14. Visca el gall!

Com s’acostuma a dir, Rimski no es va aguantar i, sense esperar que acabessin de fer l’acta de l’espectacle, va córrer al seu despatx. Va seure a la seva taula i, amb ulls irritats, esguardava els màgics bitllets de deu rubles al seu davant. El tresorer estava esverat. Des de fora, venia un soroll monòton. De l’edifici del Varieté sortien al carrer veritables torrents de gent. A l’orella de Rimski, extraordinàriament agusada, arribava el xiulet de la policia. El xiulet de la policia mai no presagiava res de bo. Però quan es va repetir i se li’n va unir un altre, més fort i prolongat, acompanyat de riallades i exclamacions, va comprendre que al carrer estava passant alguna cosa escandalosa i desagradable. I que allò, per més que li agradaria ignorar-ho, devia estar íntimament associat a la desafortunada sessió que el mag i els seus ajudants havien realitzat.

I el sensible tresorer no es va equivocar gens. Amb una sola mirada per la finestra, va canviar d’expressió i no murmurà sinó que va grunyir:

—Ja ho sabia!

A sota la seva finestra, a la vorera, il·luminada per la llum forta dels fanals, hi havia una dona en combinació i calces de color violeta. Al cap, és cert, portava una gorra i un paraigua a la mà. Al voltant d’aquesta dona, que semblava fora de si i tan aviat es posava a la gatzoneta com intentava córrer cap a un lloc qualsevol, s’ajuntava una multitud molt excitada, que reia en un to que posava el tresorer amb pell de gallina. Al costat de la dona s’agitava un ciutadà que intentava treure el seu abric de mig temps, però el nerviosisme no li permetia alliberar-se d’una màniga, que se li havia encallat en un braç.

Se sentien crits i riallades insensates que venien d’un altre lloc —precisament del portal a l’esquerra— i, girant el cap, Grigori Danílovitx va veure una segona dona amb roba interior color de rosa. Aquesta va saltar de la calçada a la vorera, volent refugiar-se al portal, però li ho impedia el públic que li tancava el camí, i la pobre víctima de la seva frivolitat i de la seva passió pels draps, enganyada per la companyia de l’odiós Fagot, només somniava una sola cosa: que la terra l’engolís. Un policia s’apropà a la infeliç, esquinçant l’aire amb el xiulet, i darrera el policia venien alguns joves molt divertits amb gorres. D’ells sortien les riallades.

Un cotxer prim, amb bigoti, va arribar corrent a prop de la primera dona despullada i va deturar en sec el seu cavall, un animal ossut i cansat. El seu rostre bigotut dibuixava un somriure divertit.

Rimski va donar-se un cop de puny al cap, va escopir i s’apartà de la finestra. Va seure una estona a la taula, escoltant el soroll del carrer. Els xiulets de diferents punts van arribar al seu apogeu i després començaren a disminuir. Amb gran sorpresa de Rimski, l’escàndol s’havia acabat amb una rapidesa inesperada.

Havia arribat el moment d’actuar, calia beure l’amarg glop de la responsabilitat. Els telèfons ja estaven arreglats en el moment del tercer acte, calia trucar, comunicar els esdeveniments, demanar ajut, mentir, llançar les culpes sobre Likhodèiev, protegir-se, etc. Dimonis!

Dues vegades l’angoixat tresorer va posar la mà sobre el telèfon i dues vegades la va retirar. I de sobte, enmig del silenci mortal del despatx, el soroll d’un timbre va esclatar directament a la cara del tresorer, que va estremir-se i quedà glaçat. «Tinc els nervis destrossats!», va pensar, aixecant el telèfon. Va recular immediatament, empal·lidint. Baixa, però alhora cautelosa i perversa, una veu de dona va murmurar al telèfon:

—No truquis, Rimski, sinó et fotràs…

I l’aparell va callar. Sentint fred a l’espinada, el tresorer va penjar el telèfon i es girà. A través de les branques esclarissades i encara poc cobertes de verd, va veure la lluna que corria a través d’un núvol transparent. No podia apartar els ulls d’aquelles branques i com més les mirava més intens era el seu terror.

Fent un gran esforç, el tresorer es va apartar finalment de la finestra plena de lluna i s’aixecà. Ja no pensava cridar ningú. Ara l’única cosa que volia era fugir el més de pressa possible del teatre.

Va parar l’orella: el teatre era silenciós. Rimski va comprendre que feia molt que es trobava sol al segon pis i una por invencible, infantil, el va dominar. No podia pensar sense estremir-se, que li calia travessar els corredors i baixar les escales tot sol. Va agafar febrilment de la taula els bitllets de l’hipnotitzador, els va ficar a la cartera i, per tal d’agafar coratge, va estossegar. Li van sortir uns estossecs roncs i fluixos.

I aleshores va tenir la sensació que per sota la porta del despatx entrava de sobte una humitat malsana. Un calfred va recórrer l’espinada del tresorer. Un rellotge sonà inesperadament les dotze. També això li va causar un calfred. Però, a sobre, el seu cor li va fer un salt en adonar-se que la clau del pany girava lentament. Agafant la cartera amb les mans humides i fredes, el tresorer va sentir que si aquell soroll es perllongava una mica més, no aguantaria i començaria a cridar desesperadament.

Per fi, cedint als esforços d’algú, la porta es va obrir i Varenukha entrà al despatx sense fer soroll. Rimski es va deixar caure en un seient perquè les cames se li doblegaven. Omplint el pit d’aire, va esbossar un somrís en certa manera servil i va dir, baix:

—Déu meu, quin esglai…

Sí, una aparició així, sobtada, hauria espantat qualsevol persona, però era alhora una gran alegria: podria portar alguna pàl·lida llum a aquell afer tan embolicat.

—Doncs, parla de pressa! Anem! Anem! —va articular Rimski, agafant-se a aquella nova llum—. Què vol dir tot això?

—Perdona, si et plau —va contestar amb veu sorda el nouvingut, tancant la porta—. Pensava que ja te n’havies anat.

I Varenukha, sense treure’s la gorra, anà fins al seient i s’assegué a l’altra banda de la taula.

Hem de dir que a la resposta de Varenukha es notava una certa estranyesa que de seguida va xocar al tresorer, el qual tenia una sensibilitat que podria competir amb qualsevol sismògraf del món. Què volia dir això? Com és que Varenukha anava al despatx del tresorer si es creia que ell no hi era? Ell tenia el seu despatx propi. A més a més, per qualsevol entrada hauria trobat els guàrdies nocturns i tots ells sabien que Grigori Danílovitx es trobava encara al seu despatx. Però el tresorer no tenia temps per a entrar en aquestes consideracions.

—Per què no m’has trucat? Què has esbrinat sobre tot aquest embolic de Ialta?

—Bé, és el que jo t’havia dit —replicà l’administrador, fent petar la llengua com si les dents li fessin mal—. L’han trobat al bar de Púixkino.

—A Púxikino? A prop de Moscou? I els telegrames d’Ialta?

—Què carat n’haig de fer jo de Ialta! Ha emborratxat el telegrafista de Púixkino i entre tots dos han començat a enviar telegrames com si fossin de Ialta.

—Bé… bé… Doncs, d’acord, d’acord… —va dir Rimski gairebé com si cantés. Els seus ulls brillaven com el foc groc. Al seu cap es dibuixava el quadre festiu de la destitució vergonyosa de Stiopa. L’alliberament! El tan desitjat alliberament d’aquell desastre que era Likhodèiev! I potser Stepan Bogdànovitx aconsegueixi quelcom encara pitjor que la destitució…—. Detalls! —va dir Rimski, donant un cop a la taula amb el petjapapers.

I Varenukha va començar a contar els detalls. De seguida que arribà on l’havia enviat el tresorer, el van rebre immediatament i el van escoltar amb tota l’atenció. És clar que ningú no es va creure que Stiopa podria trobar-se a Ialta. Tothom va estar d’acord amb la idea de Varenukha, que Likhodèiev segurament seria al «Ialta» de Púixkino.

—I on és ara? —el nerviós tresorer va interrompre l’administrador.

—On vols que sigui? —va contestar, somrient de gairell, l’administrador—. Naturalment, a la comissaria, a escorxar el gat!

—Bé, bé, moltes gràcies!

I Varenukha va continuar el seu relat, i a mesura que aquest avançava, més clara es feia la interminable cadena de malifetes i trapelleries de Likhodèiev i cada anella d’aquesta cadena era pitjor que l’anterior. Ballant pitof amb el telegrafista, tots dos abraçats, a l’herba davant del telègraf al so d’un orgue de maneta! La persecució d’unes ciutadanes que xisclaven aterrides! La fracassada baralla amb un cambrer del mateix «Ialta»! La ceba verda llençada a terra també al «Ialta»! Les vuit ampolles de blanc sec «Ai-Danil» trencades! El taxímetre trencat en un taxi perquè el xofer es refusà a portar Stiopa! Les amenaces d’empresonar els ciutadans que intentaren posar terme a les barrabassades de Stepan… En resum, un horror!

Stiopa era molt conegut en els medis teatrals de Moscou i tothom sabia que no era una persona molt fiable. Però el que l’administrador havia contat era massa fins i tot per a Stiopa. Sí, massa, era massa…

A través de la taula, els ulls penetrants de Rimski es clavaren en el rostre de l’administrador i com més aquest parlava més ombrívols quedaven. Com més vius i pintorescs eren els detalls desagradables que adornaven el relat de l’administrador, menys el tresorer se’l creia. I quan Varenukha va explicar que Stiopa havia perdut el control fins al punt de resistir als que l’havien anat a cercar per portar-lo a Moscou, el tresorer ja estava segur que tot el que li contava l’administrador, tot, era una mentida! Una mentida des de la primera a l’última paraula!

Varenukha no havia anat a Púixkino, com tampoc Stiopa. No hi hagué cap telegrafista pitof, ni vidres trencats al bar, no havien lligat Stiopa amb cordes… res d’allò no era veritat.

Tot seguit que el tresorer es va convèncer que l’administrador li mentia, la por va començar a recórrer-li el cos, començant per les cames, i per segona vegada va tenir la sensació que per sota la porta entrava una humitat putrefacta, de malària. Sense apartar els ulls de l’administrador, que es torçava al seient d’una manera estranya, intentant no sortir de l’ombra blava que el llum deixava i tapant-se la cara amb un diari perquè el molestava la llum, el tresorer pensava només en una cosa: que significava tot allò? Per què li mentia tan descaradament l’administrador, que havia tornat tan tard, si l’edifici era desert i en silenci? El pressentiment d’un perill, desconegut però terrible, va començar a traspassar l’ànima de Rimski. Fingint que no s’adonava de les manipulacions de Varenukha i dels seus moviments amb el diari, el tresorer va examinar la seva expressió, quasi sense escoltar el que Varenukha li volia fer creure. Hi havia quelcom més inexplicable encara en el relat sobre les seves aventures a Púixkino, inventades no se sabia perquè, i aquest quelcom era la transformació soferta en l’aspecte i les maneres de l’administrador.

Malgrat els seus esforços per tapar-se el rostre amb la visera de la gorra, per llançar l’ombra sobre la seva cara, malgrat el periòdic, el tresorer va poder veure que tenia, del costat dret del rostre, al nas, un enorme morat. A més a més, l’administrador, que era habitualment sanguini, es trobava pàl·lid, amb un esblaimament malaltís, de calç, i en una nit tan xafogosa, portava al coll una bufanda viada. Si a això afegim la seva nova mania, tan repulsiva, que segons sembla havia agafat durant la seva absència, de xuclar i xipollejar amb els llavis, el canvi brusc de la seva veu, que ara era sorda i rude, el seu esguard temorenc i covard, podríem dir que era difícil reconèixer Ivan Savèlievitx.

Hi havia quelcom més, que produïa gran intranquil·litat al tresorer, però no aconseguia saber de què es tractava, malgrat els esforços del seu cervell excitat i de no apartar els ulls de Varenukha. L’única cosa que podia garantir era que la unió entre l’administrador i el ben conegut seient tenia quelcom d’inaudit i irreal.

—Bé, per fi l’han agafat i l’han ficat en un cotxe —deia Varenukha, mirant des de darrera el diari i tapant el morat amb la mà.

De sobte, Rimski va estendre la mà i, com si ho fes maquinalment, mentre tamborinava amb els dits a la taula, va pitjar el timbre amb el palmell. A l’edifici desert hauria d’haver sonat un senyal agut. Però no es va sentir res i el timbre es va enfonsar, inert, al plafó. Era mort, el timbre no funcionava.

L’astúcia del tresorer no escapà a Varenukha, que va preguntar, canviant l’expressió, amb una flamarada de fúria als ulls:

—Per què truques?

—Ho he fet sense voler —va contestar el tresorer amb una veu sorda, enretirant la mà, i va preguntar, al seu torn, amb una veu indecisa—: Què tens a la cara?

—Ha estat al cotxe. M’he donat un cop amb la maneta en un revolt —contestà Varenukha, girant el rostre.

«Menteix!», va exclamar el tresorer dins seu. I aleshores, de sobte, amb els seus ulls rodons, totalment fora de si, quedà mirant el respatller del seient.

Al darrera, a terra, hi havia dues ombres encreuades, una més densa i fosca, l’altra fluixa i grisenca. Es veia perfectament l’ombra que projectava a terra l’espatller del seient i les seves potes, però sobre la del respatller no es veia l’ombra del cap de Varenukha, ni tampoc els peus de l’administrador projectaven cap ombra sota el seient.

«No té ombra!», pensà Rimski, aterrit. Va sentir un calfred.

Varenukha es girà furtivament, seguint l’esguard dement de Rimski fins al terra darrera el respatller del seient i va comprendre que estava descobert. Es va aixecar del seient (el mateix va fer el tresorer) i va recular un pas, prement la cartera amb les mans.

—Ho has endevinat, malparit! Sempre has estat llest —va dir Varenukha, fent una riallada furiosa al rostre mateix de Rimski. De sobte va fer un salt fins a la porta i, ràpidament, baixà el botó del pany anglès. El tresorer va mirar desesperat al voltant, va recular fins a la finestra que donava al jardí i, en la finestra il·luminada per la lluna, va veure, enganxat al vidre, el rostre d’una noia despullada, i el seu braç, ficat al finestral de ventilació, intentava obrir el forrellat inferior. El superior ja era obert.

A Rimski li semblà que el llum de la taula s’apagava a poc a poc i que l’escriptori s’inclinava. Va ésser com una galleda d’aigua gelada, però, feliçment, va poder refer-se i no va caure. Les poques forces què li quedaven no van donar per a cridar sinó per a murmurar:

—Socors…

Varenukha vigilava la porta, feia salts, va girar una estona en l’aire. Amb els dits embaldits, assenyalava Rimski, xisclava i ofegava, fent l’ullet a la noia de la finestra.

Aquesta es va apressar, va ficar el cap pèl-roig pel finestral, va estirar al més possible el braç, va començar a esgarrapar amb les ungles el forrellat inferior i va empènyer la finestra. El braç se li estirava com si fos de goma. Després es va cobrir d’un verd cadavèric. Finalment els dits verdosos de la mort van agafar el forrellat, el van fer córrer i la finestra començà a obrir-se. Rimski féu un crit fluix, es recolzà a la finestra i va posar la cartera al seu davant com un escut. Va comprendre que s’apropava el seu final.

La finestra va obrir-se del tot, però en comptes de l’aire fresc de la nit i de l’olor dels til·lers, va entrar una pudor de soterrani. La difunta va trepitjar la clavellinera de la finestra. Rimski va veure clarament taques de putrefacció al seu pit.

En aquest moment va arribar del jardí, alegre i inesperat, el crit d’un gall que es trobava en una petita caseta darrera el tir, on guardaven els ocells que prenien part en l’espectacle. El gall ensinistrat anunciava amb la seva veu sonora que, des de l’orient, l’alba s’apropava a Moscou.

Una fúria salvatge va desfigurar el rostre de la noia, que va proferir una blasfèmia ronca, i Varenukha, enlairat a prop de la porta, va fer un crit i va caure a terra.

El cant del gall es va repetir, la noia carrisquejà les dents i el seu pèl roig s’eriçà. Al tercer cant del gall es girà i va desaparèixer volant. Varenukha va fer un salt i va sortir, per la seva banda, darrera la noia, navegant horitzontalment en l’aire, a poc a poc, com un cupido.

Sense un sol cabell negre, totalment capblanc, un vell, que encara feia poc era Rimski, va córrer cap a la porta, va moure el botó, la va obrir, i es llançà corrent pel corredor fosc. A prop de l’escala, gemegant de terror, va trobar a palpes el commutador i l’escala s’il·luminà. Aleshores, l’ancià, que continuava tremolant, va caure, perquè li va semblar que Varenukha se li llançava a sobre.

Arribat a baix, va veure el guàrdia dormit al vestíbul sobre un banc, a la vora de la caixa. Passà de puntetes i va sortir furtivament per la porta principal. Al carrer es va sentir una mica més lleuger. S’havia recuperat ja de tal manera que va poder adonar-se, tocant-se el cap, que s’havia deixat el barret al despatx.

És clar que no tornà a recollir-lo, ans, anhelant, va travessar el carrer fins al cine del davant, on brillava una llum tènue i rogenca. En un instant es trobava allà. Ningú no havia tingut temps d’agafar el taxi.

—A l’exprés de Leninegrad, donaré una bona propina —va dir el vell, respirant amb dificultat i estrenyent el cor.

—Torno al garatge —va contestar el xofer amb rudesa i li va girar l’esquena.

Aleshores, Rimski va obrir la cartera, es va treure un bitllet de cinquanta rubles i el va allargar al xofer per la finestra oberta.

Poc després, trepidant, el cotxe volava com el vent per la ronda de Sadòvaia. Rimski, sacsejat al seu seient, veia al retrovisor els ulls alegres del xofer i els seus mateixos ulls enfollits.

Saltant del cotxe davant l’estació, Rimski va cridar el primer home amb davantal blanc i xapa que trobà.

—Primera classe, un bitllet, te’n donaré trenta —treia de la cartera els bitllets de deu rubles, i els rebregava—, si no n’hi ha primera, porta-me’l de segona… i si no, de tercera!

L’home de la xapa, mirant el rellotge lluent, li va arrencar els bitllets de la mà.

Cinc minuts després, de la cúpula de vidre de l’estació sortia l’exprés i es va perdre completament en l’obscuritat. Amb ell va desaparèixer Rimski.