9. Les coses de Koròviev

Nikanor Ivànovitx Bosòi, president de la Comunitat de Veïns de la finca número 302 bis del carrer Sadòvia de Moscou, on havia viscut el difunt Berlioz, es trobava molt ocupat des de la nit anterior, és a dir, des de la nit del dimecres al dijous.

Com ja sabem, a la mitjanit va venir a casa seva una comissió, de la qual formava part Jeldibin, va despertar Nikanor Ivànovitx, li va comunicar la mort de Berlioz i, juntament amb ells, es va dirigir a l’apartament número 50.

Allà van segellar curosament els manuscrits i objectes personals del difunt. Ni Grúnia, la dona de fer feines, ni el frívol Stepan Bogdànovitx es trobaven a casa. La comissió va explicar a Nikanor Ivànovitx que s’emportarien els manuscrits del difunt per tal d’analitzar-los i que la part del pis que ocupava, o sigui, tres habitacions (el despatx, el rebedor i el menjador que havien estat de la joiera), passaria a la disposició de la Comunitat de Veïns, però que els objectes personals es quedarien dipositats fins que es trobessin els hereus.

La notícia de la mort de Berlioz va córrer per tota la casa amb una rapidesa sorprenent i des de les set del matí del dijous que Bosòi no parava de rebre trucades i després visites personals dels aspirants a l’apartament del mort. En les primeres dues hores, Nikanor Ivànovitx ja havia rebut trenta-dues demandes.

Demandes que contenien súpliques, amenaces, intrigues, denúncies, promeses de fer obres a la casa per compte propi, al·lusions a viure amb una estretor insuportable i fins i tot a la impossibilitat de continuar vivint al mateix pis amb bandits. Entre elles hi havia una descripció, impressionant per la seva força artística, del robatori d’uns raviolis, posats a posta a la butxaca d’una americana, a l’apartament número 31, dues promeses de suïcidar-se i una confessió de prenyat secret.

Cridaven Nikanor Ivànovitx al vestíbul del seu apartament, l’agafaven pels braços, li xiuxiuejaven a l’orella, li feien l’ullet i prometien no oblidar el deute.

Aquest suplici va durar fins a la una de la tarda, quan Nikanor Ivànovitx simplement va fugir del seu apartament en direcció al despatx a l’entrada de la finca, però en veure que també allà l’esperaven, va fugir també d’allà. Mal que amb alguna dificultat, va aconseguir escapar als seus perseguidors entrant pel pati asfaltat i finalment va desaparèixer per la sisena porta on, en el cinquè pis, es trobava el maleït apartament número 50.

Reposant al replà, Nikanor Ivànovitx, que era una mica gras, va trucar, però ningú no obrí. Irritat, va rondinar i, traient de la butxaca un manoll de duplicats de les claus, que eren de l’administració, va obrir la porta amb mà autoritària i entrà.

—Eh, noia! —va cridar Nikanor Ivànovitx en el vestíbul mig a les fosques—. Com et dius? Grúnia, oi?… On ets?

Ningú no contestava.

Aleshores, Nikanor Ivànovitx es tragué de la cartera una cinta mètrica, arrencà el lacre de la porta del gabinet i entrà. Entrar, sí, va entrar, però es va deturar de seguida a la porta, estremint-se.

A la taula del difunt seia un ciutadà desconegut, alt i prim, amb una americana escacada, una gorreta de joquei i un pinça-nas… bé, en resum, aquell mateix que ja coneixem.

—Qui sou vós, ciutadà —va preguntar, esverat, Nikanor Ivànovitx.

—Ah, Nikanor Ivànovitx! —va cridar l’inesperat ciutadà amb una veu aguda i dringadissa i, fent un bot, va saludar el president amb una respectuosa i forçada encaixada. Aquella salutació no va tranquil·litzar de cap manera Nikanor Ivànovitx.

—Dispenseu —va dir, sospitós—. Qui sou vós? Sou alguna personalitat oficial?

—Eh, Nikanor Ivànovitx! —va exclamar cordialment el desconegut—. Quina importància té ésser una personalitat oficial o no? Tot depèn de quin punt de vista s’examinen les coses. Tot depèn de les circumstàncies. Avui puc no ésser una personalitat oficial però demà, qui sap!, puc ser-ho. També succeeix el contrari i tant que sí!

Aquests raciocinis no van servir per a tranquil·litzar el president de la Comunitat de Veïns. Essent per naturalesa un home desconfiat, va establir que aquell ciutadà que divagava al seu davant no tenia res de personalitat oficial i potser fins i tot fos un vagarro.

—Però vós qui sou? El vostre nom? —va preguntar amb rudesa el president, avançant cap al desconegut.

—El meu nom —va dir el ciutadà, no donant importància a la rudesa—, bé, diguem que és Koròviev. Que voleu prendre alguna cosa, Nikanor Ivànovitx? Sense compliments, ah!

—Si us plau —va dir Nikanor Ivànovitx, ja indignat—, què és això de prendre alguna cosa? —Cal reconèixer, encara que sigui desagradable, que Nikanor Ivànovitx era per naturalesa, bastant rude—. No es pot entrar a les habitacions del difunt! Què feu aquí?

—Asseieu-vos, Nikanor Ivànovitx —deia sense preocupació el ciutadà i va començar a moure’s, intentant fer que el president s’assegués.

Realment enfurit, Nikanor Ivànovitx va rebutjar el seient i exclamà:

—Però qui sou?

—Permeteu que em presenti, sóc l’intèrpret d’una personalitat estrangera, que resideix en aquest pis —va dir l’anomenat Koròviev, i va batre a terra amb el taló d’una bota vermellosa i bruta.

Nikanor Ivànovitx va obrir la boca. La presència d’aquell estranger i del seu intèrpret, en aquell pis, li semblava sorprenent i va exigir una explicació.

L’intèrpret ho explicà amb molt de gust. L’artista estranger, senyor Voland, havia estat amablement invitat pel director del Varieté, Stepan Bogdànovitx Likhodèiev, a quedar-se a casa seva durant la seva estada i sobre això ahir mateix havia escrit a Nikanor Ivànovitx perquè inscrivís l’estranger al registre provisional mentre Likhodèiev es trobava a Ialta.

—No em va escriure res —va dir el president, sorprès.

—Mireu bé la cartera, Nikanor Ivànovitx —va proposar Koròviev suaument.

Nikanor Ivànovitx, arronsant les espatlles, va obrir la cartera i va trobar la carta de Likhodèiev.

—Com és que ho he oblidat? —va murmurar Nikanor Ivànovitx, mirant el sobre, desconcertat.

—Aquestes coses passen, aquestes coses passen, Nikanor Ivànovitx! —deia Koròviev—. Una distracció, una distracció, un despistament, cansament i tensió alta, estimat amic Nikanor Ivànovitx! Jo mateix sóc terriblement distret! Un dia us contaré algunes coses de la meva vida que us faran morir de riure!

—Quan marxa Likhodèiev a Ialta?

—Si ja se n’ha anat! —va cridar l’intèrpret—. Ja es troba en camí! Només el dimoni sap on es troba ara! —i va agitar els braços com si fos un molí de vent.

Nikanor Ivànovitx va explicar que li era indispensable veure personalment l’estranger, però l’intèrpret va refusar: totalment impossible. Estava ocupat. Ensinistrava el gat.

—Si voleu, puc mostrar-vos el gat —va continuar Koròviev.

Nikanor Ivànovitx va rebutjar aquesta hipòtesi, però l’intèrpret li va fer una proposta inesperada: donat el cas que el senyor Voland no volia viure en cap hotel, perquè estava acostumat a molt d’espai, no podria la Comunitat de Veïns llogar-li tot el pis, incloent les habitacions del difunt, durant una setmana, és a dir, el temps de l’estada de Voland a Moscou?

—Al difunt li és igual —murmurava Koròviev—, perquè ara, esteu certament d’acord, Nikanor Ivànovitx, ell no vol el pis per a res!

Nikanor Ivànovitx estava una nuca desconcertat i va dir que calia que els estrangers visquessin al Metropol, no en pisos…

—Però aquest és molt capritxós, només el dimoni sap com! —va xiuxiuejar Koròviev—. No vol! No li agraden els hotels! Està fins aquí dels «inturistes»! —es queixava confidencialment Koròviev, assenyalant el coll amb un dit—. Cregueu que no els aguanta! Només tracten d’espiar, els grans fills de mala mare, o ens donen la llauna amb els seus capritxos: això no està bé, allò tampoc!… I per al seu comitè, Nikanor Ivànovitx, és també un bon negoci. El diner no és problema per a ell. —Koròviev es girà i va xiuxiuejar a l’orella del president—: És milionari!

La proposta de l’intèrpret era una idea molt pràctica, sense dubte, una proposta seriosa, però hi havia quelcom terriblement informal en la manera com l’intèrpret parlava, en el seu vestuari, i en el seu ridícul pinça-nas, que no servia per a res. Com a conseqüència, tot això produïa una desconfiança angoixosa al president, però, malgrat tot, va decidir d’acceptar la proposta. El cas és que la Comunitat de Veïns tenia un dèficit respectable. A la tardor calia comprar petroli per a la calefacció, però no se sabia d’on podria venir el diner per a això. La pasta de l’«inturista» els ajudaria a sortir-se’n. Però Nikanor Ivànovitx era un home pràctic i prudent i va aclarir que prèviament li calia consultar el Departament de Turisme.

—Ho comprenc! —va exclamar Koròviev—. Cal consultar! És clar! Aquí teniu el telèfon, Nikanor Ivànovitx, i aclariu les coses de seguida! I quant a la pasta, no us preocupeu —va afegir en un xiuxiueig, mentre acompanyava el president fins al telèfon, que es trobava al vestíbul—, si voleu treure-li peles, endavant! Si veiéssiu el xalet que té a Niça! L’estiu vinent, quan aneu a l’estranger, no deixeu de visitar-lo. Quedareu espantat!

Les coses al Departament de Turisme van arreglar-se per telèfon amb una rapidesa espantosa, que va sorprendre el president. Allà ja eren al corrent de les intencions del senyor Voland de viure a l’apartament de Likhodèiev i no tenien res en contra.

—Magnífic! —cridà Koròviev.

Encara sense refer-se, el president va declarar que la Comunitat de Veïns estava d’acord a llogar el pis número 50 durant una setmana a l’artista Voland contra el pagament de, Nikanor Ivànovitx dubtà una mica i va dir:

—Cinc-cents rubles al dia.

Aquí, finalment, Koròviev va espantar el president. Mirant d’amagat cap a l’habitació, d’on venia el soroll dels salts suaus del pesant gat, va dir:

—Seran uns tres mil cinc-cents a la setmana, oi?

Nikanor Ivànovitx pensava que l’intèrpret afegiria: «Teniu bon apetit, Nikanor Ivànovitx!», però Koròviev va dir una cosa completament diferent:

—Però si això no són diners! Demaneu-ne cinc, que ell paga, ell paga!

Completament trastornat, Nikanor Ivànovitx es va trobar, sense saber com, junt a l’escriptori del difunt, on Koròviev, amb gran rapidesa i habilitat, va preparar dos exemplars del contracte. Després d’això, va córrer cap a l’habitació i va tornar amb els dos contractes ja firmats per l’estranger. El president va firmar també. Aleshores Koròviev va demanar un rebut de cinc mil…

—Immediatament, Nikanor Ivànovitx!… Mil rubles… —i amb aquestes paraules, com si estigués jugant, digué—: Ein, zwei, dreil —va lliurar al president cinc paquets de bitllets nous.

I després vingué l’operació de comptar, amenitzada per les bromes i acudits de Koròviev, com «qui oli maneja, els dits se n’unta» i «qui té mossos i no els veu, es fa pobre i no s’ho creu».

Un cop comptats els diners, el president va rebre de Koròviev el passaport de l’estranger per al seu registre provisional, el va guardar a la cartera junt amb el contracte i els diners i, incapaç de contenir-se, va demanar tímidament un val.

—Per descomptat! —va rugir Koròviev—. Quantes entrades voleu, Nikanor Ivànovitx, dotze, quinze?

El perplex president va aclarir que només en volia dues, una per a ell mateix i l’altra per a Pelagia Antònovna, la seva dona.

Koròviev es va treure immediatament una llibreta i va firmar un val per a Nikanor Ivànovitx, dues persones, primer reng. L’intèrpret li donà aquest val amb la mà esquerra, mentre amb la dreta posava a l’altra mà del president un paquet gruixut. Llançant-li un esguard, Nikanor Ivànovitx va enrogir-se i el rebutjà.

—Això no és permès… —va murmurar.

—Com que no? —li deia a l’orella Koròviev—. A nosaltres no ens és permès, però als estrangers, sí. Si no ho accepta, ell se sentirà ofès, Nikanor Ivànovitx, i això no seria convenient. Us heu esforçat tant!…

—És castigat severament —va murmurar el president, en veu molt baixa, mirant al voltant.

—Però, on són els testimonis? —li va murmurar Koròviev a l’altra orella—. Us pregunto on són?

I aquí, com el mateix president explicava més tard, va ocórrer un miracle: el paquet, tot sol, es va ficar a la seva cartera. I després el president, esveradíssim i abatut, es trobà a l’escala. Un remolí d’idees li girava dins el cap. Passaven per la seva ment el xalet de Niça, el gat ensinistrat i la idea que realment no hi havia testimonis i que Pelàgia Antònovna quedaria contenta amb els vals. Eren pensaments incoherents però molt agradables. Però quelcom el pertorbava al fons de l’ànima. Era la seva consciència intranquil·la. A més a més, ja a l’escala, li va venir al cap, com un cop, la idea: «I com ha entrat l’intèrpret al gabinet si les portes eren segellades? I com és que ell, Nikanor Ivànovitx, no li ho ha preguntat?». Durant un moment, el president, com un xai, mirà els esglaons de l’escala, però després decidí d’engegar-ho tot a dida i no preocupar-se més amb qüestions complicades.

De seguida que el president va abandonar el pis, de l’habitació va sortir una veu baixa:

—Aquest Nikanor Ivànovitx no m’agrada. És un garrepa i un bergant. No podríem fer res per tal que no torni més?

—Messere, n’hi ha prou amb una ordre vostra… —va replicar Koròviev, però no amb una veu cansada sinó neta i sonora.

I immediatament el maleït intèrpret es dirigí al vestíbul, va marcar un número i va començar a parlar al telèfon amb una veu en certa manera molt adolorida:

—Escolteu! Considero un deure comunicar que el nostre president de la Comunitat de Veïns de la finca 302 bis del carrer de Sadòvia, Nikanor Ivànovitx Bosoi, especula amb divises. En aquest moment, al seu apartament, el numero 35, en el tub de ventilació del vàter embolicats en un diari, guarda quatre-cents dòlars. Us parla el llogater de l’apartament número II de l’esmentada finca, Timofèi Kvastsov, però demano que el meu nom no sigui revelat perquè tinc por que el referit president es pugui venjar.

I va penjar el telèfon, el poca-vergonya!

El que va passar després a l’apartament número 50 no se sap, però sí que se sap el que va passar a casa de Nikanor Ivànovitx. Després de tancar-se a la cambra de bany, es va treure de la cartera el paquetet, el que l’intèrpret li havia obligat a acceptar, es va assegurar que contenia quatre-cents rubles, el va embolicar amb un diari i el va posar al tub de ventilació.

Cinc minuts després, el president seia a taula en el seu petit menjador. La dona li va portar de la cuina una arengada curosament tallada, coberta per una ceba verda. Nikanor Ivànovitx es va servir un gotet de vodka, el va beure, va servir-se’n un altre, va beure, va picar amb la forquilla tres trossos d’arengada… i en aquest moment van trucar a la porta. Però Pelàgia Antònovna portava una cassola fumejant. Amb un sol esguard es podia veure que, en mig del borx ardent es trobava una de les coses més apetitoses del món per al president: un os amb moll.

Nikanor Ivànovitx s’empassà la saliva i va dir com un gos:

—Que se’n vagin al carall! No em deixen ni menjar… Que no entri ningú! No hi sóc, no hi sóc… I sobre l’apartament digues que hi haurà reunió d’aquí a una setmana i que em deixin en pau.

La dona va córrer al vestíbul, i Nikanor Ivànovitx, amb un cullerot a la mà, començà a treure de la cassola l’os amb una esquerda al costat, però en van entrar al menjador dos ciutadans, acompanyats per Pelàgia Antònovna molt esblaimada. En veure’ls, Nikanor Ivànovitx empal·lidí i s’aixecà.

—On és el vàter? —va preguntar, amb aire preocupat, el primer, que portava una camisa blanca.

A la taula, quelcom va fer un soroll fort. Era Nikanor Ivànovitx que havia deixat caure el cullerot sobre l’hule.

—Per aquí, per aquí —deia apressadament Pelàgia Antònovna.

Els dos homes van seguir, lleugers, pel corredor.

—Però què passa? —va preguntar, baix, Nikanor Ivànovitx, seguint els dos homes—. A casa nostra no podeu… els vostres documents… si us plau…

El primer va mostrar la seva identificació, però el segon es trobava en aquell moment sobre una banqueta a la cambra de bany, cercant en el tub de ventilació. Els ulls de Nikanor Ivànovitx van obscurir-se. Van trobar el diari, però el paquet no contenia rubles sinó uns bitllets desconeguts, blaus o verds, amb l’efigie d’un vell qualsevol. Nikanor Ivànovitx no els va poder veure perquè el seu esguard només veia taques.

—Dòlars a la ventilació… —va dir pensatiu el primer i va preguntar amb veu suau i amable—. Aquest paquet és vostre?

—No! —replicà Nikanor Ivànovitx amb una veu terrible—. Els meus enemics l’han posat aquí.

—Ja pot passar —va concedir un d’ells, i va afegir de nou amb veu suau—: Bé, cal lliurar la resta.

—No tinc res! Res, mai no els havia vist abans! —va cridar el president, desesperat.

Va córrer a la còmoda, va obrir nerviosament un calaix i d’allà en va treure la cartera, mentre cridava, incoherent:

—Tinc un contracte… aquell poca-vergonya de l’intèrpret me l’ha donat… Koròviev… amb un pinça-nas!…

Va obrir la cartera, la va mirar, hi va ficar la mà, el seu rostre va quedar blau i deixà caure la cartera dins el borx. A la cartera no hi havia res: ni la carta de Stiopa, ni el contracte, ni el val. En resum, res, llevat de la cinta mètrica.

—Companys! —va cridar el president, frenètic—. Empresoneu-los! El diable es troba en aquesta casa!

Qui sap el que va passar pel cap de Pelàgia Antònovna, que, ajuntant les mans, va cridar:

—Confessa, Ivànitx! Ho tindran en compte!

Amb els ulls injectats de sang, Nikanor Ivànovitx aixecà els punys sobre el cap de la dona, xisclant:

—Maleïda imbècil!

Després va perdre les forces i es va deixar caure sobre una cadira, evidentment decidit a afrontar l’irremeiable.

Mentre tot això passava, Timofei Kondràtievitx Kvastsov es trobava al replà, a prop de la porta del pis del president, amb l’orella i l’ull enganxats al forat del pany, dominat per la curiositat.

Cinc minuts després, els veïns que es trobaven al pati van poder veure com el president, acompanyat pels dos individus, sortia en direcció a la portalada de la casa. Contaven que Nikanor Ivànovitx era descompost, que trontollava com si estigués embriac i que murmurava no se sap què.

I una hora més tard, un ciutadà desconegut apareixia a l’apartament número II, precisament en el moment que Timofei Kondràtievitx, molt content, contava a d’altres veïns com s’havien emportat el president. El desconegut va fer un senyal amb el dit per tal que Timofei Kondràtievitx anés de la cuina al vestíbul, li va dir quelcom i se’n van anar tots dos.