XI

a

L’excitació que duia era semblant a la que era donà la lectura de la carta, o potser major. Procurant dissimular-la com millor podia, que devia ser malament, jo me movia per dins la casa, sense aturall, anant de l’entrada a la cuina i de la cuina al portal, procurant fer amb la meva presència, estesa pertot arreu, una mena de dic que retingués els meus pares i el sen Gil empresonats, durant una estona, sense que ells ho notassin. M’enfrontava a ells amb una loquacitat que els devia semblar estranya, encara que no en donassin senyals. Els parlava de tot, els feia preguntes de qualsevol cosa, procurant immobilitzar-los amb un cordill de conversa que no acabava de lligar. Venien cansats i anaven curts de paraules. Jo lluitava per guanyar uns minuts, els pocs que mancaven perquè es fes de nit. Pel finestró alt de la cuina encara es veia un darrer rastre de llum, que no arribava a esvair-se mai del tot. Mumare va posar un ribell damunt la tauleta baixa de la cuina. Mon pare va fer gest d’anar a cercar aigua, però li vaig prendre el poal de dins les mans, i vaig sortir amb ell. Mentre feia unes llargues braçades a la corda de l’aljub, la meva mirada escrutava l’àmbit de les cases velles cercant algun rastre d’aquell amic meu que hi devia estar amagat. Me va tranquil·litzar no veure res, al mateix temps que m’omplia d’impaciència la parsimònia feresta que les darreres llums mostraven tenir, a l’hora d’extingir-se de tot. Mon pare no s’havia tret de tot la camisa, i jo ja li abocava l’aigua freda dins el recipient de test envernissat. Vaig pensar que l’acte de rentar-se, que ell practicava sempre amb un cert aire cerimonial, el retendria durant un temps que potser bastaria. Si darrerament me pas la vida Cercant aclariments, aquella situació m’havia capgirat els propòsits i el que de veres perseguia era l’obscuritat total. Just la fosca podia fer possible la fuita d’aquell jove, sense tenir problemes. Pel finestró es veia un fons encara lleugerament clar, com si el decurs del temps s’hagués aturat. Immobilitzat mon pare, el pas era franc, i més ho era a cada segon que passava. Mumare feinejava, el sen es començava a desembotonar la camisa, i jo me veia obligat a mostrar-me quasi simpàtic. Des d’un escudeller dels més alts, un gran llum de petroli ens donava a tots aquest aire un poc de bubota que tenim els pagesos quan ens treuen de la claror del dia, que és la nostra. Així com mon pare es movia tirant-se aigua pel cos i per davall les aixelles, la pròpia ombra l’agegantava i li perllongava el tors i els braços pel trespol, els fogons alts i la testera de les alfàbies. Les olles de test fumat, arrenglerades com un esquadró de decapitats, amb les ombres que s’hi movien per damunt, semblaven tenir pel darrere ranera de vida. Mon pare donà per acabada la seva cerimònia, i es va apropar a la cadira de cirerer, al respatller de la qual l’esperava un drap.

Quan començava a passar-se’l pel mig cos despullat, de sobte, defora, es va sentir un escàndol de lladrucs i ens arribà el renou de les ungles que el ca, mentre corria, feia sonar damunt els còdols de la carrera. Me vaig sentir perdut. Dins aquella casa, bastava l’aleteig d’un borinot que s’hagués cremat les ales amb el llum de petroli per sembrar l’alarma. Mon pare va mig córrer cap a l’entrada, mentre encara s’eixugava apressat per davall els braços, i el vaig veure sortir. Abans de poder dir res, abans de poder-lo seguir, el vaig veure engolir pel rectangle de la porta oberta, que, contrastat amb la llum interior, falsejava fosca negra. Vaig mirar mumare, que ja se senyava, i el sen Gil, que, mig despullat, es mostrava més vell que mai. Vaig voler pensar que aquells lladrucs no tenien res a veure amb el milicià. Es tomà sentir el pas viu de mon pare i el veiérem al portal, sense traspassar-lo, temptejant amb la mà per darrere la porta, mentre no deixava de mirar defora, i va tomar sortir precipitat, amb l’escopeta a la mà. Vaig córrer cap al portal, ofegant-me d’angúnia. Enlluernat pel llum de petroli de dins la cuina, no vaig veure res, a l’instant. Vaig sentir que mumare me cridava que entràs, mentre corria cap al portal de darrere i l’embarrava. Jo vaig fer el que em deia, no per obeir, sinó per donar-me uns moments per pensar bé el que em calia fer. Per les paraules un poc inconnexes que ella bescanviava amb el sen, vaig deduir que per la contrada havia corregut la notícia d’algú haver vist un milicià. Pobre amic meu, s’havia confiat massa i jo l’hi havia dit. Però, ¿i si no es tractava d’ell, si els lladrucs del ca tenien un altre motiu? Posar-me a actuar, córrer a defora a detenir mon pare podia ser una manera de denunciar la seva presència, qui sap si ignorada. Calia callar, esperar que, en uns breus instants, s’aclarís aquella situació confusa, i, després, segons fos el cas, actuar i captirar-me a defensar-lo amb les dents. Vaig tomar al portal. La fosca es cloïa més i més, augmentant el nombre de llocs on un home podia amagar-se. El ca continuava lladrucant, per les cases velles. M’hauria fet feliç veure’l comparèixer amb un eriçó dins les barres. Tal volta, aquell amic meu, ¿no hauria escapat feia ja una estona, entre dues llums, tan tranquil com era? Pensar allò em tranquil·litzà un poc. Però mon pare no tomava i no se sentia res, excepte els lladrucs que, adesiara, es repetien amb un èmfasi animal que me posava els polsos a punt d’esclatar. De sobte, un pressentiment em va fer comprendre que, amb tota certesa, la cosa que mon pare cercava era ell. Aquell embarrament de portes de mumare i aquelles paraules amb el sen eren massa aclaridors. Calia avisar-lo, com fos! Vaig sortir a la carrera.

—Mon pare, mon pare…!

No me respongué, però ell ja estava avisat.

Des del portal de la casa, mumare esquerdava la veu:

—Fill meu, entra, entra, deixa fer ton pare!

Allò m’encoratjà encara més. Habituat ja a la fosca, començava a veure el volum imprecís del coll de l’aljub, la gràcia del til·ler en aquella hora misteriosa, les vaqueres, i allà lluny, més sabudes de memòria que vistes, les cases velles, perfilades, fosca damunt fosca, contra el cel que ja començava a estrellar. M’arribà un renou, no vaig saber clarament d’on. No venia de la pallissa, era clarament humà. Me vaig imaginar el pentaix de mon pare, enfollit amb la cacera mentre estrenyia el cercle entorn d’aquell jove indefens.

Me vaig jugar el tot per tot:

—Ja el tenc, mon pare, ja l’he agafat!

Mumare pegà un crit, a dins la casa.

Però ell no em contestà. Aquell silenci de mon pare me va fer veure clar que sabia perfectament on era allò que cercava. Dins aquella fosca de cada instant més espessa, jo no assolia situar aquells dos homes enfollits, un per l’odi i l’altre per la por.

De sobte, vaig sentir que una mà com una gran mordala m’agafava per la camisa i em donava una empenta feresta, cap a la casa. Mentre sortia catapultat, vaig poder destriar davant meu mon pare.

—Fuig!

Encara no havia recobrat l’equilibrí quan, a tres passes d’on jo graponejava el trespol, hi rebentà un gran esclat de llum, sonant un tro ferest, tot alhora. No vaig tenir alè per a cridar: era com si jo mateix hagués rebut, enmig del ventre, aquella escopetada. Un instant després, perfilat de manera molt feble damunt el cel fosforescent, vaig poder veure un home que corria. Després es va aturar.

—No tireu, no tireu: vaig desarmat…!

El veiérem alçar els dos braços, per reforçar les paraules.

M’esgarrifà el patetisme d’aquella veu que ja m’era amiga. Era la del qui ofereix el darrer preu per la seva vida.

Vaig voler fer-li saber que jo estava amb ell. Just me sortí:

—Maonès!

Me vaig penedir de no haver-li demanat el nom. Aquella manera de cridar-lo el situava, en aparença, més lluny del meu sentiment que verament no estava. No sé si em va arribar a sentir. Quasi a l’instant de jo cridar, va resplendir una segona escopetada. El ca, que lladrava com un endimoniat pels voltants d’aquell home, va grinyolar d’una manera que semblà humana, uns breus moments. No el sentírem més. Aquella silueta va arrancar a córrer de bell nou, mentre repetia:

—No tireu!

Amb aquells trons, les gallines feien un escàndol, per darrere les cases. Perdut de vista aquell home, les vaig sentir aletejar i escaïnar espaordides, i vaig comprendre que el milicià havia entrat dins el corral de figueres de moro. Jo no veia mon pare on era, però se’m féu clar que, amb aquella forma de delatar-lo les gallines, el tenia perfectament localitzat. Vaig cridar, desesperat:

—No li tireu més, mon pare, no li tireu més, vos ho deman jo!

Sols no vaig tenir temps de tenir-ne esperança. A la dreta d’on jo me trobava i una mica endavant, dins el tancat de figueres de moro, va sonar un tro ferest, al mateix temps que es concretaven formes dins una resplendor instantània. Vaig quedar paralitzat, com si un llamp m’hagués caigut als peus. Deu existir un llenguatge dels renous: aquella explosió, des del moment d’ocórrer, va tenir un no sé què de definitiu, un ressò tràgic i paorós. Vaig comprendre que ja havia succeït. La va seguir un silenci més espantós que el tro, que respectaren fins i tot les gallines. Dins la vaquera, el brau va bramular com els dies d’hivern, quan ha de fer pedra. Vaig romandre quiet, empresonat per l’angúnia, sense saber cap a on prendre ni quina cosa fer. Me va semblar sentir un renou allargassat, que es va perdre tot d’una. Dins el meu cap, com un tamboreig de mal auguri, hi sonava el bategar esvalotat del meu cor. Vaig voler dir:

—Maonès…!

Però la veu me quedà esquerdada a la gargamella, i sonà com un rogall.

Va passar un minut infinitament llarg, que vaig deixar transcórrer immòbil, emmudit per la feredat.

De les cases, atropellant-se, va sortir mon pare, amb un llum de carbur encès, sostingut a mitja altària. Devia haver passat ran meu, sense que jo me n’adonàs, o havia voltat les cases per la part de darrere. Darrere ell, quasi esgarronant-lo per no perdre peu dins la clapa de llum, s’acostava el sen. Els vaig veure venir, passar ran de l’aljub i el til·ler, tot seguit per davant les vaqueres i la pallissa. Eren la comitiva exacta que jo havia vist passar, de la meva finestra, aquella nit de lluna. De sobte tot se’m va fer clar. Cop en sec s’havia desfet l’únic embull que tenia dins el cap. La visió d’aquells dos homes caminant dins la nit havia produït dins mi el miracle de la clarividència. Des d’aquell moment, ho sabia cert, ho tenia tot clar. Des de la fosca total on me trobava jo, ells dos, il·luminats per l’aparell de carbur, oferien un blanc perfecte. Se’m despertà la fera que tots duim dedins. Hauria volgut tombar-los d’una perdigonada, i tot seguit, en tenir-los ja en terra, continuar disparant contra ells fins a capolar-los la fesomia, el nom, els llinatges i la natura tota. Me vaig sentir impotent, per primera vegada a la vida, i, humiliat de llarg fins al ventre de mumare, me vaig sentir ungit pel sagrament de l’odi. Quan voltaven la cantonada del corral, els vaig seguir a mitja distància. Més que a destruir-los a ells, me sentia empès a recuperar el cos, potser encara amb vida, d’aquell amic meu, el darrer ésser humà conegut a partir del qual podia provar de reconstruir la meva. Enfilàrem el portellet de la tanca, ells davant i jo unes passes darrere. Les gallines, que tenien mal vespre, escaïnaren de bell nou amb esverament. Els vaig perdre de vista per dins el laberint de figueres. Me guiava la resplendor que sobresortia de les fulles més altes, movent-se a la dreta, tot seguit a l’esquerra, delatant l’actitud típica del qui cerca. A la fi es va aturar, i vaig comprendre que l’havien trobat. Jo no gosava apropar-me fins al lloc exacte on els sentia. No estigueren ni mig minut, i els vaig veure tornar passar. El sen Gil anava davant, portant ell el llum, entregirant el cos. El vaig sentir que deia:

—Té la cara esflorada.

I mon pare que, amb la seva veu fosca, puntualitzava:

—No li ha servit per a res, tenir la fosca a favor seu. L’he endevinat de ple.

Me vaig sentir les cames de cera blana.

Mon pare afegí:

—Lo que em sap greu és que me sembla que hauré mort es ca.

Voltaren la cantonada del tancat, i es perderen en direcció a les cases.

Em vaig palpar les butxaques. Duia una capsa de mistos. Me vaig apropar a aquell cos. Sols no va caldre que li prengués el pols. Hauria volgut ser jo qui era mort, incrustant-me a mi cada un dels perdigons que li desfiguraven la cara. De sobte, vaig pensar en mon pare, vull dir que vaig pensar en aquell home que fins feia una estona havia estat mon pare. El volia fer present, per encarar-lo amb la realitat feresta d’aquell amic mort. Vaig aconseguir de fer sonar ran meu la seva veu, vaig aconseguir de veure el seu cos, alt i engallat, però no la seva cara. Vaig fer un esforç, però la fesomia de mon pare semblava haver-se esborrat del meu cervell. Vaig provar d’imaginar-me el rostre de mumare, que reeixia a veure amb la major claredat, i passar, del seu, al de mon pare, com seguint un fil. Però en va, la cara seva no compareixia. Un instant, m’humilià, interpretant aquell fet com un signe de la seva superioritat. Però, a l’instant, vaig capgirar el punt de vista, i me va alegrar imaginar que, des d’aquell punt cec que se m’havia congriat entom de la seva fesomia, partiria 1’alliberament que jo desitjava de tot un món on ja no quedava pedra damunt pedra.

El contacte de la flama amb els dits me va retornar a la realitat d’aquell cos que havia deixat de ser conversador, simpàtic, carregat de vida. Vaig decidir proveir-me d’un llum i em vaig dirigir a les cases.

Quan arribava al portal, en sortien mon pare i, darrere ell, el sen Gil.

—Anirem fins a la vila a donar compte.

Quan em veieren, mon pare m’ordenà:

—Tu, queda aquí, guardant ta mare, i no vos mogueu per res de dins sa casa. Tancau i embarrau.

Jo no vaig dir res, i els vaig deixar partir. Quan les potades de la bístia i el renou de les llandes del cabriol començaven a perdre’s camí enllà, vaig entrar dins la cuina. Ajupida dins una cadira baixa, mumare estava tremolosa, sacsada de cap a peus per l’angoixa. Jo hauria volgut que la casa ens hagués caigut, a l’instant, a damunt tots dos. Quan ja estava segur de la llunyania de mon pare, d’una manotada vaig aglapir el llum de petroli i, duent-lo, vaig córrer cap al portal. Mumare va alçar el cap i, comprenent el que jo feia, em cridà tota esverada:

—No hi vagis, no hi vagis: és un roig!

Me va fer repugnància sentir-me viu, sentir-me humà, no tenir més remei que saber-me fill seu, i no ser jo el roig. Era aquell, el to de veu, devia ser aquell el que es va treure de dins el llot personal per sentenciar, tot just acabada la lectura de la carta de N’Andreu:

—No hi vaig.

Pensar-ho així me va fer venir ganes d’esclatar el llum contra el trespol i calar foc a la casa, amb ella dedins. No valia la pena fer-ho: ja ni el foc no podia purificar-la.

Vaig travessar el portal, cap a la carrera. Ell, seguint-me, cridava:

—És un roig, fill meu, no hi vagis, que no és més que un roig!

Quan ja m’apropava on ell romania estès, vaig sentir que trepitjava blan. Vaig mirar en terra: pertot arreu, hi havia una capoladissa de fulles de figuera de moro, vessunyant la seva bava aferradissa i verda.

M’hauria agradat trobar-lo una mica mogut. Però la mort el tenia enclavat dins la immobilitat més total. Me semblà sentir-li encara la veu, sortint d’aquells llavis destrossats que mitja hora abans havien consagrat el pa de ca nostra, acceptant-lo. Però era emmudit per la voluntat de mon pare, com el tenia a davant mi, i en un estat tan horrible que l’única cosa que se li veia clara de la fesomia era l’ull dret, que servava obert, mirant molt lluny. Sense poder-ho evitar, sense voler-ho evitar, em vaig posar a plorar. Plorava per ell i per mon pare i mumare i per l’oncle Jaume, però sobretot per mi. Amb totes les forces que em restaven a l’ànim, vaig desitjar ser ell. I vaig sentir que l’era, que jo també era mort i que era meva aquella sang que encara li regalimava de pertot el cap, caient a damunt la terra calcigada i pedregosa, plena de fems de gallines.

Me va conhortar un poc la decisió que vaig prendre. Me l’enduria al meu món. De S’Almonia, de tot ca nostra i la meva família, ja no en restaven ni tests romputs. Però per a mi, enmig de tot, hi sorgia encara, com un illot dins un mar de taurons, el redós privat de la meva cambra. I m’hi vaig dirigir. Quan vaig abraonar el mort, el vaig sentir encara calent. Volia provar de traslladar-lo damunt la meva espatlla dreta, i, mentrestant, agafar el llum amb la mà esquerrana, però tanta gravitació decantada cap a un sol costat me feia anar vacil·lant, i em vaig haver d’aturar abans de fer deu passes. El cadàver va quedar en terra, un instant, mentre jo situava el llum una quinzena de passes endavant. Jo em sentia per l’esquena tota l’escalfor amorosa de la seva sang, vessunyada com un rajolí de tendresa. Vaig recular cap al meu amic i, ja amb els dos braços alliberats, el vaig poder arrambar sense dificultats i portar-lo fins a una quinzena de passes enllà del llum. Les cames m’ensopegaven amb les seves, que penjaven balderes a davant meu, com les d’un ninot de serradís. Després de deposar-lo curosament en terra, vaig refer el tros de camí per recobrar el llum i situar-lo cap endavant, fins al límit que la seva resplendor m’aconsellava. I altra vegada a recollir la càrrega d’aquell cos que, malgrat la gran pèrdua de sang, semblava pesar de cada instant més. Me costà ferm arribar al portal, fent sempre les mateixes tirades curtes, primer amb el llum, tot seguit amb ell.

Veure’m entrar dins la casa amb aquell mort dins els braços i posar-se mumare a cridar com mai no l’havia sentida va ser cosa instantània. Jo portava la cara, les mans i gran part de la roba totes plenes de sang, i per alliberar-se de la meva visió, ella quedà arrupida de cara a la paret. D’aquella gargamella que un temps me semblà tan dolça en sortia una barreja indesxifrable de xiscles i mitges paraules, de la qual res no vaig treure clar, excepte una clara sensació de triomf i de domini que me donà forces per seguir escala amunt. Al primer replà, el vaig haver de deixar damunt la fredor del test, on aviat es va formar una bassa petita de sang. Mumare, que s’havia entregirat per veure i no veure el que jo volia fer, quan veié el meu propòsit, sense gosar apropar-se a mi per no apropar-se al mort, me va cridar, amb el rogall de veu de qui ja no sap els adjectius per on li paren:

—No l’entris, no l’entris, no és un cristià! Si l’entres, mos mataran a tots!

Aquella possibilitat hauria estat prou per fer-me seguir endavant. Vaig sentir vergonya per ella, com si el maonès hagués pogut escoltar aquelles paraules. Amb la repugnància que em féu, me’n va fer també, un instant, la meva condició de cristià, i li hauria volgut ungir la cara amb la sang d’aquell cos que portava inserit el pecat de no ser més que un ésser humà ras. Era un moment perfecte per a parlar-li de N’Andreu Milà; del ritu negre ple de serenor en què ella havia convertit el gest casolà de repartir figues i ametlles trencades, sacralitzant els crims comesos per l’oncle Jaume; de la rialleta incontrolada que havia traït la seva compostura, quan va sentir contar la mort del margalidà; de la seva anuència davant aquell altre crim que jo ja sabia cert que havia comès mon pare… Però vaig callar la llengua, perquè de sobte la vaig contemplar tan llunyana, tan sortida del meu món, que resultava balder qualsevol tempteig de justificar-li l’horror que sentia.

La meva veu va sonar greu, molt més que no solia, com si per ella mateixa, amb aquell matis endolat, hagués volgut deixar ben clar que jo era un home diferent, que res no tenia a veure amb el fill que ella havia tengut:

—Madona de S’Almonia: és un ésser humà.

El cadàver, quan quedava immobilitzat, ben aviat deixava ja de sagnar. Arreplegant tota la resta de les forces, el vaig anar pujant, fins a la meva cambra. Quan ell i jo hi fórem, me vaig sentir alliberat, exempt, redimit, com si hagués posat el peu dins la terra promesa. Vaig tancar la porta amb clau, i el vaig deposar damunt el meu llit. Vaig encendre el quinqué i totes quantes espelmes tenia a l’abast. Estès damunt la meva vànova, vaig conèixer que s’havia empal·lidit mirant-li les mans. La cara era un coàgul de sang, i cap referència no quedava d’aquella fesomia alegre que, amb un brillar d’ulls expressiu, m’agraïa tot quant jo, dins la cuina, li ficava dins la motxilla. De sobte, mentre el mirava, vaig sentir la feredat de comprovar que tampoc no em recordava de la seva cara. Vaig aclucar els ulls, per afinar el record, però només aglapia esquerdes de l’espectacle sencer que havia estès davant meu, i així el sentia parlar amb aquell endolcit accent maonès, el veia botant parets i orinant enmig de la glòria oberta de la garriga. Però la seva cara sempre m’estava un poc enllà del meu record. Me vaig veure obscurit ja per tota la vida, si no assolia gravar-la com un tatuatge. Me va fer esgarrifances de pensar que aquell punt cec momentani de la meva memòria podia ser la meva primera passa cap a l’oblit. ¿Com podia, l’oblit, contendir d’aquella manera per imposar-se, quan encara el tenia a ell davant meu? ¿O jo devia estar d’alguna manera sotmès, sense adonar-me’n, a aquella planificació d’odis dirigits que tant me repugna, que, per davall la meva voluntat coneguda, me’n sorgia una altra, per mi no controlada, que ja mostrava urgències per engegar aquell amic cap als afores de la meva vida? ¿És que no em restava ni llibertat de memòria? Vaig buidar aigua dins la ribella, amb la mateixa cerimònia casolana de cada matí, i, mullant-hi un angle de la tovallola, la vaig anar passant per aquella cara de divuit anys definitius que mon pare havia estavellat d’una perdigonada en nom de Déu i dels homes bons. Amb cada passada de drap, ressorgia un tros d’aquella fesomia callada, primer una galta, després el pols… Era tanta la meva urgència per restaurar aquella cara dins la meva memòria, que els aclariments parcials que assolia amb la tovallola mullada —que premia a cada instant dins l’aigua— m’entraven tots esburbats, com ensopegant-se els uns amb els altres, i la recordança em seguia fosca. Finalment, la hi vaig passar per damunt la boca, que amb la pressió dels meus dits semblà no estar del tot callada, i, d’aquell petit moviment dels llavis, en va partir en totes direccions una lleugera ona expressiva que, en un instant, va deixar reconstruïda i viva aquella fesomia dins el meu cervell. I quan va ocórrer aquell fet, tot i que jo el desitjava tant, em vaig sentir una pujada feresta de dolor, perquè aquell cos, al qual jo havia perllongat la calentor mentre el transportava, des d’aquell instant, tot sol i encarat amb mi, deixava de ser el cos d’un home per ser la terrible realitat de la mort d’un company.

A mi m’agradava veure’l, dins el meu propi llit. Amb molta de cura, li vaig llevar les botes, que vaig deixar desades en terra, ran de la capçalera, com si l’endemà matí les tornàs necessitar. Després, talment si jo el curàs, li vaig anar desfent la botonadura de la guerrera i de la camisa, i aparegué el seu tors, que just era pàl·lid fins a la rabassa del coll. Vaig penjar aquella roba al respatller de la meva cadira. Pel butxacó alt, alguna cosa feia gruix, i el vaig buidar, com administrant-li un solam de vida que encara glatís per l’uniforme. Dins la mà em quedaren una carta i mitja dotzena de retrats seus amb al·lotes. Ho vaig deixar altra volta al seu lloc, dins el butxacó. Quan anava per cordar-ne la solapeta, en va saltar el botó blau, que rodolà per terra cap a sota el llit. Aquell botó caigut me va fer recordar la meva mare. Vaig parar atenció. No la sentia: ja em deixava fer, retuda a la meva voluntat. Per tota la casa, sobretot dins la cambra, surava un silenci espès, dins el qual, adesiara, sonava el petarrelleig suau del ble vinclat de les espelmes que tenia enceses, arrapades al marbre del canterano amb unes gotes de cera.

En lloc de corretja, duia una llendera curosament introduïda dins tots els passadors dels calçons i fermada al davant amb una baga doble de mariner. Em va ser fàcil desfer-la. Li vaig desembotonar la bragueta, de dalt a baix, i, movent-lo a ell un poc a dreta i esquerra, vaig poder baixar l’olla dels calçons fins a tall de cuixa. Estirant des dels peus, els hi vaig treure de tot. Va quedar nu, just amb calçotets, talment com a mi m’agrada dormir aquests dies. Tenien les mateixes taques que els meus tenen sovint: l’empremta d’aquells amors que devien haver sacsat aquell cos mentre dormia me va fer recordar aquella pol·lució que jo havia tengut dins el pinaró: me’n vaig recordar com de la cosa estranya d’un món també estrany on existien estímuls. Mirant aquell cos, que jo no havia assolit de salvar a favor de la vida, me vaig demanar si era un malfat de la meva existència el fet d’arribar sempre l’instant precís de poder veure afonar les persones que estim, però sense temps, ni tranc, ni forces d’allargar-los la mà.

Vaig mirar un bon temps aquell cos, per posseir-lo definitivament dins la memòria. Malgrat em pertanyés a mi, jo sabia bé que, d’un moment a l’altre, un esbart de voltors vendria a cercar aquell trofeu. Amb el mateix llençol que servava senyals convulsos de les meves amors nocturnes, el vaig amortallar. Amb un mocador de fil amb les meves lletres, li vaig cobrir la cara. Començava la recordança…

b

(El pare)

Debades ho provaré. En tota la nit no tancaré els ulls. Han passat massa coses, i jo dec tornar vell. Després de tants d’anys, me torn sentir punyides pel fetge. Deuen ser els nervis i l’excitació que duc. No m’ha servit per a res la tassonada de til·la que m’he empeçolat sense sucre, perquè em faci més efecte. Està bé provar-ho, està bé haver apagat el llum. Està bé haver provat de cansar-me amb la meva dona. Tot debades: no hi haurà manera, massa que ho sé, d’aclucar un sol ull, i la nit és llarga. Tampoc no n’hi haurà d’aguantar dins el llit més que a estones curtes. Però ella té raó, que no costa gens provar-ho. Haurem de tomar dur aquelles herbes per al fetge. Demà hi enviaré el sen, jo no me vull moure de prop de les cases. També em sent l’estómac. No havia d’haver menjat res. Però no hauria estat bé que el sergent i el batlle haguessin partit, amb tots els altres, sense pegar una bocinada, encara que haja estat de drets. Menjar quan un té l’estómac tancat és una bestiesa, ja ho deia mon pare. Però jo no els podia deixar tots sols. Fet i fet, tant ells com jo, just hem espipellat. Però hauré d’anar alerta al ca-mallot: és una mica pujat d’espècies.

M’admira la rapidesa d’aquesta gent per a organitzar-se. A mi, contar-ho tot al sergent me feia anar amb la parla ensopegada. Mai no m’havien sortit les coses d’aquesta manera, com un tartamús. I ell al contrari, mentre jo encara anava pels detalls de la feta, ja començava a resoldre i a passar ordres i a omplir documents, tot alhora i sense parpellejar. I abans de jo dir-ho tot —i l’hi amollava de pressa: si una cosa no tenia era son—, ell ja s’ha aixecat, m’ha agafat primer pel braç, passant-me el seu tot seguit per damunt l’espatlla, i m’ha fet sortir amb ell del despatx en direcció al carrer. A l’instant mateix que hi posàvem peu, com si tot fos assajat ja feia temps, arribava el batlle. Els motors dels dos cotxes ja estaven engegats. Tot seguit, com si allò fos una cerimònia repetida quasibé tots els dies, ell i jo, juntament amb el batlle, ens hem ficat dins un, i tots els altres, com si seguissin un pla après d’antic de memòria, han entrat dins l’altre. Des de la finestreta, quan ja partíem, encara ha tengut temps i acudit de donar ordre al sen Gil, que romania assegut dins el cabriol regnes en mà, que ell seguís darrere.

Parlar amb aquests homes et fa esbrinar l’ànim. Jo, que anava al seient de davant, a la dreta del xofer, estava entregirat cap a la meva esquerra per parlar amb ells més de cara. Potser, ara que hi pens, mantenir tot el camí aquesta positura m’ha estirat algun tel, aquí al costat dret, i és d’això i no del fetge el mal que em sent. El batlle és més sull i un li ha d’endevinar els pensaments, a vegades. Però el sergent, malgrat ser foraster, és una d’aquestes persones que et deixen a tu amb la paraula a la boca i, per les que ell diu, t’adones que ha encertat les que tu volies dir. Jo només els mig veia, dins la penombra del cotxe, i, callats ells que anaven mentre jo parlava i contava els detalls, si no fos per aquella passada de braç per la meva espatlla en sortir del despatx, hauria pogut tenir dubtes entorn d’interpretar el seu silenci com una manera d’estar d’acord o en disconformitat amb el meu comportament. És que me’ls mirava sense l’avantatge de poder llegir-los la cara, callats i misteriosos un devora l’altre, amb el capteniment d’un jurat. Però, primer el sergent i darrere ell el batlle, ben aviat m’han donat seguretats, i han arribat a fer fins i tot la mitja broma de dir que un cordó d’Almonies, amb un amo així, han volgut dir com jo, seria més bo per a travar el peu als rojos que un fossat ample d’aigua, pic de cocodrils, com els que, d’antic, vorejaven les fortaleses.

Però el que més tranquil·litat m’ha donat ha estat sentir allò que ha dit el sergent —i he estat content que ho haja dit davant ella, just al moment d’entrar dins les cases—, que el que jo havia fet no era altra cosa que aplicar justícia.

Però no tancaré un ull en tota la nit. Quan un és home de pau i no està acostumat a viure desastres com els que vivim —i jo no m’hi acostumaria mai, malgrat el que ha passat amb aquest al·lot i dies abans amb el veí, que una flor no fa estiu i, a més, ells dos s’ho han cercat—, quan a un home com jo, que mai no m’he volgut ficar en política no mancant-me’n ocasions, i sempre he assaborit com cal la tranquil·litat i les coses ben fetes, encaixades dins l’ordre, quan a un home com jo li passen coses així, és natural que aquí dedins alguna cosa es ressenti, i es passi una nit dolenta, malgrat no tenir ombres per la consciència.

Els qui demostren no tenir-ne, de bona consciència, ni seny, ni un polset de dignitat, són aquesta gent. Mai no hauria cregut que mobilitzassin uns al·lots tan joves. En aquesta edat, què saben ells de les bregues de la gent gran, que són els qui ho mouen tot i els qui els envien a fer-se matar, i, ells, tranquils dins el seu despatx? Si fa no fa, devia tenir els anys del meu fill. Aquesta és la cosa que més angúnia me fa sentir, pensar en els seus pares, qui sap si també pagesos i ben estranys, com jo mateix, a tot aquest vertigen que l’ha fet morir. Un dels responsables d’haver-lo embarcat, voldria jo haver tombat, i no aquest pobre al·lot, que podria ser fill meu.

Hauré de parlar amb el nostre. Ara ja són massa coses d’ell que no entenc de res. Ja no sé, amb ell, per quin camí prendre, quina cosa fer o quina deixar de fer. Es tot el món que va capgirat, i el pobre en paga les conseqüències. Ara és l’hora de dreçar-lo, com un arbre que puja tort. Però temps hi haurà. Val més callar, durant uns dies. També me convé a mi, o de bon de veres acabaré de bell nou amb l’estómac i el fetge fets un desastre. Però és que no l’entenc, i això que som son pare. Ara estic content de no haver-li dit res del que passà amb el veí. Un ja no sap per quin mànec li han d’agafar les coses que un ha fet per bé, encara que sia amb violència. Això d’amortallar el milicià ja no té consol. No hauria de ser ver, que capellaneja, com sa mare creu. Quan el sergent me n’ha demanat satisfaccions, li he hagut de dir que el nin és molt jove i que ho havia fet per allò de més fer.

c

Pels costats del camí, adesiara, es veien córrer petits xaragalls que, finalment, vessaven pel primer pendís. Els grans esbarzers dels marges, arrupits de costum davall un dit de pols, exhalaven brillants amb móres negríssimes per les tanyades altes. Corria, horitzontal, una resta de llum argentada. L’aire havia refrescat, però, amb la roba xopa, ningú no se’n temia.

La teringa llarga de carros fenia les primeres fosques com un animal prehistòric lent i enorme. El rodam sonava com una fosca més. El temps no existia.

De sobte es trobaren de morro amb les primeres cases. Ni un llum per les cantonades: just, adesiara, la resplendor apaivagant que vessaven els portals oberts. Tampoc no era gaire.

El pare va tenir un altre esclator i, quan va obrir les mans, li caigueren les regnes. La bístia coneixia el camí i va seguir impassible pels carrers d’eixampla. Se sentia remor de gent sortint per les portalades.