VII

a

—Andreu del Pedregar, cosí, m’he demanat moltes vegades com devies es ser. Tu que tengueres el viure espès i no consentires arribar massa enllà de l’adolescència, tu que tengueres la vida curta com un déu pagà i reberes la mort com un present dels homes, me véns al cap tot sovint, sobretot ara, quan, ofegat de fàstic i decepció, que ells em fan, pens per primera vegada que també hi ha una mort que em pertany, una mort que un dia serà la meva, i quan hi pens és amb una barreja de por i d’esplaiament. Andreu Milà, cosí, te cerc dins el meu record, tot provant de recuperar-te per compensar la part de família que ara se m’esbuca, te cerc i no te trob per enlloc. Ara mateix, aquí, damunt aquesta pedra plana on sec, tu no ets més que un nom que s’ha de dir d’amagat, i és en va que jo t’anomeni com a furgant els records que de tu té mumare, perquè ella, amb un silenci insolcable, manté cauteritzat el monyó de la branca familiar que encara ets. Tu resultes, per a mi, com una ombra que es mou per l’entrellum de la meva infància, i debades hi recul tot sovint, perquè de tu no me’n queda ni la memòria del gest que feies per agafar les coses, ni el so de la teva veu, ni l’espectacle perfecte que devies oferir endarrerint una paret d’un salt esplèndid. He anat al Pedregar per cercar el teu rastre, i l’he trobat, el rastre: tot allò és mort, allò és la mort. La casa que va ser ca teva encara serva la façana dreta i la porta hi roman, com si hi hagués alguna cosa a tancar dedins. Però, a darrere, la casa és un claper i no resta fesomia d’on devia ser la cuina. A tot haver-hi, dos esglaons, potser d’una escala que devia pujar al porxo. M’he demanat on dormies i no m’ho he sabut dir: jo sé, per mumare, que ella i ton pare dormien a les dues cambres que encara ara són definibles a la part de davant. Però ella de tu no me’n diu res, perquè ens tacares el llinatge, i et tenen arrabassat com una mala herba. He entrat com he pogut. A dins una de les cambres, encara hi resta un llit. Tal volta tu hi nasqueres. Tal volta era el que hauries triat per quan et tocàs morir. De tu, ni un rastre clar: ni una espelleringada camisa penjada encara a una estaca d’alzina, ni una espardenya de peu verdal, ni una cullera que et poguessis haver duit a la boca. A la carrera, roman ple d’herba i sense un rastre d’aigua l’aljub on tu, ben segur, devies poalejar aigua fresca. De tu, no en resta res. Tampoc aquí, a ca meva. Just sé que t’anomenen com un maleït. Just sé que et necessit, perquè me sent tot sol.

Per dins les cases, tothom va esmús i ningú encreua amb ningú més paraules que les necessàries per a no acabar-se d’entendre. Tan sols mumare —amb unes maneres que, ara, són esburbades, ella, que no movia mai la mà que no en quedàs una cosa desada—, just ella prova de fer que la casa sia una mena de recer, un sopluig provisori que ens protegeixi d’aquest aire electritzat que ens ofega a tots, provinent sobretot de la vorera de mar. Encara que a l’estiu acostumàvem a fer-ho enmig de la casa per gaudir de l’embat, ens fa dinar a dins la cuina, on no se senten tant els tirs. Desats pels racons de la casa, els embolics de les nostres coses estan com a l’aguait, arrenglerats. Del poble, n’arriben notícies terribles que parlen clar d’un enfolliment general que recorr els carrers, del qual se sap que, quan entra a una casa, no en surt sense empènyer algú fins als afores, on uns altres entretenen l’espera fent un clot tan llarg com el nom o la criança del qui està per arribar.

Per mor del pressentiment que han d’esdevenir inútils, les feines de la finca i la casa queden a mig fer, de cada dia més, cosa aquesta que m’allibera de prou compromís davant els meus pares i me permet de folgar com me ve de gust, no tenint, com no tenc, a més, el desig de posar mà als meus llibres, que resten quasi intactes damunt el marbre del meu canterano. Ahir era dilluns. Encara no havia passat un dia sencer des de la salvatjada comesa amb aquell al·lot ros, i jo anava ja impacient d’arribar al diumenge vinent, per poder repetir la visita a aquell cafetet. Part damunt tot, desitjava trobar-lo a ell, malgrat les poquíssimes possibilitats que hi havia que succeís. Vaig arribar a sentir-ne impaciència alhora que em deia que calia donar temps al temps i no recolzar la meva vida damunt una història que potser mai no tendria represa, i que ja, arrodonida, per ventura no era més que la pura cendra d’un diumenge d’estiu. Sis dies mancaven per a arribar a l’altre diumenge i calia deixar-los degotar, d’un en un, a fi de treure’n totes les possibilitats: anant les coses com van, abans d’arribar-hi pot succeir tot.

El sen Gil, de natural tan callat, hi va molt més des d’ahir, dilluns. Tant, que a hora de menjades va haver de ser mon pare qui resàs al davant, trencant el vell costum que, per raó d’edat, li atorgava aquell privilegi. No em recorda bé, però crec que sols no em digué que sí, quan li vaig proposar d’anar-nos-en plegats, a caçar d’abeurada: senzillament, me va seguir. Aquell enfurrunyament seu, duit en aquell extrem, no deixà de sorprendre’m un poc, però el vaig rebre com una actitud favorable que me permetia tenir companyia sense perdre els atractius d’estar tot sol. D’altra part, malgrat la llibertat de què fruesc, mumare no m’hauria deixat anar al sequer sense ningú més, per allò d’estar més d’un quilòmetre avall, cap a la mar. Així que partírem cap en aquell ca-só, anant ell davant davant i seguint-lo jo mentre amb els ulls fitava aquella expressió seva com de venir-li feixuga la pròpia ombra. Torna vell, el sen Gil, aquest home es mostra alís. Si algun tros jo li passava a davant, tot prenint drecera per dins el rostoll, ell, que altre temps m’hauria seguit i fins i tot hauria botat parets darrere mi, no s’immutava i seguia el decurs del caminoi, cercant la major seguretat del terreny ja trepitjat. A mi me fa sentir com un cavall ben ferrat, dels que treuen espurnes a cada potada, això de prendre guaret i veure com, de davall el peu, me parteixen, espaordides, ara una parella de terroles, ara un estol de perdius joves que finalment veig perdre marina enllà. Amb tot això i les dreceres que feia, malgrat haver anat quasi sempre darrere el sen Gil, vaig arribar primer que ell.

Per les parets del sequer es recolzava tot el canyissam de caramuixa que, fins feia pocs dies, havia romàs al sol, tot cobert de fruita. El trespol de la caseta, pel qual encara restaven trossos ben encimentats, anava clapat de taques moradenques de melassa de figa, esflorada de tan madura, i de les altres, terroses, que havien deixat els albercocs. Malgrat allò d’estar-ne més a prop, la remor de la guerra ens arribava menys que a les cases, potser perquè rompia per la part contrària del puig de Sa Talaia que ens quedava a davant, sense que a penes en rebotissin esquerdes cap a la que nosaltres ocupàvem. Un silenci diürn d’aquella espessor tenia, en les circumstàncies d’ara, un aspecte solemne que m’empenyia cap a la cacera com a un ritu estrany i desacostumat. El sequer era, més que mai, un poc la mateixa fi del món, tanta era la soledat de què es fruïa. Vaig pensar que és el lloc ideal per a menar-hi una dona, i, un instant, me vaig demanar si aquell home emmudit que tenia ran meu, del qual res no sabia malgrat haver-lo vist tota la vida a ca nostra adoptant l’actitud de l’eina que es troba sempre a l’abast, me vaig demanar, dic, si no devia haver pensat també ell la mateixa cosa i si temps enrera, quan encara hi havia home, dins aquelles quatre parets havia sonat alguna vegada el seu pantaix de mascle fendidor i, tot seguit, la seva alenada escandida de guerrer cansat. Li vaig mirar la fesomia, un poc per fer-li cas i un altre poc cercant dins ella rastres que m’aclarissin el seu misteri particular, i ell, que se n’adonà i degué comprendre que el meu esguard volia arribar enfora, em retirà la vista amb el gest més viu que li havia vist des que partirem de les cases, la mateixa diligència de reacció que hauria tengut, sorprès a pèl com me l’imaginava, a tapar-se les vergonyes d’una manotada.

Va sortir a defora amb els filats a la mà. Encallada en terra, hi havia una teula amb els dos caps encimen-tats per retenir l’aigua. N’hi posà de nova, que tragué de l’aljub. Era, l’abeurada, set o vuit passes enfora, de manera que els caçadors se podien amagar dins la casa. Entre ell i jo, vàrem clavar les estaques de tibar la malla i arregussàrem els filats, que quedaren camuflats amb un pols de terra. La corda, entrada dins la casa per un forat de paret, va quedar tensa. També hi entràrem nosaltres, i l’espera va començar.

Sempre és una cadernera, la que enceta. Pel record que en tenc, sempre ha estat així. Després són dues, són tres, fins que s’acosten els verderols, que solen arribar els segons, després els passerells… Talment va succeir. La temptació d’aquella aigua neta que lluïa dins la teula com una medalla, ben aviat va congriar entorn una xiuladissa enervant. S’hi tirà una colla de mèleres que hagué de fer amples, i, després de beure a pler, es rebolcà un instant dins l’aigua abans de reprendre el vol. Aquell esbart arreplegat rondinejava amb una alegria i una llibertat que me van fer recordar aquell excitant bany al safareig de dos dies abans. Talment com ens era a nosaltres, als ocells tot els era aliè. De cap manera no sospitaven que jo els tenia l’ull clavat i que el sen Gil també els contemplava, ell una mica absent, però amb l’avantatge, respecte a mi, de tenir la corda dins la mà. Bastava una tirada seca, i més d’una vintena haurien vist com el cel de sobte acabava on començava la xarxa. Quan en partia un, ja assaciat, n’arribaven dos més. La tibada era esplèndida, calia no esperar més. Vaig mirar cap al sen Gil, que tenia su-ran meu, a la dreta. Pels seus ulls volava tota aquella ocellada, però no es movia. Amb ja mà, discretament, li vaig tocar el braç. Féu senyal d’haver-me entès, però no es mogué.

Del primer esbart que s’havia posat a l’abast ja no restava cap ocell, però n’arribaven d’altres. Els filats romanien ajupits su-ran l’abeurada, disposats a pegar la revinclada aglapidora quan la corda els ho manàs. El gest amb què el sen Gil la servava a la mà semblava tenir l’aire de fermesa del qui vol assegurar el cop. Però el cop no es donava. Me’l vaig mirar, atret ja més per la reacció d’aquell home que per la presència d’aquells animalons que es donaven la gran festa entorn de l’aigua. Provant d’incitar-lo, vaig allargar la meva mà cap a la corda, que ell retenia sempre dins la seva. Amb un gest del colze, me la retirà. Vaig comprendre que aquell home era una joguina amb la molla rompuda. Mantenia la seva aparença d’estri casolà, però, per alguna raó, havia esdevingut inservible. El vaig recordar com passava, amb aquell aire cansat, dues passes darrere mon pare, dues nits abans, per davall la meva finestra. No se n’havia recobrat, d’aquella sortida nocturna cap a no sé on. Anava entabanat, i puc assegurar que, ell que tenia per a tot quant fos caçar una orella més fina que les cusses eivissenques de mon pare, no s’adonà, fins molt més tard que jo, d’aquell esbart d’estornells que aparegué fent ombra per damunt la garriga. Era com un vent fosc que s’estirava abans de comprimir-se com una esponja, després se girava en un sentit i, tot seguit, voltava en un altre, tot això sense mai deixar de ser una mena de núvol compacte que ho feia tot, excepte dividir-se o esfilagarsar-se. Veure un esbart d’aquests, de milers i milers d’ocells, sempre m’ha fet venir un esbalaïment quasi religiós que m’immobilitza d’astorament sia on sia que me trobi: és com si veiés l’arc de sant Martí sortint de la meva finestra. L’esbart, apropant-se ara, reculant després, movent-se sempre com una sola ona, va anar deixant enrere la garriga i es va anar acostant amb una mena de vénc no vénc que m’excitava quasi sexualment. Amb una de les seves marrades, ens va passar per damunt i el vaig perdre de vista, però m’arribava la remor solemne del seu vol, que omplia la caseta silent com una veu d’orgue mansuet i apaivagat. De sobte, aquella remor s’intensificà i, en un breu instant, un grapat de milers d’estornells es posaren a damunt el llampúgol de just ran de l’aljub. Aquell arbre, estàtic de complexió, semblà que es movia amb una rara inflor. Les caderneres i els verderols deixaren l’abeurada com espaordits, com si els vengués a damunt una maror feresta, i varen reprendre el vol, a la seva manera de fer-ho, com a tongades. Semblà que els estornells exigien aquell camp obert, i, en un instant, una gran bolla de plomissó viu ens va deixar la clapa d’aigua fora de la vista. Quan la primera infanteria va semblar assaciada, un instant, de bell nou la veiérem brillar, mentre des del llampúgol s’hi tirava el segon exèrcit, integrat pels més impacients. Era insòlit veure estornells tan prest, quasi dos mesos abans de l’època que acostuma apropar-los, i vaig pensar que ben capgirat deu rodar el món quan fins i tot els ocells van d’aquesta manera sortits de mare. Vaig mirar el sen Gil. Ben segur eren cinc-cents, potser vuit-cents o mil, els que aglapiria amb una senzilla estirada de corda. Jo el veia badar els ulls d’una manera gairebé exagerada, com si es contemplàs davant la gran ocasió de la seva vida d’expert caçador. Mogué una mica el braç i me semblà que volia, a la fi, estirar el cordell. Però no el va estirar. I jo no li vaig dir res, atret com ja estava molt més per aquell corsec espectacle humà que ell oferia que per l’interès de protagonitzar una proesa de caça de què podria parlar, amb un cert orgull, pertot arreu.

I si no vaig motar va ser, sobretot, perquè de bell nou aquell gest enfosquit que no perdia va fer que el meu pensament pegàs una reculada súbita cap a la nit de diumenge. De bell nou, dins el meu cap, es reproduí aquella imatge de dos homes travessant l’alta nit. I ja no vaig veure més estornells, perquè pertot arreu me compareixien aquelles dues persones passant baix de la meva finestra, cap a no sé què, cap a no sé on.

Me’l vaig estar mirant una bona estona. Cap detall seu no em permetia endevinar que acusava d’alguna manera la meva presència. Crec que l’hauria pogut descalçar o passar-li un aclaridor pels cabells arreveixinats sense que s’adonàs de res. Tenia la vista vessada a defora, més que posada, com si li interessàs observar els costums d’aquell esbart d’ocells que, a uns pocs metres d’ell i de mi, es movia amb una organització meravellosa, clapant de gris el color terroler de tota l’esplanada de davant la casa. Potser sols no els veia, però. Era ben segur que el seu pensament anava ben lluny i que allò que ara veia amb l’esperit el marcava més fondo que tot quant veien els seus ullons de ca perdiuer. Tal volta d’allò li naixia aquella expressió de serietat que a cada instant me causava més respecte. Arribà el seu gest a ser senyor, d’una dignitat infinita. Jo me’l mirava llargament i, com menys l’entenia, més proper a ell me considerava, arribant a sentir que aquell mirament de mitja família que sempre li he tengut es transformava en una elemental mena d’amor. No se li albirava cap moviment en tot el cos. De sobte, el món havia deixat de ser una cosa bellugadissa, i, desbastant tot quant hi pogués haver enllà de les parets d’aquella caseta, s’havia reduït a aquell bessó immòbil, de dos cotilèdons, que érem ell i jo. Quan ja feia una estona que jo el contemplava així, vaig provar d’aclucar els ulls i tot d’una, dins meu, el veia caminant amb el cap baix, dins la nit de lluna. Altra vegada els tornava obrir, i allà el tornava tenir fet una estàtua de sal. De bell nou els tancava, i altra volta es posava a caminar, a darrere mon pare. Allò me mig divertia. Vaig repetir-ho un munt de vegades, obrint i tancant els ulls, i ell, sense fallar-me mai, alternativament es posava a caminar o s’immobilitzava. Ara pens que dins mi hi havia l’esperança d’arribar a veure on anava, a força, repetint-la, de seguir-li la caminada. Però ell, com si ocupàs les imatges d’una pel·lícula que s’anàs repetint indefinidament, sempre protagonitzava la mateixa escena i jo no assolia de veure’l enllà del rectangle de la finestra de la meva cambra.

Jo em demanava si aquella sortida nocturna tenia relació o no amb l’astorament d’aquell home que tenia ran meu però com si no fos així, i amb aquell emmudiment que arrossegava de tot el dia, segons ja li havia observat a les cases. D’aquell demanar-m’ho en treia, com a resposta, una conseqüència clara: que mai no ho aclariria si no era per la boca d’ell o la de mon pare. I puc jurar que, a mon pare, no l’hi demanaria, per res d’aquest món ni bona part de l’altre. Just me quedava el sen Gil, és a dir, aquella esfinx que, ran meu, m’anava acostumant a pensar que en realitat jo era molt lluny d’aquell lloc i que aquella situació no era sinó un miratge que jo rebia, obnubilant-me, al lloc distint on realment me trobava. Tan difícil veia fer-lo conversar, que just hi havia la possibilitat de provar-ho amb un procediment senzill: deixant caure de sobte una pregunta, com pegar-li un cop de puny als buits. Aquell sistema, agafant-lo de sorpresa, me semblava millor que no entrar-li de cantell amb mitges paraules, mentre, acorralant-lo amb interrogants, l’anàs empaitant amb paciència com a un peix de safareig amb un gambaner. Era millor pegar de pla, jugant-me tota l’eficàcia en el rebot que obtingués de la sorpresa. I ell, que estava absent de tota aquella estratègia casolana que jo estenia entorn seu, romania immòbil amb la corda a la mà, no perquè esperàs l’instant oportú de tibar els filats d’una tirada seca, sinó, vaig arribar a comprendre, per assegurar-se que jo tampoc no ho fes. Tenint-lo tan ran de mi, però tan lluny, vaig veure clar, finalment, que un home, quan va tan baix de correntia que se li veu la pedruscada del fons, no és animal amb qui es pugui fer cap tira-afluixa sense esmussar-nos a nosaltres les ungles i a ell la dignitat. I, sense pensar-ho més, li vaig descarregar:

—Sen Gil, anit passada vos vaig veure pel món, a mitja nit ja alta. Devers quina la fèieu?

Li vaig dir «pel món» com ho hauria dit a un bergantell, ampliant d’una manera que sonàs de verba les possibilitats, verament escasses, que tenia una tranuitada d’un homenet com ell, per mirar amb la mitja broma de desenrocar-lo. I quan ja acabava la frase, un xic esglaiat de la meva veu, me vaig sentir temorec d’importunar-lo massa amb una pregunta tan concreta, i vaig recular una mica tot ficant-hi aquell «devers» que, al mateix temps que la matisava amb un aire penjat, li donava un sentit just aproximatiu que ens comprometia menys, tant a ell contestant com a mi demanant. I és veritat: enmig d’aquell silenci, la meva veu va sonar com una escopetada. A defora, els estornells, com si esperassin aquell senyal, varen partir esvalotadament, fent amb l’aleteig precipitat una mena de tro allargassat. El sen Gil no va pipellejar ni va dir res. Tan poc va reaccionar que me vaig demanar, tot seguit, si realment, després de dubtar-ho tant, jo havia arribat a fer la pregunta o si just l’havia pensada.

Passà més temps i anaren compareixent més ocells: caderneres, pinsans, un estol de teuladers… Ja no els mirava amb ulls de caçador. Tanmateix sabia bé què passaria, i no me vaig moure ni vaig voler dir res. En això ens assemblàvem: ell tampoc no es movia ni me deia res. La diferència era que jo m’adonava de tot quant ell feia, just que pipellejàs, i ell es mostrava molt lluny d’acusar la meva presència. Els ocells bevien i es remullaven amb una llibertat esplèndida, i jo, allà dedins tancat, senzillament esperava, no sabia ben bé què. Era el que m’havia proposat: deixar córrer el temps.

La llum de l’horabaixa començava a groguejar camí de la nit, quan pel perfil de la cresta de Sa Talaia, que ens queia al davant de ple, es veié que quelcom es movia. La distància no deixava veure quina cosa era, però sí l’atribut que tenia d’estar en moviment. Immòbil com jo estava, i sense més feines ni plans que seguir esperant, vaig fitar l’ull i tota l’atenció damunt aquell punt. A voltes es decantava una mica a la dreta, una mica a l’esquerra, però sense perdre mai la trajectòria lenta que el feia faldejar, pujol avall. Una cosa quedà clara, ben aviat: allò era qualcú. Estant-ne ja segur, va augmentar el meu interès a continuar-ho observant. A vegades, tan fixament mirava que aquell punt mòbil me fugia de la vista un instant, fins que, poc després, de bell nou m’hi compareixia, retallat damunt algun terrer calb o una clapa grisa de vegetació. Si la imatge era confusa encara, aclaridor era el seu ritme d’avanç, i vaig poder deduir que aquella persona, aidada pel capavall, s’apropava a bon pas al lloc on el sen Gil i jo romaníem callats mentre practicàvem el ritu estrany de tolerar-nos unes actituds prou diferents: ell a mi la de preguntar, jo a ell la de no contestar-me. Me’l vaig mirar, el sen Gil. Però el seu ull de vella milana conillera restava tan inexpressiu que no vaig poder aclarir si, havent-la ja vista, sabia ja de qui es tractava, o si contràriament no se n’adonaria fins que ja fos a un tir de bassetja.

Aquell ésser humà que emergia de la distància, tot i no saber ell la meva existència i l’atenció amb què jo l’atalaiava des del meu sopluig, condicionava la meva actitud i el nou estil amb què jo deixava transcórrer els minuts, que es diferenciaven, estil i actitud, dels que el sen Gil mostrava en això que, per a mi, eren una manera d’esperar i, per a ell, que probablement no s’havia adonat d’aquella imminència, una de més senzilla de veure passar el temps. Si del meu esguard es derivava espera, era perquè hi havia una eloqüència clara en la direcció que duia aquell vianant, el qual, per necessitat, havia de recalar tan prop del sequer que, si fos partit mitja hora abans del lloc d’on venia, o si aquell esbart d’estornells hagués arribat just mitja hora més tard, tant el sen Gil com jo ens hauríem perdut el fastuós espectacle de veure l’horabaixa un instant enfosquida sota aquella immensa en-velada de plomes. I és que aquella persona, que aviat es va veure que eren tres i no una, anava, o anaven, per un terreny tan sense camins, que la seva presència pendís avall només podia significar el propòsit de mantenir la línia recta, amb la idea, era lògic pensar, d’acurçar la distància entre el lloc de partida i el que finalment seria el de l’arribada. O sia, que eren tres persones que frisaven. Comprovar això me va enardir per complet perquè de sobte vaig veure clar que venint, com venien, de l’indret on s’escampava la guerra o en fugien o la feien créixer duent-la més endins. Tant una cosa com l’altra eren una amenaça perquè significava que la guerra rondava a prop, però la segona era particularment preocupadora, sobretot perquè, amb el temps que jo havia perdut mentre els observava, se m’havia fet tard per a cercar remeis. Doncs, vaig procurar que de la calma física de què dins la soledat fruïa me’n repercutís la de l’esperit, i vaig esmerçar tot el meu temps a analitzar aquelles dues possibilitats que s’oferien. Potser la primera, segons la qual es tractava de fugitius de la guerra, era la que, de bell antuvi, es mostrava més probable perquè aquella manera que tenien tots tres de caminar cara alta, sense cercar amagatalls i donant-ho tot a les cames, era pròpia del qui fuig i molt poc la del qui envesteix. Però, amb el temps que ja feia que duraven les hostilitats, era ben lògic pensar que tot l’èxode civil de la contrada en guerra s’hagués ja esvanit un bon grapat de dies enrere. La segona possibilitat els signava com a combatents, i, en aquest cas, o era gent que, com l’oncle Jaume, abandonava temporalment el front, o em trobava irremeiablement davant una avantguarda de forces des-embarcades fent una incursió terra endins.

Aquesta darrera possibilitat me pertorbà, pensant en els meus pares, que a mi, personalment, tant m’anava com me venia si eren d’un encuny o de l’altre, essent, com era, que jo ni a uns ni a altres no els havia fet res. Calia fugir i avisar a ca nostra. Però hi havia el sen Gil. I hi havia també una qüestió de dallons, evitant sobretot la covardia d’una fuita injustificada. La meva gallardia d’aguantar a peu fiter va durar ben poc: ben aviat s’anaren definint aquelles formes, i, de la clarícia, en va sortir un home seguit de dues dones. Podíem estar tranquils. Vaig demanar al sen Gil si els havia reparats i, per primera vegada, va obrir la boca per assabentar-me que, des que havien començat a belluguejar pel cuculló del puig, ell ja s’havia adonat que eren tres i just un d’ells mascle.

Quan ja eren a un centenar de passes, vaig sortir del sequer i els vaig escometre. Darrere meu també va sortir el sen Gil i, amb un mig remuc, arribà a donar conversa. Eren paisans que fugien. Veure’ls concretats al davant meu, amarats encara de totes aquelles suposicions que entorn d’ells jo m’havia anat fent i, sobretot, d’aquell aire empestat de guerra de què fugien, els va atorgar, un instant, una dimensió de mite. No els vaig demanar per què fugien tan tard: el drama era tot seu. Me semblà de bona criança fer-lo també una mica nostre, i els vaig proposar de romandre a S’Almonia. Quan amb el braç els vaig signar per devers on capparava, on es volgueren aturar: duien la fuita pintada a la cara i just tenien ulls per a les llunyanies.

Veient-los arribar i tot seguit partir, vaig comprendre que la guerra no era cap història de la qual sentíem parlar precisament perquè ens era estranya, sinó que la dúiem arrapada a la carn, com una crostera. I la vaig sentir més a prop de mai, com una mala veïnada de just allà deçà la partió.

b

(El pare)

Fill meu, ho vaig fer per tu. Si no tenguéssim cap fill, tant ta mare com jo ens hauríem tirat les coses a l’esquena. A la meva edat he après ja fa temps a mossegar-me la llengua i que, on més calentes estan les mans, és a dins les butxaques. Vull dir, amb això, que no hi hauria hagut humiliació en el món que m’ho hagués fet fer, però, a darrere tot, part damunt tot, hi estàs tu i per tu ho vaig fer. A tu, la sang et bull, com a un pollinet jove. A la teva edat, que jo també he tengut, i en guard encara la memòria fresca, a un home sencer li ve molt de cantell passar per damunt segons quines coses. I a tu, jo ho veig, la lletrada et vessa pertot, de nervi i sang que aclapares, i jo, que entre feina i feina, des que ets aquí, no t’he llevat l’ull de damunt, he comprès, tan clar com rebre una engrunada de dits, que en portaves, de tot això, una espina d’escórpora travessada al coll. I vaig fer, sols per tu, allò que mai no hauria arribat a fer per mi mateix, ni per ningú més, d’arreu el món. Tampoc, val a dir-ho, en altres circumstàncies no ho hauria gosat fer ni per tu mateix, si no fos que la guerra ens ha ensenyat de viure amb un ganivet dins la mà, i adesiara ens empeny cap a utilitzar-lo, quan jo sé bé que abans sols no m’hauria arriscat a mirar-lo de coa d’ull. Ara ja està fet, i sé que la sang se t’espessiria just que t’ho contàs. Però no em vull posar plomes, a davant teu, i preferesc deixar les coses tal com estan fetes, amb naturalitat, com tampoc no estaria bé que encalçàs la teva gratitud recordant-te, de tant en tant, que jo et vaig posar al món. Ja que t’hi vaig posar, no se’n parli més. Algun dia sabràs de collita pròpia fins a quin punt és callada, obscura i desagraïda de natural, la condició de pare.

T’ho vaig veure als ulls, tot just d’arribar, ben sovint me recorda. Encara no havies recolzat la bicicleta contra la paret del porxo, encara no havies desfet el bolic de llibres del portapaquets, i els ulls teus s’hi capbussaren, amb una avidesa més que aclaridora, amb un sentit d’urgència tal que m’hauria estat prou per a fer-me càrrec de tot. Ningú millor, en el món, que jo mateix per a comprendre tot quant pensaves, precisament jo que en patesc la mateixa nafra, encara que la pateixi, com és natural, amb un sentit d’abandó i d’una certa indulgència que els anys me donen i que tu no tens, a la teva edat indòcil.

Després t’he vist rondar per la finca, un dia i un altre, de cada instant més callat. Ta mare, que veu les coses a la seva manera, pensa que són els llibres que et tenen entabanat i dies hi ha hagut que, a dins el llit, no m’ha deixat dormir fins tard fent punta de mil maneres al penediment que a voltes li pega de nosaltres haver-te volgut fer un senyor. Jo no l’hi he discutit mai ni he provat de treure-li del cap aquestes idees, que són ben seves, però sempre he sabut que tu ets el mateix, just que no t’atrevies a fer-me retrets i n’anaves mussol.

Però jo, a davant tu, com si res. Vull deixar que les coses facin efecte per elles mateixes, però confés que sent impaciència per contemplar-te l’expressió, quan vegis el portell de bell nou obert. No m’importa que mai no arribis a saber fins a quin punt he estat jo, i no circumstàncies d’altri, qui ho ha fet possible. Jo te veuré alegrar la cara, i em sentiré comprès, a la meva manera.

Mai no hauria arribat on arribaren les coses, si ell mateix no les hagués engrescades. El que jo cercava era fer barrina. No m’hauria importat massa pagar-ho un poc car. Però hi ha una mena de gent que sembla esser nada per a incordiar, no fent ni deixant-te fer. Són els qui més me treuen de rotllo. I quan això em passa, tenc les mans feixugues.

A la nit, el sen no motà cap paraula i em donà una mà. Va quedar tot perfecte. Va ser com la mar, que fa forat i tapa.

c

El moviment d’inquietud, dins la llarga teringa, va ser perceptible. Algú, per automatisme, va fer caure el fuet damunt l’esquena de la bístia, però tot d’una ho corregí amb les regnes. Ni el carro primer, que menava el vell, ni el segon, dels pares, no varen fer coneixedor d’haver advertit la imminència de la pluja. Mantingueren el ritme.

Per la tramuntana, així com el sol ja es ponia a l’altre extrem del paisatge, eixia, morada, grisa, amb un aspecte de budellam viu tirat damunt el caire de l’horitzó, una nuvolada, tota amplària, tota pesantor. Arribà un instant que a simple vista se la veia acostar-se. Amb la nuvolada s’apropava una cortina d’aigua. Primer foren les muntanyes, que no es varen veure. Successivament, després, d’una a una, de dues en dues, de moltes en moltes, les cases de la contrada anaren perdent-se de vista. Primer, les de la part de tramuntana. Després, a l’entorn arreu.