IV

a

Ahir, a mitjan horabaixa, inesperadament es presentà l’oncle Jaume. Venia del front com que venir de festa, amb la seva alegria de sempre pintada a la cara, però amb una ombra de cansament als ulls. No portava armes, i ningú no li hauria endevinat la seva comesa de soldat en guerra, si no hagués estat per les cartutxeres que duia posades a un costat i l’altre. El que sí que es notava era que la guerra de què venia devia haver estat improvisada amb quatre grapades: la cintura el migpartia en dues parts ben diverses de color, i la roba, sobretot a l’olla dels calçons, li badocava sobrera donant-li un aspecte desmanyotat del qual ell se salvava per benefici de la seva gràcia personal, encara jovenívola. De bon de veres, l’oncle Jaume, amb la seva trentena d’anys, semblava més germà meu que de mon pare, i aquesta sensació que jo feia temps que ja sentia i vaig mantenir il·lusionat fins anit passada m’havia fet establir amb ell un lligam tan calent, cordial i esvalotat, que res del món no m’hauria pogut semblar millor i més desitjable, en tots els anys viscuts i els que comptava viure, que les temporades, gairebé freqüents però menys del que jo hauria volgut, que ell passava amb nosaltres, a S’Almonia.

Arribà muntant una vella bicicleta despintada, despenjada qui sap d’on. Assegurada amb un senzill corretjam, a l’esquena hi duia una rara motxilla cilíndrica, com un globus desinflat. A manera de sorollosa salutació, va pegar dues ferestes potades damunt la pedra viva del portal de la casa, com a tirant, vegetalment, tota la llavor que pogués dur enganxada de la guerra. Mentre ho feia, va trabucar amb estrèpit aquella muntura d’on havia davallat amb un inversemblant salt d’autèntic gat mesquer, deixant la màquina a un costat, de qualsevol manera. No es va immutar ni va fer el més petit gest per aixecar-la. Ho vaig fer jo: era una manera de fer-los cas, a ell i a aquell munt de rovell que havia fet possible el seu retorn. Quan em vaig ajupir per redreçar-la, em vaig quedar un instant immòbil, sense tocar-la: la roda de darrera donava voltes i feia sonar el pinyó amb un tonet allargassat i viu. Sentir aquell saluet i veure fer voltes allò em recordà amb tota claredat aquelles rodes de fira a les quals, de nin, m’agradava provar sort, pugnant ara per obtenir una bossa d’avellanes, suara un manadet d’aromàtiques arrels de regalèssia. Amb el meu entusiasme per la seva arribada, era inevitable pensar que el premi obtingut era el millor entre els millors possibles: m’havia «sortit» l’oncle Jaume. Però anava errat.

Mumare, tot d’una de veure’l, donà pas a la urgència de l’expressivitat del gest, que s’anticipà a les paraules, i va fer un viu esclat amb les dues mans a l’altària dels seus pits, mig cridant tots després:

—Marededeueta, o s’ha acabat sa guerra?

L’oncle Jaume va fer una riallota i rebutjant aquella vana suposició esperançada amb un espectacular gest de les dues mans, respongué:

—Tu no mos deixaries acabar de passar gust! Saps que frisau, ses dones! Netejar allò de rojos no és lo mateix que matar ses xinxes amb una bugada bullenta, vatuadell!

Va demanar per mon pare i després pel sen Gil, que encara eren al tros, i, a la fi, posant esment en mi, que ja en frisava, me pegà un parell de tocs per l’esquena amb la mà plana que quasi me feren treure les llenties.

—Capoll! I tu què contes? Com han anat ses coses amb sos teus llibrots?

Hauria preferit que em demanàs per qualsevol altre aspecte de la meva vida, encara que, d’aquell que em tocava, no hi hagués coses de què empegueir-me i sí unes quantes de què estar orgullós, però enmig d’una altra parròquia. Anomenar-me ell els llibres, tan brutot i poc home de lletres com és, era fer referència a allò que, tal volta, era l’única cosa que de veres ens diferenciava. Vaig arrufar les espatlles, com a dient «ni jo mateix no ho sé», posant esment, mentre accentuava l’expressivitat còmplice del gest, que no me’n tengués massa i pogués ofendre de retruc mumare, que, ella part damunt tots, estava mesa que els llibrots, com deia el seu esvalotat cunyat, no em venguessin mal escairats i sí amb molts d’afavoriments.

Ben aviat, de la mà d’ella, comparegueren a damunt la taula el plat amb la sobrassada i el camallot i un pa sencer, embolcallat dins un drap blanc. Vaig sentir un goig suavíssim i fugisser: m’agradava veure que l’oncle Jaume era tan prest deferit i, per altra part, se’m va fer clar una vegada més que aquell detall de treure el por-quim dins un plat i el de tenir sempre el pa tan delicadament guardat era una mica l’índex d’aquella mena de mig senyoriu amb què els amos de S’Almonia eren vists pels nostres indrets i uns amples voltants. Mentre jo pensava per on trempar-li conversa, l’oncle Jaume es va desfermar les sabates i, amb un sacsament viu i sec de cada cama, les envià uns metres més enllà del til·ler. Mumare poalejava aigua dins la cisterna, fent-nos arribar un renou fresc i reconfortant. Ben aviat, deixà damunt la taula un pitxell de vidre que degotava pels lloms com una benedicció. L’oncle Jaume es dugué a la boca una gran crosta de pa, va espipellar amb els dits, amb confiançuda grolleria, un poc de sobrassada, i, amb la paraula entorpida per la bocinada, va dir:

—Duc tot es cos ple de paparres, i de pols no en parlem. Lo que més me convé, ara, és donar-me una bona rabejada d’aigo.

Em va fer anar amb ell a darrere les cases. Entre tots dos, un darrere l’altre vàrem arrenglerar, damunt el pedrís, fins a tres poals plens d’aigua i una regadora. Mu-mare va quedar feinejant per dins la casa, i ell i jo restàrem a fora, totsols. Tancàrem la porta perquè jo ho vaig dir: a ell, ben poc li importava mostrar-se com fos davant qualsevol. Em vaig posar dret damunt el pedrís i el vaig veure com s’anava despullant. Prest es quedà a pèl: mai no hauria esperat d’ell una tan alta demostració de confiança. Me vengueren ganes de posar-m’hi també jo, sense tenir-ne més necessitat que la de demostrar-li correspondència i la meva alegria. Mentre li vessava l’aigua a damunt el cap, fent ell les més trulloses esgarrifances quan la fredor el corgelava, jo li veia el cos, aquell cos de soldat madur, encara esvelt, amb una espessor de pèl negre que li partia a l’arrel mateixa del coll, s’eixamplava i espessia més per la poderosa pitera, i ja no es deturava fins a l’engonal, des d’on encara es migpartia prosseguint fins als peus. L’enveja que em va fer la contemplació furtiva d’aquell cos em féu comprendre que jo encara no era tan home com m’havia semblat. Vaig pensar que a algun cànon de masculinitat devia estar contrastat aquell cos, i que jo no seria prou home, home com cal ser-ho, fins que no tengués els mateixos atributs de l’oncle Jaume. I em vaig gravar de memòria les mesures de tot: del braó, del coll, del pont de pitera, sobretot del sexe…

Eixut ell i jo mullat, entràrem a dins la casa. Mentre menjava, amb una escandalosa fruïció que cap esment no posava a dissimular, ens contà, a mumare i a mi, que n’estava fins als dallons de la desorganització total que hi havia al front, que allò era talment una casa de putes —així ho digué, i mumare no va pipellejar, malgrat haver sonat una paraula tan poc freqüent a ca nostra—, i que, tan cansat n’estava, que s’havia donat un permís a si mateix fins l’endemà. Va afegir que pel jornal que li donaven no li podien estirar gens les regnes i que ell, que se’n fotia de tot, el que de veres necessitava era la dutxa que jo li acabava d’organitzar i aquella berenada que s’empassolava, coses, totes dues, amb les quals tan recuperat se sentia que si algú, a la tornada, li demanava comptes, ben bo de fer li seria deixar demostrat que havia anat a fer tropa, ja que, del front, n’havia fuit un sol home i, almenys, valia per dos el que hi havia tomat.

Mumare li demanà els rojos com eren, en el mateix to que hauria emprat per demanar a algun vell que hagués estat a la guerra de Cuba si havia vist cocodrils. Ell, contestant el «com» just si fos un «qui» o un «què», respongué que eren una mala catefa de gent arreplegada on hi havia forasters de parlar foraster, un grapat ben nombrós de catalans, qualque maonès i més de dos paisans malnats que o bé ja havien desembarcat amb els altres, o s’hi havien passat creient que en farien guany amb la bescanviada. Va contar, com exemple dels nervis que hi ha havent-hi esparsos i de les desgràcies que d’ells en poden esdevenir, que, un margalidà de qui tenien sospites que es volia passar, fos perquè feia cara de roig —no arribà a dir com la feien— o fos perquè algú li havia posat mal dins l’orella del tinent, reberen l’ordre de vigilar-lo sense perdre’l de vista. A la matinada d’ahir mateix, va continuar contant, just a sortida de sol, un de la guàrdia el va destriar, vint passes enfora, mentre s’ajupia darrere una mata, en clara actitud d’amagar-se. Amb allò de no arribar mai a trempar la son com el cos necessita i portar tots l’encarnadura de l’ànim tan tibant i sensible, va ser prou que el vigilant, signant-lo amb el canó del fusell, que portava com l’apuntador d’un mestre d’escola, cridàs «Es margalidà fuig!», per fer que una dotzena d’homes, de tan brutal manera deixondits, tenint més a mà el fusell que la claredat d’idees, fessin cantar les armes contra aquell buit que es mig veia moure dins la mata. Tot va passar en uns segons. Hi va haver un silenci llarg. Uns cans propers intensificaren els lladrucs, excitats per les explosions. Va passar l’olor de la pólvora. Finalment, l’anaren a veure. Estava desfet, com si li hagués esclatat un barrobí dins el ventre. Els nervis, digué l’oncle Jaume, havien estat els nervis. Era un accident. Resaren un parenostre. Abans de donar terra a aquell cos destrossat, hagueren de pujar-li els calçons, tapant-li les vergonyes. El pobre margalidà era mort mentre estava atenent les necessitats del seu cos a darrere una mata llentrisquera.

He sentit parlar de cases que s’esbuquen senceres en un breu instant, sense que arribi a intervenir, per evitar el desastre, cap mena de principi natural de les consonàncies i les proporcions: allò que amb tan lenta i amorosa cura s’havia anat construint a força de dies i perseverances roman enderrocat en un instant més breu que no cal per a contar-ho. Cosa semblant va succeir amb mumare. Deixaria que, de viu en viu, em capolassin un braç en canvi de no haver-hi estat. Aquella horrible història que l’oncle Jaume acabava de contar em va deixar espaordit. Aquella dona que ran d’ell estava, aquella dona que tota la vida havia estat la meva mare, en tot el temps que ho va ser, hauria perdut la color, corgelada per l’espant davant aquell fet gratuït. No sé si en va ser culpable ella, o aquell aire emmetzinat que de dies ja feia estralls per dins el poble: succeí que aquella dona, que mantenia intacta la mateixa cara de quan era l’altra, va tenir més avinents les rialles per allò que estava fent el pobre soldat, que el sentiment d’horror per aquella mort. Potser no va durar un segon. Però succeí: li escapà una seca rialla convulsa que ella mateixa es va ofegar tot d’una, duent-se la mà a la boca. Qui sap si, dins ella, per un brevíssim moment, l’espant i el divertiment havien lluitat entre ells dos per condicionar primer l’expressió d’aquella cara. Sé molt bé que una fracció de temps infinitesimal hauria estat prou per a capgirar aquell ordre, i res no hauria passat. Però mancà aquell instant, mentre a mi em sobrava per a comprendre que aquella dona perfecta em feia sentir repugnància. Vaig aclucar els ulls, volent intensament poder fer recular el temps just aquells segons decisius, com qui rebobina només dos pams de pel·lícula cinematogràfica. Però era tard. En tot el món que jo respirava tan sols hi surava una veritat: quelcom d’essencial s’havia trencat entre ella i jo. Irremeiablement. Vaig fer un esforç, emergint de l’horror, per arribar a temps de calafatejar els crulls d’aquella barca que s’afonava. Just en vaig tenir per a comprovar que ja no me compareixia per enlloc l’amor d’abans, que havia perdut l’encís i aquella mena d’astorament que me la feien veure com a espurnejant. Li vaig mirar aquells ulls clars, color de paper de plata. Li vaig mirar aquelles mans ordenadores, encara delicades. Vaig fer un esforç per veure-la als seus prodigiosos vint anys. Tot debades. Ho jur: vaig fer el major esforç de la meva vida. Però era tard: el que havia passat ja era un succeït. De sobte, mirar mumare va ser com mirar un gran cetaci, d’una rara espècie, que la mar de la guerra acabava de treure just arran meu, en aquell instant. Sense dir res, vaig sortir de ca nostra i vaig emprendre el camí cap a les cases velles.

Havien arribat a ser, sense clarament proposar-m’ho, el meu refugi. Cada dia més, jo sovintejava anar-hi: sempre trobava un recer que m’agombolava, com just fet per a mi, dins aquelles velles parets que ja ningú no estimava. Aquella casa, tancada durant tants d’anys, servava encara el rastre dels que l’habitaren, temps enllà, d’aquella gent que havia viscut sense saber que serien padrins meus, tal volta rebesavis, dels quals jo, amb la mateixa ignorància, només sabia ben clar que havien existit i que fatalment anaven cap a fer que jo fos possible, que un dia hagués de néixer, sense demanar-li vot, aquest ésser humà que per primera vegada ha deixat de veure la vida com una cosa clara. Hi vaig entrar amb el cap, el cor i el fàstic tot plens d’una substància que fins una hora abans m’havia fet goig de portar dins meu, estalviada, com més millor: la diferència era que havia començat a fer-me agrura i que allò que m’havia estat llecor ara em malnodria. Necessitava veure de bell nou mumare amb aquells ulls meus d’abans que mai no li havien destriat ni grop ni tara. Ja no es tractava de salvar-la a ella, sinó de salvar-me jo. A dins meu, ella romania estesa com una senallada de tests. Necessitava fer el gran esforç i reconstruir-la. Alguna vegada, confegint bocins amb tossudesa infinita, vaig reeixir a reconstruir una imatge que em feia goig i em deixava restaurada l’esperança, però just un instant: ben prest m’adonava que el resultat d’aquella pugna meva era una criatura meravellosa, però distinta de mumare. Succeïa que aquella clarividència que havia estat l’atribut i la garantia del meu lliurament durant tants d’anys ara em semblava l’espinada del meu desencant.

Després de sopar, amb el desencís que m’engrunava el cor i em feia anar rúfol, me’n vaig anar al llit. Me vaig ficar entre els llençols amb el desig que em purificassin, talment un malalt de dolors reumàtiques que entra dins la piscina d’aigües termals. El temps era la meva esperança. Potser demà, me deia, potser ho veuré diferent, demà. Malgrat que, a les vetllades, l’aire ja refrescàs, vaig deixar una estona la finestra oberta. Pel rectangle que la lluna definia amb els majors detalls, la nit d’agost, encara una mica ardent, m’entrava una espessa càrrega sonora de grills, d’esquelles, de lladrucs llunyans, tota aquella coneguda i estimada veu de la nit camperola, que adesiara empestaven els tirs que, des de l’horitzó, ens recordaven que la guerra continuava, mantenint oberta la possibilitat d’altres crims. Aquells esclats rebotien d’una paret a l’altra, dins la meva cambra. El so devia ser el mateix de les nits d’abans, però repercutien dins mi d’una manera que, després de la història que havia sentit, no admetia altre matís que el de la tragèdia. Quan aconseguia postergar la imatge de mumare a l’esperança d’un demà més espirejat, me compareixia, inapel·lablement, la d’aquell home esbucat, que jo veia amb el cos desbajocat per l’allau de violència que s’havia acarnissat damunt dos pams de la seva esquena jove, que ell havia ajupit perquè era la d’un home i volia que ho semblàs. Pensava en aquella carn, que era irrepetible per a algú que, des de la distància, l’estimava part damunt les altres conegudes. Pensava en aquella carn que es mantenia intacta dins la fervor i l’esperança d’algú que mai no sabré qui és, algú que l’havia escollida entre totes les del món arreu perquè davant ella, precisament per mor d’ella, hom romania amb l’esperit enravenat, i qui sap si també amb el cos. Pensava en aquella carn definitivament esguerrada perquè la d’uns altres homes, als quals s’havia fet creure que tenien la potestat de jutjar i, tot seguit, decidir, havia quedat amarada de ressentiment perquè algú pensà que dedins hi creixien pensaments de distint pelatge dels que calia tenir i que just per això es convertia en reu de destrucció. Jo la sentia espellifar dins la meva cambra, amb un esberlament apagat i calent que me feia retòrcer d’esgarrifança dins el llit suat. Quasi vaig cridar.

No me donà temps: me tragué del malson un grapat de veus que m’arribava de fora, apropant-se per damunt la carrera. Se’m definí, primer, la de mon pare. Tot seguit, nuades pel diàleg, les de mumare i l’oncle Jaume. Sonà un renou de cadires, com de ser ajaçades damunt el trespol. Les veus, el renou, sonaven exactament a baix de la meva finestra. S’organitzà vetllada, atrets potser els tres tertuliants a aquell lloc per la sensació de fresca que escampen, junts, el til·ler i el coll d’aljub. No tenien els meus pares costum de vetllar, i molt menys a defora: la nit agostenca i el visitant havien propiciat aquell acte familiar desacostumat, quasi festiu. Perquè més ho semblàs, mumare va treure un saquet d’ametlles i un plat de figues ensucrades. Com una veu més de la rotllada, va començar a sonar, rítmica, la maça de fusta i tot seguit el renou de la clovella que es trenca i cau badocada a cada banda del piló. Jo ho contemplava, furtiu, des de la finestra, mig retirat endins perquè ells no se n’adonassin. Vaig fitorar l’ull damunt la meva mare: ni un gest, ni un rastre del que havia passat. Me vaig dir que per ventura era just que així fos, i que de veritat res no havia passat. El temps ho diria. Però no calia esperar: el temps ho deia ja. La vaig veure menjant figues ensucrades: era un gest casolà i senzill, probablement mancat de significats, però, en aquelles circumstàncies, me semblà groller i mal de suportar. Era l’oncle Jaume qui portava les noves, i ben prest fou ell qui va agafar el fil.

Va tornar dir que el front és com una casa de putes, on tot s’improvisa i quasi ningú no sap per on prendre ni quina cosa fer, i que l’avantatge per la nostra part —vaig pensar: la seva— és que encara menys ho saben els desembarcats, que feien passes de cec dins un terreny que només coneixen de referències. I en una guerra d’aquestes, deia l’oncle Jaume, saber on trobar una paret, conèixer on hi ha una pica d’aigua, és sovint com jugar a les cartes amb tres asos dins la mà i, al damunt, saber que encara no ha sortit el quart. Un cap de paret o un clot de figuera eren avinenteses que podien resoldre més coses que un fusell en la mà, segons les circumstàncies. Parlant, parlant, va venir a dir que històries com la del margalidà no eren tan rares i que més d’una en sabia de qui, fent un plantejament personal de la guerra, havia resolt en un instant problemes ben enconillats. Parlà de les milicianes, més bagasses que una cussa de quarter, tan trempades per a fer la feina d’esquena que, rera una paret qualsevol, fan córrer un home en més breu temps que ell no tarda a despullar-se de la granota.

Una estona després, engallant la veu, va contar que, uns dies abans, a mitjan matí, a ell i a un company, algú els encarregà la vigilància d’un paratge, un pendís d’ametllers. El lloc es dominava perfectament des de dalt un pujol. Hi pujaren. Les terres de sembradís deixaven de ser-ho a mitjan pujada, i el cuculló restava verge, ple de rocam i garriga baixa. Entre ell i l’altre, que també era pagès, ben prest agombolaren, amb pedres i un poc de bran-cam, un magnífic lloc d’observació de doble vessant. Tan protegit estava, que ningú no hauria pogut endevinar la seva existència, si no era des d’un punt de mira més alt, que no existia. S’hi varen ajaçar. L’hora era migdienca i feia una calor feresta. La llum era tan viva que just els deixava tenir un ull obert, amatent a tot quant passàs entorn d’ells. No els arribava un alè d’aire, encaixats com estaven dins aquell clos de pedres. El sol feia la seva, caient vertical damunt ells com un degotis d’oli bullent. Ben aviat, dins les cantimplores no quedava ni memòria d’aigua. El paratge, a l’entorn, estava tranquil. Part damunt el seu cap, un xoric rondejava, atalaiant, potser, algun conill tendre o una pollada de perdius joves. El company, per entretenir-se, el seguia amb el punt de mira del fusell, com si li volgués clavar una bala. L’oncle Jaume es va assegurar que no ho fes, abaixant-li l’arma. Ben aviat, la set començà a fer-se feixuga. La boca se’ls posà com si la duguessin plena de cotó. El sol, mentrestant, pareixia immobilitzat, feridor, dins la vertical. Devers les tres, l’altre agafà les dues cantimplores. Se les va fermar a l’esquena perquè no sonassin contra les roques, i va partir, arrossegant-se com una serp. Mentre s’anava allunyant turó avall, l’oncle Jaume el veia, adesiara, quan travessava una clapa calba o s’esmunyia d’una mata cap a una altra. Tot sol allà dalt, amb dos fusells a l’abast i aquell aguait tan segur, se sentia, va dir, amb més ous que un cavall francès. Mentre esperava que el company tornàs amb aigua, i qui sap si també amb alguna notícia, per entretenir-se imaginava que estava caçant a l’abeurada. Prou imaginació era necessària: ni el barracull propi estava cobert, ni la brillantor de l’aigua embassada, s’albirava per enlloc. Però els estols de caderneres li passaven sovint per damunt el cap, i un polset de fantasia hi posava la resta. Arribà a tibar filats cada dos minuts, i les caderneres, els verderols i qualque passerell, que ell matava amb una seca premuda amb el dit gros a damunt el cap, s’anaven amuntegant ran seu com mai no ho havia vist.

De sobte, una cosa es mogué: els seus ulls fitadors de milana es clavaren, cercadors, dins la mitja llunyania del pendís d’ametllers. El seu cor trobà lloc per encaixar un batec més, entre cada dos. Va tenir per un instant la sensació de no haver-hi vist tan bé mai. Tot era clar: es movia un home. Anava d’una soca a l’altra, mig tapant-s’hi. Però no, no era un home. Eren dos, eren tres. La respiració, pel nas, li tornà xiuladora. S’arrapà en terra tot quant pogué, sense sacrificar ni la visibilitat ni la necessària llibertat de moviments. De tots tres, just un es mig protegia amb els arbres, sense massa convicció, així mateix. Els altres dos, guanyats per la confiança que donava aquell silenci espès, caminaven a lloure, gairebé sense una direcció ben precisa. La que seguien no era la de pujar cap al lloc des d’on ell els observava sense perdre ull, però marcava una diagonal que a cada instant els hi apropava més. L’oncle Jaume es girà cap a on havia partit el seu company, tot tement el seu retorn, llavors inoportú. Hi havia sort: ni rastre d’ell. Observà aquells tres homes, vestits tots ells amb granotes de milicià. Un dels tres, baix baix, xiuletejava. Els va sentir conversar, enfosquida la veu. La trajectòria que portaven els apropava a una resta de paret mig esbucada, feta una mena de claper allargassat. Per un instant, els va amagar mig cos, però tot seguit emergiren, sobrepassant la pedruscada. L’oncle Jaume va enfilar cap a ells el fusell, que quasi cremava. El recolzà bé damunt el parapet, assegurant el tir. Va acanonar el que avançava per la part de prop. Comptà fins a deu. Tenia l’ull obert exactament a l’altre cap de la recta que, partint de la pitera d’aquell home, passava pel punt de mira de l’arma. Decidí comptar encara fins a cinc més. I va pitjar el gallet. Hi va haver un escàndol de caderneres per tot el puig, mentre el milicià queia sec. Els altres dos, sense saber d’on partia el foc, tengueren un instant de titubeig i es tiraren de cap rere la paret. L’oncle Jaume apuntà amb parsimònia a la cresta d’aquell pedreny. Els tenia engabiats: just calia esperar. No calgué fer-ho gaire. Sobresortint del caire, es veié moure una forma. Va ser talment com quan surt la lluna damunt la mar: primer un aguait imprecís, ben aviat un mig perfil, tot seguit ja una forma emergint i engrandint-se. Aquell home s’ho jugava tot per una mirada entom. Ho feia cèntim a cèntim. A la punta del canó del fusell, se’l veié créixer, molt a poc a poc. L’oncle Jaume esperà. Va ser com donar confiança a un peix, amollant-li corda. De tant en tant, el milicià rebutjava l’esca i se submergia de bell nou amb un gest rapidíssim, com si hagués albirat una bala en camí. Aquell engabiament li degué picar els nervis, i mossegà l’ham. El cap li sortí un pam per damunt la paret. Se’l veié mirar a la dreta, després a l’esquerra. Tot seguit començà el gest d’alçar la vista cap a dalt el pujol. No acabà aquell gest. L’oncle Jaume va pitjar el gallet per segona vegada i aquell home va pegar una revinclada d’un metre enlaire abans de caure com un sac. Ni temps de gemegar. Només en restava un. A darrere seu, l’oncle Jaume va sentir un frec. Era el seu company. S’arrossegava de panxa procurant evitar les gatoses. S’arrapà dins la trinxera i va agafar el fusell. Sense cap paraula, l’oncle Jaume li signà el lloc exacte, a l’altre vessant del pujol, on era el darrer milicià. Es posaren d’acord per anar a cerclar-lo, un per la part dreta, l’altre per l’esquerrana. El tenien acorralat: sols no calia arrossegar-se, bastava avançar ajupits. Quan l’angle fou prou obert, aparegué a la vista aquell home. Estava de grapes, recolzat amb les mans en terra. Degué cruixir alguna herba seca, i es girà terroritzat. Ni sols agafà el fusell: amb la instantània diligència que dóna la por, arrancà a córrer, a camp obert, per l’ametllerar. Li mancaren cames o li mancà temps. Al primer tir, s’esbucà com una torre de pedres, però encara va trobar forces per a córrer un tros més. El segon i el tercer no portaven bromes, i, esmorrat en terra, aquell cos va restar tranquil. Ningú no diria que hagués sentit pànic.

La veu de l’oncle Jaume va callar un instant. Jo m’hauria volgut morir. Cent anys de vida per comprovar que aquella cambra no era la meva i que les veus que sentia no eren les veus que sentia. Me n’havia retirat, i me vaig tomar acostar a la finestra. Restava una possibilitat: d’alguna manera, salvar mumare. D’alguna manera, fer-la aliena a aquell horrible espectacle. Havia d’aconseguir que ella no hagués escoltat tot allò que a mi m’havia deixat amb les cames tremolant. Vaig penjar-me de mig cos a fora, i els vaig veure a tots tres amb tota claredat, definits per la lluna. Hauria volgut just comptar-ne dos, però eren tres, i ella n’era una. Me la vaig mirar: menjava figues seques i, amb un cop sec de maça, anava trencant ametlles, que després repartia. Acostumat com jo estava a la fosca de la meva cambra, els vaig veure amb una precisió insultant: mumare era mumare, mon pare era mon pare. I aquell home que parlava, aquella bístia que tan pocs dies abans havia oficiat el sagrament de matar amb el senzill esforç de percudir amb un dit, era el mateix que havia estat l’enveja de la meva vida, l’heroi intocable de la meva infantesa.

b

(La mare)

S’havia sentit dir tant, que desembarcarien, que quan va ser cert, arribant la nova de ja haver-ho fet, quasi ens semblà natural i cosa d’estar-hi ja un xic acostumats. Tant el meu home com jo ho endevinàrem, de bon mati, perquè tot aquell batibull de trons que se sentia per la part de la mar no feia gens d’olor de festa, i ens ben ensumàvem el que, devers migdia, ja ens digueren per cosa ben certa.

Però no fou tot d’una que me va agafar això de no tenir aturall onsevulla em trobi. El primer i el segon dia, no sé, degué ser això de la novetat i de no tenir experiència de situacions semblants, però la cosa certa és que jo, amb un poc de blaiura, m’ho mirava com si fos una brega de veïns, talment un perill que se sap existent però tancat dins parets, i sentir tants de trons no és que m’agradàs ni em fes companyia, val a dir-ho com és, però tampoc no em feia anar amb aquesta angúnia que ara mateix maneig ni amb aquest trontollament que per dues vegades m’ha fet vessar la llet. I no és que jo no haja estat sempre prou asserenada ni dona tenguda com de mala traça, però això de tenir, com qui diu, la guerra als peus del llit, i sentir-li el remuc nit i dia, m’ha fet el mateix efecte que me feria sentir xiular una serp a dins les cases i no haver-hi manera d’afinar-la.

Els de S’Almonieta Pobra fa dos dies que han fuit, i els de Sa Pleta d’En Monjo, m’han dit, també. Jo no sé què dir, ni quina cosa fer. No sé fins a on és bo que ens quedem a veure què passa, però el que si sé és que no sabem cap a on anar i que, per a nosaltres, deixar S’Almonia abandonada seria com deixar un infant dins un carro de gitanos. Ben mirat, estam a ca nostra, i el perill que aquí tenim el podem topar onsevulla anem, arribat des d’un altre caire. Pel que pugui passar, jo ho tenc tot preparat: la roba més bona la tenc tota embolicada, a punt de pegar-li grapada cap al cabriol, i, quant a les joies, no crec que ningú les cerqui a dins la vaquera, on les he enterrades dins una olla de test. Pobres animals, si ens n’hem d’anar. Crec que la millor cosa que podem fer, si arriba el cas, és deixar les vaques, el bou i les dues mules a lloure dins la pleta de marina, o, si no hi havia temps, senzillament amollar-los i que s’enginyin com puguin: qualsevol cosa abans de fer-los morir de fam, fermats a una baula. Les gallines no me preocupen i molt menys els coloms.

Tu sí que em preocupes, fill. Hauria volgut que venguessis sense cap llibre, perquè pas pena que un dia no et faci un tomb la sang o et pegui cosa al cervell, tant d’estudiar. D’altres n’hi ha hagut. Però així com van les coses, per ventura és millor que els hagis duits, perquè almenys et serveixen de distracció i no vas capbussat, com vaig jo mateixa, dins aquesta atmosfera enverinada que la guerra ha escampat pertot arreu. Sura, tu que pots. Gràcies a Déu, tu just mig t’adones de tot quant passa, pobre infantet meu. Si hi ha uns comportaments a respectar en temps de pau, d’altres ben diferents n’hi ha per quan hi ha guerra i ara tothom camina com capgirat, atent a salvar la pell i ben alerta a no nedar contra corrent si no se’n vol anar de cap dins l’engolidor. Fins ara, i no és per dir-ho ni fer-me’n gràcies, nosaltres hem procurat fer les coses de forma i manera que no ens hàgem d’empegueir de cap, quan arribi la pau, però ja se sap, fill meu, que una cosa són els comptes que un fa i una altra que la gent te fa tomar dolent, si et cerquen les puces.

Me preocupes, fill meu. Te vas fent un home. Aquest any, tirant per baix, has crescut quatre dits i ja ets tan alt com ton pare, i mira ell com és. Veig que t’han fuit bastant els grans de la cara, i t’han comparegut més les altres coses, ho not perquè enguany m’embrutes molt més que l’any passat els calçotets. Jo sé que tot això te passa perquè et fas home, però, si et passa amb voluntat, procura no dur les mans tan a lloure, que això te pot fer mal, a la teva edat, i, sobretot, és un dels pecats pitjors. Pel que pugui ser, quan hi hagi lleures te duré fins al poble perquè et confessis.

c

Adesiara, a una boca de qualsevol camí, l’acompanyament hi trobava carros que feien l’espera.

Hi havia una callada manera de saludar, llevant-se el capell. Les dones ho feien just amb una mirada, que valia un gest.

Passava el carro primer, on anava el taüt, i després el cabriol on anaven els pares.

Després de passar el darrer, s’incorporaven al seguiment. Des de tan enrere, bastava un petit revolt per a perdre de vista el capdavanter, on anava capbaix un home molt vell amb les ombres caigudes.