13. L’aparició de l’heroi

Bé, el desconegut va fer un senyal amb el dit, i: «Psit!…».

Ivan va treure les cames del llit i va mirar. Del balcó sorgia, inspeccionant l’habitació amb cura, un home ben afaitat, de cabells negres, nas fi, ulls inquiets i un floc de cabells caigut sobre el front. Semblava tenir uns trenta-vuit anys.

Quan va veure que Ivan es trobava sol i després d’escoltar atentament els sorolls, el misteriós visitant mirà al voltant i va entrar.

Ivan va veure que les seves robes eren del sanatori. Portava un pijama, sabatilles i una bata de color terrosa sobre les espatlles.

El visitant va fer l’ullet a Ivan, va ficar un manoll de claus a la butxaca i va preguntar en veu baixa: «Que puc asseure’m?» i, rebent un assentiment amb el cap, va asseure’s al sofà.

—Com heu pogut entrar? —va murmurar Ivan, obeint un senyal del dit amenaçador—. Que no estan tancades les reixes, amb pany i clau?

—És clar que sí, —va dir el visitant—, però Praskòvia Fèdorovna és una persona encantadora però molt distreta. Fa un mes que li vaig robar el manoll de claus i, d’aquesta manera, tinc la possibilitat de sortir al balcó general, que dóna la volta a tot l’edifici i visitar de tan en tant els meus veïns.

—Si podeu sortir al balcó, aleshores podeu tocar el dos. O és alt? —es va interessar Ivan.

—No —va contestar el visitant amb fermesa—, jo no puc escapar-me no perquè sigui alt, sinó perquè no sé on anar. —I després d’una pausa, va afegir—: I doncs, som ací!

—Sí —va contestar Ivan, mirant els seus ulls castanys i inquiets.

—Sí… —l’home de sobte es va preocupar—. Espero que vós no sigueu dels violents. És que, sabeu?, no aguanto els desordres, el soroll, la violència i totes les coses d’aquest caire. Odio sobretot el crits humans, de dolor, de ràbia o qualsevol altra mena de crit. Tranquil·litzeu-me: no sou violent, oi?

—Ahir vaig inflar els morros a un paio al restaurant —va reconèixer coratjosament el poeta regenerat.

—Per quin motiu? —va preguntar el visitant severament.

—Confesso que sense cap motiu —va dir Ivan, confús.

—Inadmissible —va censurar el visitant i va afegir—. A més a més, quina manera d’expressar-se: inflar els morros… Com si no se sabés què té exactament l’home, si morro o rostre. I certament és rostre i comprendreu que un cop de puny… No ho torneu a fer mai més.

Després de bonegar-lo, va preguntar:

—Sou professor?

—Poeta —va confessar Ivan amb desgana no sabia per què.

L’home es va disgustar.

—Oh, quina mala sort la meva! —va exclamar, però immediatament es corregí, s’excusà i preguntà—: I com us dieu?

—Desemparat.

—Eh, eh… —va dir el visitant, fent una ganyota.

—Què? No us agraden els meus poemes? —va preguntar Ivan amb curiositat.

—Gens.

—Però quins heu llegit?

—No he llegit res vostre! —va exclamar nerviosament el visitant.

—Aleshores per què dieu això?

—Per què? —va contestar—. N’he llegit d’altres. El vostre cas seria un miracle? Bé, estic disposat a creure-ho. Digueu-me vós mateix: que són bons els vostres poemes?

—Són monstruosos —va contestar Ivan amb decisió i franquesa.

—No escriviu més! —va suplicar el visitant.

—Us ho prometo i juro —va dir Ivan solemnement.

Van ratificar la promesa amb una encaixada i en aquest moment es van sentir veus i passos suaus al corredor.

—Psit! —murmurà el visitant i va córrer cap al balcó alhora que tancava la reixa.

Entrà Prakòvia Fèdorovna, va preguntar a Ivan com se sentia i si volia dormir a les fosques o amb llum. Ivan va demanar que el deixés amb la llum i Prakòvia Fèdorovna va sortir després de desitjar bona nit al malalt. I quan tot va quedar una altra vegada silenciós, el desconegut va tornar.

Va dir a Ivan que a l’habitació número 119 havien portat un nou malalt, gras, amb el rostre congestionat, que murmurava quelcom sobre divises a la ventilació del vàter i jurava que a casa seva, a Sadòvaia, s’havia instal·lat el diable.

—Maleeix Púixkin i crida contínuament: «Kurolèsov, bis, bis!» —va dir el visitant tot mirant al voltant nerviosament. Un cop tranquil·litzat, va asseure’s i continuà—: Però què hi farem? —i va continuar, dirigint-se a Ivan—: I com és que heu vingut a parar ací?

—A causa de Ponç Pilat —va contestar Ivan, mirant el terra amb un esguard llòbrec.

—Com? —va cridar el visitant, oblidant les seves precaucions, i ell mateix va tapar-se la boca amb la mà—. Quina coincidència més extraordinària! Conteu-m’ho, us ho suplico!

Sense cap raó, el desconegut li inspirava confiança i, al començament amb nerviosisme i dubtosament, però després amb coratge, va començar a contar-li la història passada als Estanys del Patriarca. I quin oient tan agraït va trobar Ivan Nikolàievitx en el misteriós lladre de claus! No l’acusava d’ésser boig, demostrava un enorme interès pel seu relat i s’entusiasmava a mesura que la història es desenvolupava. Interrompia constantment Ivan amb exclamacions.

—Endavant, endavant, us ho suplico! Per tot el més sagrat, no us deixeu res per contar!

Ivan no va deixar de contar res. Així se li feia més fàcil narrar i finalment vingué el moment que Ponç Pilat va arribar al balcó amb el seu mantell blanc folrat de vermell.

Aleshores el desconegut ajuntà les mans en un gest suplicant i murmurà:

—Ah, com ho he endevinat! Ah, ho he endevinat tot!

Va acompanyar la descripció de l’horrible mort de Berlioz amb estranys comentaris i els seus ulls van lluir d’indignació.

—Només volia que en el lloc d’aquest Berlioz es trobés el crític Latunski o el literat Mstislav Lavròvitx! —I va cridar amb frenesí, en veu baixa—: Continueu!

El gat pagant a la conductora el va divertir profundament, i va ofegar-se de riure en veure com, emocionat per l’èxit del seu relat, Ivan va començar silenciosament a saltar a la gatzoneta, imitant el gat quan es fregava la moneda pels bigotis.

—I així —va concloure Ivan després de contar el que havia passat a Griboièdov—, vaig venir a parar aquí!

El visitant va posar compassivament la mà al muscle del pobre poeta i digué:

—Infeliç poeta! Però vós, bon amic, en teniu la culpa. No hauríeu de comportar-vos amb ell amb tanta llibertat i menys amb descarament. Heu hagut de pagar-ho. I encara heu de sentir-vos agraït perquè va ésser relativament suau amb vós.

—Però, al cap i a la fi, qui és ell? —va preguntar Ivan, agitant els punys.

L’invitat va mirar Ivan i li va contestar amb una pregunta:

—No quedareu agitat? Aquí no ens podem refiar mai… No cridareu el metge, no hi haurà injeccions i altres coses d’aquest caire?

—No, no! —va exclamar Ivan—. Digueu-m’ho, qui és ell?

—Molt bé —va contestar el visitant i va dir amb autoritat i pausadament—. Ahir, als Estanys del Patriarca, vau estar amb Satanàs.

Ivan no va perdre la calma com havia promès, però va quedar esbalaït.

—No pot ésser! Si no existeix!

—Si us plau! Com és que podeu dir això? Heu estat, segons sembla, una de les seves primeres víctimes. Com sabeu, esteu ara en un manicomi i passeu tot el temps dient que ell no existeix. És molt estrany!

Ivan va callar, desconcertat.

—Tot seguit que heu començat la vostra història —va continuar el visitant—, he vist amb qui havíeu tingut el plaer de conversar. Però, realment, Berlioz em sorprèn! Bé, vós, és clar, sou molt jove —aquí el visitant s’excusà una altra vegada—, però l’altre, segons el que he pogut sentir, havia llegit una mica! Les primeres paraules d’aquest professor han dissipat tots els meus dubtes. És impossible de no reconèixer-lo, amic meu! Encara que vós… perdoneu-me una altra volta, si no m’equivoco, oi que sou un home ignorant?

—Sense cap dubte! —va concordar el desconegut Ivan.

—Bé, doncs… el mateix rostre que ara m’heu descrit, els ulls diferents, les celles!… Perdoneu-me, potser vós no coneixeu ni tan sols l’òpera «Faust»?

Per un motiu qualsevol, Ivan va avergonyir-se molt i, amb les galtes ardent, va començar a murmurar quelcom sobre un viatge a un sanatori… a Ialta…

—Bé, bé… no és estrany! Però Berlioz, repeteixo, em sorprèn… No sols és un home culte, sinó també sagaç… Encara que, en defensa seva, he de dir que, sense dubte, Voland pot enganyar un home més astut que ell.

—Com? —va cridar al seu torn Ivan.

—Més baix!

Ivan es va donar una palmellada al front i murmurà:

—Ara ho comprenc, ara ho comprenc. Tenia una «V» a la targeta de visita. Ai, ai, ai, quines coses! —va callar una estona, pertorbat, mirant la lluna que flotava darrera la reixa i va dir—: Doncs, podria de fet haver estat amb Ponç Pilat? Ja havia nascut aleshores? I diuen que sóc boig! —va afegir Ivan, indignat, assenyalant la porta.

Una arruga amarga es va formar als llavis del visitant.

—Hem d’afrontar-nos amb la realitat. —I el visitant va girar el rostre cap a l’astre nocturn que corria a través d’un núvol—. Vós i jo som boigs, no val la pena negar-ho! A veure, ell us va impressionar i vós heu perdut el seny, certament perquè hi teníeu predisposició. Però el que em conteu és veritat sense cap dubte. Però és tan extraordinari que el mateix Stravinski, el genial psiquiatra, no s’ho ha cregut. Us ha vist? —Ivan va assentir amb el cap—. El vostre interlocutor va estar amb Pilat, va esmorzar amb Kant i ara ha visitat Moscou.

—I només el dimoni sap els embolics que pot fer! No seria millor ficar-lo a la garjola? —No molt segur, però sempre sacsejant el cap al nou Ivan, el vell Ivan va renéixer.

—Ja ho heu intentat i no n’hi ha prou de part vostra —va replicar el visitant amb ironia—. No ho aconsellaria a ningú. I quant a embolics, podeu estar segur que en farà! Ah, ah! Em sap tant de greu que no l’hagués trobat jo en comptes de vós! Encara que ja estic tot cremat i els carbons coberts de cendra, per aquest encontre donaria les claus de Praskòvia Fèdorovna, que és l’única cosa que tinc per a donar. Sóc molt pobre.

—I per què el necessiteu?

El visitant va restar callat molt de temps amb una expressió trista, però finalment va dir:

—Mireu, és una història molt estranya, però estic aquí per la mateixa raó que vós: a causa de Ponç Pilat. —Aleshores el visitant va mirar al voltant i va dir—: El fet és que fa un any vaig escriure una novel·la sobre Ponç Pilat.

—Sou escriptor? —va preguntar el poeta amb interès.

El visitant va canviar d’expressió i el va amenaçar amb el puny.

—Sóc el mestre! —Es va posar seriós i es tragué de la butxaca una gorreta negra, llefardosa, amb una «M» brodada amb seda groga. Va posar-se aquesta gorreta, es girà de perfil i de front per tal de provar que era el mestre—. Me la va fer ella amb les seves mans —va afegir misteriosament.

—El vostre nom, si us plau?

—Ja no tinc nom —va respondre l’estrany visitant amb un aire ombrívol i menyspreador—. He renunciat a tenir-ne com a tot en la vida, cal oblidar-ho.

—Doncs, parleu-me de la vostra novel·la —va demanar Ivan delicadament.

—Amb molt de gust. La meva vida, car dir-ho, no ha estat del tot corrent —va començar ell.

… Era historiador i feia dos anys encara treballava en un museu de Moscou i, a més a més, es dedicava a traduccions.

—De quin idioma? —el va interrompre Ivan, intrigat.

—Sé cinc idiomes a més de la meva llengua materna —va contestar el visitant—, anglès, francès, alemany, llatí i grec. Bé, i també puc llegir l’italià.

—Carat! —murmurà Ivan amb enveja.

… L’historiador vivia sol, no tenia parents ni amics a Moscou. I, imagineu-vos, un dia li van tocar cent mil rubles a la rifa.

—Imagineu la meva sorpresa —deia el visitant de gorreta negra— quan vaig ficar la mà a la cistella de la roba bruta i veig que tenia el mateix número que sortia al diari. El bitllet —va explicar— me l’havien donat al museu.

El misteriós visitant va explicar a Ivan que havia invertit aquells cent mil rubles en llibres i va deixar la seva habitació rellogada al carrer Miasnítskaia…

—Un enfony maleït! —va murmurar entre dents.

… I va llogar a un constructor, en un carreró a prop de l’Arbat, dues habitacions als baixos d’una petita casa amb jardí. Va abandonar la seva feina al museu i va començar a escriure una novel·la sobre Ponç Pilat.

—Ah, fou la meva edat d’or! —va dir el narrador amb l’esguard lluent—. Un apartament per a mi tot sol i encara el vestíbul, on hi havia un lavabo —va subratllar amb un orgull molt especial—, amb petites finestres que donaven al carrer. I al davant, a quatre passos, sota la tanca, un lilà, un til·ler i un auró. Ah! Durant l’hivern rarament veia per la finestra algú amb peus negres ni sentia el soroll de la neu sota unes botes. I a la meva llar sempre hi havia un bon foc! Però aviat arribà la primavera i, a través dels vidres entelats, veia els massissos del lilà, primer despullats, després vestint-se de verd. I precisament aleshores, la primavera passada, va ocórrer quelcom molt més meravellós que els cent mil rubles. I certament estic d’acord que es tracta d’una suma apreciable.

—Teniu raó —va reconèixer Ivan, que l’escoltava amb molta atenció.

—Vaig obrir les finestres i vaig asseure’m a la segona habitació, la petita. —El visitant va indicar les mesures amb les mans—. Mireu, tenia un sofà, un altre al davant, i entre ells una tauleta amb un llum molt maco, i més a prop de la finestreta llibres, una petita escrivania, i a la primera habitació —que era enorme, amb catorze metres— tenia llibres, llibres i una estufa. Ah, que ben instal·lat estava! Feia bona olor, com el lilà! I el meu cap es feia lleuger del cansament i Pilat arribava al seu final…

—El mantell blanc folrat de vermell! Ho entenc! —va exclamar Ivan.

—Precisament això! Pilat arribava al seu final i jo sabia ja que les darreres paraules de la novel·la serien: «… el cinquè procurador de Judea, el genet Ponç Pilat». Bé, com és natural, feia alguna passejada. Cent mil rubles és una suma enorme i jo portava un vestit magnífic. O anava a dinar a un restaurant barat. A l’Arbat hi havia un restaurant meravellós, que no sé si existeix avui —va obrir molt els ulls i continuà mormolant, mentre mirava la lluna—. Ella portava a les mans unes flors grogues horribles, inquietants. Qui sap com es diuen, però són les primeres que apareixen a Moscou. I aquelles flors es destacaven molt contra el negre del seu abric de primavera. Ella portava flors grogues! És un color poc agradable. Va tombar el carrer Tverskaia cap a un carreró i es va girar. Coneixeu el carrer Tverskaia? Doncs per Tverskaia passaven milers de persones, però us asseguro que ella només em va veure a mi i em va mirar no amb inquietud sinó amb sofriment. I em va impressionar no tant per la seva bellesa, com per la invulgar solitud, mai no vista abans, que hi havia als seus ulls! Obeint a aquell senyal groc, també vaig tombar cap al carreró i vaig seguir-la. Anàvem per aquell carreró tortuós, tots dos callats, jo per una vorera i ella per l’altra. I penseu que el carreró estava desert. Jo patia perquè em semblava que em calia parlar-li i temia que no fos capaç d’articular una sola paraula i que ella se’n aniria i no la veuria mai més. I mireu, ella va parlar primer:

»—Us agraden les meves flors?

Recordo perfectament com em va sonar la seva veu, bastant greu, tallada, i encara que sigui una ximpleria, em semblà que l’eco va retronar en el carreró i es va reflectir a la paret groga i bruta. Vaig creuar ràpidament cap a la seva vorera i vaig contestar:

»—No.

Ella em va mirar admirada i de sobte vaig comprendre que tota la meva vida havia estimat precisament aquella dona! Quina cosa! Penseu certament que estic boig!

—Jo no dic res —va exclamar Ivan. I va afegir—: Continueu, us ho demano!

I el visitant va prosseguir:

—Sí. Ella em va guaitar admirada i després va preguntar:

»—Que no us agraden les flors?

—Em semblà notar una certa hostilitat a la seva veu. Jo caminava al seu costat, intentant adaptar el meu pas al seu i, amb sorpresa meva, no em sentia gens incòmode.

»—No, m’agraden molt les flors, però no aquestes.

»—Aleshores, quines?

»—M’agraden les roses.

—Em vaig penedir tot seguit del que havia dit però ella va somriure amb aire de culpa i va llençar les seves flors a un escorranc. Una mica desconcertat, vaig recollir-les i les hi vaig tornar, però ella, somrient, les rebutjà i les vaig portar jo.

»Així vam seguir callats algun temps, fins que em va treure les flors de les mans i les va llençar a terra. Després, em va agafar la mà amb la seva, que portava un guant negre, i vam continuar caminant junts.

—Continueu —va dir Ivan—, no us deixeu res, si us plau!

—Continuar? —va preguntar el visitant—. La continuació ja la podeu imaginar —de sobte, va eixugar amb la mà dreta una inesperada llàgrima i va continuar—: L’amor va sorgir entre nosaltres, com sorgeix un assassí en la nit, i ens va atènyer tots dos. Com ateny el llamp o el punyal fi! Ella va dir, després, que no era així, que ens estimàvem feia molt, sense conèixer-nos, i que vivia amb un altre home… i jo, aleshores… amb aquella… com es diu?…

—Amb qui? —preguntà el Desemparat.

—Amb aquella, bé… amb aquella… bé… —va contestar el visitant movent els dits.

—Estàveu casat?

—Sí, és clar, per això moc els dits… Amb aquella… Vàrenka… Mànetxka… no, Vàrenka… amb un vestit viat, al museu… Bé, no la recordo.

»Deia que havia sortit aquell dia amb les flors grogues perquè jo finalment la trobés i que si no l’hagués trobada, s’hauria emmetzinat, perquè la seva vida era buida.

»Sí, l’amor ens va vèncer en un instant. Ho vaig saber aquell dia mateix, una hora després, quan ens trobàvem, sense adonar-nos-en, junt a la muralla del Kremlin, a prop del riu.

»Parlàvem com si ens haguéssim separat el dia abans, com si ens coneguéssim feia molts anys. Vam quedar de veure’ns l’endemà al mateix lloc, al riu Moskvà, i allà ens vam trobar. El sol de maig brillava per a nosaltres. I aviat aquella dona va esdevenir la meva esposa secreta.

»Venia a veure’m cada dia a les dotze i jo començava a esperar-la des del matí. La meva impaciència s’expressava canviant tots els objectes de la taula. Uns deu minuts abans de la seva arribada, m’asseia a prop de la finestra i començava a parar atenció al soroll de la portella del jardí. I és molt curiós: fins conèixer-la, poca gent entrava per aquella portella, més ben dit, ningú no entrava, i ara em semblava que tota la ciutat venia al meu jardí.

»Un cop a la portella, un cop al meu cor i, imagineu-vos, a l’alçada del meu rostre, a la finestreta, sorgien unes botes brutes. L’esmolet. Però qui necessita un esmolet a casa nostra? Què podria esmolar? Quins ganivets?

»Ella entrava per la portella una vegada, però els batecs del meu cor, fins aleshores ja havien estat com a mínim deu, no menteixo. I després, quan arribava la seva hora i les busques mostraven les dotze, no deixava de bategar fins que, quasi sense soroll, s’apropaven a la finestra les seves sabates amb llaços negres de camussa, agafats per una sivella de metall.

»A vegades feia entremaliadures, es deturava a la segona finestra i donava uns copets suaus al vidre amb la puntera de la sabata. En un segon jo em trobava a prop d’aquella finestra, però la sabata i la seda negra que tapava la llum desapareixien i jo corria a obrir-li.

»Ningú no sabia de les nostres relacions, això ho puc garantir, encara que no acostuma ésser així. No les coneixien ni el marit ni els amics. En la vella casa on jo tenia els meus baixos, veien, és clar, que una dona em visitava, però no sabien qui era.

—I qui és ella? —va preguntar Ivan, molt interessat per aquella història d’amor.

El visitant va fer un gest, volent dir que mai no ho diria a ningú, i va prosseguir el seu relat.

Ivan s’assabentà que el mestre i la desconeguda s’estimaven tant que eren veritablement inseparables. Ivan ja es feia una bona idea de les dues habitacions en els baixos, sempre a les fosques a causa dels lilàs i les tanques. Els mobles vermells, amb la tapisseria esmolada, l’escriptori amb un rellotge que sonava cada mitja hora, i llibres, llibres des del terra pintat fins al sostre enfosquit pel fum de l’estufa, i la mateixa estufa.

Ivan s’assabentà que el seu visitant i la seva esposa secreta havien sabut, des dels primers dies de les seves relacions, que havia estat el destí mateix que els havia unit a la cantonada de Tverskaia amb el carreró i que eren fets l’un per a l’altre fins a la mort.

S’assabentà com passaven el dia els enamorats. Ella arribava i la primera cosa que feia era posar-se el davantal i, al petit vestíbul, on es trobava el lavabo, del qual se sentia tan orgullós el pobre malalt, en una taula de fusta encenia el fogonet de petroli, preparava l’esmorzar i el servia a l’habitació petita, a la taula oval. Durant els temperis de maig, quan una rierada passava a prop de les finestres aombrades, amenaçant d’inundar el darrer refugi dels enamorats, encenien l’estufa i rostien patates. Les patates deixaven vapor i els tacaven els dits amb la seva pell negra. Als baixos es podien sentir riallades i, després de la pluja, els arbres del jardí s’alliberaven de les branquetes trencades, de les borles blanques.

Quan van acabar les tempestes i l’estiu xafogós va arribar, als testos van aparèixer les roses, esperades i volgudes per tots dos. El que deia que era el mestre treballava febrilment en la seva novel·la, que arribà a absorbir també la desconeguda.

—Confesso que, de vegades, sentia gelosia —va murmurar el visitant entrat pel balcó que la lluna il·luminava.

Aferrant al cabell els seus dits delicats amb ungles afilades, ella llegia i rellegia l’escrit i després de rellegir-lo es posava a cosir aquesta mateixa gorra. A vegades s’asseia davant dels prestatges baixos o es posava dreta a prop dels més alts i netejava els llibres amb un drap, els centenars de llibres plens de pols. Li prometia la glòria, l’apressava i va ésser aleshores que començà a dir-li mestre. Esperava amb impaciència les ja promeses darreres paraules sobre el cinquè procurador de Judea, cantarolejava i repetia alt frases soltes que li agradaven i deia que en aquella novel·la es trobava tota la seva vida.

Ell va acabar d’escriure-la a l’agost, la lliurà a una mecanògrafa desconeguda que li’n va fer cinc exemplars. I arriba finalment el moment que calia abandonar el refugi secret i sortir a la vida.

—I vaig sortir a la vida amb la novel·la a la mà i aleshores la meva vida s’acabà —va murmurar el mestre, baixant el cap, i durant molt de temps va balancejar la gorreta trista i negra amb una «M» groga. Continuà el seu relat, però aquest va esdevenir una mica incoherent, només es podia comprendre una cosa: que aleshores li havia ocorregut un desastre.

—Era la primera vegada que em trobava al món literari, però ara, que tot s’ha acabat ja i la meva mort és imminent, el recordo amb horror! —va murmurar el mestre solemnement i alçà una mà—. Sí, em va impressionar molt, sí, i tant!

—Qui? —a penes se sentí el murmuri d’Ivan, que temia interrompre l’emocionat narrador.

—El redactor, dic el redactor! Sí, la va llegir. Em mirava com si jo tingués una galta inflada amb un flemó, mirava cap a un racó i feia unes rialletes avergonyides. Manejava el manuscrit sense necessitat i sospirava. Les preguntes que em va fer em semblaren demencials. No deia res sobre la novel·la i em preguntava qui era jo i d’on havia vingut, si escrivia feia molt i per què no s’havia sentit parlar de mi abans, i finalment em va fer una pregunta, del meu punt de vista totalment idiota: qui m’havia aconsellat que escrigués una novel·la sobre un tema tan estrany? Al capdavall em vaig cansar i li vaig preguntar directament si em publicaria la novel·la o no. Es va astorar molt, va balbucejar que la decisió no depenia d’ell, que calia que altres membres de la redacció coneguessin la meva obra, precisament els crítics Latunski Ariman i també el literat Mstislav Lavròvitx. Em va demanar que tornés dues setmanes després. Vaig tornar-hi dues setmanes després i em va rebre una noia qualsevol, guenya de tant mentir.

—És la Lapxènnikova, la secretària de la redacció —va dir, somrient, Ivan, que coneixia bé aquell món que amb tanta indignació descrivia el visitant.

—Potser —va replicar l’altre—. Em va tornar la novel·la ja bastant engrudosa i destrossada. I intentant no trobar els meus ulls, aquesta Lapxènnikova m’explicà que la redacció tenia ja material per als propers dos anys i que per això quedava, com ella va dir, «descartada» la qüestió de publicar la meva novel·la.

»Què recordo jo després d’això? —va murmurar el mestre fregant les temples—. Sí, els pètals de roses vermelles caiguts sobre la primera pàgina i encara els ulls de la meva amiga. Sí, recordo aquells ulls.

El relat va esdevenir cada cop més confús, cada vegada més s’alçava una mena de reserva. Va dir quelcom sobre la pluja obliqua i el desesper en el refugi dels baixos i que havia anat a un altre lloc. Murmurava que no la culpava a ella perquè l’havia incitat a la lluita, no la culpava, no!

Més tard, d’acord amb el que deia, s’esdevingué una cosa inesperada i estranya. Un dia el nostre heroi va obrir un diari i va veure un article del crític Ariman, on advertia que ell, és a dir, el nostre heroi, havia intentat introduir una apologia de Jesucrist.

—Ho recordo, ho recordo! —va cridar Ivan—. Però he oblidat el vostre nom!

—Deixem, repeteixo, el meu nom, ja no existeix —va contestar el visitant—. No té importància. Dos dies després, en un altre diari, amb la firma de Mstislav Lavròvitx, apareixia un altre article, on l’autor proposava donar un fart de llenya al «pilatisme» i a l’«empastifador d’icones», que intentava introduir-lo. (Una altra vegada aquella maleïda paraula!).

»Sorprès per aquella inaudita paraula, “pilatisme”, vaig obrir un tercer diari. En aquell hi havia dos articles: un de Latunski, l’altre firmat amb les inicials “N. E.”. Us asseguro que les paraules d’Ariman i Lavròvitx podien ésser considerades un joc de criatures en comparació amb les de Latunski. Cal que us digui només que l’article de Latunski es titulava “El sectari militant”. Em trobava tan absort en la lectura dels articles sobre mi que no vaig adonar-me que ella (m’havia oblidat de tancar la porta) es trobava al meu davant amb un paraigua mullat a les mans i els diaris també molls. Els seus ulls llançaven foc, les seves mans tremolaven i eren fredes. Primer es llançà sobre meu per besar-me i després, amb una veu molt ronca, donant cops a la taula amb la mà, va dir que enverinaria Latunski.

Ivan s’apartà, astorat, però no va dir res.

—Es van seguir dies tristos de tardor —va continuar el visitant—. El monstruós fracàs de la meva novel·la semblava que m’havia arrabassat una part de l’ànima. De fet ja no tenia res a fer i vivia dels meus encontres amb ella. I aleshores em va succeir una cosa. No sé què, certament Stravinski ja ho ha descobert. Em dominava una gran tristesa i vaig començar a tenir pressentiments.

»Mentrestant, els articles no paraven. Els primers em feien riure. Però a mesura que en sortien més, canviava la meva actitud en relació a ells. La segona etapa fou de sorpresa. Quelcom terriblement fals i insegur s’endevinava a cada lletra de cada ratlla d’aquells articles, malgrat el seu to autosuficient i amenaçador. Em semblava —i no podia evitar-ho— que els autors dels articles no deien el que volien dir i que la seva indignació era causada precisament per això. Després començà la tercera etapa: la por. No, no la por dels articles, a veure si m’enteneu, sinó por davant d’altres coses que no es relacionaven directament amb ells o amb la novel·la. Per exemple, vaig començar a tenir por de la fosca. En resum, començava la fase de malaltia psíquica. Em semblava, sobretot quan dormia, que un pop àgil i fred s’apropava al meu cor amb els seus tentacles. Havia de dormir amb el llum encès.

»La meva estimada havia canviat molt (certament no li vaig dir res del pop, però ella veia que em passava quelcom desagradable), s’aprimà i empal·lidí, ja no reia i em demanava que la perdonés perquè m’havia aconsellat que publiqués el llibre. Em deia que ho deixes tot i me n’anés al Mar Negre, que em gastés el que em quedava dels cent mil rubles.

»Insistia molt i jo, per tal de no discutir (mal que quelcom em deia que no anés al Mar Negre), li vaig prometre que ho faria uns dies després. Però ella va dir que em compraria el bitllet. Aleshores em vaig treure tots els meus diners, uns deu mil rubles, i els hi vaig lliurar.

»—Per què tant? —s’admirà.

»Li vaig dir que tenia por dels lladres i li vaig demanar que me’ls guardés fins al dia de la meva partença. Ella va agafar els diners, els va ficar a la bossa, començà a besar-me i va dir que preferiria morir-se ans que abandonar-me en aquell estat, però que l’esperaven i li calia marxar, que vindria l’endemà. Em va demanar que no tingués por de res.

»Això va passar al capvespre, a mitjan octubre. I se n’anà. Vaig ajeure’m al sofà i vaig adormir-me sense encendre el llum. Em vaig despertar amb la sensació que el pop era allà. Amb prou feines vaig aconseguir encendre el llum. El meu rellotge de butxaca marcava les dues de la matinada. Vaig ajeure’m, em sentia malament, i vaig despertar-me malalt. Em semblà de sobte que la fosca de la tardor trencava els vidres, entrava a l’habitació i jo em moria immers en ella com si fos tinta. Em vaig llevar com un home incapaç ja de dominar-se. Vaig cridar, sentia el desig de córrer cap a alguna persona, ni que fos l’amo de la meva casa. Lluitava amb mi mateix com un dement. Vaig tenir forces per a arrossegar-me fins l’estufa i encendre-la. Quan els troncs van començar a cruixir i la porteta a espetegar, em vaig sentir més bé. Vaig córrer el vestíbul, vaig encendre el llum i vaig trobar una ampolla de vi blanc, li vaig treure el tap i vaig beure a morro. Això va alleujar tant la meva sensació de terror, que no vaig anar a veure l’amo i vaig tornar a prop de l’estufa. Vaig obrir la porteta i la calor començà a cremar-me la cara i les mans i vaig murmurar:

»—Endevino que em passarà alguna desgràcia… Vine, vine, vine!…

»Però no va venir ningú. A l’estufa, el foc rugia, la pluja assotava les finestres. Aleshores s’esdevingué el darrer acte. Vaig treure del calaix el pesant manuscrit de la meva novel·la i els esborranys i vaig començar a cremar-los. Fou molt difícil perquè el paper escrit crema malament. Trencant-me les ungles, desfeia els quaderns, ficava els fulls entre la llenya i els remenava amb un atiador. De tant en tant em vencia la cendra, ofegava les flames, però jo lluitava amb ella i amb la novel·la, que resistia desesperadament, però que tanmateix moria a poc a poc. Ballaven davant meu mots desconeguts, el groc pujava inexorablement per les pàgines, però els mots, malgrat tot, encara s’hi dibuixaven. Només desapareixien quan el paper quedava negre i aleshores jo les destruïa definitivament amb l’atiador.

»En aquest moment algú va esgarrapar suaument la finestra. El meu cor va fer un bot i, havent llançat al foc el darrer quadern, vaig córrer a obrir. Hi havia uns esglaons entre els baixos i la porta que donava al jardí. Ensopegant, vaig preguntar, baix:

»—Qui és?

»I una veu, la veu d’ella, em va contestar:

»—Sóc jo…

»No sé com vaig aconseguir dominar la cadena i la clau. De seguida que entrà, em va estrènyer, xopa, amb les galtes mullades, els cabells flàccids, tremolant. Jo només vaig poder pronunciar un mot:

»—Tu… tu?… —i la veu se’m va tallar i vam córrer cap a baix.

»Al vestíbul es va treure l’abric i vam entrar ràpidament a l’habitació petita. Va fer un crit baix i va treure amb les mans el que quedava a l’estufa, el darrer quadern que cremava. El fum va omplir l’habitació immediatament. Vaig apagar el foc amb els peus i ella s’estirà al sofà i va plorar desesperadament, sense poder contenir-se.

»Quan es va calmar, li vaig dir:

»—Odio aquesta novel·la i tinc por. Estic malalt. Tinc por.

»Ella es va aixecar i va dir:

»—Déu meu, estàs malalt. Però per què, per què? Jo et salvaré, et salvaré. Què tens?

»Vaig veure els seus ulls inflats pel fum i pel plor i sentia les seves mans fredes que m’acaronaven el front.

»—Et guariré —murmurava, agafant-me els muscles—. La podràs refer. Per què, per què no m’he quedat amb una còpia?

»Va estrènyer les dents amb ràbia, dient encara quelcom inintel·ligible. Després, mossegant-se els llavis, va començar a recollir i ordenar els fulls mig cremats. Era un capítol del mig de la novel·la, no recordo quin. Va reunir els fulls curosament, els va embolicar amb un paper i els va lligar amb una cinta. Tota la seva actitud revelava una gran decisió i domini de si mateixa. Em va demanar vi i, després de beure, va parlar amb més serenitat.

»—Així es paga la mentida —va dir—, i jo no vull mentir més. Em quedaria amb tu ara mateix, però no vull fer les coses d’aquesta manera. No vull que li quedi per sempre el record que el vaig abandonar de nit. Ell no m’ha fet res dolent… L’han cridat de sobte, hi ha hagut un incendi a la fàbrica. Però tornarà aviat. Aquest matí li ho explicaré, li diré que estimo un altre i tornaré amb tu per sempre. Digues-me, no és això el què vols?

»—Pobra, pobra —li vaig dir jo—. No permetré que facis això. No estaràs bé amb mi i no vull que moris amb mi.

»—És aquesta l’única raó? —va preguntar ella, apropant els seus ulls als meus.

»—Sí, l’única.

Es va animar terriblement, em va abraçar, envoltant-me el coll i va dir:

»—Moriré amb tu. De matí seré aquí.

»I la darrera cosa que recordo de la vida és una franja de llum del vestíbul, i en aquesta franja de llum un floc de cabells despentinat, la seva boina i els seus ulls plens de decisió. Recordo també una silueta negra al llindar de la porta del carrer i un paquet blanc.

»—T’acompanyaria, però ja no tinc forces per a tornar sol. Tinc por.

»—No tinguis por. Espera algunes hores. De matí seré amb tu.

»—Aquestes van ésser les seves darreres paraules en la meva vida… Psit! —Es va interrompre de sobte, aixecant un dit—. Quina nit de lluna més intranquil·la!

Va desaparèixer en el balcó. Ivan va sentir un soroll de rodes pel corredor, algú va sanglotar o cridar baix.

Quan tot es va calmar, el visitant va tornar i va dir a Ivan que a l’habitació 120 havia arribat un malalt. Només demanava que li tornessin el cap. Els dos interlocutors van quedar una estona en silenci, angoixats, però es van tranquil·litzar i tornaren a la seva conversa. El visitant va obrir la boca, però la nit estava de fet intranquil·la. Es van sentir més veus al corredor i el visitant començà a parlar a cau d’orella a Ivan, però tan baix que només va comprendre la primera frase:

—Un quart d’hora després d’haver-me deixat, van trucar a la meva finestra…

El que el malalt murmurava a l’orella a Ivan sembla que l’emocionava molt. Tenia el rostre desfigurat per convulsions. Als seus ulls flotaven i ballaven la por i la indignació. El narrador assenyalava amb la mà la lluna, que feia estona havia desaparegut del balcó. I només quan tots els sorolls exteriors van cessar, el visitant s’apartà d’Ivan i va dir en veu alta:

—Sí, va ésser en una nit de mitjan gener. Jo em trobava amb el mateix abric però sense botons, mort de fred al pati. Darrera meu tenia uns munts de neu que cobrien el lilà i, al davant, a la part baixa de la paret de la casa, les meves finestres, amb una il·luminació fluixa. Em vaig apropar en una i sentia que dins sonava un gramòfon. Era tot el que podia sentir, però no podia veure res. Vaig quedar-me allà una estona, després vaig sortir al carreró. Bufava un vent fort. Un gos que s’apropà als meus peus em va fer por, vaig fugir a l’altre costat del carrer. El fred i la por, que eren els meus inseparables companys, em posaven frenètic. No sabia on anar. El més fàcil hauria estat llançar-me a sota del tramvia que passava pel carrer on desembocava el meu carreró. Veia de lluny la llum dels vagons glaçats i sentia el seu odiós escarritxar sobre el gel. Però, estimat veí, el cas és que la por s’havia apoderat de totes les cèl·lules del meu cos. Tal com els gossos, també els tramvies em feien por. Us juro que en aquesta casa no hi ha malaltia pitjor que la meva!

—Podíeu haver-la avisat —va dir Ivan, sentint llàstima pel malalt—. A més a més, ella tenia els vostres diners. Segur que els havia guardat.

—No ho dubteu. És clar que els ha guardat. Però sembla que no m’enteneu. O potser, jo he perdut la capacitat d’expressar-me. Per altra banda, no tinc pena, ella ja no em podria ajudar. Imagineu, rebre —el visitant mirava amb llàstima la foscor de la nit— una carta del manicomi. No es pot enviar una carta amb aquest remitent… Malalt mental?… No bromegeu, amic meu! Fer-la infeliç? No, de cap manera, no puc pas fer una cosa d’aquestes.

Ivan no va trobar res per a dir, però li feia molta llàstima, encara que romania callat. L’altre, dominat pels seus records, va moure el cap amb la gorreta negra i va dir:

—Pobra dona… Tinc l’esperança que m’hagi oblidat.

—Però podeu guarir-vos… —va dir Ivan tímidament.

—Sóc incurable —replicà tranquil·lament el visitant—. Quan Stravinski parla de tornar-me a la vida, no el crec. És molt humà i vol calmar-me. No puc negar, per altra banda, que ara em trobo molt més bé. Sí, però què deia jo quan m’he parat? El fred, els tramvies voladors… Jo sabia de l’existència d’aquest sanatori i vaig travessar tota la ciutat a peu. Quina bogeria! Després de sortir de la ciutat, m’hauria certament mort de fred, però l’atzar em va salvar. Un camió va tenir una pana. Em vaig apropar al xofer, érem a uns quatre quilòmetres fora de la ciutat, i vaig tenir la sorpresa que es va compadir de mi. Venia al sanatori i em va portar. Tenia congelats els dits del peu esquerre. Me’ls van curar. I fa quatre mesos que sóc aquí. I, sabeu, trobo que no s’hi està gens malament. No s’han de fer plans a llarg termini, estimat veí! Jo, per exemple, volia viatjar per tot el món. Però no ha estat així. Només veig una insignificant part d’aquests globus. Crec que no és la millor, però repeteixo que no s’hi està gens malament. S’apropa l’estiu, els balcons es cobriran d’heura, com havia promès Praskòvia Fèdorovna. Les seves claus m’han servit per a poder ampliar les meves possibilitats. Però de nit hi haurà lluna. Ah, ha marxat! Fa fresc. Passa de la mitjanit. Haig d’anar-me’n.

—Digueu-me, què va passar després amb Ieixuà i Pilat —demanà Ivan—. Us ho suplico, vull saber-ho.

—Ah, no, no! —replicà el visitant, estremint-se de sofriment—. No puc recordar la meva novel·la sense tremolar. El seu conegut dels Estanys del Patriarca ho sap millor que jo. Gràcies per la companyia. Adéu.

I abans que Ivan pogués reaccionar, la reixa es va tancar amb un soroll suau i el visitant va desaparèixer.