7. Un pis pèssim

Si algú hagués dit a Stiopa Likhodèiev el matí següent: «Stiopa! Si no et lleves immediatament, t’afusellaran!», Stiopa hauria contestat amb una veu suau i a penes perceptible: «Podeu afusellar-me, podeu fer de mi el que vulgueu, però no em llevaré».

I no sols no podia llevar-se sinó que tampoc li era possible d’obrir els ulls, perquè si ho feia esclatava un llamp i el seu cap era com si s’estellés en mil bocins. Al seu cap repicava una campana feixuga, i entre els globus oculars i les parpelles tancades ballaven unes taques castanyes amb sanefes rabiosament verdes i, com si això no fos prou, sentia unes nàusees que semblaven relacionades amb l’amenaçant ritme d’un gramòfon.

Stiopa intentà fer memòria, però recordava només una cosa: que, semblava, anit passada havia estat, no sabia on, amb un tovalló a la mà i havia intentat besar una dona i, a més a més, li havia promès que l’endemà aniria a visitar-la. Ella es negava, dient: «No, no, no seré a casa!», i Stiopa insistia en la seva: «Però jo vindré de totes maneres!».

Decididament, Stiopa no sabia qui era aquesta dona, ni quina hora era, ni quin dia de quin mes i, el que era encara pitjor, no sabia on es trobava. Això, sobretot, li calia aclarir tot seguit i per això va desenganxar la parpella de l’ull esquerre. En la fosca, va descobrir un reflex opac. Stiopa va reconèixer finalment el mirall i comprengué que es trobava al seu llit de boca per avall, o sigui, a l’antic llit de la joiera, al seu dormitori. Però en aquell moment, una punxada al cap li va fer tancar els ulls.

Cal que ens aclarim: Stiopa Likhodèiev, director del teatre Varieté, va desvetllar-se aquell matí a l’apartament que compartia amb el difunt Berlioz en un gran edifici de sis pisos al carrer Sadòvaia.

Cal dir que aquest apartament —el número 50— ja fa temps que tenia una reputació si no dolenta, almenys estranya. Dos anys enrera pertanyia a la vídua del joier De Fuguere, Anna Fràntsevna de Fuguere, respectable senyora de cinquanta anys, molt emprenedora, que llogava tres habitacions de les cinc que tenia: un dels llogaters sembla que es deia Belomut i l’altre havia perdut el cognom.

Un diumenge es va presentar a casa seva un policia, va fer sortir al vestíbul el segon llogater (el cognom del qual s’havia perdut) i va dir que calia que anés un moment a la comissaria per a firmar quelcom. El llogater va demanar a Anfisa, la fidel i vella servidora d’Anna Fràntsevna, que, si li trucaven per telèfon, digués que tornaria al cap de deu minuts i va acompanyar el correcte policia de guants blancs. Però no va tornar, ni al cap de deu minuts, ni mai més. I el més espantós és que, segons sembla, el policia va desaparèixer amb ell.

Anfisa, que era molt beata o, més ben dit, supersticiosa, va explicar directament a la disgustada Anna Fràntsevna, que es tractava d’un malefici, que sabia perfectament qui s’havia emportat el llogater i el policia, però que no ho volia dir.

Bé, però, com se sap, quan un malefici comença, no hi ha manera de fer-lo parar. Segons sembla, el segon llogater va desaparèixer un dilluns, i el dimarts, com si s’enfonsés en la terra, desaparegué Belomut, però en circumstàncies diferents. Com de costum, aquell matí va venir el cotxe a recollir-lo per a anar al treball i el va conduir, però mai no el va portar de retorn i el mateix cotxe no tornà a aparèixer.

La llàstima i l’horror de madame Belomut eren indescriptibles. Però, ai las, no ho van ésser durant molt de temps. Aquella mateixa nit, quan tornà a casa amb Anfisa del xalet al poble, on havia anat urgentment ningú no sap per què, ja no van trobar la ciutadana Belomut al pis. Però això no era tot: havien segellat les portes de les dues habitacions que ocupava el matrimoni Belomut.

Dos dies van passar. El tercer dia, esgotada per tot aquell temps sense dormir, Anna Fràntsevna tornà a marxar a la casa de camp… No cal dir que no va tornar.

Anfisa restà sola i va plorar fins quasi les dues de la nit i després se’n va anar a dormir. No se sap què li va passar, però els veïns dels altres pisos van contar que a l’apartament número 50 s’havien sentit cops tota la nit i que hi hagué llum a les finestres fins a la matinada. L’endemà es va saber que Anfisa tampoc no hi era!

Corrien moltes històries sobre els desapareguts del pis maleït. Es deia, per exemple, que la prima i beata Anfisa portava un saquet d’antílop al seu pit enfonsat amb vint-i-cinc brillants molt grossos que eren d’Anna Fràntsevna. Es deia també que en el llenyer de la casa de camp, on Anna Fràntsevna havia anat tan a corre-cuita, s’havien trobat immensos tresors, brillants i monedes d’or encunyades en el temps del tsar… I altres coses per l’estil. És clar que no podem assegurar que siguin veritat, perquè no ho sabem de segur.

El cas és que, malgrat tot, el pis només va romandre buit i segellat una setmana, i després s’hi van instal·lar el difunt Berlioz amb la seva senyora i Stiopa amb la seva. Naturalment, de seguida que van caure en el maleït apartament, també els va passar el dimoni sap què! De fet, durant el primer mes van desaparèixer ambdues esposes. Però aquestes van deixar petja. De la dona de Berlioz contaven que l’havien vista a Khàrkov amb un coreògraf qualsevol, i la dona de Stiopa va aparèixer al carrer Bojedomka, on, segons deien, el director del Varieté, fent ús de les seves nombroses amistats, havia aconseguit trobar-li una habitació, però amb la condició que no li passés pel cap tornar al carrer Sadòvaia…

Com dèiem, Stiopa patia. Volia cridar la seva dona de fer feines, Grúnia, perquè li portés una aspirina, però pensà que era una ximpleria perquè Grúnia no tenia cap aspirina. Intentà demanar ajut a Berlioz i gemegà: «Mixa… Mixa…», però, com podeu comprendre, no va tenir cap resposta. A la casa hi havia el més absolut silenci.

En moure els dits dels peus, Stiopa va descobrir que tenia els mitjons posats. Passà la mà tremolosa per les anques a veure si també portava els pantalons posats. Finalment, quan va adonar-se que es trobava abandonat i sol, que ningú no l’ajudaria, va decidir d’aixecar-se, encara que per això va haver de fer un esforç sobrehumà.

Stiopa aixeca les palpebres amb dificultat i va veure que, en el mirall, es formava la imatge d’un home despentinat, amb el rostre allargat i la barba negra, els ulls inflats, portant una camisa bruta amb coll i corbata, calçotets i mitjons.

Així es va veure en el mirall, però al seu costat va trobar un desconegut, vestit de negre, amb una boina del mateix color.

Stiopa va asseure’s al llit i, en la mesura del possible, va obrir els ulls envermellits i va mirar el desconegut, que va rompre el silenci, dient, en un to de veu feixuc i profund, amb accent estranger:

—Bon dia, caríssim Stiopa Bogdànovitx!

Es va fer una pausa, després de la qual, fent un enorme esforç, Stiopa va dir:

—Desitgeu alguna cosa? —i va admirar-se, perquè no reconeixia la seva veu. Havia dit «desitgeu» amb veu de tiple, «alguna» amb veu de baix, i «cosa» no havia aconseguit sortir.

El desconegut va somriure amistosament, es va treure un rellotge gran d’or amb un triangle de diamants a la tapa, que sonà onze vegades, i va dir:

—Les onze. Fa exactament una hora que espero que us desperteu, perquè teníem una cita a casa vostra a les deu. I jo sóc ací.

Stiopa va trobar els pantalons en una cadira al costat del llit i va murmurar:

—Dispenseu… —va posar-se’ls i a continuació va preguntar amb veu ronca—: Digueu-me el vostre nom, si us plau.

Parlava amb dificultat. A cada mot semblava que se li clavava una agulla al cervell, produint-li un o or infernal.

—Què? Heu oblidat el meu nom? —i el desconegut va somriure.

—Dispenseu… —va dir Stiopa, sentint que la ressaca se li presentava amb un nou símptoma: li semblava que la terra a prop del llit s’havia enfonsat i que seria capaç, en aquell precís moment, de volar directament a l’infern.

—Benvolgut Stepan Bogdànovitx —va exclamar el visitant, somrient amb aire perspicaç—. Una aspirina no us servirà de res. Seguiu el vell i savi consell que el mal es guareix amb el mateix mal. L’única cosa que us tornarà a la vida són dos gotets de vodka amb una tapeta picant i calenta.

Stiopa era un home astut i, encara que estigués malalt, va veure que, ja que l’altre l’havia agafat en aquell estat, calia confessar-ho tot.

—Francament —va començar, movent la llengua amb dificultat—, és que ahir una mica…

—Ni un sol mot! —tallà el visitant. I va apartar el seient de costat.

Obrint molt els ulls, Stiopa va veure sobre la tauleta una safata amb pa blanc trossejat, caviar comprimit en un bol, bolets blancs en vinagre, una olla tapada i, finalment, vodka en un flascó panxut de la joiera. El que més va admirar Stiopa va ésser que el flascó era entelat pel fred. D’altra banda, això era fàcil d’entendre perquè es trobava dins d’un poal amb gel. En resum, tot estava servit de rigor.

El desconegut, per tal d’evitar que l’esbalaïment de Stiopa agafés proporcions desmesurades, va servir-li ràpidament mig got de vodka.

—I vós? —piulà Stiopa.

—Amb molt de gust!

Stiopa va aixecar el got fins a la boca amb la mà tremolosa i el desconegut va beure el seu d’un glop. Assaborint un tros de caviar, Stiopa va arrencar de si mateix les paraules:

—I vós… que no mengeu res?

—Moltes mercès, però mai no menjo quan bec —va contestar el desconegut, i va omplir els gots per segona vegada. Van destapar l’olla, on hi havia salsitxes amb tomàquet.

El maleït núvol al davant dels seus ulls començà a desfer-se i Likhodèiev començà a poder articular paraules i, sobretot, a recordar. Precisament, el que havia passat ahir a Skhodnia, al xalet de Khústov, l’autor de sainets, on el mateix Khústov l’havia portat en un taxi. Va recordar fins i tot com havien agafat el taxi a prop del Metropol, amb ells hi havia un actor qualsevol… o no era actor?… amb un gramòfon en una maleta. Ah, ah, ah, va esser al xalet! Com lladraven els gossos en sentir el gramòfon. Però aquella dona, que Stiopa volia besar, quedava en la obscuritat, el dimoni ho deu saber qui era… sembla que treballava a la ràdio, però potser no…

D’aquesta manera, el dia anterior començava a aclarir-se a poc a poc, però ara Stiopa estava molt més interessat en el present, sobretot en l’aparició del desconegut al seu dormitori i encara en aquell menjar i en la vodka. Allò, sí, que li agradaria poder aclarir!

—Bé, ara espero que ja recordeu el meu nom.

Però Stiopa només va somriure tímidament i sacsejà les mans.

—Però, home! Em sembla que després de la vodka heu begut porto. Si us plau, això no es pot fer!

—Vull demanar-vos que això quedi entre nosaltres —va dir Stiopa confidencialment.

—Naturalment, naturalment! Però és clar que no puc respondre per Khústov.

—Que coneixeu Khústov?

—Ahir, al vostre despatx, el vaig veure de passada, però em va caldre només una mirada ràpida al seu rostre per a adonar-me que és un poca-vergonya, un farsant, un acomodatiu i un llepa.

«Això mateix!», va pensar Stiopa, admirat davant la vertadera, correcta i lacònica definició de Khústov.

Sí, el dia anterior començava a reconstruir-se dels seus fragments, però tanmateix la preocupació del director del Varieté no s’esborrava. De fet el dia anterior tenia un gran forat negre. Aquell mateix desconegut amb boina, podria jurar que no l’havia vist ahir al seu despatx.

—Sóc Voland,^[12] professor de màgia negra —va dir el visitant amb aplom, en veure que Stiopa estava confús, i va contar-li-ho tot amb tots els ets i uts.

Era estranger i havia arribat ahir a Moscou. Havia vingut immediatament a veure Stiopa per tal de proposar-li la seva presentació al teatre Varieté. Stiopa havia trucat al Comitè d’Espectacles del Districte de Moscou i havia arreglat l’afer (en arribar aquí, Stiopa va empal·lidir i parpellejar) i va fer un contracte amb el professor Voland per a set actuacions (Stiopa va obrir la boca) i li va marcar una cita el dia següent a les deu a casa seva per tal d’enllestir els detalls… I Voland havia vingut. En arribar l’havia rebut Grúnia, qui li va explicar que ella mateixa acabava d’arribar perquè no vivia allà, que Berlioz no era a casa, però que si volia parlar amb Stepan Bogdànovitx podia passar a la seva habitació, perquè ella no s’atrevia a desvetllar-lo. I quan va veure en quin estat es trobava Stepan Bodgànovitx, havia enviat Grúnia a la botiga més a prop a comprar vodka i menjar, i a la farmàcia a comprar gel i…

—Permeteu que us pagui —va ploricar Stiopa avergonyit, i començà a cercar la cartera.

—Si us plau! —exclamà l’artista i va insistir que de cap manera.

Molt bé, la vodka i el menjar tenien una explicació, tanmateix feia llàstima de mirar Stiopa: decididament no es recordava del contracte i podia jurar que no havia vist aquest Voland el dia abans. Khústov sí, però Voland no.

—Que em permeteu de veure el contracte? —va murmurar Stiopa.

—Si us plau, si us plau…

Stiopa va donar una llambregada al paper i va quedar de pedra. Tot era en ordre: primer, la mateixa firma de Stiopa, llarga… i, escrita en diagonal, l’autorització de Rimski, el tresorer, per tal que lliurés a l’artista Voland deu mil rubles a compte dels trenta-cinc mil per les set actuacions. I més encara: allà mateix es trobava el rebut de Voland pels deu mil rubles ja cobrats!

«Però, què és això?», va pensar l’infeliç Stiopa amb una sensació de mareig. Eren els primers símptomes de la pèrdua de la memòria? De totes maneres, mostrar-se admirat després d’haver vist el contracte seria simplement indecent. Stiopa va demanar permís al visitant per a deixar-lo sol un moment i va córrer, tal com es trobava, en mitjons, al vestíbul, on es trobava el telèfon. Pel camí, va cridar en la direcció de la cuina:

—Grúnia!

Però ningú no va contestar. Mirà la porta del despatx de Berlioz, que era al costat del vestíbul i, com se sol dir, va quedar de pedra. Al pom de la porta, sobre una corda, hi havia un lacre.

«Òndia!». Quelcom va explotar dins el cap de Stiopa. «Només em faltava això!». I aquí els pensaments de Stiopa corrien ja per un camí de doble sentit, però, com sol passar en els desastres, sols en una direcció i només el diable sap quina. Per una banda, la incongruència del paio amb la boina negra, la vodka freda i l’increïble contracte… I com si no n’hi hagués prou, la porta lacrada!

Si contés a alguna persona que Berlioz havia fet algun disbarat, no s’ho creuria, no s’ho creuria! Tanmateix, el lacre era allà! Vaja, vaja…

El cap de Stiopa li formiguejava amb pensaments i records desagradables sobre un article que, no feia gaire, per ràbia, havia lliurat a Mikhaïl Alexàndrovitx perquè el publiqués a la revista. I l’article, entre nosaltres, era una imbecil·litat! A més d’inútil i mal pagat…

Després del record de l’article, va fer memòria d’una conversa una mica dubtosa que havien tingut el vint-i-quatre d’abril en aquell mateix lloc, sopant amb Mikhaïl Alexàndrovitx. És clar que no es podia dir que fos una conversa dubtosa (Stiopa no ho hauria permès), però era una conversa sobre un tema inútil. Podrien perfectament haver-se-la estalviat. Si no fos el lacre, aquesta conversa no tindria cap importància, però ara…

«Ah, Berlioz, Berlioz!», repetia Stiopa dins seu. «No m’ho acabo de creure!».

No hi havia temps per a lamentacions i Stiopa va marcar el número del despatx de Rimski, el tresorer del Varieté. La situació de Stiopa era delicada: l’estranger podia sentir-se ofès si no es fiava després d’haver vist el contracte, i també era difícil la conversa amb el tresorer. De fet, no podia preguntar-li: «Digueu-me, que van firmar un contracte ahir amb un professor de màgia negra per valor de trenta-cinc mil rubles?». Era impossible fer una pregunta d’aquestes.

—Digueu! —es va sentir de l’altra banda la veu aguda i desagradable de Rimski.

—Hola, Grigori Danílovitx —va dir Stiopa en veu baixa—, sóc Likhodèiev. El cas és que… hm… hm… tinc aquí… eh… l’artista Voland… Aleshores… volia preguntar-te, què hi ha aquest vespre?

—Ah, el de la màgia negra? —va respondre Rimski al telèfon—. Els cartells ja són quasi a punt.

—Ah… —va dir Stiopa amb una veu molt feble—, bé, doncs, fins després…

—Que vindreu aviat? —va preguntar Rimski.

—D’aquí a mitja hora —va contestar Stiopa i, penjant el telèfon, va estrènyer el cap, que li abrasava, entre les mans. Ah, quina cosa més estranya li ocorria!

I com és que no recordava res, ciutadans?

Tanmateix, estar-se més temps al vestíbul era violent i Stiopa organitzà un pla. Amagaria de totes maneres la seva esveradora falta de memòria i intentaria treure a l’estranger el que pensava fer al vespre al Varieté, segons el contracte.

Stiopa es va girar i es va veure clarament al mirall del vestíbul, que la peresosa Grúnia feia molt que no netejava, i va veure també la imatge molt estranya d’un paio alt, com un pal telegràfic, amb un pinça-nas. (Ah, si Ivan Nikolàevitx es trobés allà! Reconeixeria immediatament el personatge!). Però es va girar i va desaparèixer. Stiopa, angoixat, va recórrer el vestíbul amb la mirada i va tenir un nou sobresalt, ara perquè un enorme gat negre passà pel mirall i també va desaparèixer.

El cor de Stiopa va bategar molt fortament.

«Què és això?», va pensar. «No estaré esdevenint boig? D’on venen aquests miratges?». Va donar una llambregada al vestíbul i va cridar, espantat:

—Grúnia! Què fot aquest gat a casa nostra? D’on ha vingut? I l’altre paio?

—No us preocupeu, Stepan Bogdànovitx —es va sentir una veu, no de Grúnia sinó del visitant des de l’habitació—. El gat és meu. No estigueu nerviós. I la Grúnia no hi és, l’he enviada a Vorònej. S’ha queixat que vós no li donàveu vacances.

Aquestes paraules eren tan inesperades i absurdes que Stiopa pensà que no les havia sentit bé. Enfollit, va tornar corrent cap a l’habitació i va quedar parat a la porta. El cabell se li va eriçar i al seu front van aparèixer algunes gotes de suor.

El visitant ja no es trobava sol. Estava acompanyat pel mateix home que havia aparegut al vestíbul i que seia a l’altre seient. Ara hom podia veure’l clarament: tenia un bigotet com dues plomes d’ocell, un dels vidres del pinça-nas brillava, però li faltava l’altre. Però a l’habitació hi havia encara quelcom pitjor: al puf de la joiera, en una posa insolent, seia el tercer personatge, exactament un gat negre de grandària descomunal amb un got de vodka en una pota i a l’altra una forquilla, amb la qual havia ja picat un bolet marinat.

La llum, encara que fluixa, de l’habitació, començà a obscurir-se totalment als ulls de Stiopa. «Vet aquí com una persona pot enfollir-se…», va pensar, agafant-se al marc de la porta.

—Veig que esteu una mica admirat, caríssim Stepan Bogdànovitx —va dir Voland a Stiopa, les dents del qual xerricaven—. Però no us heu pas d’admirar. Aquest és el meu seguici.

En aquest moment el gat va beure la vodka i la mà de Stiopa va relliscar pel marc.

—I com que aquest seguici necessita espai —continuà Voland—, un de nosaltres sobra. I em sembla que precisament sobreu vós.

—Això, això! —va intervenir amb veu de cabra l’andova camallarg i escacat, referint-se a Stiopa—. Darrerament fa moltes inconveniències. S’emborratxa, es fica en embolics amb dones aprofitant-se de la seva posició, no penca, i no pot fer res perquè no té ni puta idea de la seva feina. I aixeca la camisa als seus caps.

—Es passeja en el cotxe oficial de la seva organització —bufà el gat, mastegant el bolet.

Aleshores va ocórrer la quarta i darrera aparició a l’apartament, quan Stiopa, ja relliscant totalment cap a terra, esgarrapava el marc amb la mà afeblida.

Directament del mirall va sortir un home petit però extraordinàriament ample d’espatlles, amb un barret bolet al cap i un ullal que li sortia de la boca, ja horriblement repulsiva sense això. A més a més, tenia el cabell del color vermell del foc.

—Jo —va intervenir el nouvingut en la conversa—, no puc entendre com va arribar a director —i el pèl-roig parlava amb una veu cada vegada més delerosa—. Té tanta capacitat per a director com jo per a bisbe.

—Tu no t’assembles gens a un bisbe, Asasel^[13] —va observar el gat, servint-se unes salsitxes en el plat.

—Jo deia això mateix —quequejà el pèl-roig i, girant-se amb molt de respecte envers Voland—: Permeteu, messere, que el foti a fora de Moscou?

—Zas! —exclamà de sobte el gat, amb els pèls drets.

I aleshores l’habitació va començar a girar al voltant de Stiopa, que va donar-se una cop amb el cap i, quan perdia el coneixement, va pensar: «Em moro…».

Però no va morir-se. Entreobrí els ulls i es trobà assegut sobre quelcom de pedra. Al seu voltant hi havia un soroll monòton. Quan tenia els ulls oberts del tot, va comprendre que era el soroll de la mar i que una ona li arribava quasi als peus. En conclusió, seia a la vora d’un moll, amb un cel blau i brillant a sobre i una ciutat blanca a les muntanyes al seu darrera.

No sabent què s’havia de fer en aquests casos, Stiopa es va aixecar sobre les seves cames tremoloses i va caminar pel moll fins a la riba.

Al moll es trobava un home que fumava i escopia al mar. El va mirar amb l’esguard admirat i deixà d’escopir.

Aleshores Stiopa va cometre l’estupidesa d’agenollar-se davant del fumador desconegut i preguntar:

—Dispenseu, digueu-me, quina ciutat és aquesta?

—No foti! —va dir el malànima fumador.

—No estic borratxo —contestà Stiopa amb veu ronca—, però m’ha passat una cosa molt estranya… estic malalt… On sóc? Quina ciutat és aquesta?

—Bé, Ialta…

Stiopa va sospirar suaument, va trontollar cap a un costat i va fer un cop amb el cap contra la pedra calenta del moll. Va perdre el coneixement.