6. Esquizofrènia, com va ésser anunciat

Quan a la sala d’espera d’una famosa clínica psiquiàtrica feia poc inaugurada a prop de Moscou, al marge del riu, va aparèixer un home amb barba punxeguda i una bata blanca, eren dos quarts d’una de la nit. Tres infermers vigilaven Ivan Nikolàievitx, assegut en un sofà. Al seu costat, molt agitat, es trobava el poeta Riukhin. Les tovalloles que havien servit per a lligar Ivan Nikolàievitx es trobaven amuntegades en el mateix sofà. Ivan Nikolàievitx tenia ara els braços i les cames lliures.

Riukhin empal·lidí quan va veure la persona que entrava, va estossegar i va dir amb timidesa:

—Bona nit, doctor.

El metge baixà el cap a Riukhin, però va dirigir la seva atenció a Ivan Nikolàievitx, que romania immòbil, amb una expressió malhumorada, corrugant les celles, i no va reaccionar a l’entrada del metge.

—Mireu, doctor —va dir Riukhin en un murmuri misteriós, mirant espantat Ivan Nikolàievitx—, el conegut poeta Ivan Desemparat… vegeu… em temo que tingui delirium tremens…

—Que beu molt? —va preguntar el metge entre dents.

—Sí, beu, però de totes maneres no tant com per a això…

—Que intentava caçar cuques, ratolins, diables o gossos corrent?

—No —va contestar Riukhin, estremint-se—, el vaig veure ahir i també aquest matí… Es trobava perfectament bé.

—I per què va només en calçotets? L’han tret del llit?

—És que ha arribat així al restaurant…

—Ah, ah —va dir el metge molt satisfet—, i les esgarrapades? S’ha barallat amb algú?

—Va caure d’una tanca i després va barallar-se amb algú al restaurant… bé, i encara amb altres.

—Bé, bé, bé —va dir el metge i, girant-se envers Ivan, va afegir—: Què tal?

—Hola, sabotejador! —va contestar Ivan, furiós, en veu alta.

Riukhin va quedar tan atabalat que no aconseguia treure els ulls de l’amable metge. Però aquest no es va sentir ofès i, amb un gest habitual i automàtic, va treure’s les ulleres i, aixecant-se la bata, les va guardar a la butxaca de darrera dels pantalons, i després va preguntar a Ivan:

—Quants anys teniu?

—Aneu tots a fer punyetes! —va cridar Ivan amb rudesa i girà l’esquena.

—Per què us enfadeu? Que us he dit alguna cosa desagradable?

—Tinc vint-i-tres anys —va dir Ivan, molt excitat—, i us denunciaré a tots. Sobretot a tu, idiota! —va afegir, dirigint-se a Riukhin.

—I per què voleu presentar una denúncia?

—Perquè m’heu portat, un home sa, per la força, a un manicomi! —va contestar Ivan amb ràbia.

Riukhin mirà Ivan i va quedar perplex: sense dubte aquells ulls no eren els ulls d’un boig. Eren els mateixos ulls clars d’abans i no tèrbols com quan eren a Griboièdov.

«Déu meu!», va pensar Riukhin, espantat. «Sí, de fet es troba totalment normal! Hem ficat la pota! Per què l’hem portat? És normal, normal, només té unes esgarrapades al morro…».

—No esteu —va dir calmament el metge, seient en una banqueta blanca amb el peu brillant— en un manicomi, sinó en una clínica, on ningú us retindrà si no cal.

Ivan Nikolàievitx el va mirar de reüll, desconfiat, però va murmurar:

—Gràcies a Déu, finalment es troba una persona normal entre idiotes, dels quals el primer és Saixka, un cretí i un inepte!

—Qui és aquest Saixka inepte? —s’interessà el metge.

—Aquest, Riukhin —va contestar Ivan, senyalant Riukhin amb un dit.

Aquest va esclatar d’indignació. «En comptes d’agrair-m’ho», va pensar amb amargura, «per haver-me interessat! És un malparit»!

—És un burgès típic, psicològicament —va dir Ivan Nikolàievitx, que semblava inspirat per a desemmascarar Riukhin—, i a més a més un burgès que es disfressa de proletari. Mireu la seva expressió agra i compareu-la amb els pomposos versos que va escriure per a l’U de Maig. Ah, ah, ah… «Endavant!» i «Lliureu!». Mireu bé a dintre d’ell, el que deu pensar… quedaríeu bocabadat! —i Ivan Nikolàievitx va fer una riallada sonora.

Riukhin sospirà pesadament, va enrogir-se i pensà només una cosa: que havia criat una serp al pit, que s’havia interessat per algú, i aquest resultà que era un enemic jurat. I sobretot no podia fer res, perquè no és possible discutir amb un boig.

—Però per què us han portat aquí? —va preguntar el metge, després d’escoltar atentament les recriminacions del Desemparat.

—Aquests imbècils! M’han agafat, m’han lligat amb uns draps i m’han portat en un camió!

—Permeteu que us pregunti per què heu anat al restaurant en roba interior?

—No té res d’estrany —va contestar Ivan—, he anat a banyar-me al riu Moskvà i m’han robat la roba, i m’han deixat aquesta porqueria! Però no podia anar nu per Moscou! M’he vestit amb aquesta roba, perquè, a més a més, tenia molta pressa d’arribar al restaurant de Griboièdov.

El metge va mirar interrogativament Riukhin i aquest va aclarir de mala gana:

—És com és conegut el restaurant.

—Ah —va dir el metge—, i per què tenia tanta pressa? Algun encontre de treball?

—Intentava agafar l’assessor —va respondre Ivan Nikolàievitx i mirà al voltant, preocupat.

—Quin assessor?

—Coneixeu Berlioz? —va preguntar Ivan significativament.

—El compositor?

Ivan es va impacientar.

—De quin compositor em parleu? Ah, sí… No. El compositor té el mateix nom que Mixa Berlioz.

Riukhin no volia dir res, però va haver d’explicar:

—El president de la MASSOLIT, Berlioz, ha estat atropellat aquesta nit per un tramvia als Estanys del Patriarca.

—No diguis ximpleries! No saps res! —Ivan es va enfadar amb Riukhin—. Jo era allà i no tu! Aquell flavi l’ha posat a posta sota el tramvia!

—L’hi ha empès?

—Per què aquest «empès»? —exclamà Ivan, irritat per la malaptesa general—. No li cal ni empènyer! Pot fer unes coses que et deixen esglaiat! Ja sabia que Berlioz seria atropellat per un tramvia!

—I qui més ha vist aquest assessor?

—Aquí es troba el mal, perquè només jo i Berlioz l’hem vist.

—Bé. I quines mesures heu pres per agafar l’assassí? —aquí el metge es girà i va llançar una mirada a una dona amb bata blanca que seia en una taula al costat. Aquesta va començar a omplir un qüestionari.

—Les mesures que he pres? Doncs, he pres aquesta espelma a la cuina…

—Aquesta? —va preguntar el metge, mostrant una petita espelma trencada que es trobava a la taula amb la icona, davant de la dona.

—Aquesta mateixa, i…

—I per què volia la icona?

—Bé, bé, la icona… —Ivan va enrogir-se—. El que més els ha esverat és la icona. —Una altra vegada va senyalar Riukhin amb el dit—. Però el cas és que l’assessor… bé, val més parlar francament… té a veure amb les forces impures… i no és gens fàcil agafar-lo.

Els infermers van estirar els braços i van apartar els ulls del poeta.

—Sí —continuà Ivan—, hi té a veure! És un fet indiscutible. Va parlar personalment amb Ponç Pilat. I no em mireu d’aquesta manera, si dic la veritat! Ho va veure tot, el balcó i les palmeres. En resum, va estar amb Ponç Pilat, us ho asseguro!

—Bé, bé…

—Aleshores, ha estat així: m’he posat la icona al pit i he corregut…

En aquest moment, de sobte, el rellotge va tocar les dues.

—Ecs! —va exclamar Ivan, i s’aixecà del sofà—. Són les dues i jo aquí perdent el temps amb vosaltres! Si us plau, on és el telèfon?

—Deixeu-lo anar al telèfon —ordenà el metge als infermers.

Ivan va agafar el telèfon i la dona va preguntar baix a Riukhin:

—És casat?

—Solter —va respondre Riukhin esverat.

—És membre del sindicat?

—Sí.

—Policia? —va cridar Ivan al telèfon—. És la policia? Company policia, envieu immediatament cinc motocicletes amb metralladores per a agafar l’assessor estranger. Què? Veniu vosaltres… Parla el poeta Desemparat, des del manicomi… Quina és la vostra adreça? —va preguntar al metge, tapant el telèfon amb la mà, però després va cridar de nou pel telèfon—: Escolteu? Digueu? És un escàndol! —vociferà Ivan, llançant el telèfon contra la paret. Després es va girar envers el metge, li va estendre la mà, va dir secament «adéu» i es preparà per anar-se’n.

—Escolteu? On voleu anar? —va dir el metge, mirant els ulls d’Ivan—. És nit alta i en calçotets… No us trobeu bé, quedeu-vos amb nosaltres.

—Deixeu-me passar —va dir Ivan als infermers, que li impedien el camí fins a la porta—. Em deixeu passar o no? —va cridar el poeta amb una veu terrible.

Riukhin començà a tremolar. La dona va pitjar un botó a la taula i en la seva superfície de vidre va sorgir una petita capsa brillant i una ampolla tancada.

—Ah, si? —va preguntar Ivan, mirant al voltant amb ulls salvatges i acorralats—. Molt bé, doncs… Adéu! —i es va llançar de cap contra la cortina de la finestra.

El cop va sonar molt fortament, però el vidre darrera la cortina ni tan sols es va estellar i un moment després Ivan Nikolàievitx es debatia entre els braços dels infermers. Esbufegava, intentava mossegar, cridava:

—Mira quins vidrets van aconseguir! Deixa! Deixa!

La xeringueta va brillar a les mans del metge. La dona, amb un sol gest, va descosir-li la mànega de la camisa i el subjectà per un braç amb una força poc femenina. Se sentia una olor d’èter, Ivan va desmaiar-se a les mans dels quatre homes i el metge va aprofitar aquell moment per a clavar-li l’agulla al braç. Van aguantar-lo encara alguns segons i després el van soltar al sofà.

—Bandits! —va cridar Ivan, fent un salt. Però el van obligar a seure un altre cop. Quan el van soltar, saltà de nou, però aleshores ja va seure sol. Romangué callat, mirava al voltant acorralat, després, inesperadament, va badallar i de seguida somrigué amb maldat.

—Malgrat tot, m’heu tancat —va dir, badallant una altra vegada. Va caure inesperadament, posà el cap sobre el coixí, amb el puny a sota, com una criatura, murmurà ja amb una veu de son, sense rancor—: Molt bé… ja us he previngut… i allà com vulgueu… A mi, per damunt de tot m’interessa Ponç Pilat… Pilat… —i va tancar els ulls.

—Bany, 117 individual i un guàrdia —va manar el metge posant-se les ulleres. Riukhin va estremir-se de nou: es van obrir silenciosament les portes blanques, al darrera es trobava un corredor amb llums blaves nocturns. Pel corredor portaven una llitera sobre rodes de goma, i allà van estendre Ivan adormit, i la llitera tornà al corredor i va desaparèixer darrera les portes.

—Doctor —va preguntar Riukhin, commogut, en veu baixa—, vol dir que es troba realment malalt?

—Oh, sí —va contestar el metge.

—I què té? —va preguntar tímidament Riukhin.

El metge el va mirar amb un aire cansat i va contestar amb indolència.

—Alteració motriu de la parla… interpretacions delirants… Sembla un cas difícil. Esquizofrènia, probablement. I també alcoholisme…

Riukhin no va comprendre ni un mot del metge, excepte que el cas d’Ivan Nikolàievitx era aparentment un cas seriós. I, amb un sospir, va preguntar:

—I per què parla d’aquest assessor?

—Certament va veure algú que impressionà la seva imaginació pertorbada. O potser sigui una al·lucinació…

Alguns minuts després, el camió portava Riukhin a Moscou. Llostrejava i la llum dels fars a la carretera era ja innecessària i molesta. El xofer, enfurit per la nit en blanc, anava a tota velocitat i el camió relliscava en els revolts.

Va engolir el bosc, que deixà enrera, i el riu anava al costat i al seu encontre corrien tota mena d’objectes: tanques i posts de vigilància, llenya amuntegada, pals enormes i algunes estaques i a les estaques seguien estranys rodets, munts de còdols, la terra solcada per canals; en una paraula, es notava que Moscou era allà mateix, darrera un revolt, i que aviat els encerclaria.

Riukhin patia les sotragades i les ziga-zagues del camió, intentava instal·lar-se sobre una fusta que contínuament relliscava a sota seu. Les tovalloles del restaurant, que Pantelei i el policia, que havien marxat abans en un troleibús, havien llançat a dintre del camió, relliscaven per la caixa. Riukhin intentà recollir-les, però va reaccionar amb ràbia: «A fer punyetes! Realment, em preocupo com un ximple!…». Els va donar una puntada de peu i va apartar els ulls.

La seva disposició no podia ésser pitjor. Era evident que la seva estada a la casa del dolor li havia deixat una profunda impressió. Riukhin intentava comprendre el que l’atormentava. El corredor amb aquells llums blaus, clavat a la seva memòria? La idea que la pitjor infelicitat era perdre la raó? Sí, sí, és clar que era també això, però només com una vaga sensació. Hi havia quelcom més, però què? Una ofensa. Sí, sí, les paraules ofensives que el Desemparat li havia llançat directament a la cara. I el pitjor no eren les ofenses en si mateixes, sinó que eren certes.

El poeta no mirava ja els costats. Reposava la vista en el sòl brut, que es movia contínuament, murmurava, ploriquejava i es queixava de si mateix.

Sí, els versos… Tenia trenta-dos anys! I què més? Continuaria escrivint diversos poemes cada any. Fins a la vellesa? Sí, fins a la vellesa. Però, què aconseguiria amb aquests poemes? La glòria? «Quina ximpleria! No t’enganyis a tu mateix. La glòria no és per a qui escriu versos dolents. Però, per què són dolents? Té raó, ha dit la veritat!». —Riukhin parlava amb si mateix sense compassió. «No crec en res del que escric!…».

Intoxicat per aquell atac de neurastènia, el poeta trontollà i el sòl deixà de moure’s a sota. Alçà el cap i va veure que feia molt ja que era a Moscou i, a més a més, el dia apuntava i es veia un núvol i el camió era parat en una llarga filera de cotxes en el revolt d’un bulevard i que, molt a prop, en un pedestal, un home metàl·lic, amb el cap una mica corbat, mirava amb indiferència el bulevard.^[9]

Uns estranys pensaments van invadir el cap del poeta, que es sentia malalt. «Aquest és un exemple d’autèntica sort…». Aleshores, Riukhin s’incorporà en la caixa del camió i va aixecar la mà, amenaçant la figura de ferro fos que no s’intrometia amb ningú. «Qualsevol pas que va fer en la vida, qualsevol cosa que li esqueia, tot li era profitós, tot va contribuir a la seva glòria! Però, què va fer? No ho entenc… Que hi ha alguna cosa especial en aquestes paraules: “La tempesta de la broma”?^[10] No ho comprenc!… Va tenir sort, va tenir sort!», va concloure de sobte Riukhin, mordaç, i va sentir que el camió es movia sota seu. «Va esser el tret d’aquell guàrdia blanc que li va travessar el maluc, que li va assegurar la immortalitat…»^[11].

La filera de cotxes es va moure. Realment malalt i fins i tot envellit, uns dos minuts després el poeta entrava en la terrassa de Griboièdov. Ja no hi havia ningú. En un racó, un grup acabava la seva xala, i en el seu centre, mantenia les atencions un conegut seu, animador de revistes teatrals, amb una petita gorra oriental i una copa de vi «Abrau» a la mà.

Artxibald Artxibàldovitx va rebre molt amablement Riukhin, que portava les tovalloles, i tot seguit el va alliberar dels maleïts draps. Si Riukhin no s’hagués trobat tan desfet per la visita a la clínica i el viatge en el camió, hauria certament tingut una gran satisfacció de contar tot el que havia succeït, decorant-ho amb detalls inventats. Però no estava d’humor i a més no era un bon observador. Per altra banda, després de la tortura en el camió, a la primera mirada al pirata va comprendre que, encara que aquest hagués fet exclamacions com «Ondia!», no estava gens preocupat amb el que podria haver passat al Desemparat. «Molt bé! Així m’agrada!», va pensar Riukhin amb un cinisme humiliant i dolent i, aleshores, interrompent la història de l’esquizofrènia, va demanar:

—Artxibald Artxibàldovitx, que no té un gotet de vodka?…

El pirata va fer un posat de llàstima i després va murmurar:

—Comprenc… ara mateix… —i féu un gest al cambrer.

Un quart d’hora després, Riukhin, completament sol, es corbava sobre una copa, bevent sense parar, comprenent, i resignant-se que la seva vida ja no tenia endegament i l’única cosa que podria fer seria oblidar.

El poeta havia perdut la nit, mentre els altres s’ho passaven bé, i ara comprenia que ja no podia tornar enrera. En tenia prou d’alçar el cap, del llum fins al cel, per a adonar-se que la nit havia acabat irremeiablement. Els cambrers, amb molta pressa, treien les estovalles de les taules. Els gats que rondejaven la terrassa tenien un aire matiner. Al poeta, irrevocablement, el dia se li llançava a sobre.