21. El vol

Invisible i lliure! Invisible i lliure!… Després de passar, volant, el seu carrer, Margarida es veié en un altre que el tallava perpendicularment. Va travessar de pressa aquest carrer llarg, adobat i tortuós, amb una porta inclinada d’una adrogueria on venien petroli al detall i un insecticida, i va comprendre que, àdhuc essent completament lliure i invisible, també en el plaer calia conservar la raó. Quasi per miracle va aconseguir frenar una mica, quasi per miracle no es va matar contra un fanal, i tombà per un xamfrà. Apartant-se, va girar, va estrènyer l’escombra amb força i volà lentament, evitant els cables telefònics i els rètols que penjaven sobre el carrer.

El tercer carreró sortia a l’Arbat. Aquí Margarida ja s’havia acostumat a dominar l’escombra. Va adonar-se que obeïa al mínim moviment dels seus braços i cames i que, en volar sobre la ciutat, calia parar molta atenció i no fer massa aldarull. Llevat d’això, ja s’havia adonat que els vianants no la veien. Ningú no aixecava el cap, no cridaven «Mira, mira!», no s’apartaven, ni xisclaven, ni perdien els sentits, ni reien com bojos.

Margarida volava en silenci, molt lentament i a poca altura, aproximadament a l’alçària d’un segon pis. Però malgrat això, a l’entrada de l’Arbat, amb els seus llums enlluernadors, es va desviar una mica, va tocar amb el muscle en un disc il·luminat amb una fletxa. Margarida va empipar-se. Deturà l’obedient escombra, es va apartar de costat i després, llançant-se contra el disc, el va esmicolar amb la canya. Els vidres van caure amb estrèpit, els vianants es van apartar, es van sentir xiulets, però Margarida, consumada aquella entremaliadura inútil, va partir-se de riure.

«A l’Arbat cal tenir més cura», pensà, «està tot molt confús i no s’hi entén res». Continuà, passant entre els cables. A sota seu passaven capotes dels troleibusos, autobusos i cotxes, i per les voreres, des de dalt, semblava que corrien rius de gorres. D’aquests rius sortien rierols que desembocaven en les gargamelles il·luminades de les botigues nocturnes.

«Quina aglomeració!», va pensar Margarida enfadada. «Ningú no es pot moure».

Va creuar l’Arbat, va pujar fins l’alçària d’un quart pis i, passant pels tubs lluents del teatre, va arribar a un carreró estret de cases altes. Totes les finestres eren obertes i arreu se sentia la música de les ràdios. Amb curiositat, Margarida va abocar-se a una finestra. Era una cuina. Dos fogonets de petroli rugien sobre la placa i, al costat, dues dones amb culleres a les mans, discutien.

—Us dic, Pelagueia Petrovna, que cal apagar el llum quan hom surt de la cambra de bany —deia una d’elles, que es trobava davant d’una olla amb quelcom per a menjar, d’on sortia vapor—, o la desnonarem.

—Com si no haguéssiu fet mai res —va contestar l’altra.

—Totes dues són fresques —va dir Margarida, amb veu sonora, entrant a la cuina.

Ambdues es van girar envers la finestra i van quedar immòbils amb les culleres a la mà. Margarida va allargar una mà entre elles amb cura, va girar les claus dels fogonets i els va apagar. Les dones van fer un crit i van quedar bocabadades. Però Margarida ja no tenia res a fer a la cuina i se’n va anar.

Va cridar la seva atenció un sumptuós edifici de vuit pisos, aparentment construït feia poc. Margarida va començar a baixar i, en aterrar, va remarcar que la façana era revestida amb marbre negre, que les portes eren grans, que darrera els vidres es veia un barret amb galons daurats i els botons del porter, i que sobre la porta es podia llegir en lletres daurades: «Casa del Dramlit».

Margarida va quedar-se mirant el rètol, pensant que podria voler dir aquell mot: «Dramlit»? Amb l’escombra sota el braç, va entrar, empenyent la porta davant l’espantat porter i va veure, al costat de l’ascensor, una gran taula negra amb la llista dels pisos i els noms dels que hi vivien. En veure el rètol de dalt, que deia «Casa dels dramaturgs i literats», Margarida va fer un crit furiós i ofegat. S’aixecà en l’aire i començà a llegir amb molt interès els noms: Khústov, Dvubratski, Kvant, Beskúnikov, Latunski…

—Latunski! —va cridar Margarida—. Latunski! Però és ell… el que va matar el mestre!

El porter, obrint molt els ulls d’espant, va mirar la taula negra, intentant entendre aquell miracle. Com és que la llista de noms havia cridat?

Però Margarida pujava ja veloçment l’escala, repetint amb entusiasme:

—Latunski, vuitanta-quatre… Latunski, vuitanta-quatre…

A l’esquerra el 82, a la dreta el 83, més amunt encara, a l’esquerra el 84! Aquí! Vet aquí la placa: «O. Latunski».

Margarida va baixar de l’escombra amb un salt i els seus talons calents van sentir amb gust el fred del terra de pedra. Va tocar el timbre un cop, un altre. Però ningú no va obrir. Començà a pitjar el timbre amb més força i va sentir algun soroll a casa de Latunski. Sí, qui vivia al pis vuitanta-quatre hauria d’estar agraït al difunt Berlioz pel fet que el president de la MASSOLIT havia estat atropellat i perquè la sessió funerària havia estat convocada precisament per a aquella tarda. El crític Latunski havia nascut amb bona estrella, que l’havia salvat de l’encontre amb Margarida, transformada en bruixa aquell mateix divendres.

Ningú no va obrir. Aleshores Margarida va volar cap avall a tota velocitat, contant els pisos, va sortir al carrer i va mirar cap amunt per assegurar-se precisament de quines serien les finestres de l’apartament de Latunski. Sense dubte eren aquelles cinc finestres a les fosques a la cantonada de l’edifici, al vuitè pis, i s’alçà de nou enlaire i pocs segons després entrava per una finestra oberta en una habitació fosca, on només hi havia una petita escletxa del terra il·luminada per la lluna. Va seguir aquest camí i va trobar l’interruptor. Immediatament tot el pis va quedar il·luminat. Deixà l’escombra en un racó. Després de comprovar que no hi havia ningú a casa, Margarida va obrir la porta de l’escalà per mirar la placa. Es trobava allà, havia encertat. Era el lloc que cercava.

Sí, encara avui diuen que el crític Latunski empal·lideix sempre que recorda aquella terrible nit i encara avui es refereix a Berlioz amb adoració. No se sap quin crim fosc i repugnant podria haver estat comès aquell vespre: en tornar de la cuina, Margarida portava a la mà un martell feixuc.

La voladora nua i invisible intentava convèncer-se i contenir-se, però les mans li tremolaven d’impaciència. Apuntant amb cura, va colpejar les tecles del piano i per tot el pis es va sentir un xivarri plorinyós. L’instrument de Bekker, que no tenia la culpa de res, cridava desaforadament. Les seves tecles es van enfonsar i les escates de vori van saltar. L’instrument udolava, ressonava i gemegava. La taula superior envernissada es va trencar amb una martellada que sonà com un esclafit de revòlver. Respirant feixugament, Margarida trencava i aixafava les cordes. Finalment, cansada, anhelant, es va deixar caure en una butaca per tal de recobrar l’alè.

De la cambra de bany i de la cuina venia un soroll estrany. «Sembla que ja arriba al terra…», va pensar Margarida, i afegí en veu alta:

—Però no es pot perdre temps.

De la cuina arribava al corredor una autèntica rierada. Xipollejant-hi amb els peus descalços, Margarida portava aigua de la cuina al despatx del crític i la vessava a sobre l’escriptori. Després de trencar amb el martell les portes dels prestatges del despatx, va córrer al dormitori. Va trencar el mirall de l’armari i va treure d’allà un vestit del crític i el va ficar a la banyera. Va vessar un tinter ple sobre el llit de matrimoni.

Totes aquestes destrosses li causaven la més gran satisfacció, però li semblava que no n’hi havia prou. Per això va començar a destruir tot el que trobava. Trencava els testos de ficus que eren a l’habitació del piano. Sense acabar de fer-ho, va tornar al dormitori i amb un ganivet de cuina va tallar els llençols, va destrossar fotografies emmarcades. No sentia fatiga, però estava amarada de suor.

Al mateix temps, a l’apartament número 82, sota del pis de Latunski, la minyona del dramaturg Kvant prenia te a la cuina i li va estranyar el soroll de passos a dalt. Aixecant el cap, va veure que el sostre canviava de color, ja no era blanc sinó grisenc i blavenc. La taca va créixer davant els seus ulls i tot d’una van aparèixer unes gotes. Dos minuts va romandre asseguda la minyona, immobilitzada per la sorpresa, fins que del sostre va començar a caure una autèntica pluja. Aleshores, la dona va fer un salt i va posar una palangana sota el degoter, però no va servir de res, perquè la pluja s’estenia i va caure sobre la cuina de gas i sobre la taula coberta de plats i olles. Aleshores va fer un crit, corregué cap a l’escala i començà a pitjar el timbre del pis de Latunski.

—Bé, ja truquen… És hora de marxar —va dir Margarida. Va muntar en l’escombra, mentre escoltava una veu de dona que entrava pel forat del pany.

—Obriu, obriu! Dúsia, obre! Que heu deixat oberta l’aixeta? Ens plou a casa!

Margarida es va alçar un metre enlaire i va donar un cop a l’aranya. Van trencar-se dues bombetes i van esclatar els fistons de tots costats. Els crits del pany van callar i es van sentir passos a l’escala. Margarida va sortir volant per la finestra i de la banda de fora va donar un petit cop als vidres amb el martell. El vidre va protestar i per la paret revestida de marbre va caure una cascada de vidres trencats. Margarida va volar cap a una altra finestra. A baix, lluny, corria gent per la vorera, i un dels cotxes aparcats junt a l’edifici se’n va anar sorollosament. Després d’acabar amb les finestres de Latunski, Margarida va volar fins al pis següent. Els cops van fer-se més freqüents, el carreró es va omplir d’un renou estrepitós. El conserge va córrer des del primer portal, mirà cap amunt, es quedà una mica indecís, sense saber què fer, després es va ficar el xiulet a la boca i va començar a xiular com un boig. Margarida, animada pel xiulet, trencà amb un plaer especial el darrer vidre del vuitè pis, després baixà al setè i continuà trencant vidres.

El conserge, tip de passar el temps darrera les portes de vidre, posava tota la seva ànima al xiulet, seguint els moviments de Margarida com si l’acompanyés. Durant les pauses, quan ella volava d’una finestra a l’altra, el conserge recobrava l’alè i a cada cop de Margarida inflava les galtes i el seu xiulet arribava fins al mateix cel.

Els seus esforços, units als de l’enfurismada Margarida, van donar bon resultat. A la casa regnava el pànic. A les finestres que encara eren senceres, apareixien caps que tornaven a amagar-se de seguida. Al contrari, les finestres obertes es tancaven, A les finques del davant, a les finestres, sorgien, sobre un fons il·luminat, siluetes fosques de persones que intentaven entendre perquè a la nova casa del Dramlit els vidres es trencaven sense cap motiu.

Al carrer, la gent corria cap a la casa del Dramlit i per totes les escales interiors baixava i pujava gent desordenadament. La minyona de Kvant cridava a tothom que corria per l’escala que tenia la casa inundada i aviat s’hi va afegir la minyona de Khústov, del pis vuitanta, a sota del pis de Kvant. A l’apartament de Khústov l’aigua regalimava del sostre a la cuina i a la cambra de bany. Finalment, a casa de Kvant va caure una capa molt gran de guix del sostre i trencà tots els plats bruts i després va començar a caure un autèntic diluvi a través de l’enreixat al descobert. Aleshores a l’escala del primer portal van començar a cridar.

Volant a prop de la penúltima finestra del quart pis, Margarida mirà a l’interior i va veure un home aterroritzat, que s’havia posat una màscara antigàs. Margarida va donar un cop amb el martell al seu vidre per a fer-li por i l’home va desaparèixer.

I, inesperadament, aquell caos salvatge va calmar-se. Lliscant fins al tercer pis, Margarida va mirar per la darrera finestra, tapada per una cortina lleugera. A dins, brillava un llum tènue sota un pàmpol. Al llit petit, amb barrots dels costats, seia un nen d’uns quatre anys, que escoltava esporuguit. No hi havia gent gran a l’habitació. Semblava que havien fugit.

—Trenquen els vidres —va dir el nen. I va cridar—: Mama!

Ningú no va contestar i aleshores va dir:

—Mama, tinc por.

Margarida va córrer la cortina i va entrar per la finestra.

—Tinc por —va repetir el nen, tremolant.

—No tinguis por, no tinguis por, petit —va dir Margarida, intentant assuaujar la seva veu enronquida per l’aire—, els nois han trencat els vidres.

—Amb un tirador? —va preguntar el nen, deixant de tremolar.

—Amb un tirador, amb un tirador —va assegurar Margarida—. I ara dorm.

—Ha estat en Sítnik —va dir el nen—. En té un, de tirador.

—És clar que ha estat ell!

El noi va mirar de gairell, desconfiat, i va preguntar:

—I tu, on ets?

—No sóc enlloc —va contestar Margarida—, tu somies.

—Ja m’ho pensava —va dir el noi.

—Ajeu-te —li va manar Margarida—, posa la mà sota la galta i et faré somiar amb mi.

—Bé, dormo, dormo —va accedir el nen i de seguida va posar-se la mà sota la galta.

—Vaig a contar-te una història —va dir Margarida i va posar la seva mà ardent al cap del nen—, hi havia una dona… No tenia fills i no era gens feliç. Passava molt de temps plorant i després es va enfadar… —Margarida va callar i va enretirar la mà. El nen dormia.

Margarida va col·locar amb cura el martell a l’ampit i va sortir volant per la finestra. Al carrer asfaltat, cobert de vidres trencats, corria gent cridant. Entre ells ja es veien policies. Va sonar una campana i del carrer Arbat va entrar un cotxe vermell de bombers amb una escala.

Però la resta ja no interessava a Margarida. Amb cura, per tal de no tocar cap cable, va empunyar l’escombra amb força i de seguida pujà més amunt d’aquella maleïda casa. El carrer semblava inclinar-se i enfonsar-se.

En comptes del carreró, sota els peus de Margarida va aparèixer una serie de teulats, tallats per camins relluents. Inesperadament es van apartar cap a un costat i les cadenes de llums van unir-se i augmentar.

Margarida va donar encara una empenta, i aleshores tots els teulats van desaparèixer a través de la terra i al seu lloc hi havia un llac de llums elèctrics tremolosos i aquest llac es va aixecar verticalment i va aparèixer sobre el cap de Margarida i a sota brillava la lluna. Comprenent que anava de cap per avall, Margarida va recuperar la posició normal i va veure que el llac havia desaparegut i que al seu lloc hi havia una resplendor rosa a l’horitzó. I aquesta resplendor va desaparèixer un moment després i Margarida va veure que era sola amb la lluna, que volava a sobre seu a l’esquerra. Feia molt que estava despentinada i l’aire, xiulant, banyava el seu cos. Quan va veure que, a sota, dues files de llums distanciades s’havien transformat en dues línies contínues de foc i havien desaparegut ràpidament, Margarida es va adonar que volava a una velocitat enorme i es va admirar de no marejar-se.

Havien passat alguns segons, quan, a sota, molt lluny, enmig de la foscor de la terra, es va encendre una resplendor de llums elèctrics que s’apropaven ràpidament, però va convertir-se ràpidament en un remolí i va desaparèixer. Uns segons més i el mateix fenomen es va repetir:

—Ciutats! Ciutats! —va cridar Margarida.

Després d’això, va veure unes dues o tres vegades sota seu una mena d’espases opaques en fundes negres i obertes i va comprendre que eren rius.

Mirava amunt i a l’esquerra, contemplava la lluna que volava com boja cap a Moscou i que al mateix temps, d’una manera estranya, no sortia del mateix lloc. A la seva superfície es dibuixava quelcom obscur i misteriós, un drac o un cavall-gibós, amb el morro refilat dirigit cap a la ciutat abandonada.

Aleshores Margarida va pensar que mes li valia no donar tanta pressa a l’escombra, que així perdia la possibilitat de veure degudament el paisatge i gaudir del vol.

Quelcom li deia que els que l’esperaven s’havien armat de paciència i que eren inútils aquella velocitat i altitud absurdes.

Va inclinar l’escombra amb els brins cap avall, fent que la canya s’aixequés i, disminuint la velocitat, es va apropar a la terra. Aquesta relliscada, com en un trineu aeri, li va causar una gran satisfacció. La terra se li apropava i en la seva espessor, sense forma fins aleshores, es dibuixaven els secrets i les meravelles de la terra en una nit de lluna. La terra anava cap a ella i Margarida sentia ja l’olor dels braços verds. Volava sobre la boirina d’un prat cobert de rosada, després sobre un estany. Sota d’ella les granotes cantaven en cor i, lluny, fent-li per qualsevol raó encongir el cor, es va sentir el soroll d’un tren. Margarida el va veure de seguida. Avançava lentament com una eruga, llançant espurnes a l’aire. Deixant-lo enrera, va volar sobre un altre mirall d’aigua, en el qual passà una altra lluna, va baixar encara més i va seguir quasi fregant els talons a les brancades d’uns pins enormes.

Darrera seu va sentir un fort soroll de quelcom tallant l’aire que començava a intrigar-la. A poc a poc, a aquell soroll, que recordava una bala, es va unir una riallada de dona a moltes verstes de distància. Margarida va veure que una figura estranya la seguia en la fosca. Finalment es va veure bé que era Nataixa que l’aconseguia.

Anava completament nua, amb els cabells solts flotant en l’aire, muntada sobre un porc gras que amb les potes davanteres agafava una cartera i que amb les posteriors agitava l’aire rabiosament. Brillant de tant en tant a la llum de la lluna i després apagant-se, l’acompanyava un pinça-nas, caigut però certament agafat amb un cordó. Un barret li tapava els ulls quasi constantment. Després de mirar-lo amb atenció, Margarida va reconèixer en el porc a Nikolai Ivànovitx, i les seves rialles van ressonar en el bosc, unides a les de Nataixa.

—Nataixa! —va cridar Margarida d’una manera estrident—. Que has usat la crema?

—Déu meu! —va contestar Nataixa, despertant amb els seus crits la pineda adormida—. Reina meva de França, també li he posat crema a la calba!

—Princesa! —va vociferar el porc, galopant amb el seu genet.

—Déu meu, Margarida Nikolàievna! —va cridar Nataixa, galopant al costat de Margarida—. Confesso que he agafat la crema! També jo vull viure i volar! Perdoneu-me, senyora, però no tornaré, no tornaré per res del món! Ah, que bé, Margarida Nikolàievna!… M’ha demanat en casament —Nataixa va assenyalar amb el dit al coll el porc que esbufegava molt incomodat—, m’ha demanat! Com em deies, tu? —va cridar ella, corbant-se sobre l’orella del porc.

—Deessa! —va gemegar aquell—. No puc volar tant de pressa! Puc perdre uns documents molt importants, Natàlia Prokòfievna, protesto!

—Vés-te’n a fer punyetes amb els teus papers! —cridà Nataixa, rient amb desimboltura.

—Què dieu, Natàlia Prokòfievna, mireu que poden sentir-nos! —cridava el porc, suplicant.

Volant al costat de Margarida, Nataixa va contar, entre riallades, el que havia passat després que Margarida Nikolàievna se n’havia anat.

Nataixa va confessar que no es va preocupar més amb els regals i que de seguida s’havia despullat i s’havia fregat amb la crema i quan reia, eufòrica, davant el mirall, meravellada amb la seva bellesa, s’havia obert la porta i davant seu havia aparegut Nikolai Ivànovitx. Estava agitat i, a les mans, portava la combinació de Margarida Nikolàievna, el seu barret i la cartera. Quan havia vist Nataixa, Nikolai Ivànovitx va quedar esbalaït. Després de dominar-se una mica, tot enrogit, explicà que havia considerat el seu deure recollir la combinació i portar-la personalment.

—El que aquest poca-solta deia! —cridava i reia Nataixa—. El que deia per enganyar-me! Els diners que em va prometre! Deia que Clàudia Petrovna no sabria res. No em diràs que mento, oi? —va cridar Nataixa al porc i aquest només torçava el morro avergonyit.

Entre altres entremaliadures, Nataixa havia fregat la calba de Nikolai Ivànovitx amb crema i ella mateixa havia quedat admirada. El rostre del respectable veí de la planta baixa es va transformar en un morro de porc i als peus i les mans li van sortir peülles. Veient-se al mirall, Nikolai Ivànovitx va fer un crit salvatge i desesperat, però ja era tard. Pocs segons després, plorant d’amargor, cavalcava a fora de Moscou, només el diable sap cap a on.

—Exigeixo que em tornin a la meva aparença normal! —va grunyir el porc amb una veu ronca, una barreja de súplica i exasperació—. No estic disposat a volar cap a qualsevol reunió il·legal! Margarida Nikolàievna, el seu deure és de fer parar la seva minyona!

—Ah, ara em dius minyona? Minyona? —va cridar Nataixa, fent un pessic a l’orella del porc—. Abans era una deessa! Com em deies, tu?

—Venus! —va contestar el porc, compungit, volant sobre un rierol que es retorçava entre pedres i fregant les peülles per les branques d’un avellaner.

—Venus! Venus! —va cridar Nataixa triomfant, posant-se una mà a la cintura i allargant l’altra a la lluna—. Margarida! Majestat! Demaneu que em deixin com a bruixa! Vós podeu fer-ho, en teniu el poder!

I Margarida va contestar:

—Molt bé, ho prometo.

—Mercès! —va exclamar Nataixa i de sobte va començar a cridar amb una veu aguda i angoixada—. Anem! Anem! Més de pressa! Més de pressa! Endavant!

Va agafar amb el talons els flancs del porc, rebaixats per la vertiginosa cursa, i aquest va fer un salt gran que va tallar l’aire i un moment després Nataixa era ja molt endavant, com un punt negre, i va desaparèixer del tot i s’apagà el soroll del seu vol.

Margarida la va seguir lentament sobre una regió deserta i desconeguda, sobre turons coberts de grans pedres rodones i enormes pins, que ja no sobrevolava, sinó que passava entre les seves branques argentades per la lluna.

Margarida sentia la proximitat de l’aigua i comprenia que el seu objectiu era a prop. Els pins se separaven i es va apropar lentament a un precipici. Al fons, entre ombres, corria el riu. La boira penjava dels arbusts del precipici. L’altre marge era pla. Allà, sota un grup solitari d’arbres frondosos, brillava la llum d’una foguera i es movien unes figuretes. Li va semblar que d’allà venia el so d’una música alegre. Més endavant, fins on la vista arribava a la vall argentada, no es veien vestigis de cases ni de gent.

Margarida va baixar al precipici i va trobar-se ràpidament vora l’aigua, que l’atreia després de la seva cavalcada aèria. Abandonant l’escombra, va córrer i es va llançar de cap a l’aigua. El seu cos lleuger s’hi va clavar com una fletxa i l’aigua va pujar quasi fins a la lluna. Era tèbia com en una banyera i, en sortir a la superfície, després del cabussó, Margarida va divertir-se durant molt de temps nedant en la solitud nocturna d’aquell riu.

A prop seu no hi havia ningú, però una mica més endavant, darrera uns arbusts, se sentia el xap-xap de l’aigua i un alè; algú es banyava.

Margarida va córrer cap a la riba. El seu cos cremava després del bany. No se sentia cansada i ballava alegrement sobre l’herba humida.

De sobte va deixar de ballar i va sentir que l’alè s’apropava i dels salzes va sortir un home gras, despullat, amb un copalta de seda negra al clatell. Tenia els peus coberts de fang de tal manera que semblava que el banyista portava botes negres. Jutjant per la seva respiració feixuga i pels singlots que el sacsejaven, estava borratxo, cosa que també confirmava l’olor de conyac que de sobte va sortir del riu.

Quan va veure Margarida, el gras es va quedar mirant-la i després vociferà alegrement:

—Què és això? Que ets tu? Claudina, però ets tu, la vídua alegre! També ets aquí? —i s’apropà per saludar-la.

Margarida féu un pas enrera i va contestar amb dignitat:

—Vés-te’n a fer punyetes! Ni Claudina ni res de mandangues! Ves amb qui parles! —I després d’un moment de silenci, afegí a la seva reguitzada un torrent de paraulades impublicables. Això va tenir en el gras frívol l’efecte d’un gerro d’aigua freda.

—Ai! —va exclamar, baix, estremint-se—. Us demano que em perdoneu, volguda reina Margot! Ha estat una confusió. La culpa és del maleït conyac! —El gras va posar un genoll a terra, es va treure el barret i, fent una reverencia, començà a murmurar, barrejant frases russes i franceses. Deia quelcom de la boda sagnant del seu amic Guessar, a París, del conyac i com li sabia greu l’equívoc.

—A veure si et poses uns pantalons, brètol —va dir Margarida, estovant-se.

Quan va veure que Margarida ja no estava enfadada, el gras va somriure d’alegria i li va contar entusiasmat que s’havia quedat sense pantalons perquè els havia deixat, per falta de memòria, al riu Ienissei, on acabava de banyar-se, però que aniria de seguida a cercar-los, ja que el riu es trobava allà mateix. Després de demanar ajuda i protecció, va començar a recular fins que relliscà i va caure d’esquena a l’aigua. Però àdhuc quan queia va conservar al rostre, vorejat per unes patilles, la mateixa expressió d’entusiasme i devoció.

Aleshores Margarida va xiular amb força i, muntant en l’escombra que acudí al seu costat, va passar a l’altre marge. L’ombra del turó no arribava a la vall i la lluna banyava tota la riba.

De seguida que va trepitjar l’herba humida, la música sota els salzes va sonar més forta i d’una foguera van saltar alegrement unes espurnes. Sota les branques dels salzes, cobertes de borles suaus i delicades, es trobaven dues files de granotes amb enormes morros, inflant-se com si fossin de goma i tocant una marxa animada amb flautes de fusta. Davant dels músics penjaven, d’unes branques de salze, uns trossos de fusta podrida, relluents, il·luminant les notes. Als morros de les granotes es reflectia la resplendor de la foguera.

La marxa era en honor de Margarida. Li havien organitzat una recepció realment solemne. Sirenes transparents van abandonar el seu ball de roda a prop del riu per saludar-la i van esquitxar Margarida amb algues i sobre el marge desert i verdós s’envolaven, lluny, les seves salutacions. Bruixes nues, saltant dels salzes, es van posar en filera i començaren a fer reverències palatines. Un home amb potes de cabra va arribar volant i li va besar la mà. Després va estendre sobre l’herba un teixit de seda, li va preguntar si el bany havia agradat a la reina, i la va invitar a jeure i descansar.

Margarida ho va fer. El de les potes de cabra li va oferir una copa de xampany. Ella se la va beure i el seu cor de seguida es va escalfar. Preguntà què se n’havia fet de Nataixa i va rebre la resposta que Nataixa ja s’havia banyat i havia volat amb el seu porc cap a Moscou, per tal d’anunciar l’arribada de Margarida i ajudar a preparar-li el vestit.

Durant la curta estada de Margarida sota els salzes, hi va ocórrer un altre episodi: es va sentir un xiulet i un cos negre va caure a l’aigua. Pocs segons després apareixia davant Margarida el mateix gras amb patilles que se li havia presentat tan desafortunadament a l’altre marge. Havia tingut temps, segons sembla, d’anar al Ienissei, perquè portava frac, però anava xop de cap a peus. Per segona vegada el conyac li havia fet una mala jugada: quan aterrava va caure precisament a l’aigua. Malgrat aquest trist incident, no havia perdut el seu somriure, i Margarida, rient, li va permetre de besar-li la mà.

Després tot va arribar al final. Les sirenes van acabar llur ball a la llum de la lluna i van esfumar-se. El de potes de cabra va preguntar admirat, com havia arribat. Quan va saber que havia vingut en una escombra, va dir:

—Oh, però per què? És tan incòmode! —En un instant va fer un sospitós telèfon amb dues branquetes i va ordenar que enviessin immediatament un cotxe, que, de fet, va aparèixer de seguida.

Un cotxe negre, descapotable, es va deixar caure a l’illa, però al volant seia un xofer poc normal: una gralla negra, amb un nas llarg, amb una gorra d’hule i unes manyoples. L’illa quedava deserta. Les bruixes s’esfumaven volant al resplendor de la lluna. La foguera s’apagava i els carbons es cobrien de cendra grisa.

El de potes de cabra va ajudar Margarida a entrar al cotxe i ella va asseure’s a l’ample seient de darrera. El cotxe engegà, roncà i s’alçà quasi fins a la lluna. L’illa i el riu van desaparèixer. Margarida volava cap a Moscou.