on t’interroguen, asseguda a la taula, asseguda a la màquina, davant la taula, davant la màquina, és clar, al despatx on teclegen les teves companyes i el policia que seu, un home encara jove i amb un tic que li mou l’ull esquerre o, més ben dit, la parpella, com si contínuament et fes Fullet, no te’l fa i vol saber en canvi per què tiraves les octavilles, qui les ha redactades, qui te les ha donades, mentre l’altre, el seu company, que és més vell i no té cap tic visible, es mou per l’habitació sense dir res, de moment.

Però Blanca no ha tirat mai cap octavilla, pretén, i es queixa d’un error, d’un excés de zel dels funcionaris, tota vegada que si l’han sorpresa amb un full subversiu a la mà, o ni que siguin dos, és perquè els ha recollits dels que hi havia als seus peus i que devia haver tirat algú altre, encuriosida i sense saber que es tractava d’una cosa il·legal, d’un imprès clandestí repartit d’amagat.

I s’obstina en la seva explicació fins i tot quan el policia que l’ha detinguda declara reiteradament, amb una expressió entre ofesa i amenaçadora, que ha vist el paquet, o el fragment de paquet d’octavilles que ella deixava caure sobre l’andana, a sota, entre la gent que esperava el metro, paquet o fragment de paquet al qual pertanyen precisament els dos fulls que li han trobat a sobre, a la mà, al moment d’agafar-la.

No hi ha avinença entre els dos punts de vista i el funcionari del tic espera mirant de l’un a l’altre, ara sense interrogar ni escriure una conversa o una discussió que d’altra banda tampoc no podria registrar amb la màquina i a les quals es barreja seguidament per dir a la noia, o recordar-li si ja ho sap, que la policia disposa de mitjans per esbrinar la veritat, que àdhuc hi ha procediments de pressió que podrien emprar encara que no els agradi, encara que no ho voldrien fer, i menys per un assumpte d’aquesta mena, en el qual probablement ha estat embolicada amb engany, i aleshores, després d’haver-ho dit, torna a esperar, mirant-la i com si cregués haver-la convençuda.

Però tu no pots confessar allò que no has fet, expliques pacientment un altre cop, i només pots acusar-te de la imprudència d’haver-te deixat dur per la curiositat de veure què deien uns fulls que tenies tan a l’abast de la mà i que has recollit amb la idea que devia tractar-se d’algun anunci comercial, com sol ser sempre el cas quan hi ha papers a terra, al carrer, i al metro també, una afirmació que l’home que t’ha detingut contradiu sense cansar-se i ara amb els ulls fits en el mig pam de cuixa, o més i tot, que tu mostres a despit dels esforços que has fet, en seure, per estirar-te unes faldilles curtes.

No hi ha entesa possible, falten testimonis, és la teva paraula contra la seva, i no veus, assenyales en un moment de gosadia, per què la d’un funcionari hauria de valer més que la d’un ciutadà, en aquest cas una ciutadana, naturalment, que mai no ha estat detinguda ni ha tingut topades, de la mena que fossin, amb la llei, l’autoritat o els seus servidors; potser hauria de valer més poc, precisament, perquè el funcionari, per deformació professional, tendeix a sospitar, a flairar activitats delictives, polítiques o no, on no n’hi ha.

Gairebé els impressiones, però no prou perquè et deixin tornar a casa, o al despatx on escrius, amb la teva pròpia màquina, com t’interroguen o, ara, com et tanquen en una cel·la sense haver-te permès de telefonar a ningú, pares i amics, com tampoc no ho ha pogut fer l’altra noia, de les tres que ja trobes darrera les reixes, que coneixes una mica d’uns contactes anteriors, sense que ni ella ni tu no doneu la més petita indicació d’haver-vos vist mai, com vas escrivint mentre esperes el sopar i unes i altres aneu cridant el carceller cada cop que voleu anar a la comuna o que voleu fumar i no hi ha cap cigarreta encesa i, després, t’instal·les per una nit llarga i inconfortable sense que ni aleshores, quan les desconegudes dormen, no t’atreveixis a canviar impressions, o informació, amb la companya d’activitats perquè tampoc no pots saber amb certesa si la dormida és fingida i t’han dit i repetit sovint que a la presó, als calabossos, la boca ha d’estar ben cosida.

Cap a mitjanit encara entra una altra dona, potser una prostituta recollida en un moment d’escàndol públic, al carrer o en un bar, tota vegada que ve borratxa i es mostra bel·licosa, empra un llenguatge groller i fins busca brega a alguna de les altres que vol dormir o fer-ho veure, però després s’aquieta, capolada per la beguda, i ronca ja fins al matí, quan la gent es comencen a despertar sota les bombetes grogues i tristes, engraellades dalt de tot, i se senten veus i remors de reixa, passos que vénen i van mentre tu seus contra la paret plena de guixades, amb les cames recollides sota teu, com si fossis amb la colla.

Després el guàrdia diu el meu nom, obre i em fa anar cap a l’escala on un altre policia que m’espera em precedeix silenciosament cap dalt, i em porta al mateix despatx de la vetlla, on ja hi ha l’home del tic, sempre a punt de fer l’ullet, fent-lo, instal·lat prop de la màquina d’escriure que es dreça en un extrem de taula, però en una altra tauleta, a tocar de la qual, separada d’ell, em fa seure per reprendre l’interrogatori.

Em fa gairebé les mateixes preguntes que va repetir tantes vegades, sinó que avui no entrebanca les meves respostes, les accepta totes com si fossin moneda legítima i les immortalitza en quatre o cinc còpies, no sé per a quants arxius, amb una expressió incrèdula i abocat a les tecles cada cop que hi ha d’afegir alguna cosa o s’ha cansat de mirar-me les cuixes que em fita mentre pregunta.

A la fi arrenca els fulls de paper del carro pesat que s’avé amb els seus dits més lents que els de Blanca, llegeix detingudament tot allò que ha escrit, separa els carbons i allarga una de les còpies a la noia que la deixa al seu davant, sobre la taula, i comprova, sense pressa, si hi ha conformitat entre les seves declaracions i el text no gaire pulcre.

—Firmi.

Les signa totes quatre o cinc, estranyada i tot preguntant-se quina deu ser la trampa, però més se sorprèn encara quan l’home, després d’assegurar-se que ha firmat com calia, li torna el carnet que el dia abans havia retingut, s’aixeca i, amb simplicitat, diu:

—Ja se’n pot anar.

I Blanca, que no ho entén, abandona el despatx, travessa el corredor, baixa uns graons i surt al carrer, lliure d’anar-se’n a casa, a la llar