i el deixa en una cadira. És el primer acte que l’allunya d’aquells braços, però no prou encara, puix que tot seguit s’asseu al caire del llit, davant la finestra, i en salta gairebé immediatament per anar-se’n al mirall on hi ha el rostre que devia tenir quan les aigües se separaven, quan ell la separava amb una cremada fosca que ha deixat senyal.

I, ensems, és la cara de sempre, les faccions harmonioses que, amb elements comuns, componen un dibuix personal, peculiar, únic i identificable entre tots els humans, el dibuix dels llavis carnosos i no gaire dòcils que les besades han envermellit més, dels pòmuls alts sota els ulls gairebé negres que ara semblen irreals.

Ho sembla tota ella, i s’ha de tocar els trets per convèncer-se que són sòlids, que són seus, que hi ha una relació entre el gest, la voluntat que el mou i la cara que palpa amb uns dits que s’han enllaçat a d’altres dits, amb unes mans que premien una esquena com mai no podran prémer la seva, inabastable.

I de la irrealitat/realitat del rostre passo a la realitat/irrealitat del cos quan em cal saber com és perquè l’he oblidat, perquè des del port, i d’abans, des de la sortida de la cambra, ha perdut les formes i és un cos ideal, la sensació que se n’ha apoderat, que l’ha substituït…

Blanca se somriu al mirall com somriuria a una desconeguda amable, però de seguida sap que és a ella mateixa que adreça el somrís que li és adreçat i es toca els llavis, com si anés a besar la seva imatge.

—Blanca… —es diu dolçament.