26. L’enterrament

Potser el capvespre havia estat la raó del canvi sobtat que havia experimentat el cos del procurador. De sobte va envellir-se, va encorbar-se i semblava intranquil. Una vegada es va girar, va estremir-se, i va llançar un esguard al seient buit, a l’espatller del qual es trobava el mantell. La nit de festa s’apropava, les ombres nocturnes van començar el seu joc i amb el cansament el procurador va tenir la sensació de veure algú assegut al seient buit. Va cedir a la seva por, va regirar el mantell, el va deixar allà on era i va començar a fer passos ràpids pel balcó, fregant-se les mans. Es va apropar a la taula per agafar el calze i es va deturar contemplant amb una mirada inexpressiva el terra de mosaic, com si intentés llegir-hi quelcom escrit…

Era la segona vegada aquell dia que queia en aquella mena de depressió. Amb les mans a les temples, on només quedava un record vague i molest d’aquell tremend dolor que havia sentit al matí, el procurador s’esforçava a conèixer la raó del seu sofriment. I ho va veure de seguida, però va intentar enganyar-se. Era obvi que aquell matí havia deixat escapar-se quelcom irrevocablement i ara intentava arreglar-ho amb actes insignificants i sobretot massa tardans. El procurador intentava convèncer-se que el que feia ara, aquesta nit, no tenia menys importància que la sentència del matí. Però de fet li costava molt de creure-ho.

Es va girar bruscament i va xisclar. Li va contestar un soroll sord que va ressonar en el capvespre, i un gran gos amb un collar de xapes daurades va venir del jardí amb les orelles dreçades i va saltar al balcó.

—Bangà, Bangà —va cridar el procurador amb la veu feble.

El gos va aixecar-se sobre les potes posteriors i va recolzar les davanteres als muscles del seu amo, de tal manera que de poc no el va llançar a terra, i va llepar-li el rostre. El procurador aleshores es va asseure. Bangà, amb la llengua a fora i bleixant, va ajeure’s als seus peus. Els seus ulls eren plens d’alegria. La tempestat havia acabat i això era l’única cosa que el valerós gos temia. Es trobava, a més a més, amb l’home que estimava, respectava i veia com el més fort del món, l’amo de tots els homes, gràcies al qual es creia un ésser privilegiat, superior i especial. Però, assegut als seus peus, sense ni tan sols mirar-lo, amb els ulls clavats al jardí mig a les fosques, el gos es va adonar tot seguit de l’amoïnant situació en la qual el seu amo es trobava. Per això va canviar de posició. Es va aixecar, es va apropar al procurador i li va posar el cap i les potes sobre els genolls, embrutant el mantell amb sorra mullada. Sense dubte volia demostrar així el seu desig de consolació i la seva disposició d’enfrontar la desgràcia al costat del seu senyor. Així van rebre la nit de festa al balcó l’home i el gos, dos éssers que s’estimaven.

Mentrestant, l’hoste del procurador estava molt ocupat. Després d’abandonar la terrassa davant del balcó, baixà per una escala a la terrassa següent, girà a la dreta i va sortir prop de la cambra situada dins el palau, on eren instal·lades les dues centúries que havien arribat a Ierxalaïm amb el procurador per ocasió de la festa. També era aquarterada aquí la guàrdia secreta, sota el comandament de l’hoste de Pilat, el qual a penes va detenir-se allà. No va romandre-hi més de deu minuts. De seguida van sortir al pati tres carros carregats de ferramentes i una bóta amb aigua i van acompanyar els carros quinze homes a cavall amb mantells grisos. Van travessar la porta de darrera del palau i es van dirigir cap a l’oest. Passant sota la muralla de la ciutat, van prendre primer la carretera de Betlem i van seguir-la cap al nord, fins a la cruïlla a la porta d’Hebron. Van prendre aleshores el camí de Jaffa, per on havia passat, de dia, la processó dels condemnats a mort. S’havia fet fosc i la lluna va aparèixer a l’horitzó.

Poc després, amb una túnica esmolada, l’hoste del procurador va abandonar també el palau a cavall. No va sortir de Ierxalaïm, va dirigir-se a algun lloc dins la ciutat. Al cap de poc es trobava molt a prop de la fortificació Antònia, al nord, junt al gran temple. Tampoc no va romandre molt de temps allà i el podien veure després a la Ciutat Baixa, als seus corredors torçats i enredats. Va arribar allà muntat en un mul.

L’home coneixia bé la ciutat i no va tenir dificultats a trobar el carrer que cercava. Tenia el nom de Carrer Grec per l’origen dels amos de les petites botigues que hi havia allà. I precisament a prop d’una d’aquestes botigues, on venien catifes, l’home va detenir el mul, va baixar i el va lligar a l’anella de la porta. La botiga era tancada. A l’entrada hi havia un reixat, pel qual l’home va entrar en un pati quadrangular voltat de rafals. Tombà per un revolt del pati, es va apropar a la terrassa d’una casa amb teulada de pedra i va mirar al voltant. La casa i els rafals eren a les fosques: encara no havien encès els llums. L’home va cridar en veu baixa:

—Nisa!

Una porta va grinyolar i en la penombra del vespre va aparèixer al terrat una dona jove amb vel. Es va corbar sobre la barana amb aire intranquil per veure qui cridava. En reconèixer l’home, li va somriure i va fer un gest amistós amb la mà.

—Que estàs sola? —va preguntar Afrani en grec.

—Sí —va murmurar la dona del terrat—, el meu marit ha anat aquest matí a Cesarea —la dona va mirar la porta i va afegir en un murmuri—: Però la minyona és a casa —i va fer-li un gest indicant que entrés.

Afrani va mirar de nou a l’entorn i va pujar dos esglaons de pedra. Després tots dos van desaparèixer a l’interior de la casa. Afrani no va romandre allà més de cinc minuts. Deixà la casa i el terrat cobrint-se el rostre amb la caputxa. A poc a poc s’encenien les llànties de les cases. A fora, el soroll de vigília de festa era gran encara, i Afrani, muntat al mul, es va perdre en la multitud de vianants i cavallers. Ningú no sap on es va dirigir després.

Quan la dona que Afrani anomenava Nisa va quedar sola, va començar a canviar-se la roba i ho va fer molt de pressa. No va encendre la llàntia ni va cridar la minyona, mal que era molt difícil trobar el que fos en una habitació a les fosques. Quan era a punt, amb el cap cobert per un vel negre, es va sentir la seva veu:

—Si algú em demana, digues que he anat a ca l’Enanta.

Es va sentir el gruny de la minyona a les fosques:

—A ca l’Enanta? Aquesta Enanta! Però el teu marit et va prohibir que hi anessis! La teva Enanta és una alcavota! Ho diré al teu marit.

—Bé, calla —va contestar Nisa, i va sortir. Les seves sandàlies van ressonar a les rajoles de pedra del pati. La criada va tancar, grunyint, la porta del terrat. Nisa deixà la seva casa.

Al mateix temps, en un altre carreró de la Ciutat Baixa, un carreró revoltillat que baixava fins una de les piscines amb grans escales, del reixat d’una casa miserable, la part cega de la qual donava al carrer i les finestres al pati, va sortir un home jove, amb la barba curosament retallada, un quefi caigut sobre els muscles, un taled estrenat feia poc, blau celeste, amb borles a la vora, i unes sandàlies que cruixien en caminar. Tenia el nas aguilenc i era molt bell. Estava vestit per a la gran festa i caminava amb passos enèrgics, deixant enrera els vianants que s’apressaven a arribar a la taula festiva, i observava com s’anaven encenent les finestres una rera l’altra. Es dirigia al palau del gran sacerdot Caifàs, al peu del mont del Temple, pel camí que passava a prop del basar.

Alguns minuts després, el podien veure entrant al pati de Caifàs, que va abandonar poc després.

Al palau s’havien encès ja les llànties i les torxes i la gran gatzara de la festa havia començat. El jove va continuar caminant molt enèrgic i content, apressant-se a tornar a la Ciutat Baixa. Al xamfrà del carrer amb la plaça del basar, enmig de la bullícia de la gent, una dona de caminar lleuger, com si ballés, el va ultrapassar. Portava un vel negre que li cobria els ulls. Quan passava ran d’aquell jove tan ben plantat, la dona va aixecar el vel i el va mirar, però no sols no va parar sinó que va apressar el pas, com si volgués escapar-se.

El jove, no sols va adonar-se d’aquella dona, sinó que la va reconèixer, es va estremir, es va deturar mirant-la per l’esquena, i va cuitar per aconseguir-la. De poc no va ensopegar amb un home amb un gran gerro a les mans, però finalment va aconseguir la dona i la va cridar, anhelant d’emoció:

—Nisa!

Ella es va girar, va tancar els ulls i, amb una expressió de menyspreu fred al rostre, li va contestar secament en grec:

—Ah, ets tu, Judes? No t’havia reconegut. Diuen que això és bo. Diuen que si algú no et reconeix, vol dir que seràs ric…

Emocionat fins al punt que el cor li va començar a saltar com un ocell sota una xarxa, Judes va preguntar amb la veu entretallada, en un xiuxiueig, perquè no el sentissin els vianants:

—On vas, Nisa?

—I per què ho vols saber? —va contestar ella, afluixant els passos i mirant Judes amb arrogància.

Aleshores a la veu de Judes es van sentir unes entonacions infantils i ell va murmurar, desconcertat:

—Però… si ja havíem quedat… Jo volia venir a trobar-te, m’havies dit que series a casa tot el vespre…

—Ah, no, no —va contestar Nisa i va fer el bot capritxosament. A Judes va semblar-li que aquell rostre tan bell, el més bell que ell havia vist en tota la seva vida, era encara més bell—, m’avorria. És festa, què puc fer jo? Seure i escoltar els teus sospirs al terrat? A més a més, amb por que la minyona li ho conti tot. No, no, he decidit d’anar a les rodalies a escoltar els rossinyols.

—Com a les rodalies?… —va preguntar Judes, desconcertat—. Sola?

—És clar, sola —va contestar Nisa.

—Permet que t’acompanyi —va suplicar Judes amb la respiració entretallada. Els seus pensaments s’havien barrejat, va oblidar tot el món i va mirar suplicant els ulls blaus de Nisa, que ara li semblaven negres.

Ella no va dir res i va continuar caminant.

—Nisa, per què calles? —va preguntar Judes amb veu de queixa, acompanyant els passos d’ella.

—I no m’avorriré amb tu? —va preguntar de sobte Nisa, deturant-se. Aquesta idea va confondre totalment Judes.

—Bé —Nisa es va finalment estovar—, anem.

—Però on, on?

—Espera… entrem en aquest pati i parlem-ne, tinc por que em vegi algun conegut i digui després al meu marit que m’ha vist al carrer amb el meu amant.

Nisa i Judes van desaparèixer del basar i van parlar a la porta d’una casa.

—Ves a l’hort de les Oliveres —va murmurar Nisa, tapant-se els ulls amb el vel i girant l’esquena a un home que passava amb una galleda a la mà—, a Getsemaní, a l’altra banda del Cedró, entens?

—Sí, sí, sí…

—Jo aniré endavant —va continuar Nisa—, però no em segueixis, separa’t de mi. Aniré endavant… Quan travessis el rierol… saps on és la gruta?

—Sí, sí…

—Quan passis el turó de les oliveres, gira cap a la gruta. Seré allà. Però no t’atreveixis a seguir-me ara, tingues paciència, espera. —I amb aquestes paraules, Nisa va abandonar el portal com si no hagués estat parlant amb ningú.

Judes pensava, entre altres coses que li passaven pel cervell, com explicaria a la família la seva absència de la taula festiva. Va intentar inventar una mentida, però, a causa de l’estat d’agitació en què es trobava, no se li ocorria res i va sortir lentament del portal.

Ara va canviar de camí. Ja no tenia pressa d’arribar a la Ciutat Baixa i va tornar enrera, al Palau de Caifàs. La festa havia començat ja a la ciutat. Al voltant de Judes, a les finestres, ja no sols hi havia llum sinó que se sentien converses. Per la carretera, els darrers vianants apressaven els ases, els cridaven i els arriaven. Els peus portaven Judes i ni es va adonar que passava per la torre Antònia, no va sentir el baluern de les trompetes a la fortalesa, no es va adonar tampoc de la patrulla romana a cavall amb torxes, que havia il·luminat el seu camí amb una llum alarmant.

Després de deixar la torre enrera, Judes es va girar i va veure que a gran altura sobre el temple s’havien il·luminat dos gegantescs canelobres de cinc branques. Però els va percebre d’una manera confusa. Li semblava que s’havien encès deu llantions de grandària sorprenent, fent la competència al llantió que dominava Ierxalaïm, la lluna.

Ara a Judes ja no li interessava res. Tenia pressa d’arribar a la porta de Getsemaní, volia deixar la ciutat al més aviat possible. A vegades li semblava que, al seu davant, entre les esquenes i els rostres dels vianants, entreveia la figura balladora darrera la qual s’arrossegava. Però s’equivocava. Sabia que Nisa s’havia avançat molt. Va córrer ran de les botigues de canvistes i va arribar finalment a la porta de Getsemaní. Allà, bullint d’impaciència, va haver d’esperar. Entraven a la ciutat uns camells i els seguia la patrulla militar síria, que Judes va maleir mentalment…

Però tot es va acabar. L’impacient Judes era ja fora de les muralles de la ciutat. A la seva esquerra va veure un petit cementiri i diverses tendes ratllades de pelegrins. Després de travessar la carretera polsegosa, il·luminada per la lluna, es va dirigir al rierol de Cedró amb la intenció de passar a l’altra banda. L’aigua mormolava als seus peus. Saltant d’una pedra a l’altra, va finalment arribar a la riba de Getsemaní i amb gran alegria va veure que el camí era desert. A prop ja es podia veure la porta mig enderrocada de l’hort de les Oliveres.

Després de l’aire xafogós de la ciutat, Judes va quedar sorprès per l’olor refrescant de la nit primaveral. Des de l’hort, a través de la rasa, arribava l’olor de murtres i acàcies de les valls de Getsemaní.

No hi havia guàrdies a la porta, ningú no la vigilava, i alguns minuts després Judes corria ja entre l’ombra misteriosa de les grans i frondoses oliveres. El camí era costa amunt. Judes pujava, respirant feixugament. De tant en tant sortia de l’ombra vers uns clars banyats per la lluna, que li recordaven les catifes que havia vist a la botiga del gelós marit de Nisa.

Una estona després va aparèixer a la seva esquerra l’almàssera, amb una feixuga roda de pedra i una pila de barrils. A l’hort no hi havia ningú, els treballadors havien acabat a la posta de sol i ara només sonaven i vibraven cors de rossinyols.

L’objectiu de Judes es trobava proper. Sabia que a la dreta, en la foscor, se sentiria el murmuri baix de l’aigua caient a la gruta. Així era, ho va sentir. Refrescava. Aleshores, es va deturar i va cridar no molt fort:

—Nisa!

Però en comptes de Nisa, del tronc gruixut d’una olivera va desenganxar-se la figura d’un home baix i ample, que va saltar al camí, i quelcom va brillar a la seva mà i de seguida es va apagar. Judes, amb una exclamació feble, va recular, però un altre home li va tallar el pas.

El primer, que era al seu davant, li va preguntar:

—Quant has rebut? Digues, si vols continuar viu!

L’esperança va esclatar al cor de Judes i, angoixat va cridar:

—Trenta tetradracmes! Trenta tetradracmes! Tot el que he rebut ho tinc aquí! Vet-ho aquí! Preneu-ho, però no em mateu!

L’home que era al seu davant li va arrabassar la bossa de les mans. I al mateix instant, darrera Judes el ganivet va volar i va clavar-se sota l’omòplat de l’enamorat. Judes va caure a bocons, aixecant les mans amb els punys tancats. L’home que era al seu davant el va rebre al seu ganivet i el va clavar al cor de Judes fins al mànec.

—Ni… sa —va murmurar Judes, ja no amb la seva veu sinó amb una veu sorda, de reprotxe, i no es va sentir res més. El seu cos va caure amb tanta força, que va donar la sensació que la terra s’estremia.

Aleshores va aparèixer una tercera figura en el camí. Aquest tercer home portava una capa i una caputxa.

—No perdeu temps —va ordenar. Els assassins van embolicar ràpidament amb un tros de cuir la bossa i la nota que els va donar el tercer home, i les van lligar amb una corda. El segon es va guardar el paquet al pit i després els dos assassins van arrencar a córrer en direccions diferents i la foscor els va engolir entre les oliveres. L’home encaputxat es va posar a la gatzoneta a prop del mort i li va mirar el rostre. A la penombra li va semblar pàl·lid com la calç, d’una bellesa espiritual.

Alguns segons després no quedava cap ésser vivent a la carretera. El cos exànime jeia amb els braços oberts. El peu esquerre es trobava dins una taca de la lluna que permetia distingir les corretges de la sandàlia. L’hort de les Oliveres retrunyia amb el cant dels rossinyols.

Ningú no sap on van anar els dos assassins de Judes, però és conegut el que va fer l’home de la caputxa. Abandonant el camí, es ficà al bosc d’oliveres dirigint-se cap al sud. Va saltar la tanca de l’hort a la part més apartada de la porta principal, al racó sud, on havien caigut unes pedres. Aviat es va trobar al marge del Cedró. Va entrar a l’aigua i va seguir una estona per l’aigua fins que va avistar, lluny, la silueta de dos cavalls i un home. Els cavalls es trobaven també a l’aigua, que corria i els banyava les peülles. El palafrener va muntar un dels cavalls i l’home de la caputxa l’altre, i van seguir pel riu. Se sentien cruixir les pedres sota les potes dels cavalls. Van sortir de l’aigua al marge de Ierxalaïm i van continuar amb pas lent a prop de les muralles de la ciutat. El palafrener es va separar, avançant, i es va perdre de vista. L’home de la caputxa va deturar el cavall, va baixar al camí desert i, traient-se la capa, la va girar a l’inrevés, va treure de sota un elm pla sense plomatge i s’hi va cobrir el cap. Aleshores va muntar el cavall un home amb clàmide militar negra i una espasa curta a la cintura. Va estirar les brides i el cavall, nerviós, va trotar sacsejant el genet. El camí no era llarg: el genet s’apropava de la Porta Sud de Ierxalaïm.

El foc de les torxes ballava i saltava sota l’arc de la porta. Els sentinelles de la segona centúria de la Legió Fulminant seien en bancs de pedra jugant als daus. Quan van veure el militar a cavall, els soldats es van posar drets d’un salt. El militar els va saludar amb la mà i va entrar a la ciutat.

La ciutat era inundada per les llums festives. A les finestres brillava el foc de les llànties, i per tot arreu, formant un cor discorde, sonaven les pregàries. El genet mirava de tant en tant a través de les finestres que donaven al carrer. Dins les cases, la gent voltava les taules, on hi havia carn de xai i copes de vi entre plàteres d’herbes amargues. Xiulant baix una cançó, el genet avançava sense pressa, amb trot lent, pels carrers deserts de la Ciutat Baixa, dirigint-se a la torre Antònia, mirant els canelobres de cinc braços, mai no vists, que cremaven sobre el temple, o la lluna que penjava sobre els canelobres.

El palau d’Herodes el Gran no participava de la celebració de la nit de Pasqua. A les cambres auxiliars del palau, orientades cap al sud, on s’havien instal·lat els oficials de la cohort romana i el legat de la legió, hi havia llums, se sentia moviment i vida. Però la part davantera, la principal, on s’allotjava l’únic i involuntari hoste del palau —el procurador—, amb les seves columnates i estàtues daurades, semblava encegada per la lluna plena. Aquí, a l’interior del palau, regnaven l’obscuritat i el silenci.

I el procurador, com havia dit a Afrani, no havia volgut entrar al palau. Va manar que li preparessin el llit al balcó, on havia menjat i on, al matí, s’havia realitzat l’interrogatori. El procurador va ajeure’s al triclini, però no tenia son. La lluna despullada penjava a dalt del cel net i el procurador no va deixar de mirar-la durant diverses hores.

Finalment, pels volts de la mitja nit, la son s’apoderà del procurador. Va badallar, va descordar-se i es va treure la toga, s’alliberà del cinturó que portava sobre la camisa, amb un ganivet llarg, d’acer, embeinat, i va deixar-lo al seient, a prop del llit. Després es va treure les sandàlies i va ajeure’s. Bangà va pujar tot seguit al triclini i va ajeure’s al seu costat, cap amb cap, i el procurador, posant una mà al coll del gos, va tancar finalment els ulls. Només aleshores el gos va dormir també.

El llit es trobava a la foscor, guardat de la lluna per una columnata, però dels esglaons de l’entrada fins al llit s’estenia una cinta de lluna. I quan el procurador va perdre el contacte amb la realitat que el voltava, va començar a caminar pel camí de llum fins a la lluna. Fins i tot va començar a riure en el son, de felicitat perquè tot anava tan bé en el camí transparent i blau. L’acompanyaven Bangà i el filòsof errant. Discutien quelcom important i complicat i cap dels dos era capaç de convèncer l’altre. No estaven d’acord en res, cosa que feia que la discussió fos inacabable, però molt més interessant. Naturalment, l’execució no havia estat més que un malentès, el filòsof que havia inventat aquella absurda teoria que tots els homes són bons era al seu costat, i per tant era viu. I naturalment, feia horror que es pogués executar un home així. No hi ha hagut cap execució! No n’hi ha hagut! Aquí es trobava l’encant d’aquell viatge cap amunt, per l’escala de la lluna.

Tenia molt de temps lliure, la tempestat no esclataria abans del capvespre, i la covardia, sense dubte, era un dels més grans defectes de l’home. Així parlava Ieixuà Ga-Notsri. No, filòsof, t’ho dic: és el pitjor dels defectes!

Vet aquí, per exemple, que el que era avui procurador de Judea, l’antic tribu de la legió, no va ésser un covard, per exemple, quan als furiosos germans els mancà poc per a devorar el gegant Mata-Rates a la vall de les Donzelles. Però, si us plau, filòsof! Com podeu pensar, vós, que sou intel·ligent, que el procurador de Judea aniria a perdre el seu càrrec per un home que havia comès un delicte contra el Cèsar?

—Sí, sí… —gemia i sanglotava Pilat en el somni. És clar que el perdria. Al matí, encara no el perdria, però ara, a la nit, després d’haver-ho meditat bé, se sentia disposat a tot. Faria tot el que calgués per salvar de l’execució el metge dement i somniador que no era culpat de res.

—Ara estarem així sempre junts —li deia l’esparracat filòsof vagabund, qui, no se sabia perquè, havia aparegut en el camí del genet de la Llança d’Or—, quan vingui un, vindrà l’altre! Quan em recordin, et recordaran! A mi, fill de pares desconeguts, i a tu, fill del rei-astròleg i de la bella Pila, filla d’un moliner.

—Sí, si us plau, no m’oblidis, recorda’m, el fill de l’astròleg —va demanar Pilat en el somni. I com havia vist el consentiment del captaire d’En-Sarid, que assentia amb el cap, caminant al seu costat, en el somni el cruel procurador de Judea plorava i reia d’alegria.

Tot això era molt bonic, però va fer que el despertar de l’hegèmon fos angoixós. Bangà va grunyir a la lluna i el camí lliscant, com untat amb oli, es va fondre davant el procurador. Va obrir els ulls i va recordar que l’execució s’havia realitzat, i després, amb un gest habitual, va agafar el collar de Bangà. De seguida, va cercar la lluna amb els seus ulls malalts i va veure que s’havia apartat una mica i que tenia una lluentor d’argent. Una resplendor desagradable i alarmant interrompia la llum de la lluna i jugava al balcó dels seus ulls. A les mans del centurió Mata-Rates cremava una torxa que escampava sutge. L’home mirava amb por i enuig l’animal agotnat per a saltar.

—Quiet, Bangà —va dir el procurador amb veu malaltissa. I va tossir. Protegint el rostre de les flames amb la mà, va continuar:

—Ni una nit amb lluna em dóna tranquil·litat!… Oh, déus… Vós, Marc, també teniu un mal post… Mutileu els soldats…

Marc mirava el procurador admirat, mentre aquest es refeia. Per tal d’assuaujar les paraules desnecessàries que havia dit mig adormit, el procurador va dir:

—No us ofengueu, centurió. La meva situació, repeteixo, és encara pitjor. Què voleu?

—Ha arribat el cap del servei secret.

—Que passi, que passi —va ordenar el procurador, estossegant per tal d’aclarir la veu i cercant les sandàlies amb els peus descalços. Un reflex de flames va ballar a les columnes i les càligues del centurió van ressonar sobre el mosaic.

—Ni amb la lluna tinc tranquil·litat —es va dir el procurador, grinyolant les dents.

En comptes del centurió va aparèixer al balcó l’home de la caputxa.

—Bangà, quiet —va dir, baix, el procurador, i va estrènyer amb suavitat la nuca del gos.

Abans de començar a parlar, Afrani, com era costum seu, va mirar al voltant i va dirigir-se a l’ombra. Només quan es va convèncer que, a més de Bangà, no hi havia ningú al balcó, va dir en veu baixa:

—Procurador, us demano que em porteu a judici. Teníeu raó. No he sabut salvar Judes, l’han matat. Demano un judici i la dimissió.

Afrani va tenir la sensació que el miraven quatre ulls: de gos i de llop.

Va treure de sota la clàmide una bossa tacada de sang, doblement segellada.

—Aquesta bossa amb diners ha estat llançada pels assassins a casa del Gran Sacerdot. La sang és de Judes de Kiriot.

—Quants diners hi ha aquí? —va preguntar Pilat, corbant-se sobre la bossa.

—Trenta tetradracmes.

El procurador va somriure i va dir:

—És poc.

Afrani va romandre callat.

—On és el cadàver?

—No ho sé —va contestar amb digna tranquil·litat l’home que mai no es separava de la seva caputxa—. A la matinada començarem la recerca.

El procurador va estremir-se, va deixar la corretja de la sandàlia que no aconseguia afiblar.

—Esteu segur que és mort?

El procurador va rebre una resposta seca:

—Jo, procurador, treballo a Judea fa quinze anys. Vaig començar amb Valeri Grato. No em cal veure el cos per a saber que un home és mort. Us comunico que l’anomenat Judes de Kiriot ha estat assassinat fa unes hores.

—Perdoneu-me, Afrani —va contestar Pilat—, encara no estic del tot despert i per això us he dit allò. Dormo malament —el procurador va somriure—, i als meus somnis veig sempre la lluna. Imagineu, que ridícul, com si em passegés per un raig de la lluna… Bé, m’agradaria saber el que penseu d’aquest afer. On penseu cercar-lo? Asseieu-vos, cap del servei secret.

Afrani va fer una reverència, va apropar el seient al llit i va asseure’s, fent sonar l’espasa.

—Penso començar a cercar-lo al voltant de l’almàssera, a l’hort de les Oliveres.

—Bé, bé. I per què precisament allà?

—Hegèmon, en opinió meva, no han matat Judes a Ierxalaïm i tampoc molt lluny, sinó a les rodalies de la ciutat.

—Us considero un gran expert en la vostra feina. No sé com van les coses a Roma, però a les colònies no teniu parió… Però expliqueu-me, per què aneu a cercar-lo precisament allà?

—No puc acceptar la idea —va dir Afrani en veu baixa—, que Judes hagués caigut a les mans de gent sospitosa dins la ciutat. Al carrer no es pot matar ningú a furt. Això vol dir que l’han pogut atreure a qualsevol lloc amagat. Però el nostre servei ja l’ha cercat a la Ciutat Baixa i certament l’haurien trobat. No és a la ciutat, ho puc garantir. Si l’haguessin matat lluny de la ciutat no haurien pogut portar els diners al palau tan de pressa. L’han matat a prop de la ciutat. Han sabut fer-lo sortir.

—No comprenc de quina manera han pogut fer-ho!

—Sí, procurador, això és el més difícil del cas i no sé si aconseguiré descobrir-ho.

—És realment misteriós! Una nit de festa, un home creient surt de la ciutat, hom no sap per què, deixant el sopar de Pasqua, i es mor. Qui el podria atreure? No podria ésser una dona? —va preguntar el procurador de cop sobtat, com si tingués una inspiració.

Afrani va contestar tranquil·lament i convincent:

—De cap manera, procurador. Aquesta hipòtesi s’ha d’excloure. Cal pensar amb lògica. Qui tenia interès en la mort de Judes? Uns vagabunds fantasiosos, un grup que, de primer, no incloïa cap dona. Per casar-se procurador, hom necessita diners. Per portar un home al mon, també. Però per matar un home amb l’ajut d’una dona, cal tenir molts diners i cap vagabund no en té. En aquest cas no ha intervingut cap dona, procurador. Us diré mes, interpretar així el crim és portar-nos a una pista falsa, confondre la investigació i desconcertar-me.

—Sí! M’he oblidat de preguntar —i el procurador es va gratar el front— com han aconseguit tornar els diners a Caifàs?

—Vegeu, procurador… No és gens difícil. Els venjadors han anat als darreres del palau de Caifàs, on el carreró domina el pati posterior. Han llançat la bossa per la tanca.

—Amb una nota?

—Sí, tal com ho heu pensat, procurador.

—Veig que teniu tota la raó, Afrani —va dir Pilat—, i jo només m’he permès de presentar una suggestió.

—Però equivocada, procurador.

—Què ha passat, doncs? —va exclamar el procurador, mirant amb curiositat el rostre d’Afrani.

—Crec que es tracta de diners.

—Notable idea! Però qui i per què podria oferir-li diners de nit fora de la ciutat?

—Oh, no, procurador, no és això. Jo tinc una teoria i si no és correcta, probablement mai no podré saber la veritat. —Afrani va corbar-se vers el procurador i va dir en un murmuri—: Judes volia amagar els diners en un lloc apartat que només ell coneixia.

—Una explicació molt encertada. Sembla, doncs, que el cas s’ha aclarit. Ara us comprenc: l’ha fet sortir no altra gent sinó el seu propi objectiu. Sí, sí, ha estat així.

—Ho crec. Judes era un home desconfiat, volia posar els diners fora de l’abast de la gent.

—Sí, heu dit Getsemaní… Però no comprenc perquè penseu cercar-lo precisament allà.

—Oh, procurador, és molt fàcil. Ningú no amaga diners a les carreteres o en llocs buits i deserts. Judes no ha estat a la carretera d’Hebron, ni a la de Betània. Hauria d’anar a un lloc amagat, amb arbres. És claríssim. I prop de Ierxalaïm no hi ha cap lloc així excepte Getsemaní. No podia anar massa lluny.

—M’heu convençut del tot. Aleshores, què hem de fer ara?

—Cercaré immediatament els assassins que han seguit Judes fins als afores i mentrestant, com ja us he declarat, vull presentar-me a judici.

—Per què?

—El servei l’ha deixat sortir aquesta tarda del basar després d’abandonar el palau de Caifàs. No puc explicar com ha passat això. Mai no m’havia ocorregut una cosa d’aquestes en la meva vida. Ha estat vigilat tot seguit de la nostra conversa. Però ha desaparegut al basar, després d’haver fet un estrany revolt.

—Bé, però no veig cap necessitat de portar-vos a judici. Heu fet tot el que heu pogut i ningú al món —aquí el procurador va somriure—, ho hauria pogut fer millor que vós. Castigueu els guàrdies que han deixat escapar Judes. Però us he de prevenir que no m’agradaria que el càstig fos massa sever. Al capdavall hem fet tot el que podíem per salvar aquest brètol!

—Sí, però… —Aquí Afrani va arrencar els segells de la bossa i va mostrar el seu contingut a Pilat.

—Si us plau, què feu, Afrani, aquests segells són certament del temple!

—Procurador, no cal que us preocupeu amb això —va contestar Afrani, tancant la bossa.

—Que teniu tots els segells? —va preguntar Pilat, rient.

—No podia ésser d’altra manera, procurador —va contestar Afrani, molt severament, sense somriure.

—M’imagino la que s’ha armat a can Caifàs!

—Sí, procurador, ha estat una gran agitació. M’han cridat immediatament.

Fins i tot en la foscor era visible la brillantor dels ulls de Pilat.

—Molt interessant, molt interessant…

—Jo m’atreveixo a dir, procurador, que no ha estat gens interessant. És un afer molt avorrit i esgotador. Quan he preguntat al palau de Caifàs si havien pagat diners a algú, m’han dit categòricament que no.

—Ah, sí? Bé, si diuen que no han pagat és perquè no han pagat. Serà més difícil trobar l’assassí.

—És clar, procurador.

—Sí, Afrani, i ara he tingut una idea: no s’hauria suïcidat?

—Oh, no, procurador —va contestar Afrani, reculant el seient—, perdoneu-me, però és totalment impossible!

—Ah, en aquesta ciutat tot és possible. Podria apostar que molt aviat començaran a córrer rumors sobre això.

Afrani va mirar de nou el procurador amb el seu esguard especial, va pensar i va contestar:

—És possible, procurador.

Semblava que el procurador no podia deixar aquest afer de l’assassinat de Kiriot mal que tot era aclarit, i va dir amb un aire una mica somiador:

—M’agradaria haver vist com l’han matat.

—L’han matat amb un veritable art, procurador —va contestar Afrani, mirant el procurador amb ironia.

—Com ho sabeu?

—Tingueu la bondat de mirar la bossa, procurador —va contestar Afrani—. Estic segur que la sang de Judes ha brollat com un torrent. He tingut ocasió de veure molts morts, procurador.

—Aleshores, no s’aixecarà mai?

—No, procurador, s’aixecarà —va contestar Afrani amb un somriure filosòfic— quan la trompeta del messies que aquí esperen soni sobre ell. Però no abans d’aquell dia.

—N’hi ha prou, Afrani, aquest afer és clar. Passem a l’enterrament.

—Els executats ja són enterrats, procurador.

—Oh, Afrani, seria un autèntic crim portar-vos a judici. Us mereixeu la més alta de les distincions. Com ho heu fet?

Afrani va començar a contar: mentre ell mateix s’ocupava de l’afer Judes, un escamot de la guàrdia secreta, dirigit pel seu ajudant, havia arribat al mont al capvespre. No havien trobat un dels cossos. Pilat va estremir-se i va dir amb una veu ronca:

—Ah, ho havia previst!…

—No us preocupeu, procurador —va dir Afrani. I va continuar—: Els cossos de Dismàs i Gestàs han estat recollits de seguida. Tenien els ulls menjats pels ocells de presa. Han començat a cercar el tercer cos. L’han trobat tot seguit. Un home…

—Leví Mateu —va dir Pilat, afirmant, més que no pas preguntant.

—Si, procurador… Leví Mateu s’amagava en una gruta al pendís nord del mont Calvari, esperant la foscor. El cos de Ieixuà Ga-Notsri era amb ell. Quan la guàrdia ha entrat a la gruta amb una torxa, Leví s’ha emplenat d’ira i desesper. Cridava que no havia comès cap crim i que, d’acord amb la llei, qualsevol persona tenia el dret d’enterrar un delinqüent executat si ho desitjava fer. Leví Mateu deia que no volia separar-se del cos. Havia sortit de polleguera, cridava coses incoherents, ara demanava, adés amenaçava, i maleïa…

—Han hagut de detenir-lo? —va preguntar Pilat amb un aire taciturn.

—No, procurador, no —va contestar tranquil·litzadorament Afrani—, han aconseguit calmar l’exaltat dement després d’explicar-li que el cos seria enterrat. Quan ho ha comprès, Leví s’ha assossegat, però ha dit que no pensava marxar i que volia participar a l’enterrament. Ha dit que no se n’aniria encara que l’amenacessin amb la mort i ha ofert fins i tot un ganivet de tallar pa amb aquesta fi.

—L’han foragitat? —va preguntar Pilat amb la veu ofegada.

—No, procurador, no. El meu ajudant ha permès que participés a l’enterrament.

—Quin dels vostres ajudants dirigia l’operació? —va preguntar Pilat.

—Tolmai —va respondre Afrani i va afegir, intranquil—: Que ha comès alguna equivocació?

—Continueu —va contestar Pilat—, no hi ha hagut cap equivocació. En general, començo a quedar una mica desconcertat, Afrani, perquè, segons sembla, tracto amb un home que mai no s’equivoca. I aquest home sou vós.

—Han portat Leví Mateu al carro amb els cossos dels executats i dues hores després han arribat a un congost desert al nord de Ierxalaïm. Allà, l’escamot, treballant per torns, ha cavat una fossa profunda en una hora i allà han enterrat els tres condemnats.

—Despullats?

—No, Procurador, l’escamot havia portat túniques. A cadascun dels acusats li han posat un anell al dit. A Ieixuà amb un tall, a Dismàs amb dos i a Gestàs amb tres. La fossa ha estat tancada i tapada amb pedres. Tolmai coneix el signe de reconeixement.

—Ah, si ho hagués previst! —va dir Pilat amb una ganyota de disgust—. Em cal parlar amb aquest Leví Mateu.

—És aquí, procurador.

Amb els ulls molt oberts, Pilat mirava Afrani fixament i després va dir:

—Us agraeixo tot el que heu fet en aquest cas. Us demano que demà m’envieu Tolmai i comuniqueu-li que estic content amb ell. Quant a vós, Afrani —aquí el procurador es va treure de la butxaca del cinturó que tenia sobre la taula un anell i el va donar al cap dels serveis secrets—, us demano que l’accepteu com a record.

Afrani va fer una reverència, dient:

—És un gran honor, procurador.

—Vull que siguin premiats els membres de l’escamot que ha realitzat l’enterrament. I que siguin amonestats els que han deixat que matessin Judes. Que vingui immediatament Leví Mateu. Vull esbrinar uns detalls sobre el cas Ieixuà.

—A les seves ordres, procurador —va contestar Afrani, i va començar a retrocedir, fent reverències. Pilat va picar de mans i va cridar:

—Que vingui algú! Porteu una llàntia a la columnata!

Afrani ja se n’havia anat al jardí i darrera Pilat havien vingut alguns criats amb llànties a les mans. A la taula davant el procurador hi havia tres llànties i la llum de la lluna s’havia sobtadament concentrat al jardí, com si Afrani se l’hagués emportada. En comptes d’Afrani va entrar al balcó un desconegut alt i prim, al costat del gegantesc centurió, que es va retirar després d’un esguard de Pilat.

El procurador va estudiar el nouvingut amb una expressió d’ansietat als ulls i una mica espantat. Així es mira algú de qui ja s’ha sentit a parlar molt, sobre qui s’ha pensat molt i que finalment apareix.

El nouvingut devia tenir uns quaranta anys, era molt bru, anava esparracat, cobert de fang sec, tenia un esguard de llop, mirava de reüll. En resum, oferia un aspecte lamentable i s’assemblava als captaires de la ciutat, que s’apleguen a les terrasses del temple o als basars sorollosos de la Ciutat Baixa.

El silenci va durar molt i va ésser interromput per l’estranya actitud de l’home vers Pilat. Va canviar d’expressió, va trontollar i si no s’hagués agafat a la taula amb les seves mans brutes, hauria caigut.

—Què et passa? —va preguntar Pilat.

—No res —va contestar Leví Mateu i va fer un gest com si s’estigués empassant alguna cosa. El seu coll xuclat, gris i nu es va inflar i de nou va tornar a l’estat de sempre.

—Què et passa? Contesta —va repetir Pilat.

—Estic cansat —va contestar Leví i va mirar el terra amb un aire taciturn.

—Asseu-te —va dir Pilat, i va indicar el seient.

Leví va mirar desconfiat el procurador, es va apropar al seient, va mirar de gairell, admirat, els seus braçals daurats i va asseure’s, però no al seient, sinó a terra, al costat.

—Digues, per què no seus al seient? —va preguntar Pilat.

—Estic brut i el tacaria —va dir Leví, mirant el terra.

—Ara et donaran menjar.

—No vull menjar —va contestar Leví.

—Per què menteixes? —va preguntar Pilat en veu baixa—. No has menjat durant tot el dia i potser mes i tot. Però, d’acord, no mengis. T’he cridat perquè m’ensenyis el ganivet que tenies.

—Els soldats me l’han pres abans de portar-me aquí —va contestar Leví—. El necessito. He de tornar-lo al seu propietari, l’he robat.

—Per què?

—Per tallar les cordes —va contestar Leví.

—Marc! —va cridar el procurador i el centurió va aparèixer sota les columnes—. Doneu-me el seu ganivet.

El centurió va treure un ganivet brut d’una de les dues capes de la seva cintura i el va lliurar al procurador.

—A qui l’has robat?

—A la fleca a prop de la porta d’Hebron, quan s’entra a la ciutat, a l’esquerra.

Pilat va observar la fulla del ganivet i va dir:

—Pel ganivet, no et preocupis, el podràs tornar. Però ara mostra’m la carta que portes a sobre i on has escrit les paraules de Ieixuà.

Leví va mirar Pilat amb odi i va somriure amb una expressió tan hostil que el seu rostre es va desfigurar totalment.

—Voleu prendre-me-la? —va preguntar.

—No t’he dit que me la donis —va contestar Pilat—, sinó que me la mostris.

Leví va ficar-se la mà a la camisa i va treure un rotllo de pergamí. Pilat el va agafar, el va desenrotllar, el va col·locar entre dos llums i, forçant la vista, va començar a llegir els senyals negres poc llegibles. Era difícil desxifrar aquelles ratlles mal fetes, es corbava sobre el pergamí i passava el dit per les ratlles. Va aconseguir tanmateix comprendre que es tractava d’una cadena de frases sense cap lligam, dates, compres anotades i trossos poètics. Va poder llegir alguna cosa: «… la mort no existeix… ahir vam menjar figues-flors dolces de primavera…».

Fent ganyotes amb l’esforç, Pilat llegia: «… veurem l’aigua neta del riu de la vida… la humanitat mirarà el sol a través d’un cristall transparent…». Aquí Pilat va estremir-se. A les darreres ratlles del pergamí, va trobar les paraules: «… el major defecte… la covardia…».

Pilat va enrotllar el pergamí i el va tornar a Leví amb un gest sec.

—Té —va dir, i després d’un silenci va afegir—: Veig que ets un home lletrat i no hi ha raó per què vagis sol, vestit com un captaire, sense un sostre. A Cesarea tinc una gran biblioteca, sóc ric i vull tenir-te al meu servei. La teva feina serà examinar i guardar els papirs i tindràs prou per a menjar i vestir.

Leví es va aixecar i va contestar:

—No, no vull.

—Per què? —va preguntar el procurador, enfosquint l’expressió del rostre—. Et sóc desagradable… em tens por?

El mateix somriure dolent va desfigurar el rostre de Leví i va dir:

—No, perquè tu em tindràs por. No et serà fàcil mirar-me després que l’has matat.

—Calla —va contestar Pilat—, pren aquests diners.

Leví va sacsejar el cap, refusant, i el procurador va continuar:

—Sé que et consideres deixeble de Ieixuà, però et dic que no has assimilat res del que ell t’ha ensenyat. Perquè si fos així, hauries acceptat quelcom de mi. Tingues en compte que, abans de morir, ell no ha culpat ningú. —Pilat va aixecar significativament un dit, amb un tic al rostre—. Ell mateix hauria acceptat quelcom. Tu ets cruel i ell no ho era. On aniràs ara?

Leví de sobte es va apropar a la taula, va recolzar les dues mans i, mirant el procurador amb els ulls ardents, va murmurar:

—Vull que sàpigues, hegèmon, que vaig a matar un home a Ierxalaïm. Vull dir-t’ho perquè sàpigues que encara hi haurà sang.

—Ja ho sé, que hi haurà sang —va contestar Pilat—, les teves paraules no em sorprenen. Naturalment, voldràs matar-me?

—No aconseguiria matar-te —va respondre Leví, mostrant les dents amb un somriure—. No sóc tan estúpid per a pensar en tal cosa. Però mataré Judes de Kiriot, dedicaré la resta de la meva vida a realitzar aquest objectiu.

Els ulls del procurador es van omplir de satisfacció i, fent un gest amb el dit perquè Leví Mateu s’apropes, li va dir:

—No pots fer-ho, no et preocupis. Ja han matat Judes aquesta nit.

Leví va apartar-se de la taula, mirant al voltant amb els ulls enfollits i va cridar:

—Qui ho ha fet?

—No siguis gelós —va dir Pilat, somrient, i es va fregar les mans—, em temo que Judes tenia d’altres admiradors a més de tu.

—Qui ho ha fet? —va repetir Leví en un murmuri.

Pilat li va contestar:

—Ho he fet jo.

Leví va obrir la boca, va mirar el procurador, que va dir en veu baixa:

—És clar que és molt poca cosa, però ho he fet jo. —I va afegir—: Bé, i ara acceptes alguna cosa?

Leví va quedar pensatiu, va estovar-se i finalment va dir:

—Ordena que em donin un tros de pergamí net.

Va passar una hora. Leví ja no es trobava al palau. Ara el silenci de l’alba era només interromput pel soroll baix dels peus dels sentinelles al jardí. La lluna empal·idia ràpidament i a l’altra extremitat del cel era visible la taca blanca de l’estrella del matí. Feia molt que s’havien apagat les llànties. El procurador jeia al llit. Dormia amb una mà sota la galta i respirava silenciosament. Al seu costat dormia Bangà.

Així va rebre la matinada del dia quinze del mes de Nisan el cinquè procurador de Judea, Ponç Pilat.