IX

a

Tant la meva experiència personal, malgrat ser poca, com el reclam fiter dels meus convenciments, que són bastants, fan que també jo me digui: «Si plor perquè be perdut la lluna de vista, les llàgrimes no me deixaran veure els estels». En part, va ser la rabiosa, rebeca, desesperada aplicació d’aquesta llenca del meu evangeli personal el que em va permetre contenir les llàgrimes. Però, sobretot, el fet d’haver arribat, dins el dolor, molt més lluny del punt on es congria el plor. Quan vaig acabar la lectura d’aquella carta, vaig veure tan clar que de sobte me trobava davant unes dimensions tan desacostumades de la decepció, del fàstic, de la voluntat instantània de no existir, que vaig retrucar per defora d’una manera que a qualsevol hauria semblat d’una serenitat exemplar. I en gran part per dedins, perquè, acostumat que estava, sobretot des de feia poc, a mantenir amb el dolor les rodades de clau ferestes de quan hom es considera a nivell de desgràcia, però no cap altra de més compromesa que aquestes, em vaig trobar que el codi de desxiframents del meu esperit m’era inservible del tot perquè jo anava desbordat, i tots els meus estris d’afinació no eren més que ferralla. Així les coses, no me mancà claredat d’idees per a comprendre que definitivament havia perdut mumare. Ho vaig veure tan clar des del primer instant, que no me quedà opció ni per a la ràbia, ni per a la desesperació. El mal era tan vell, feia tants d’anys que havia succeït allò que just llavors havia sabut, que el sentit destructiu que comportava, en lloc d’engrunar-me el futur, es va posar a enderrocar de cap enrere, i al cap de pocs instants, dins meu, ja no hi restaven indicis, d’aquella meravella que havia viscut, de la qual només em restava saber amb qui, però no ja com. Cent, mil vegades m’hauria estimat més saber que, més que aquella fredor de cor que m’esfereeix, era el seu cos sencer el que havia apropat el meu cosí. Amb el meu vell afany i el meu costum de tirar ratlla sota les situacions i afinar-ne resultats, vaig ensopegar una primera conseqüència que no me deixa dormir: l’amor no comporta aclariments. Com, si no era així, jo, quan ja tenia la mateixa encarnadura d’ara, havia pogut estimar, dic estimar, amb tota la fluïdesa d’afinació que estimar suposa, tant mumare com l’oncle Jaume, quan ja tenien ells la complexió que ara em fa fàstic? I si l’amor no comporta aclariments, per a què em serveix, quina seguretat me dóna el fet d’encara estimar mon pare? Vet aquí que aquella carta havia incorporat un manament bàsic al meu evangeli: la condició és comprendre, la condició és no estimar. Aclarir, aclarir, vet aquí la qüestió. És un punt de mira nou, és tota una nova vocació de ser i d’encarar-me amb els fets.

Des d’aquesta, vaig comprendre el que encara ara pens: que de tota la catefa d’animals humans que d’alguna manera he volgut posseir, ara mateix just me’n resten dos, a més de mon pare, que pugui considerar dignificats per l’aclariment. De tots dos, un és mort i l’altre desconegut. Cap d’ells no estim, cap d’ells no cal estimar. Part damunt tot necessit continuar comprenent-vos, a tu, Andreu cosí, i a tu, pàl·lid amic de qui no sé ni el nom, necessit seguir comprenent-vos per no perdre la darrera seguretat que em resta. Ara mateix, vosaltres dos estintolau la meva vida, el rotam que encara me’n resta. A tu, Andreu, ara que has aconseguit fer-me sentir enveja, te sent cosí i em sent Milà com mai. I a tu, al·lot esblanqueït, des d’ara te vull veure mort per la distància: així no et perdré mai. Quan menys ho esperava, el meu cosí ha fet que te comprengui: ara ja sé que ploraves exactament per les mateixes raons que a mi, ahir, al pujol, no me deixaren plorar. Ara ja sé que tal volta tu i jo i el cosí Andreu som, entre tots, una sola persona. Aquests dies pensava que m’agradaria tornar-te veure prest pel cafetet. No et comprenia. No hi vagis més. Ara és més bell, ara et comprenc.

Padrina: mai no pensava en vós, però ara vos enyor. He d’aprendre de vós a no fer res, a no dir res, però acusar tothom amb la mirada. A vós vos puc estimar.

Me duc un caire de la mà a la boca, i estrenc les dents. Compareix el dolor. Resulta que som el mateix que quan sentia parlar de bondat, sentia anomenar sa mare, el mateix que quan es parlava de perversitat sentia rebotir dins ell el nom i el llinatge del seu cosí.

L’he mirada moltes vegades en la vida, però mai no l’havia vista tant. I resulta que l’antic vici del meu ànim potser conserva restes de les velles tendències, i encara, sense gaire força, revincla adesiara cap a on solia. I succeeix que, un instant qualsevol, la veig fent la distreta cerimònia de rodar una clau o passar un drap pel respatller d’una cadira, amb una actitud tan enganyosa, que, apropant-me el record, sense demanar-l’hi imatges de la que havia estat, no puc evitar que, d’algun punt de la seva figura, malgrat la visió nova que d’ella tenc, m’arribin incitacions que fan emergir del meu fons unes fluències que, amb tota raó, es podrien identificar com a restes del meu antic amor. I jo, que sé prou fins a on aquell balder rebordoniment de la meva tendència me traeix, pos mà tot d’una als aclariments, perquè cal tenir en compte la nissaga vertadera d’aquella pujada afectuosa, que no és altra que la mateixa que fa un tros vell de fusta d’un vaixell afonat que, si de sobte puja de bell nou a surar, és perquè la podridura finalment l’ha alliberat. Quan això em succeeix, comprenc, per la manca d’alegria que la falsa aparença em dóna, que l’amor o és de primera fruitada o no és més que corquim. I no essent més que corquim ha fet esdevenir inútil l’intent de tornar pensar, com dies passats pensava, que donaria els ulls per tornar les coses a l’engany d’abans, preferint-lo llavors a la nova claredat ofegant sobrevinguda que, malgrat ser-ho, just m’obria possibilitats de destriar més fosca entorn meu.

Enmig de tot, havia descobert el plaer de viure a contrapèl. Una afinació particular del meu ànim me permetia tenir i mantenir unes actituds viciades de forma tan primmirada que, sense alçar temporalades dins la parròquia, en resultàs trencat l’ordre antic dels costums casolans, sobretot d’aquells que venien clarament del caire de muntaré. Amb l’expressivitat elemental, però ferotge i arravatada, que als darrers temps tenia la meva padrina, cada instant anava dient, sense paraules, alliberant una necessitat que no em volia constrènyer, que jo no era el mateix ni el seria mai més, i utilitzava per a aquells missatges meus les coses més petites, duent les situacions fins al límit que la prudència m’assenyalava, de forma que el meu tranc em permetia d’acusar mentre em reservava totes les seguretats de no poder ser acusat.

Malgrat haver sentit quan em cridaven, ben a posta em vaig acostar tard a taula. Mon pare i el sen Gil ja mig acabaven de dinar, però mumare, amb un gest delicat que em va fer ràbia, havia anat quedant endarrerida, com per dissimular en part el meu retard. Jo, per fer evident que no l’hi agraïa, me vaig empassar els dos plats amb quatre grapades, però deixant-ne part de tots dos per també fer-hi que no m’havien produït cap mena de fruïció. Acabant de dinar jo encara abans d’ella, vaig voler deixar expressat que, entre ella i jo, no s’establia aquell paral·lelisme que era talment un ritme, que, a la manera silent, dins temps passats i ja ben morts, ens feia anar plegats, ens feia estar d’acord.

El sen Gil, que havia arribat del poble quan ja migdiava, una estona abans de posar peu davall taula, havent perdut ja una part d’aquell emmurriament que el feia anar somnàmbul i fuit, contava les més fresques, historiava, amb el seu estil balbuç, però expressiu, les darreres notícies que havia arreplegat per la vila. No digué cap paraula que no anàs armada de violència, no va relatar cap fet que, per acabar de fer-me paor, no anàs lligat a noms propis i a malnoms populars.

Jo, que ja n’anava malalt i no volia sentir més salvatjades, me vaig girar a mon pare. Anava menjant raïms, engolint els grans per aixinglons, de tres en tres. De tant en tant, capejava, comentant d’aquella forma el que el sen Gil acabava de contar. Tota la sexa expressivitat estava aplicada a la fruïció d’empassar-se aquella fruita, i ningú no hauria endevinat si aquelles capades eren de rebuig o d’assentiment. Era l’espòs de mumare, i me féu pena. Així mateix, me vaig demanar fins a quin punt la coneixia, fins a quin punt li havia interessat, d’ella, quelcom més que assistència, una companyia i la servitud del llit.

De sobte, el sen Gil, com qui no diu res, tot i essent que era tant, posant-hi, així mateix, quan ja acabava el relat, una mica d’èmfasi que me sonà estranya en la boca d’un home que, només uns jorns abans, havia anat tan esmús, va deixar caure dins la conversa que, pel cafè on havia entrat, hi havia sentit córrer, com a gran notícia, que En Tomàs, el nostre veí, aquell home llosc que per caprici pur ens havia tancat el camí de la pleta, s’havia passat als rojos. A mi me va sonar com si hagués esclatat un sifó a damunt la taula on dinàvem. Els meus pares en feren alguns espants, però no massa, i vaig quedar amb el dubte si el sen Gil ja els n’havia assabentat, abans d’arribar jo a taula. Jo, que per reacció instantània vaig comprendre fins a quin punt aquell fet podia afavorir mon pare, vaig alçar els ulls cap a ell, i ell encreuà els seus amb els meus, però tot d’una els engegà cap a enlloc. Aquella desviada seva va tenir cl mateix sentit que una tancada de llibre quan la curiositat d’un infant proper pot arreplegar-ne inconveniències. I com que jo participava de l’alegria que pogués, del fet succeït, repercutir dins ell i demanava al sen Gil més aclariments, aquella ombra d’home me respongué que no en sabia res més del que Mestre Biel ferrer li havia dit. Un instant, dins meu, vaig veure obert el camí de la pleta, i vaig veure mon pare dins el cabriol alçant polseguera mentre travessava de biaix la propietat d’aquell home esquerp. Contemplava les llinyes altra volta marcades, com una afirmació definitiva, i veia la caseta i veia la vella paret quasi rectangular. De sobte, em vaig recordar que el dia abans, del pinaró estant, havia vist esbucat el barracull de la cabra. Era una imatge que m’havia arribat al cervell, però que havia quedat sense interpretació, obsessionat com estava amb la lectura de la carta. La imatge que duia allotjada dins jo era claríssima, i, un poc per apropar-me a mon pare fent-me partícip de la seva alegria, i un altre poc perquè l’impacte de la bestiesa comesa per aquell home esquerp em degué donar loquacitat, me va semblar bé contar el que havia vist, sense esmentar, com és clar, el lloc d’on jo li havia tirat revista. Ningú no en va fer el més breu comentari, i com que no fa goig a ningú d’aportar una nova que no sia almenys una mica celebrada, jo mateix vaig trencar aquell silenci, que em resultava enutjós, dient, en llenguatge d’estudiant, que l’enderrocament d’aquella barraca semblava un poc el símbol de l’afonament del seu amo i que, a vegades, sembla com si les coses tenguessin coneixement.

Després d’aixecar la taula, la vaig emprendre cap al pinaró. El sol era feixuc i, dinat de fresc com anava, aquell empit me semblà més tirós que mai i més empipador. Hi vaig arribar suat, amb la camisa aferrada i una bavor feresta per dins els calçons. La clapa de fenàs era un poc ca meva, i hi vaig anar. Encara s’hi veia el jaç que jo havia marcat, just un dia abans, mentre llegia la carta. Me vaig descalçar, i pel peu em pujà el goig elemental de capbussar-me dins una natura que es mantenia suau enmig d’un món feridor i estrany. Amb aquell aire de forn, pel ramatge dels pins se sentien badallar les pinyes i, rere cada cruixit, es veien caure els pinyons, barrinant fins en terra, actuant com una hèlix la seva aleta transparent. Vaig estendre la camisa perquè eixugàs, i, isolat com estava i enardit pel sol, me vaig despullar de tot. Romandre així dins el fenàs, és sentir, tant per dedins com per defora, la descàrrega progressiva de la més alta moixonia que el món coneix. Per estar satisfet definitivament, només em mancava poder fer rodolar el cap i el cor, pendís avall, quedant jo reduït a una munió elemental de sensacions, a l’excitant repertori dels meus instints. Però el meu cor restava al seu redós corcat, fent sonar, adesiara, la pedruscada que es movia pel seu fons. I pel meu cap, com per les calaixeres de mumare, les idees sortien i entraven, sense aturall i sense que cap me semblàs bona per a sobreviure-hi.

Des d’aquella altària, just mig alçant el cap sense deixar de jeure, distingia sense cap mena d’obstacles el clos del nostre veí. Al racó més proper d’on jo era, podia contemplar aquell sopluig de la cabra, que ja no era res més que un claper. Aquell home estrany, que, essent el veí de més prop havia viscut sempre tan lluny de nosaltres, que no s’havia humiliat mai ni a suplicar que li deixassin un grapat de sal, una capsa de mistos o l’ampolleta de càmfora, havia escollit una manera de sortir d’escena que jo no m’hauria imaginat mai. Vet aquí que deixava el pas lliure a les ambicions de mon pare, precisament quan l’havien agafat pel coll, ell amb una mà i la llei amb una altra. Mon pare, poderós i gegant, duia pel front sang viva de la pedrada feresta que aquell nan li va clavar. Ben mirat, hi havia un fons d’elegància en aquella manera de rematar la victòria amb una retirada, que, tal com van les coses per vorera de mar, té totes les traces de voler ser definitiva. Era, alhora, una manera subtil de menysprear tota la capacitat de lluita que, les mans ja fermades, pogués restar a l’amo de S’Almonia. Aquells matisos que anaven sorgint d’una figura humana tan desdibuixada vaig veure que m’empenyien cap a reconsiderar-la, ajudant-me, potser, a sentir tal tendència la lliçó apresa amb la carta de N’Andreu, que duc tan fresca al meu ànim, que me’l té enardit encara ara. Aquella fuita, per si mateixa, demostrava l’existència d’un home obert davall aquella aparença de terròs, de criatura sulla i llosca, de mussol d’església tancada. En relació a la meva actitud mateixa d’animal domèstic de volada curta, ¿no era el signe de la superioritat de qui sap que hi ha mons i els vol abastar, de qui ha après que la vida no acaba a la paret de la partió? Començava a apassionar-me la coneixença d’aquella vida que havia arrodonit tot un cicle de la seva trajectòria particular, just a dues mil passes de ca nostra, però tan lluny del nostre món. I vaig pensar que si seguir el rastre de N’Andreu Milà damunt la terra m’havia resultat tan poc fruitós per mor de la distància en el temps, temptar una cosa semblant, referida a aquell home, m’havia de resultar més positiu perquè l’escenari restava obert tot al meu abast, just a un tir de pedra.

Quan aclucava els ulls, rebotien per dins meu aquelles paraules que el sen Gil digué, i com més les sentia més poc transparent i una mica estranya me resultava la reacció dels meus pares, que no havien fet el cas que, al meu criteri, mereixia una notícia com aquella que podia resoldre tantes de coses. Però, pensada bé la cosa, no me resultava sorprenent aquella manca d’espants: pagesos he vist que, en assabentar-los de la mort d’un fill, s’enviaren saliva i miraren lluny, i romangueren així una bona estona, sense moure un sol múscul de la cara.

El meu pensament saltironava d’un món a l’altre, segons que tengués els ulls oberts o tancats. Quan els badava, l’omnipresència del meu cos nu el condicionava i el retenia fins al punt d’oblidar-me en sec d’aquella història del nostre veí. Quan altra volta els tancava, del món arribava exactament la part que jo volia i allò em resultava excitant, perquè, dins la fosca que jo mateix me provocava, eixien els personatges que jo convocava, i ara el meu veí, suara aquell jove esblanqueït, poc després mumare me compareixien a l’instant exacte que jo volia per millor contemplar-los aïlladament, com papallones fitorades amb una agulla. Aquell domini exercit des de l’altura del pinaró, que em permetia desmuntar el món en peces i tot seguit ajuntar-les com millor m’agradava, constituïa una mena de poder reial o quasibé diví que, a mi, un home ja mig en runes quan començ de ser-ho, me deixava tastar la mateixa sensació que, un poc pujada de to, deu ser l’embriaguesa dels poderosos. Però no deixava de ser l’apoteosi d’un home castrat, perquè, si ho pensava bé, m’adonava que només podia exercir aquell estil de domini si m’allunyava dels altres aclucant els ulls, i al darrer em demanava quina mena d’autoritat a peu era aquella que consistia a situar la cosa posseïda enfora de l’abast del posseïdor.

Me vaig adormir, i, d’algun lloc amagat, el somni va començar a destil·lar colors, persones, situacions, tot un món enervant. Devia ser diumenge i, arribant al cafetet, me va rebre un nombre desmesurat de persones que me feien retret d’haver arribat tan tard. Ja feia dies que m’esperaven. A la parra del corral posterior de la casa, aquell al·lot s’hi havia penjat i tothom m’esperava perquè jo el salvàs. S’havia escanyat amb la corretja dels calçons, que duia penjats dels peus en avall, deixant-lo nu des de la cintura fins als turmells. M’hi vaig apropar i, malgrat ser mort de ja uns quants dies, se li sentia com un remuc, i vaig arribar a desxifrar unes paraules que me deia. Jo, que devia tenir experiència per a resoldre casos com aquells, havia de fer fugir aquella gent que, a cada instant, s’apropaven al mort per tocar-li el sexe, quasi religiosament. Amb tota la força, jo li feia massatge per tot el cos, sense despenjar-lo. De sobte, vaig tenir la sensació clara que allò que tocava no era altra cosa que un fal·lus gegantí, penjat a la parra, i vaig retirar les mans esfereït. Vaig fer una passa enrere, i totes aquelles bestioles que l’havien encalçat per dins el pomeral se li tiraren damunt, a fer-li també massatge enmig d’un guirigall ferest. Ben prest va reviscolar de tot i ell mateix es va despenjar de la corretja de cuiro. A tots, de l’emoció, ens va agafar plorera i ell, ple de serenor, es va allunyar damunt la bicicleta, que dirigia amb una sola mà, mentre, amb l’altra, es cobria les vergonyes amb una tovallola. Dins el corral, una gran alegria s’havia apoderat d’aquells homes i aquelles dones que m’havien estat esperant, i, despullats per terra, feien l’amor amb una violència terrible i una grandíssima naturalitat.

Me vaig despertar a l’instant precís de quedar-me els calçons mullats. Però tal desfogament no va ser prou per a fer minvar l’excitació del meu instint, i aquelles darreres imatges, retengudes amb tot detall pel meu cervell, varen allargar per molt de temps aquella sensació enervant. Per primera vegada, des de la meva tornada, vaig sentir una necessitat furiosa de posseir dona i em vaig prometre que, l’horabaixa, aniria al poble a fer tracte amb qualsevol bagassa.

Les promeses fermen fins i tot amb un mateix, i, malgrat que, l’horabaixa, jo ja tenia el cap clar i refrescat l’enteniment, vaig mantenir el propòsit de baixar fins a la vila. De veritat, ja em seduïa menys anar de bandarres, afeblit com estava per mor d’aquell savi exhala-ment que la meva natura havia tengut, però el pla estava fet i, amb el temps que mancava, jo sabia ferm que, aleshores, hauria recuperat tota l’empenta de la meva homenia. De totes maneres, a la vila hi tenia altre quefer, que m’interessava dur a terme tant com aquell o més. Quelcom de rarenc hi deu haver per la complexió del meu ànim que em posa en el cas de preferir allò que els altres rebutgen, perquè, no conformat amb tenir la meva afecció posada, primer, a favor d’aquell qui els homes havien trobat mereixedor de mort, i tot seguit d’aquell company que els altres, que també eren amics i de més antigor, havien mig apallissat, me veig empès a anar contra corrent per tercera vegada, i no assolesc, ni ho vull, ofegar la dèria, que em creix hora per hora, d’apropar-me a la vida del veí fugitiu. Aquella història absurda i tan poc precisa, aquella vida fosca viscuda a ple sol despertaven dins meu una fam feresta d’aclariments, i em proposava obtenir-los. Deixant per al dia següent el donar una ullada per dins la finca abandonada, era sens dubte pels cafès del poble on, en major quantitat i facilitat, podia arreplegar coses. Era qüestió de deixar-m’hi caure amb l’orella badada i, si s’esdevenia, amollar enmig de qualsevol rotllada qualque interrogant.

A ca nostra tothom semblava anar amb ganes de tenir-me content, i no em fou difícil obtenir permís d’anar a la vila. Tampoc no m’hi resultà que mon pare me deixàs la seva bicicleta, que tenia llum, i, havent sopat dejorn, encara trencaven fosques quan vaig partir. Era l’hora exacta que el camp, fins i tot els redols que resulten més familiars, s’apropa al seu punt de misteri més alt, a mig camí de ser, entre les dues llums, tota una acaballa de claredats dins la qual les pedres, l’herbei, els arbres i les llunyanies mig serven encara el perfil i la identitat, o ja un avalot inquietant d’ombres que es mouen dins imprecises proximitats. No vaig tardar ni mitja hora. Passat el mig camí, des d’algun revolt, ja s’albiraven els pocs llums de la vila, que, des de la distància, tan condormida se mostrava, tan poc llampant i amb una fulgor tan morta, que me semblà pretensiós i va allò que havia sentit contar d’haver-se prohibit fins i tot anar amb espelmes quan se sospitava la imminència d’un bombardeig.

Quan vaig arribar al poble, me’n vaig anar tot dret cap a la plaça. Les bombetes de les cantonades romanien apagades i calia tenir prou seny per a endevinar les tresques servint-se just de la mica d’ardor que sortia de les cases. L’aire ja nocturn espargia tot arreu un matís solemne, i la plaça, submergida dins una fosca que ja era espessa, tenia una grandària desacostumada. El cel, tot estelat, es mostrava sumptuós, encara sense indicis de lluna, tombada ja a quart minvant. La poca gent que circulava anava amb un estil forçat de bubota, que, just per un instant, perdia quan travessava la faixa de llum groguenca vessada d’algun portal obert. Tot i no haver-hi gent jove, no mancava una certa animació per dins els cafès. Dins ells, per alguns racons, els homes més vells feien la becada, amb el cap tirat enrere, recolzat contra la paret mostosa. Tot era gent granada: s’hauria endevinat just pel renou apaivagat que s’escolava fins al carrer. Sense decidir-me a entrar dins cap cafè, torniolava d’un a l’altre, ullant els interiors a través de les amples finestres que, amb la calor que feia, eren totes obertes de bat a bat. Aquella recerca meva, no sabia bé de què, em començava a semblar estranya, sobretot ho hauria estat a ulls d’altri, i no m’acabava d’atrevir a capficar-me, en aquelles hores i tot sol, dins un d’aquells cafès, cap dels quals, durant el dia, ni em resultava nou ni estrany. Si algú topava, em venia la sensació d’haver estat mirat com es mira un nin, i tal actitud, malgrat no esbucar els meus plans d’anar amb dones, era prou per restar-me seguretats per a fer la investigació, ja que, per dur-la endavant, començava a comprendre que calia disposar d’una homenia d’un caire distint de la que em permet quedar, a dins el llit, com tot un valent. Fer-me aquesta consideració me feia anar una mica peu ròssec, i començava a pensar més en les barjaules que no en aquell veí d’aspecte rúfol, quan a la meva esquerra va sonar una veu.

—On vas, bergant, en aquestes hores?

Vaig comprendre tot d’una que anava per mi. Vaig mirar cap al lloc d’on m’arribava, un xic sorprès, també un xic retgirat. Dins la fosca del carrer, hauria estat més temps a identificar-lo, si no fos estat per la veu, que tan coneguda m’era. Estava solitari, prenent la fresca, amb la cadira recolzada a la paret i els peus damunt els barrerons. Era Mestre Biel, el nostre ferrer. Jo el conec molt, perquè m’adoba sempre la bicicleta, i no me fa esperar mai. Pel seu taller, mon pare sempre hi té o una arada o una eina o senzillament la trompa de bufar el foc. Excepte objectes de fusta i encara no tots, res no circula per dins ca nostra que, un moment o l’altre, no recali per ca Mestre Biel ferrer. Aquella veu, en to de verba ben acollidora, me va demanar:

—No t’és massa prest, per ja cercar fosca?

Me vaig asseure amb ell, a la voravia del cafè. Me demanà què volia prendre i li vaig respondre que gràcies, però que ho deixàs estar. Després de fer una gran mamballeta, amb aquella veu sencera que permetia endevinar la seva proximitat abans que voltàs els cap-de-cantons, va demanar, per a mi, un cafè amb llet. Vaig pensar que la llet sobrava, de ja feia uns anys. Moguérem conversa. Li vaig dir que jo era a la vila per fer un grapat de recaptes i, sense tenir-ne esment, la fosca se m’havia tirat al damunt, però —vaig afegir com si passàs comptes amb ell per allò d’haver demanat llet per a mi— que a ca meva no passaven pena perquè sabien que me sé arreglar tot sol. La conversa debanava sense prendre cap fil concret, quan, de sobte, em va venir a la memòria que era aquell home, precisament aquell home amb qui parlava, qui ens havia dit el sen Gil que l’havia assabentat de la passada als rojos del nostre veí. Vaig veure el cel obert, i me vengué de bell nou el desig d’arreplegar totes les clarícies possibles. Millor no hauria pogut topar, i em vaig disposar a poalejar fins al llot aquell pou de notícies que tenia davant meu quan menys ja m’ho esperava. Però la sorpresa de trobar-lo i de recordar que era a ell que el sen Gil havia anomenat no va ser la darrera d’aquella vetllada: quan li vaig tocar el tema, em respongué que el que en sabia i no res era tot u. I com me vengués temença que en tocàs un altre sense haver-ne jo tret el més petit profit d’aquell que m’interessava, de lluny, fent un poc el desentès, el vaig anar temptejant i ell, fos perquè no endevinés l’interès que jo tenia i dissimulava, fos perquè de bon de veres no en sabés res de res, no m’agafava el cap de conversa que jo li allargava i em mig anava de verbes per altres viaranys. Temorec, a la fi, de perdre aquella avinentesa favorable, me vaig atrevir a demanar-li, sense fer més volteres, d’on havia sabut ell aquella nova, si havia arribat del front o era notícia recollida per vila. El que em va respondre me deixà astorat. Me digué que jo, que era veí del tal Tomàs, forçat forçat havia de saber-ne, del cas, moltes més coses que ell, que tot quant sabia era estrictament el que el nostre missatge li havia dit. Allò no treia cap enlloc, i l’hi vaig fer repetir. Me va sortir dient que ell tenia entès que qui havia duit la noticia a la vila era precisament el sen Gil, de qui ell sabia el poc que en sabia, i que jo devia ser una mica bajà quan anava a cercar l’aigua tan lluny de la font. De la resta que em digué, ja no me’n record ni una paraula: el meu capet ja era enfora, revoltant tot allò. Li vaig donar les gràcies per la convidada i me’n vaig acomiadar. D’un bon tros enfora, encara vaig tombar el cap per veure aquell home, mig engolit ja dins la fosca, que amb un grapat de paraules distretes m’havia omplert el cap tant d’embulls com de pressentiments. Tranquil·lament es bevia aquell cafè amb llet, que jo havia deixat intacte.

Del pla d’anar de dones, sols ja no en tenia record. Les ganes que tenia, eren totes de pensar. Necessitava meditar, em començava a pegar una frisor feresta d’arribar a S’Almonia i tirar-me dins el llit, just per poder pensar amb la llibertat que dóna la nit oberta. Tan abstret pedalejava, que ni sols em sentia la bicicleta enmig de les cames. El poble em quedà a darrere, ben aviat, submergit dins la fosca i dins un silenci que de cada instant era més espès. Jo anava ronser, fent orsades una mica a dreta i esquerra. A manca d’una empenta més viva, la llum del manillar era just una ardor tèbia que capbussava a cada banda, i, si jo demorava just un segon la pedalada, s’esvaïa quasi de tot, esdevenint un vessuny de claror què sols no feia treure ombra a la roda. Jo revoltava, dins el meu cap, les paraules del sen i les de Mestre Biel, que de cap manera no s’adeien les unes amb les altres. Me va venir pressa d’arribar i poder ordenar amb temps les meves idees, i vaig augmentar el ritme de pedalada: davant meu, a l’instant, el camí s’il·luminà com un bon auguri dels aclariments que jo perseguia. Per la llunyania, la lluna trista del quart minvant eixia, encara solemne, per l’horitzó on sonaven les veus obscures de la guerra.

b

(El pare)

Primer, fill, me recordaves En Jaume. No és que trobi que li assemblis de complexió, que tu has sortit més de la part de ta mare, i ets molt més clar de pell i més alt, i no tens els cabells tan arreveixinats com ell sempre els hi ha tengut, fins i tot ara que en comença a perdre. Me referesc al caràcter. Aquest comportament com de cadernera, aquest saltironar continu tant de fets com de paraula i no estar mai enlloc i esser pertot arreu, i no tenir mal dia ni deixar-ne tenir als altres, havien arribat a ser atributs tan teus, com ho són seus, que, quan tu no hi eres i ell si, et duplicava la imatge a davant ta mare i a davant meu. Per tot això el veig, a més de germà petit, un poc com fill meu. Jo hi pensava l’altra nit a la vetllada, mentre ens contava coses del front, a ta mare i a mi. A tot quant deia hi espoltria un aire tan bullanguer i un sentit tan esportiu, que, més que un home que venia de la guerra per ben aviat tomar-hi, semblava un al·lotell que pren alè a l’entremig d’una cursa dins sacs. Sentint-lo, vaig pensar en tu, però en el que eres fa un temps, i hauria pujat a despertar-te perquè el sentissis si no fos que tenir en compte que has canviat em va aturar els peus. Tan galgat eres d’ell, i tanta afecció mostraves cap a tot quant digués o fes, confegís o esventràs, que a vegades arribaves a fer-me sentir una mica gelós. Però, enguany, tu que el seguies gairebé com la seva ombra pertot arreu on anàs, tu, que, si et volíem veure fer bona cara, que t’enviàssim a dormir amb ell, tu, enguany, just, just si te l’has mirat de cara. Tu que posaves peu en terra a la sortida del sol per anar on ell anàs, i si no et trepitjava ell un peu, de tant d’apropar-t’hi, és perquè, al darrer instant, tu botaves de davall el seu com una terrola, me diu ta mare que el deixares partir, i era ja gran dia, sense fer-li xacota, ni comanar-li un mal llamp, ni tan sols acomiadar-lo. I tot perquè et fas gran i el cap et fa so de ple, i vas perdent els jocs d’un pollinet per agafar el pas d’un cavall de raça. Però, amb tot i amb això, m’hauria agradat que el sentissis, aquella vetllada. Crec que te conec, i t’hauria agradat. Però ja és un poc tard.

Jo puc pensar, sense forçar les coses, que va ser un accident. Tot allò que passa quan un no s’hi posa per tant és ben bé un accident. Tot quant succeeix enllà dels propòsits primers és un esdeveniment que no ens pertany a nosaltres, és un accident. El que és estrany és que no li passàs abans, amb qualsevol altre. Un home tan clos, un home que quan parla et mira sempre mig pam enfora de la cara, i ni recula ni avança, ni fa ni te deixa fer, i arribes a pensar, d’ell, si se’n riu de tu i de ta mare, un llimac com ell, una rata així, al que més s’exposa és a fer que un home, sense cercar-ho, es trobi, quan més poc ho pensa, amb un tronc dins la mà i li tregui les idees per un forat, d’una bastonada. Jo tenc dret a pensar-ho, que va ser accident. La cosa fotuda és que després li has de donar terra com a qualsevol altre, i a ningú no li agrada haver de donar encara que només sien explicacions, i ho has de fer bé i, a l’hora que toca, hi has de posar les mans com un femater, com si no tenguessis els braços per a coses millors, de més dignitat i més bon profit. Hi hauria d’haver lleis que no deixassin anar a lloure aquesta raça de tipus que vessen mala llet.

c

Un home passà les regnes a la dona i davallà del carruatge sense fer-lo aturar, amb un salt felí. Se situà un moment a la part de darrere, graponejant amb un braç passat per damunt la portella. Uns segons després, el veieren córrer, de mitjan comitiva cap al primer carro.

L’embolic que portava en un breu instant va estar estès damunt el taüt. Amb aquella lona vella, de color terrós, semblà com si el mort hagués estat recobrat per la ruralia.