XIII

Feia més de quinze anys que, damunt l’herbam sec que envaïa la carrera de la casa esbucada del Pedregar, no se n’hi arreplegaven tants. Eren set o vuit, potser nou i tot. S’hauria pogut pensar que hi havia festa, a condició de no veure cares. Les paraules que se sentien eren més aviat poques, i, no n’hi havia cap que fes la sensació de complaure ningú. Potser els més sortidors i més topadissos de la contrada n’haurien coneguts fins a tres: el batlle, no cal dir-ho, i l’amo de S’Almonia, juntament amb el seu missatge. És ben probable que no, que el sergent no l’haurien identificat, si no fos estat per l’uniforme: era càrrec nou, de no feia massa. El jutge, és segur que no: solen tenir poca coneguda. Els dos guàrdies i els altres homes, fa mal dir-ho cert, però és presumible que, tots ells, tampoc.

El qui sempre anava movent-se mitja passa darrere el jutge un moment se li acostà més per entendre millor el que, baix, baix, li deia. Després va anar cap a un dels cotxes, en tragué uns papers i, fent escriptori del capó del vehicle, es va posar a omplir-ne.

Excepte dos d’ells i l’amo de S’Almonia, que anava i venia amb la cara molt seriosa, tots servaven distància del lloc on hi ha l’aljub. Su-ran, no s’hi estava bé.

Al darrer de tot, va ser imprescindible que dos més s’hi apropassin, per aidar a estirar tots els caps del cordam que emergia de dins aquell clot.

Quan el cos fou dalt, un dels qui estiraven va fer un esclator. Algú va posar una mà damunt la seva espatlla, i un tercer l’en va separar, agafant ell la corda.

No semblava possible que només fes cinc dies que era dins aquell clot sec. Devia ser la calor.

L’home que escrivia es va apropar a la civera damunt la qual havien ajaçat el mort. Li va buidar les butxaques: un pur formalisme. En tragué un mocador, unes poques monedes, unes ulleres estranyes només amb un sol vidre i una carta vella.

Quan l’home que havia tengut l’esclator es va acostar a veure-ho, va agafar les ulleres i les va estrènyer amb la mà fins que l’altre vidre es va esmicolar.

L’home que escrivia era meticulós sempre, però sobretot quan feia inventaris. No deixava res. Quan va pegar la ullada a la carta, els ulls li anaren cap a unes paraules subratllades a llapis. No li semblaren massa importants, però ho féu constar: «Vaig fer allò que em calia fer».

Ben aviat, els tràmits foren acabats.

Quan l’amo de S’Almonia ja pujava al cotxe, va ser generosa la veu que sonà ran seu:

—Degué tenir un tomb de cap.