c

A la llar de Blanca ja fa temps que no ha hi cares llargues, ni silencis, ni disputes. O, si hi són, els malhumors ja només afecten els pares, que s’han quedat sols. Blanca ha abandonat la casa.

L’escriptura prolongava en el present uns fets passats o les situacions a què haurien donat lloc aquests fets si Blanca hagués romàs prop de la família. Hi ha unes reticències primeres, unes tempestes provocades per les disconformitats inicials de la noia, i aleshores la ruptura inevitable sempre que dos capteniments o dues visions del món s’enfronten amb prou decisió o amb la mena d’intolerància que dreça l’una contra l’altra dues generacions successives.

Blanca no podia tolerar un control, o la simple intenció d’un control obstinat a assenyalar-li una regularitat d’hores, una conformitat de costums, una dimissió del pensament, i els pares no podien avenir-se a les entrades i sortides aparentment capritxoses, a les freqüentacions i a les idees d’una filla díscola que negava tot allò que havia estat afirmat a través dels dipositaris dels valors de la nissaga. Blanca, la rebel, interrompia un procés de conformitat i es convertia, doncs, en un cos estrany incrustat en rutines que es ressentien de la seva presència.

Blanca ha hagut de tallar els lligams, de sostreure’s a la simbiosi, per tal de ser una mica més ella mateixa, per tal d’impedir que algú visqués part de la seva vida i la furtés d’una totalitat a la qual pretenen tots els éssers.

Hi deu haver hagut llàgrimes, potser amenaces i tot, i també ella deu haver sentit aquest esqueixament interior que acompanya l’esperit quan ens arrenquem dels àmbits coneguts, del carrer on hem viscut la nostra infància, del pis ja invisible de tan familiar. Però allò que hem arribat a ser, allò cap al qual ens encaminem, passa davant, té primacia sobre les nostàlgies que ens retindrien si la instal·lació en un món no escollit, donat, no contrariés radicalment el nostre projecte personal.

A Blanca no li ha calgut allunyar-se cap als ravals on les llicències contradiuen els tabús de la tribu establerta; és aquell món, singularitzat, que ha acudit a una cita convinguda per trobar-la, ja lliure, en un terreny propi i que ella oferirà, generosa i encuriosida, a la donació de l’hoste amorós i sense gelosies amb el qual pot ser franca de paraules i d’accions. Ni ha hagut de sortir d’una cambra de bany que la va veure de menuda per barrejar-se a les colles que seran perseguides, apallissades, detingudes, abans que el dia no s’acabi. I tampoc no hi ha tanta diferència entre el clima d’aquesta cambra i la nuesa de les platges, perquè ací falta l’abundància d’objectes que pot fer dura la transició entre posseir i no posseir.