I

a

—Caldrà tenguis un esment especial amb les temptacions de la carn.

D’una manera inconscient, jo anava fent dos grups de totes aquelles recomanacions que em feia el pare prefecte: sabia perfectament de quines faria cas i quines, a la força, m’hauria de tirar a l’esquena.

L’escena ha estat tan semblant a la dels anys anteriors que mentalment jo anava dient, davant el prefecte, tot allò que ell, amb un cert èmfasi, me recomanava. Sabia que acabaria dient-me:

—Si tens problemes, m’escrius.

Però ha anat més enfora:

—No serà de més que me venguis a veure, a mitjan estiu. O abans, si tens problemes.

El sermonet no ha durat massa, i prest m’ha autoritzat a anar a recollir les meves coses —un poc de roba, mitja dotzena de llibres—, i, finalment, partir, començant de veritat, en aquell instat, les meves vacances.

Cinc minuts després, no sense una certa melangia, he tancat, a darrera meu, la porta del vell col·legi.

Acabar el curs sempre havia estat, fins ara, com posar-me uns calçons que feia temps no duia i trobar-hi uns durets oblidats dins el butxacó. Però enguany és diferent. Sí, enguany ja és una altra cosa. I és que no és la mateixa història tenir just quinze anys, just tenir-ne setze, o tenir la meva edat. Es veu que la complexió de la persona, un moment determinat, jas!, fa tomb. I tot en un dir i no dir. Jo, en un any, en aquest darrer any, m’he fet un home, prou que ho sé. I, ara mateix, haver d’anar a S’Almonia sabent que hi he de passar sencer tot un llarg estiu me ve ben de biaix, me pega una bona coça als buits. A mi que no em venguin a dir que als estudiants ens és molt bo un estiu a fora-vila, fent descansar el cap i orejant la sang: no tenc cansat el cap i, la sang, que no la me deixondeixin més, viva Déu! Que no me parlin de tranquil·litat ni de sacsar els nervis. Sobretot: que em deixin fer a mi, que per qualque cosa ja m’he fet un home. Enguany, si hagués pensat just en mi i en la meva pròpia conveniència, hauria d’haver deixat qualque assignatura penjada, per poder-me quedar. Amb una setmaneta a S’Almonia, a fer un poc de cas a la gent, n’hauria sortit. Un estiu així, vivint un poc a escaire sense a penes control, allunyat de ca meva i amb la tasca d’estudis no passant de mitgelis, m’hauria vengut tan bé com un glop d’aigua a un penjat. Des d’ara, si pens en els mesos vinents, just veig mon pare i mumare, immensos, omplint-ho tot, convertits ells en paisatge ennuegador voltant-me pertot arreu. Després de tants de mesos de quasi no existir, veure’ls altra vegada comparèixer d’aquesta manera és tot un tràngol feixuc. Ben mirat, els estim, i he de comptar amb ells, ja que ells compten amb mi. Però m’empipa, rellamps!, trobar-los, a partir d’ara, darrere tot quant jo faci o deixi de fer. Fins ara, bé estava així, dic, mentre he estat un nin. Però què saben ells, me deman, què saben ells de mi, de com som, del que em convé, si jo els he fuit de dins les mans, just en un any i sense proposar-m’ho. Però ha succeït i jo ho sé. Qui no ho sap són ells, i em voldran manejar, com si ja ho veiés, com ho han fet sempre. «Has de menjar molt de pa», «Et vull aquí a posta de sol…». Deixar una assignatura penjada és el que havia d’haver fet. Però em manca el coratge de fer-los una mala passada així perquè, ben mirat, són, ell, un tros de pa, i ella, un àngel. Just que no m’entenen, just que els vénc ample, i amb això està dit tot. Si mon pare em sabés entendre i em tractàs com un home, res no seria igual, i ara mateix anar a S’Almonia, tot just pensar-hi, seria com tenir entre les dents una fulla d’herba-santa. Ell, ho veig, seguirà amb les mateixes, situant-me a un nivell bord com si em volgués indicar que ja no som un infant, però encara tampoc un home. I ho som, home, ho som tant com ell, i sé quina cosa és dormir amb una dona i no perquè m’ho hagin contat. A tot això, ell m’ho havia d’haver endevinat, just de fitorar-me l’ull, quan ens veiérem per Pasqua. Ell mai no sabrà quina il·lusió barrejada amb por esperava jo que m’ho endevinàs, la darrera vegada de veure’ns. Record que mumare va dir no sé què de jo fer-li poc cas a ella, i era ver: amb la meva mirada, jo estava rodant clau amb mon pare. Era la primera vegada que ens vèiem, després de jo conèixer dona, i sentia dins meu que, entre ell i la nova persona que jo era, hi havia coses essencials a comentar. El me vaig mirar, un poc temorec, però oferint-li diàleg, i ell o no em va saber entendre o, havent-me entès, no em va fer cas. Tant una cosa com l’altra me vénen a demostrar que, per aquest estiu, no puc comptar amb ell. I em sap greu de bon de veres, perquè era faria feliç que fóssim companys, ser jo l’ajudant i el confident d’un home com ell, tan fort, ben plantat, amb traça d’haver estat amo tota la vida i sentir-se’n respectada la condició. De les possibilitats de sentir-me comprès per mumare, sols ja no en pari. Ella, si m’ha de mirar als ulls per llegir-m’hi res, ha de ser per saber abans que jo mateix que tenc unes decimetes de febre. Ella és diferent, jo sé que també m’estima. Dóna voltes i voltes a les coses que més em convenen i a aquelles altres de les quals m’he d’allunyar, però, al cap de tot, no hi ha més resultat que mirar-me com veure ploure pel finestró de la cuina amb el vidre entelat de bavor. Amb ella, ja ho sé, no tendria problemes per a triar el que faig. Ella sap ben cert, perquè per aquests matisos té més claror dins el cap que mon pare mateix, que sempre tomba més cap a la cosa gruixada, ella sap ben cert que viure tants d’anys lluny de fora-vila, com he fet jo, vulgui un o no és desarrelar-se’n i que, una de dues, o un fa plans de viure-hi, vull dir de malviure-hi, tot l’any i per sempre, agafant-ho tot, bo i dolent, sense triar massa, o s’exposa que li passi com a mi mateix. I això que S’Almonia encara és un dels llocs, dins aquells paratges i dins molts d’altres que en conec i en sé, on un home es pot sentir arrecerat de moltes coses. En molts d’aspectes, un home s’hi troba ample, ho reconec: les cases són grans i a dins s’hi veu rodolar un duro. Però quan un s’ha acostumat al món ciutadà —i a mi són ells, els meus pares, els qui m’hi han captirat amb això de voler fer de mi un senyoret—, tota aquella cosa que abans era un cel arriba a tornar insuportable, o prop fer-hi. Per a mi, ara mateix, envestir-hi l’estiu sencer és com tirar-me a pèl damunt un llit de pues. I encara si mon pare no es posa amb mi i me deixa junyir allà on em passi per l’entrecuix… Però ell, com que ho vegi, pensarà més de dues vegades que, just per salvar la bona criança, m’he de guanyar feinejant tot quant els he fet gastar durant el curs. I si no ho diu, serà pitjor, perquè ho durà escrit a la cara. Fins que un dia ho vessi. Serà prou que un dia suri esquerrà o que trencant una ametlla s’engruni un dit, i ho amollarà. Llavors, amb ràbia. Llavors, procurant ofendre. Ho dirà com diu ell les coses, quan hi ha maror. Tot això, gens de mal no em faria si tota la seva aspror la me vessàs damunt com una demostració de confiança. Fins i tot l’hi agrairia, com tantes altres coses voldria agrair-li, a ell, que és tan mascle i, ben mirat, tan condret. El mal és que no és prou llest per adonar-se que ja som un home.

Si va a dir veritat, amb què em podré entretenir? Ni mon pare, ni mumare, ni el sen Gil no em poden ensenyar massa coses, ara per ara. Sí, ja sé que n’hi ha dues en què em guanyen: a tenir calls a les mans i a manejar experiència. Però voldria que qualcú em digués, en primer lloc, quina cosa és experiència de veritat i, tot seguit, per a quina cosa serveix. Tant d’anomenar-la, tots tres, sobretot el sen Gil, que, si el treuen d’aquí, el que d’ell en resta i no-res són la mateixa cosa: un pobre vell, un secalló, un desgraciat que ja no té opció a més ombra fresca que la de mon pare. A més, m’haurien d’explicar quina mena d’experiència es pot esponjar per fora-vila, que per a qualque cosa valgui. Ells estan convençuts, i ningú no els traurà d’aquí, que tota la saviesa del món està contenguda dins dues dotzenes de proverbis, i que el resum de tot quant ha passat són mitja més de coverbos que ja em fan vessunyar l’orella, de doiuts que són i de tant de sentir-los. I ja ho tenim tot, d’aquí no en sortirem. Això sí que m’enfita, haver de sentir-ho tot l’estiu i, al damunt, fent cara d’astorat a la força, com si m’acabassin de mostrar el pern del món.

Per a experiència, la padrina. Ella, de la bona. Si al manco hi fos! Si encara fos viva, si jo sabés que, en arribar a S’Almonia, l’havia de trobar encara enfosquint el seu racó de sempre, il·luminant-lo amb la seva manera morta d’esser viva, crec que gran part d’aquesta peresa que tenc d’anar-hi se’m fondria dins el cor. No sé si és el fet de no tenir-la a ella que m’ho fa pensar, però he arribat a creure que l’estimava més a ella que a mon pare o a mumare, i fins i tot, qualque estona, més que a tots dos plegats. Ella se n’adonava, i a la seva elemental manera, me donava a entendre que jo era el seu goig. Jo no record haver-li sentit mai la veu, perquè encara que jo ja tengués sis anys quan la paralitzà la gota, el costum de contemplar-la temps i temps sense no poder dir res, immòbil dins la cadira de vímet, m’ha anat esborrant tot el ressò d’aquella veu que, ben segur, vaig sentir. Però, si va ser així, va ocórrer a un entreforc ja tan llunyà de la meva vida, que tots els tests que en puc arreplegar d’allò que fou la meva padrina just em basten per a definir en clar la imatge emmudida i arrufada, però comandadora, dels darrers anys. Comandadora ho era, i tota la casa anava amarada de la seva voluntat. Moure, allò que es diu moure, just movia els ulls. I amb un estri tan simple, però tan precís, ella organitzava tot un prodigiós corrent de participació, que a vegades es movia en sentit de xuclar cap a ella i eren preguntes que feia, i d’altres escampava signes cap a on ens trobàssim, i eren voluntats que manifestava. Puc dir que, per a mi, qui comandava a S’Almonia era, encara, la padrina. Mumare, cada matí, després de rentar-la, la posava al seu lloc. Entre tots quants n’hi ha a S’Almonia, entre les cases velles i les cases grans, que són molts, n’hi havia un, el seu, que era el centre de gravitació del nostre clos familiar. Ni per descuit, de nit, quan ella havia estat ja transportada al llit, ni per descuit, dic, ningú feia ús d’aquell racó on ella passava les interminables hores de llum, ni que fos per a deixar-hi just per un moment un mig sac de qualsevol cosa, ni per a recolzar-hi un gaiato o arrambar-hi una cadira. Aquell racó era ca seva, era el seu país, i havia d’estar sempre desocupat, quan ella no hi era, disposat a donar recés a la seva pansida sobirana. Sobirana d’ell i sobirana nostra, perquè, potser per un elemental sentit de la delicadesa, en la pràctica del qual estàvem tots d’acord sense haver-nos-hi posat, el fet que ens arribàs la seva voluntat manifestada de tan subtil manera, just mitjançant els ulls i aquell quasi imperceptible joc de mitges ombres que ella tenia el tranc d’organitzar-se a la cara, era més que prou perquè nosaltres li compensàssim el llanguiment amb què ens feia arribar el seu missatge, respectant-lo i obeint-lo part damunt tot, amb tan llarg i mantengut costum que, de part nostra, va arribar a ser més una caparrudesa que pròpiament una docilitat. Com que la vegi encara, amb la falda negra tota plena de pelam de moix. Ella sí, en vessunyava, d’experiència, malgrat que, d’aquella valenta que, un temps, havia estat prou dona per capar-ne un amb les ungles, ja no en quedàs més que aquell trist resum al qual dèiem, jo, «padrina», «mumare», els meus pares, tant l’un com l’altra, i, d’ells ençà i fins molt lluny dins la contrada, «madona vella de S’Almonia». Tant de respecte en tenia, el sen, de les antigues savieses d’aquella dona, i tanta fe i deferència, que tenia per cert que mai no havia existit persona, com ella, que pogués endevinar el temps amb més de vuit dies d’anticipació, i garantia que, encara llavors, tot i que ella no posava mai el peu a la carrera per poder mirar de cara el cel, ell li sabia llegir a la fesomia molts de presagis relatius al temps. I don per un fet que mon pare ben s’ho devia creure, perquè més de dues vegades el vaig veure desenganxar les bísties amb bon sol, canviant propòsits, just perquè el sen Gil, en sortir de les cases, mig remugava que, en pegar cap a ella una darrera ullada, havia entès mal temps. Després de morta, tan viu era el costum de veure el seu racó animat amb la seva emmudida presència, que la buidor deixada ens feia a tots una feredat mala d’aguantar, fins que mumare ho resolgué col·locant al seu lloc una begònia blava amb el test encaixat dins un gran coll d’alfàbia.

Com més hi pens, més veig que, a l’altària actual de la meva vida, passar-me un estiu sencer tancat dins S’Almonia equivaldrà que algú em pegui una punterada a l’os de la cama. Per afegitó, enguany no tendrem ni missatges ni jornalers, per mor de la guerra i la mobilització que, rinxo-ranxo, no ens ha agafat mon pare per un cap i a mi per l’altre. Sense treballadors, no hi haurà a la finca el desgavell tan divertit que ells aportaven, ni els podré sentir contar, a uns dins el sostre, als altres dins el paller, aquelles porcades que l’any passat me feien alenar espès i de les quals, ara per ara començ a ser, jo mateix, una mica expert. Així que els meus pares, que aniran esmussos i el sen Gil, que un mai no sap quina cosa pensa, quin remuc li cou, són tot el panorama que m’espera a ca nostra. I no s’han de tenir esperances. Tal com estan les coses, amb això del conflicte i tant com es parla que, un dia o l’altre, hi haurà’ un desembarcament, mumare on me vol és a S’Almonia, enfora de qualsevol població, segura com està de la meva desemparança quan em trob un poc lluny de la seva falda. Les dones són totes com Déu les ha fetes i no s’acostumen mai a veure que els fills tomam grans, i encara voldrien, a la meva edat, posar-nos drets dins un cossi, capbaixos i a pèl, i donar-nos cada dissabte una bona ensabonada, sense sospitar ni que de l’experiència en podrien treure una bona sorpresa de les que fan pujar els colors a la cara ni que el que ens convé és, de tant en tant, un poc de cacau i aprendre de viure al nostre propi aire. Ella, de mi, ni de lluny no sap de quina manera arribaré a tenir ganes, al llarg de l’estiu, de poder tomar anar a veure aquelles bergantes, just en poder arreplegar dos durets. Per paga, a fora-vila no hi ha més dones que les que ja tenen amo, i als fadrins no ens queda altre remei que mirar d’amainar cadascú el temporal propi amb l’enginy que escaigui millor en cada cas. Però, per a mi, solucions d’aquestes, després d’haver tastat dona, són com encalçar caderneres amb uns filats de ma-llat per a tords. Mon pare, que no m’ha sabut endevinar les coses grosses, tal volta s’imagina, qui sap, les petites, sobretot si es recorda de les que ell feia quan tenia la meva edat, encara que crec que, al seu temps, tenir la que ara jo tenc devia ser com avui tenir deu anys, tan retardat que tot anava. Tant és aquesta, més o menys, la proporció que guarden les dues èpoques, que, ara mateix, si me descuid, per ben poc me mobilitzen, tan engrescat sembla anar el conflicte: d’edat ben veïnada a la meva d’ara, n’hi ha més de dos que ja saben quina cosa és haver de dormir d’esquena perquè les cartutxeres no els ho deixen fer de costat. D’enveja, ni me’n fan ni me’n deixen de fer: de guerra, no n’he vista mai, com tampoc no n’han vista tants i tants que entorn d’ella hi volen dir la seva i en fan, uns, l’apoteosi i, els altres, els majors dicteris, com si qui més qui menys hi hagués perdut, per dins la trinxera, la clenxa, el temps o potser el remuc. Ara per ara, la guerra em sembla una cosa més sana, en principi, que aquesta espècie de xalocada fonda que veig estesa, tot arreu, entre la gent del poble, enmig de la qual ja comencen a succeir coses que, si no fos que tothom sap que toca rampa, algú les contaria i no les creuria ningú. I són coses que passen, no diré cada dia, però un dia sí i al següent ben prop. No vull jutjar els majors, però tenc per ben cert que si, com diuen, és veritat que n’hi ha que s’aprofiten del batibull per a deixar caure la mà pàndola damunt carn viva o pertinença d’altri, voldria que els caigués podrida, o ben emperdigonada, o arrabassada d’arrel.

A mumare, no n’hi mancava d’altra que saber aquestes coses, a ella que sempre ha estat estugosa de tot quant arriba d’aclaus que no sien pròpiament els de fora-vila. A ella, que no tasta pa que no sia pagès, que troba que no hi ha aigües trempades més que les de fora-vila i les altres són fades o tenen calç o fan cabots, a ella que no menjaria un ou de gallina vilana si no era ben dels afores i de corral espaiós, a ella, dic, just li mancava que els pobles romanguessin, com succeeix, emporcats amb les coses que ara mateix hi passen, i em referesc tant a les que es fan i la gent en parla, com a les que es diuen i no es fan o les que succeeixen i s’hi tira terra com damunt un animal mort. El que és cert, i amb això ella té raó, és que, avui per avui, l’ambient vilà va brut, com si el sacseig de la guerra hagués fet emergir un solam verinós que anava assolat, i es pot dir que la mateixa persona que tothom anomenava a l’hora d’assenyalar virtuts és ara sospitosa de qualsevol vilesa. A mumare, ja dic, no n’hi mancava d’altra per a sentir totes les esgarrifances tot just d’imaginar-se el lliri tendre del seu filló sollat per aquest escàndol. Ella sempre ha considerat que el poble, i no en parlem, de les ciutats grans, és una escola de les pitjors maneres i els costums més podrits i, si els seus l’hi permetessin, juraria en veu alta, en nom de tots els sants i les marededéus, que el meu cosí, N’Andreu Milà, va començar a congriar herba de foc dins el seu ànim, perdent d’una en una totes les virtuts pageses de la família, a l’instant precís de trepitjar el punt on els camins es converteixen en carrers. Ella, per cert, a N’Andreu, en anomenar-lo, cosa que ocorre molt poc sovint, sempre ho fa en un to admonitiu i una mica quaresmer que jo sé que va per mi, posant a algun lloc de l’expressió —no sé si a la que se li organitza per la fesomia amb un rictus instantani, o a la que li congria la rara vibració solemne que, en aquests casos, li surt de la gargamella— una curiosa mena de ziga-zaga que tan prest el situa lluny, com ella voldria tenir-lo de la memòria, com l’apropa fins al punt que cl pol manejar i fer servir de mal exemple. Així, N’Andreu, tan prest es un nom perdut tot esponjat de malura, com ho podria ser el de Noè recordat al moment de la seva gatera pecaminosa, com adquireix amb tot regruix la seva condició de present i, molt pitjor encara, de família meva, i resta per un instant dins la conversa, concorrent com si ens miràs, des d’un retrat antic, revinclat damunt la fusta obscura del canterano. I la gràcia de mumare és que mai no diu «N’Andreu», ni tampoc «N’Andreu Milà», perquè la primera manera l’aproparia massa a les confiances i la segona aportaria clarícies d’una molesta identitat de llinatge, i s’hi refereix fent voltera, posant distància per enmig. Li diu, simplement, «Andreu del Pedregar», cosa amb la qual, al mateix temps que li dóna un imprecís, però clar, aire mític que a mi m’agrada, com de bandejat d’una època no del tot definida, amb el sentit encara possessiu en favor de N’Andreu que aquest estil d’anomenar-lo conté, sembla convidar-nos a tots els altres a participar a la seva repugnància i a oblidar amb ella que, ara per ara, i per raó d’herència no desitjada, no hi ha més posseïdora del Pedregar que ella mateixa i que, malgrat tot i no voler-ho així, des de l’altre món on l’envià el botxí, N’Andreu li conserva amb caparrudesa la condició implacable de nebot directe. Crec que el fet que encara ho sia, malgrat ja ser mort, a ella li fa una ràbia infinita, però mai no tanta com el fet que, per conseqüència, en sia, de mi, cosí germà. Que a mi, de segon llinatge, em diguin Milà, que no tengui jo altra alternativa que ser Milà de mig cos i mig nom, a ella, no sé, li fa una esgarrifança molt especial, potser per allò tan lleig de les herències d’instint de què la sang fa tramesa, i tenc per segur que es fa sovint una consideració, de desig mai no acomplert, segons la qual si N’Andreu hagués estat just parent d’ella i ella de mi, però no jo d’ell ni ell de mi, tota la corren-tia dels mals atavismes la podria ella desviar enfora de la meva persona, talment com de jove tenia traça de desviar un regueró d’aigua amb una precisa acorada de càvec, tot fent, així, del parentiu, una rara eina que servís, a voluntat, ara de síquia, suara de dic. Ella, que anomena N’Andreu a davant mi just per allò de fer rabejar dins el meu ànim, a un nom resumit, tot un programa elemental de catequesi casolana, i em mira tot seguit interrogant-me els ulls, i continua mirant-me mentre dura la ressonància del nom maleït amb la clara esperança, que se li endevina, de veure’m vessunyar per la fesomia tota una bestreta de penediment que li permeti a ella considerar-me, de per vida, vacunat contra les perversions i les males tendències, mumare, dic, que és més callada de natural que res i mai no braveja de fer jocs de mans amb les paraules, aconsegueix anomenar el cosí d’una tal manera que, entre ella i ell, queda pontat un lligam tan fi i tan dúctil que significa clarament proximitat quan li convé a ella per a major contundència de l’exemple, i s’esvaneix falaguer cap a la distància i l’oblit quan ella vol, i així del nom de N’Andreu, tot just consumat l’impacte d’anomenar-lo en funció de parent, aviat no en resta ni most, ni visc, ni cap aferradissa ressonància que li unti a ella el seu propi nom, de mode i manera que, en acabar de parlar-ne, mai de mais ningú no diria que, per onsevulla sia de la conversada, resti l’evidència de tenir ella alguna cosa a veure amb el nom de Milà i arrossegar, al damunt, el nom d’Andreua. Tan enllestida té la puresa la meva mare. A mi, ho tenc ben clar, tenir un cosí mort per decret de justícia m’ha donat davant els companys de curs una rara jerarquia com d’agosarat i capdavanter, que he fet servir totes les vegades —ben mirat ben poques, que no som jo d’aquesta mena de complexió— que m’he volgut engallar davant els amics de col·legi. I, un poc pel zel i la gola amb què fruesc aquesta mitja capitania ocasional i un altre poc perquè, malgrat no haver-lo arribat a tractar, me sent nuat a ell per un lligam de família que encara és fresc, el nom de N’Andreu Milà es manté dins meu amb la mateixa actualitat que tendria si ell fos viu i, essent, l’únic cosí que tenc i que ja no tenc, sent com si el mig estimàs a la meva manera, i compt amb ell, no sé bé per a què, amb una intensitat, a temporades obsessiva, que escandalitzaria mumare si en tengués coneixença.

Per altra part, enguany, a S’Almonia m’hi mancarà l’oncle Jaume. I ell, que en qüestió d’alegria no sembla germà ni parent de mon pare, que en va més tost mancat mentre que a l’altre n’hi vessa, es mostra ben fill de la mateixa mare en molts d’altres aspectes del seu caràcter. I això em fa bé, perquè a cada temporada que passa a la possessió, i no record cap estiu sense ell, per raó de jovenesa i del polset de vida que espargeix pertot arreu on va, m’ofereix una versió encara millorada de com veig mon pare, i així l’oncle Jaume és com si el duplicàs, però d’una manera que, des de mi, fa d’ell un germà gran recuperat per a funcionar de pare i, al mateix temps, un pare rebaixat, funcionant d’amic. Jo sempre he rebut com una benedicció la seva presència a ca nostra, i per molts de motius, entre els quals que, quan se’n va, sempre al llarg d’una temporada mon pare sura dins meu encara una mica més alt, perquè el rastre de l’oncle li afegeix prestigi durant un cert temps, fins que, a poc a poc, es va fonent aquell viure com amb un afegitó i mon pare, a la meva mirada, toma ser mon pare, just ell en sec, però amb les virtuts un xic augmentades per la ressonància de l’oncle. I li veig els pocs defectes molt més duguedors. Sé que a S’Almonia, aquest estiu, l’oncle Jaume m’hi farà molta falta, i també sé que ell, des d’on sia que s’haja vist arrossegat per la mili, soldat tardà, més de dues vegades ens enyorarà a tots, i també la finca, i qui sap si un migdia, a l’hora en punt de tirar l’arròs a ca nostra, ell pegarà un tret a l’aire amb un estil ben clar de demanar noves.

Amb la manca d’homes que el conflicte ha forçat, i amb això que el sen vaja cada any més mustii, excepte en fidelitat, mon pare anirà escopetejat i es presenta un panorama de feines que, ara mateix, me faria tremolar si no fos que, per la seca que hi ha, ja hauran hagut de batre, i que, d’ametlles, no n’hi haurà ni un llençol. Tanmateix, enginy per just mig feinejar i això cara ben alta, no me’n mancarà, supòs. M’han fet estudiant, no fora-viler: caldrà deixar-ho ben clar de tot d’una, caldrà deixar-l’hi encara que mon pare m’haja de mirar, qualque vegada, amb els dos ulls plens de perdigons.

b

(La mare)

Fill meu, t’he preparat la cambra. Mai no t’havia esperat com aquest any t’esper, i, malgrat les feines, que enguany són tantes que ni a ton pare ni a mi no ens resta temps de mirar-nos a la cara, un poc ara, un poc ahir, t’he preparat la cambra. No m’he oblidat, com m’encarregares, de fer-te estufar la llana dels matalassos, com tampoc no m’ha passat per alt que, d’un any’ ençà, els llençols de drap dius que et fan gorradura. Te n’he posats de fil, de la meva caixada. El teu llit està fet i la cambra t’espera ben orejada. Romandràs amb la coixinera que em regalaren les monges el dia de beneir-se el nostre retaule de la Mare de Déu del Puig. Tu ja saps, fill meu, tan bé com jo mateixa, que m’havia promès a mi mateixa de servar-la sense fer-ne estrena fins que tu te casis. Però m’he dit que aquestes petites alegries quan més necessàries són és quan les coses semblen venir de cantell i, enguany que tantes hi vénen i que, més que mai, no tenim cap moment segur, m’he dit: «Andreua, aquest és el moment de posar-li la coixinera». I perquè, fill meu, mai no t’havia esperat com enguany t’esper. Just estaré tranquil·la quan te tengui prop. Així de patidores que som les dones, i amb això que no va surar la nina i no restar-me al món més família que ton pare i tu, no saps de quina manera m’he passat els dies, amb la sensació de viure travessada d’agulles calentes, sabent-te lluny de mi, sabent-te enmig de gent desgavellada i a llocs, com arreu són tots, on el qui més arrecerat es creu va tan a lloure i exposat a tot que pensar en tu me fa tenir calfreds. A la teva finestra, hi he posat una cortina nova. L’he feta jo, a ganxet, els horabaixes d’hivern. I, damunt la pedra del canteranet, t’hi he deixat, ja omplit amb els dos dits de vinagre, un setrill dels grossos per matar les mosques: tampoc, ja ho veus, no m’ha passat per alt que me digueres que no suportes les tires de paper engomat. Crec que la cortina i el setrill et serviran ferm. I et servirà el meu esment, el de ta mareta, que et mantindrà la cambra reclosa de dia i orejada a entrellums. M’ajudarà el til·ler, que és arbre que no fa mosques, i amb la crescuda d’enguany i tan vinclat que va cap a la teva finestra, no debades te farà d’arruixador, a més d’entrar-te la seva verdor i deixar passar la fresca. ¿Ja saps que ens va cruiar l’aljub, i el sen Gil i ton pare hi varen haver de baixar, per encimentar-lo, o no t’ho havíem dit? Aprofitant que feinejaven de picapedrers, jo hauria volgut que me col·locassin aquelles dues rajoles que se’m desclavaren del rentador, a la paret que hi careja, però aquest any, amb la manca d’homes, totes les feines van tan endarrerides i ton pare tan esmús i coent a estones, que no l’hi vaig voler demanar a les clares i em vaig limitar a deixar caure que aquella cuina és un niu de brutor. Però no em va fer cas, i jo vaig callar. Potser, callant, em vaig estalviar que me recordassin que l’ordi encara és per segar. El meu cop d’ull, fill meu, m’ha salvat sovint de pegar ensopegades.

Tu diràs: ¿i és que abans no m’estimàveu tant com ara? I jo no sé com dir-t’ho, però és que mai no t’havia esperat com enguany t’esper. Aquesta temença que no em deixa dormir, aquesta angúnia de viure amb una fogatera sota els peus, me té corpresa i no tenc aturall ni hi ha lloc que basti a arrecerar-me. I m’agrada ferm pensar que, venint tu, al mateix temps que t’allunyes de redols pitjors, haurà arribat un home més a la casa. Ja me faig càrrec que els teus anys no són molts i tu ets tendre, però, què vols?, un mascle sempre és un mascle i jo sé que, essent tu aquí, perquè amb el sen no hi compt, entre ton pare i tu a S’Almonia no hi manquen valents. Entre vosaltres dos me sentiré feta un vermell d’ou. Necessit agombol, sobretot enguany, que encara vaig rara. Es pel canvi d’edat. No m’he acostumat encara a ser dona seca. I vaig un poquet feixuga, sobretot de les cames. Però tu què en saps. Són coses de dones. Són coses tot just de dones, i tu què en saps, pobre al·lotet meu, que la que més prop has vist som jo mateixa i no hem parlat de res mai. Ja te vendrà el dia, ja en coneixeràs. Dones, al món, ara per ara, just hi ha ta mare. Idò això te dic, just que m’entenguis: que ta mare, enguany, ha deixat de ser dona, ha deixat de ser allò que ben era i no saps.

Enguany, amb les gelades que hi ha hagut i després el poll, sols no tenim ametlles ni per a fer-ne orxata. Si no fos per l’almud que n’he arreplegades pel sòtil, de les de l’anyada de l’estiu passat, no sé d’on trauria el torró per a la teva festa. Per mor de les circumstàncies, magrel·la haurà de ser enguany, excepte el fet d’estar plegats tots tres. Ja saps tu l’oncle Jaume per on caplleva. I no estaria bé no guardar-li el respecte, tirant-nos de festa, estant ell en perill. D’altres n’hi ha que també hi estan i tenen la mateixa edat de ton pare, però ells són voluntaris. No te’n vull parlar, ni hi vull pensar gens. Moltes nits no he dormit just de pensar que a ton pare, just per fer com els altres, li passi pel cap d’anar-se’n. No és que n’hagi parlat ni que em sembli d’aquests que fan una cosa perquè els altres la fan. Ell sap com ens deixaria, sabent com sap de quina manera ja estam, amb S’Almonia feta un escarrinxo, talment una finqueta de just deu mil duros. Però, d’aquestes coses, un se n’adona quan ja tot és un fet. I dona hi ha hagut que, a la matinada, ha sentit cruixir la barra del llit per la part de l’home, i quan ha volgut parlar s’ha trobat sense veu perquè la solitud, des d’aquell instant, ja la tenia emmordassada.

Esper que no em trobis vella. Enmig de tot, jo me trob igual. Potser amb un poc més de ventre i això de les cames. Però hi ha madona, fill meu, per a un grapat d’anys. Abans que jo em reti, t’he de veure metge o, qui sap, capellà.

T’he fet cosir calçons blancs. Just fins mitja cuixa, com tu me digueres. He vist que ara hi posen un botó a la bragueta. Te dec veure gran, perquè aquestes coses que, amb ton pare, res me deixen com a empegueïda tractant-se de tu. Si te fas capellà… Fill meu, sies bon al·lot. I no duguis llibres.

c

El moviment del carro on anava el mort fou a l’instant seguit pel carruatge dels pares.

Quan això succeí, semblà contagiar-se el parsimoniós avenç a les altres cavalcadures que espessien tota l’amplària de la carrera.

D’una en una, primer seguint un ordre jeràrquic per raó de parentiu, ben aviat improvisant-se entre els altres la manera ordenada d’inserir-se dins la compostura de l’acompanyament, anà formant-se la callada teringa, mentre sonava amb precisió infinita l’esmicolament implacable de la grava davall les llandes de ferro.