4. La persecució

Van calmar-se els crits histèrics de les dones, van callar els xiulets dels policies, dues ambulàncies van aparèixer: una va emportar-se el cos decapitat i el cap al dipòsit de cadàvers, l’altra la bella conductora, ferida pels vidres trencats. Els escombriaires, amb davantals blancs, van treure els bocins de vidre i taparen amb sorra els bassals de sang. Però Ivan Nikolàievitx va deixar-se caure en un banc abans d’arribar al torniquet i allà es quedà. Diverses vegades intentà aixecar-se, però les cames no l’obeïen. El Desemparat tenia una mena de paràlisi.

El poeta havia corregut fins al torniquet quan va sentir el primer crit i va veure com el cap saltava pel carrer. No va poder aguantar això, va caure en un banc i es mossegà una mà fins a fer-se sang.

Per descomptat, havia oblidat l’alemany boig i intentava comprendre només una cosa: com era possible allò? Acabava de parlar amb Berlioz i, un minut després, un cap…

Uns homes horroritzats corrien pel parc i van passar a la vora del poeta, dient quelcom, però Ivan Nikolàievitx no sentia llurs paraules. Tanmateix, inesperadament, a prop seu van parar dues dones i una d’elles, amb el nas punxegut i el cap descobert, cridà a l’altra sobre la mateixa oïda del poeta:

—… l’Ànnuixka, la nostra Ànnuixka! La del carrer Sadòvaia! Són coses seves… Imagina’t que ha anat a comprar oli de gira-sol a la tenda i quan passava pel torniquet trenca l’ampolla. Tota la faldilla bruta i ella no para de dir paraulotes!… I aquell pobret que ha relliscat en els carrils…

De tot el que la dona cridà, el cervell destrossat d’Ivan Nikolàievitx només va retenir un mot: «Ànnuixka…».

—L’Ànnuixka! L’Ànnuixka… —va balbucejar el poeta, mirant al voltant, inquiet—. Si us plau, si…

A la paraula «Ànnuixka» es van afegir d’altres, com «oli de gira-sol» i després, sense que sabés per què, «Ponç Pilat». El poeta va rebutjar Pilat i va començar a ordenar la cadena iniciada amb la paraula «Ànnuixka». I aquesta cadena es va lligar molt de pressa i va arribar al professor.

«Justa! Va dir que la reunió no es realitzaria perquè l’Ànnuixka vessaria l’oli. I mira, no es realitza. I més encara, va dir clarament que una dona tallaria el cap a Berlioz!! Sí, sí, sí! I la conductora era una dona! Però què és això?».

Ja no hi havia cap dubte que el misteriós assessor coneixia per endavant exactament tot el quadre de la mort de Berlioz. Aleshores dos pensaments travessaren el cervell del poeta. El primer fou: «No té res de boig, és una ximpleria», i la segona: «No s’ho hauria tramat tot ell mateix?».

«Però, com? De quina manera? Doncs, ja ho esbrinarem!».

Fent un enorme esforç, Ivan Nikolàievitx es va aixecar del banc i tornà al lloc on havia parlat amb el professor. Feliçment, aquell no havia marxat encara.

A Brònnaia ja s’havien encès els fanals, i sobre els Estanys del Patriarca brillava una lluna daurada i, a la llum de la lluna, sempre il·lusòria, a Ivan Nikolàievitx semblà que l’home portava sota el braç no un bastó sinó una espasa.

L’ex-xantre es trobava al mateix lloc on feia poc era assegut Ivan Nikolàievitx. S’havia posat un pinça-nas totalment inútil, al qual faltava un vidre i amb l’altre trencat. D’aquesta manera, el ciutadà escacat havia quedat encara més repulsiu que abans, quan havia indicat a Berlioz el camí fins a la via.

Amb el cor fred, Ivan es va apropar al professor i, mirant-lo de front, va comprendre que en el seu rostre no hi havia cap senyal de follia.

—Confesseu: qui sou vós? —va preguntar Ivan, amb veu sorda.

L’estranger va arronsar les celles, va mirar el poeta com si el veiés per primera vegada i va respondre amb hostilitat:

—No comprendre… parlar rus…

—No ho entén —va intervenir el xantre, mal que ningú no li havia demanat que expliqués les paraules de l’estranger.

—No dissimuleu! —va dir amenaçadorament Ivan, i va tenir una sensació de fred a la boca de l’estómac—. Fa poc parlàveu rus molt bé. Vós no sou alemany ni professor! Sou un assassí i un espia. La documentació! —va cridar Ivan, furiós.

Amb menyspreu, el misteriós professor va tòrcer la boca —de si mateixa ja prou torçada— i arronsà les espatlles.

—Ciutadà! —va intervenir el detestable xantre—. No veu que posa nerviós aquest turista? Haurà de passar comptes d’això!

I el sospitós professor, amb una expressió arrogant, es girà i s’apartà. Ivan va sentir que perdia i, exaltat, es dirigí al xantre:

—Escolteu, ciutadà, ajudeu-me a detenir aquest delinqüent! És el vostre deure!

El xantre es va animar molt, va fer un salt i cridà:

—Quin delinqüent? On és? Un delinqüent estranger? —Els ulls petits del xantre van brillar d’alegria—. Aquest? Si és un delinqüent, la primera cosa que cal fer és cridar «Socors!». De contrari, se’n va. Ah, bé, anem a fer-ho plegats —i el xantre va obrir el morro.

El desconcertat Ivan va creure en el xantre burlaner i va cridar «Socors!», però el xantre va restar callat.

El crit solitari i ronc d’Ivan no va tenir cap bon resultat. Dues noies que passaven en aquell moment van apartar-se ràpidament i a les seves orelles va arribar la paraula «pitof».

—Aleshores, et poses de la seva banda? —va cridar Ivan, furiós—: Creus que et podràs riure de mi? Deixa passar!

Ivan es llançà per la dreta i el xantre també. Ivan va anar per l’esquerra i aquell miserable també.

—Et poses al meu davant a posta? —cridà Ivan, furibund—. Et lliuraré a la policia!

Va intentar atrapar el bergant per la màniga, però no aconseguí agafar res: fou com si la terra hagués engolit el xantre.

Ivan quedà admirat, mirà al voltant i va veure l’odiós desconegut més endavant. Es trobava ja a la sortida de la travessia del Patriarca i a més no era sol. El més que sospitós xantre havia tingut temps d’atrapar-lo. Però això no era tot. Hi havia un tercer en el grup, un gat sorgit no se sap d’on, un gat enorme, com un porc, negre com el sutge o una gralla, amb un bigoti desafiador com els militars de cavalleria. Tots tres es dirigien cap al carrer i el gat caminava sobre les potes posteriors.

Ivan es va precipitar darrera els trinxeraires, però va veure immediatament que li seria molt difícil atrapar-los.

El grup va passar la travessia en un moment i sortiren al carrer Spiridònovka. Encara que Ivan accelerava la marxa, la distància entre ell i aquells que perseguia no s’escurçava. I el poeta no va tenir temps de reaccionar quan, després d’aquell carrer tranquil, es trobà a la portalada Nikítskaia, on la seva situació empitjorava. Hi havia una gran aglomeració. I el grup de brètols va decidir d’utilitzar el truc preferit pels bandits: fugir a l’esgarriada.

El xantre va desaparèixer pujant en un autobús que passava cap a la plaça d’Arbat. En perdre un dels perseguits, Ivan va concentrar la seva atenció en el gat i va veure com aquell gat tan estrany es va apropar a l’estrep del tramvia A, que es trobava a la parada, va empènyer amb insolència una dona que va fer un crit, es va agafar a la barana i intentà fins i tot passar a la conductora una moneda de deu copecs per la finestreta oberta a causa de la calor.

El comportament del gat va impressionar tant Ivan, que aquest restà immòbil a prop de la tenda d’ultramarins de la cantonada, però molt més forta va ésser la impressió de la conductora. Aquesta, quan va veure el gat que entrava al tramvia, va cridar, tremolant de ràbia:

—Els gats no poden entrar! No es pot entrar amb gats! O baixes, o crido la policia!

Ni la conductora ni els passatgers van adonar-se d’allò que era encara més espantós, o sigui, que el gat havia volgut pagar!

Sembla que el gat era no sols solvent sinó també un animal disciplinat. Al primer crit de la conductora, va interrompre la discussió, va baixar de l’estrep i va seure a la parada, fregant-se els bigotis amb la moneda. Però tot seguit que la conductora va estirar la campaneta i el tramvia arrencà, va fer el mateix que hauria fet qualsevol persona que hagués estat expulsada del tramvia però tingués necessitat d’anar a un lloc. Deixà passar tots tres vagons i saltà sobre la llança del darrer, agafant amb una pota una de les gomes que penjaven, i així va viatjar, estalviant a més a més deu copecs.

Concentrat en el repel·lent gat, Ivan va estar a punt de perdre de vista el més important dels seus tres perseguits: el professor. Però, feliçment, aquest no havia tingut temps d’esquitllar-se. Avistà la seva gorra gris en la multitud, al començament del Bolxaia Nikítskaia o del carrer d’Herzen. En un moment, va arribar-hi. Tanmateix, no va tenir sort. Va alleujar el pas i començà a córrer, empenyent els vianants, però no aconseguia apropar-se ni un centímetre al professor.

Malgrat el seu disgust, Ivan no deixava d’admirar-se per la rapidesa extraordinària amb què es desenvolupava la persecució. No havien passat encara vint segons i Ivan Nikolàievitx havia passat ja la portalada Nikítskaia i es trobava enlluernat pels llums de la plaça Arbat. Uns segons més i era en un carreró fosc amb voreres desiguals, on Ivan Nikolàievitx va ensopegar i va fer-se mal en un genoll. Un altre carrer il·luminat —el carrer Kropotkin— i després una travessia, després Ostojonka i encara una travessia trista i poc il·luminada. I, aquí mateix, Ivan Nikolàievitx va perdre finalment aquell que tant volia atrapar. El professor havia desaparegut.

Ivan Nikolàievitx es trobava confús, però no durant molt de temps perquè tot d’un plegat se li va acudir que el professor forçosament havia de trobar-se al número 31 i sense dubte a l’apartament 47.

Entrant en el portal, Ivan Nikolàievitx va pujar al primer pis, es va dirigir ràpidament al referit apartament i trucà amb impaciència. No va haver d’esperar molt. Una nena d’uns cinc anys va obrir i, sense preguntar res, va desaparèixer ràpidament a l’interior.

El vestíbul era enorme, molt descurat, il·luminat malament per una minúscula bombeta penjada d’un sostre alt, negre de brutícia. A la paret penjava una bicicleta sense pneumàtics. A terra, un enorme bagul folrat de ferro, i en el prestatge, en un penja-robes, es trobava una gorra d’hivern amb les seves orelleres llargues. A través d’una de les portes, la veu sonora i exaltada d’un home clamava, d’una ràdio, empipada, quelcom en vers.

Sense sentir-se pertorbat per aquella situació desconeguda, Ivan Nikolàievitx es va dirigir directament al corredor, pensant: «Certament s’ha amagat a la cambra de bany». El corredor era fosc. Xocant amb les parets, va veure un badall de llum prima i tènue sota una porta, cercà el pom a les palpentes i el va empènyer lleugerament. El forrellat va saltar i Ivan es trobà precisament en el bany i pensà que havia tingut sort.

Però no en va tenir tanta com hauria necessitat! Embolcallat en una atmosfera de calor humida i a la llum del carbó que cremava sota l’escalfador, va veure uns grans gibrells penjats a la paret i una banyera, tot amb unes terribles taques negres d’esmalt esclatat. I a la banyera es trobava una ciutadana nua, coberta de sabó i amb un fregall a la mà. La dona va estretir els seus ulls miops per tal de mirar Ivan, que acabava d’entrar, i evidentment equivocant-se a causa de la llum tan fluixa, va dir en veu baixa i alegre:

—Kíriuixka! Deixa’t d’ésser fanfàrria! Has perdut el cap… Fiòdor Ivànitx és a punt de tornar. Fora d’aquí —i va esquitxar Ivan amb el fregall.

La confusió era clara i el culpable era evidentment Ivan Nikolàievitx. Però no tenia cap intenció de reconèixer-ho i va exclamar en to de reprotx: «Ah, frivolitats!» i de seguida, sense saber per què, es trobà a la cuina. No hi havia ningú allà i en la placa, a les fosques, es podien veure, silenciosos, prop d’una dotzena de fogonets de petroli apagats. Un raig de lluna, entrant per la finestra polsegosa, que feia anys que no era netejada, va il·luminar escassament aquell racó on, entre pols i teranyines, penjava una icona oblidada. De darrera de l’urna que guardava la icona sorgien les puntes de dues espelmes de boda. I sota la gran icona en penjava una altra, més petita, de paper, clavada amb una agulla.

Ningú no sap quin pensament va dominar Ivan, però abans de sortir corrents per l’escala de servei, s’apoderà d’una de les espelmes i de la icona de paper. I, amb allò a la mà, va abandonar aquell pis desconegut, murmurant quelcom, esparverat pel record del que havia ocorregut a la cambra de bany, intentant endevinar, inconscientment, qui seria aquell descarat Kíriuixka i si no seria seva la ridícula gorra amb orelleres.

De nou al carrer desert i trist, el poeta cercà el fugitiu amb la mirada, però no el va trobar enlloc. Aleshores es va dir molt segur:

—És clar, és al riu Moskvà! Endavant!

Hauria valgut la pena certament preguntar a Ivan Nikolàievitx per què es creia que el professor es trobava precisament al riu Moskvà i no en qualsevol altre lloc. Però infeliçment no hi havia ningú que li ho preguntés. Aquell horrible carrer era totalment desert.

Alguns minuts després era possible veure Ivan Nikolàievitx als esglaons de granit de l’escalinata del riu.

Va treure’s la roba i la deixà a un simpàtic barbut, que fumava un cigarret fet a casa, a prop d’una camisa blanca i esquinçada i unes botes esmolades amb els cordons deslligats. Agitant els braços per refrescar-se, Ivan es va llançar a l’aigua com una oreneta. Se li va tallar la respiració perquè l’aigua estava molt freda i, durant un moment, va pensar que no tornaria a la superfície. Però va emergir bufant, sufocat, amb els ulls rodons de por, i va nedar en aquella aigua amb olor de petroli entre les ziga-zagues de llum dels focus del marge.

Quan va arribar, tot mullat, als esglaons, on havia deixat la seva roba a cura del barbut, va veure que aquesta havia desaparegut i no solament la roba havia desaparegut, sinó també el mateix barbut. En el lloc on havia deixat la pila de la seva roba, hi havia només uns calçotets viats, la camisa foradada, una espelma, la icona i una capsa de llumins. Enfurit amb una ràbia impotent, Ivan amenaçà amb el puny tancat i va posar-se el que havia trobat en comptes de la seva roba.

Dues consideracions el preocupaven. En primer lloc, havia perdut el carnet de la MASSOLIT, del qual mai no es separava, i, en segon lloc, com podria caminar per Moscou amb aquell aspecte estrafolari? De fet, en calçotets… És clar que la culpa no era seva, però podria haver-hi algun embolic i podrien empresonar-lo.

Es va arrencar els botons dels turmells, amb l’esperança que així podrien passar per pantalons d’estiu, agafà la icona, l’espelma i els llumins, i marxà, dient-se:

—A Griboièdov! Sense cap dubte, es troba allà!

Havia començat ja la vida nocturna de la ciutat. Entre núvols de pols, van passar alguns camions, i en les caixes, sobre sacs, anaven uns homes ajaguts de sobines. Totes les finestres eren obertes. En totes hi havia llum sota un pàmpol taronja, i de totes les finestres, de totes les portes, de tots els arcs, dels teulats, golfes i patis venia el rugit ronc de la polonesa de l’òpera Eugeni Onèguin.

Els temors d’Ivan Nikolàievitx eren totalment justificats: cridava l’atenció dels vianants, que es giraven a mirar-lo. Prengué la decisió d’abandonar els carrers principals i seguir per carrerons, on la gent no és tan curiosa, on hi ha menys possibilitats que algú s’apropi a molestar un home descalç amb preguntes sobre uns calçotets que obstinadament no volien assemblar-se a uns pantalons.

Va fer això i va immergir-se en la misteriosa xarxa de carrerons d’Arbat i començà a caminar junt a les parets, mirant de reüll, girant-se a cada moment i esguardant al voltant, amagant-se de tant en tant en els portals, evitant els passos zebra i les entrades sumptuoses dels palaus de les ambaixades.

I durant tot el seu difícil camí, sentia un insuportable malestar, produït per una orquestra omnipresent, amb l’acompanyament de la qual el poderós baix cantava el seu amor per Tatiana.^[5]