A

Premisses:

1) L’escriptura ha de ser lògica, i

2) La lògica de l’escriptura impossibilita l’existència de la Blanca/text (I/V).

Una escriptura arbitrària no tindria sentit: es desautoritzaria ella mateixa. Cada concepte ha d’estar possibilitat pels conceptes anteriors i, atès que no es tracta d’un raonament abstracte, de tipus matemàtic, sinó d’una vida concreta, cap de les accions exposades per aquests conceptes no es pot dreçar contra les orientacions que assenyalen o justifiquen els fets anteriors. Tot ha de ser consistent en els termes que proposa el llenguatge/escriptura arrossegat per la seva pròpia dinàmica. Però aquest mateix dinamisme, que és la seva virtut, pot ser també la seva falta quan, a causa d’una interpretació precipitada o involuntàriament parcial de la lectura, un error la desvia de la seva finalitat (desconeguda).

Ara: l’escriptura, que és el llenguatge en el que Blanca es va fent, és així mateix un món que es fa amb ella i que obeeix les lleis del real, en el qual es funda el pensament. I aquest món és dialèctic. Ho serà, doncs, la seva lògica.

Una escriptura arbitrària no tindria sentit; es desautoritzaria a ella mateixa. Cada concepte ha d’estar possibilitat pels conceptes antagònics anteriors i, atès que no es tracta d’un raonament abstracte, de tipus matemàtic, sinó d’una vida concreta, inserida en un món concret, cap de les accions exposades per aquests conceptes no es pot dreçar contra la relació dialèctica que estableixen els fets anteriors. Tot ha de ser consistent en els termes que proposa la realitat del llenguatge/escriptura arrossegat per les seves pròpies contradiccions. Però aquestes mateixes contradiccions, que són la seva virtut, poden ser també la seva falla quan, a causa a una síntesi precipitada, s’introdueix un error que desvia els termes de llur superació.

La diàlisi del moviment dialèctic no és parèntesi, sinó salt qualitatiu en el qual es liquiden els principis de no contracció i d’identitat, la tautologia que immobilitzaria Blanca, que immobilitzaria l’escriptura, la vertebració d’un món que ha de crear la seva pròpia oposició si vol ser i confondre el ser amb el fer que el constitueix.

La dialèctica pare/mare, la dialèctica família/societat, la dialèctica societat/poder, la dialèctica poder/realitat, la dialèctica natura/nortura, la dialèctica acció/pensament, la dialèctica pensament/somni, la dialèctica cultura/espontaneïtat, la dialèctica home/dona, la dialèctica text/escriptura…

*

Una mà avança en un gest físic, muscular/nerviós, traduït en tot de paraules i de conceptes que no pertanyen al món de l’acció. El pensament, doncs, s’hi transforma, sotmès a unes lleis gramaticals que li pertanyen i no li pertanyen, perquè són sincrònicament naturals i convencionals. Blanca, que obeeix la naturalitat del pensament, es va modificant a través de la convenció que l’expressa i, per tant, és allò que és i allò que es fa; la condició concreta de l’ésser obert a l’instant immediat.

Sempre hi ha hagut l’instant immediat en l’ara del seu ésser nena, noia, dona, i l’ha resolt en un context d’oposicions renovades que en fan un món, Blanca/món, ensems operant i potencial.