11. La doble personalitat d’Ivan

El bosc a l’altre marge del riu, que feia una hora encara era il·luminat pel sol de maig, havia esdevingut tèrbol, borrós i mig dissolt.

Darrera la finestra, hi havia una paret d’aigua. En el cel s’encenien a cada moment fils lluminosos i l’habitació del malalt s’omplia d’una llum centellejant, espaordidora.

Ivan plorava baix, assegut al llit i mirant el riu ple de bombolles. A cada tro gemegava i es tapava la cara amb les mans. Els fulls que havia escrit es trobaven escampats a terra. Els havia escampat un cop de vent que havia envaït l’habitació abans de la tempesta.

La temptativa d’escriure un informe sobre el terrible assessor havia fallat. De seguida que va rebre de la practicant grassa, que es deia Praskòvia Fèdorovna, el tros de llapis i paper, es va fregar les mans i s’apressà a instal·lar-se a la tauleta. El començament li va sortir amb molta facilitat.

«A la policia. Ivan Nikolàievitx Desemparat, membre de la MASSOLIT. Declaració. Ahir al vespre vaig arribar amb el difunt M. A. Berlioz als Estanys del Patriarca…».

I el poeta es va sentir indecís, sobretot sobre el mot «difunt». Allò li semblava absurd: com era allò? Havia anat amb un difunt? Els difunts no caminen! Realment, el podien prendre per boig!

Ivan Nikolàievitx començà a corregir el seu escrit. Va sortir el següent: «… amb M. A. Berlioz, més tard difunt…». I això tampoc no el va satisfer. Intentà una tercera redacció, que va quedar encara pitjor que les primeres: «… amb Berlioz, que va ésser atropellat per un tramvia…» i aquí la confusió era més gran perquè el compositor tenia el mateix nom i l’altre ningú no el coneixia, motiu pel qual va escriure: «no el compositor…».

Esgotat per aquests dos Berlioz, Ivan ho va ratllar tot i va decidir de començar una altra vegada amb quelcom molt fort que cridés immediatament l’atenció del lector i va escriure que el gat havia pujat al tramvia i després va tornar a l’episodi del cap tallat. Allò i les profecies de l’assessor li van portar al magí en Ponç Pilat, i per tal que el document quedés més convincent decidí d’incloure tot el relat sobre el procurador des del moment que aquest va aparèixer a la columnata del palau d’Herodes amb un mantell blanc folrat de vermell.

Ivan treballava amb dedicació, ratllava el que acabava d’escriure, incloïa nous mots, i va arribar a dibuixar Ponç Pilat i el gat sobre les potes posteriors. Però els dibuixos no servien de res i com més el poeta s’esforçava, més confús i incomprensible quedava l’informe.

En el moment que va sorgir, lluny, un núvol horrible amb vores de fum, que cobrí el bosc, i el vent començà a bufar, Ivan va sentir que s’havia quedat sense forces, que era incapaç de fer l’informe, va agafar els fulls escampats i començà a plorar baix. La bondadosa practicant Praskòvia Fèdorovna el visità durant la tempesta, va alarmar-se quan va veure que plorava, va tancar la persiana perquè els llamps no espantessin el malalt, va recollir els fulls del terra i, duent-los a la mà, va córrer a cridar el metge.

El metge li va donar una injecció al braç i li assegurà que ja no ploraria més, que ara tot passaria i que convenia oblidar.

El metge no va equivocar-se. De seguida el bosc de l’altra banda del riu va tornar a ésser com abans. Al cel, que tornava al seu color blau net, es dibuixaven tots els arbres i el riu va calmar-se. I immediatament després de la injecció, Ivan començà a alliberar-se de la seva angoixa. Es trobava ara ajagut tranquil·lament, mirant l’arc de Sant Martí que s’havia desplegat en el cel.

Així es quedà fins al vespre i ni tan sols va remarcar que l’arc de Sant Martí s’havia dissolt, el cel s’havia entristit i descolorit i el bosc ennegrit.

Va beure un vas d’aigua tèbia i tornà a ajeure’s i va admirar-se del giravolt de les seves idees. Aquell maleït gat ja no ho semblava tant, tampoc no l’aterria ja el cap tallat i, deixant de banda aquests records, va començar a pensar que a la clínica no s’estava malament del tot i que Stravinski, a més d’ésser una persona intel·ligent i notable, era extremament agradable. Després de la tempestat, l’aire del vespre havia quedat suau i fresc.

La «casa del dolor» s’adormia. En els corredors silenciosos s’apagaven els llums blancs mat i en el seu lloc, d’acord amb el reglament, s’encenien llums nocturns més fluixos i cada vegada se sentien menys els passos curosos de les infermeres sobre les catifes de cautxú dels passadissos.

Ivan es trobava en una suau fluixesa i mirava ara la bombeta sota el pàmpol, que projectava una llum tènue, ara la lluna que sortia del bosc negre, i parlava amb si mateix.

Però, «per què m’havia de posar tan nerviós perquè Berlioz va ésser atropellat per un tramvia?», pensava el poeta. «Que se l’emporti el diable! Que li era alguna cosa, jo? Que era seu padrí o parent? Si mirem bé les coses, jo ni el coneixia. Realment, què sabia jo d’ell? Res, llevat que era calb i un xerraire de por. I, a més a més, ciutadans», continuà Ivan dirigint-se a algú, «anem a aclarir les coses: per quin motiu vaig quedar tan fotut amb aquella profecia de l’assessor, mag i professor amb un ull buit i negre? Per què aquella estúpida persecució en calçotets, amb una espelma a les mans i la ridícula escena del restaurant?».

«Ep, ep, ep!», va cridar, en un to sever, a l’orella l’Ivan anterior al nou Ivan. «Si ell sabia per endavant que tallarien el cap a Berlioz! Com no hauries de preocupar-te?».

«Però de què parleu, companys?», va dir el nou Ivan a l’Ivan caduc. «Que hi ha aquí quelcom poc clar fins i tot una criatura ho veuria. Es tracta d’una persona extraordinària i cent per cent misteriosa! Però el més interessant és el fet que va conèixer personalment Ponç Pilat, voleu alguna cosa més interessant? En comptes de ter tot aquell embolic als Estanys, valdria més que li hagués preguntat delicadament què havia passat més amb Pilat i aquell pres, Ga-Notsri! Quines ximpleries vaig fer! Com si fos tan important l’atropellament d’un redactor! Com si la revista tanqués! Què hi pots fer? L’home és mortal i, com molt encertadament s’ha dit, és mortal de sobte. Bé, que sigui al regne del cel! Nomenaran un altre redactor i fins i tot pot ésser encara més xerraire que aquest».

Després de dormisquejar una mica, el nou Ivan va preguntar amb flegma al vell Ivan:

—Bé, i jo qui sóc al capdavall?

—Un imbècil! —va dir clarament una veu de baix que no pertanyia a cap dels dos Ivan i s’assemblava molt a la veu de l’assessor.

Ivan no es va ofendre amb la paraula «imbècil». Al contrari, el va sorprendre agradablement. Somrigué, mig adormit. El son s’apropava lentament i li semblava veure una palmera en una pota d’elefant, i el gat passà a vora seva, no aquell gat terrible sinó un gat divertit, i, en resum, el son l’embolcallà. I de sobte, la reixa va córrer cap a un costat i al balcó va aparèixer una figura misteriosa que s’amagava de la llum de la lluna i li feia un gest amb el dit.

Sense por, Ivan s’aixecà del llit i va veure que, al balcó, s’hi trobava un home que, portant un dit als llavis, va fer:

—Psit!…