III

a

La lluna és tan clara i espessa, i s’estén amb tanta uniformitat per tota l’amplària que abasta la vista, que, des de la finestra, es podria jurar que a la llunyania es veu la mar. I tal volta és veritat, ha arribat a ser veritat, de tant de saber que hi és, la mar, a l’indret on la veig. Ben mirat, més llunyana o no tant, la mar és el darrer vessant d’aquest paisatge que va baixant, estenent-se, des de l’ampit on es revinclen les cases de S’Almonia. Jo sé que la mar hi és, i això me basta per a veure-la. Fa tres dies que la veig: me passa exactament des del dia del desembarcament. Fa tres nits que vaig tan despert que és sempre l’endemà quan me’n vaig al llit. Des de la finestra de la meva cambra, sentint-me ample i tot sol, m’agrada escoltar la guerra. M’agrada i em fa por, tot a l’u. I avui encara més, amb aquesta lluna que ho apropa tot, aquesta lluna que ens il·lumina alhora a mi i la guerra. Pensar això, sentir-me aquí immers dins aquesta claror, que és la mateixa que fa allà, me fa sentir una inquietud i un desassossec: és com una manera d’estar mobilitzat. Escolt, de tant en tant, els tirs, que arriben apagats de la llunyania marinera. Són pocs i espaiats, i sonen talment com si no anassin contra ningú ni res, tot just com si la guerra deixàs exhalar un pantaix intermitent de gran animal ferit. De dia, tot sembla canviar: la llum, els renous quotidians, la recuperada precisió del paisatge, ho allunyen tot i la guerra passa a ser solament una notícia enervant que gairebé no fa presència amb res més. Però de nit, és diferent.

Ara mateix, amb aquest relleu especial que en la nit guanyen les coses, dins meu puc albirar clarament la figura de l’oncle Jaume, posat ell enmig de la guerra, fent cara de guerra, essent una de les substàncies amb què ella està pastada, per bé que ell, ho sé bé, amb el caràcter tan bo que té i tan alegre i bullós que és sempre, amb quatre tirs a l’aire ja deu tenir feta la seva guerra bonassa i com de per riure. Oncle Jaume, amic, m’agradaria veure’l, ara mateix, m’agradaria veure el que fa, ell que, així com és, en lloc de pegar tirs a ferir deu moure conversa als contraris, de paret a paret. Estic preocupat i no tenc son. Pens que és curiós que, de dia, tot es dilueixi un poc i la guerra sembli recular fins a quedar enfora, tant, que ens cau a la família i a mi, sobretot a mi, més lluny d’on ens arriba el passar pena.

A la meva esquerra, quasi a l’abast de la meva mà, la finestra de la cambra dels pares és closa i no se sent renou. Potser han merescut la son i la frueixen. Tal volta s’estan estimant, cos a cos, per darrera vegada a la vida. Alguna vegada serà per a ells la darrera vegada, com va haver-n’hi una que va ser la primera, com jo mateix n’he viscuda una que també va ser la primera, la de la gran descoberta. Es trist: pens que sempre hi ha una vegada d’estimar una dona dins el jaç de posseir-la que, fatalment, és la darrera: la cosa que ens salva és que mai se sap que aquella, precisament, sia la darrera. Si un home ho sabia, i tenia el capet funcionant com cal, s’hauria d’obrir les venes al mateix instant de sentir l’espasme enervant pertot arreu del cos, ejaculant així la pròpia vida: seria aquesta l’única possessió total de la dona, immobilitzat el gest per la mort. Me deman com degué ser la primera vegada dels meus pares. D’aquestes coses, els fills no arriben mai a saber-ne res, tot i essent que, primerenca o tardana, nosaltres sempre som un poc la conseqüència d’aquesta primera vegada de la qual no sabem res més que una cosa: que va succeir. Tan poc en sabem que no ens mancaria gaire esforç per a arribar a creure que ells n’han viscut exempts, que per a ells no hi ha hagut mai ni primera ni darrera vegada i que nosaltres hem arribat al món mitjançant un ministeri distint en el qual, de la parella de cossos, just ha participat el ventre de la mare. Moltes vegades jo li mir el seu, a mumare. El té ja un xic caigut, però la corba discreta que marca em sembla perfecta i mirar-lo, tan bell que el trob, em produeix fins i tot un plaer, com mirar un porrissar florit, un camp d’albons, o senzillament la mar. Mirat de perfil, aquest ventre que jo dec conèixer per dedins sense que me’n quedi memòria quasi li abasta el punt més davanter de la prominència dels pits, que dia a dia es reten una mica més. Quan li he mirat una estona el ventre, sense que mai arribi a comprendre res, hi ha una cosa dins meu que lentament em fa alçar el cap fins a mirar-li el rostre. A poc a poc l’hi vaig explorant, centímetre a centímetre, detall a detall, amb la mateixa recerca acurada i lenta amb què ella deneja llenties. Tot sovint, retenen la meva mirada escodrinyadora els seus ulls espumejants, de llampada metàl·lica. Li mir el front, tot cercant el rastre possible del goig o el desencant de la primera vegada i de tants d’altres delits o dolors que li han sacsat la vida. És en va: és un bell front, però sense signes. Tampoc no m’aclareixen notícies les suaus regueres que li baixen dels narius fins a traspassar el replà expressiu de la boca. La seva cara està organitzada de tal manera dins la serenor que altra cosa no significa a les clares sinó que ella no hi ha estat mai, a l’hora d’oficiar-se les cerimònies del goig i del dolor. Es diria que, per a ella, no hi ha hagut mai ni una primera ni una darrera vegada, de rebre mon pare. Tal volta és així, pens, tal volta no ha arribat a existir la seva vegada personal, i n’ha sortit, de cada trescada del cos que li ha fet mon pare, tan neta, tan alliberada, que m’ha fet a mi hereu de tota la dosi de goig que a ella pertanyia, cosa amb la qual, si com crec és veritat, s’explicaria fins a quin punt és feresta la sacsejada que sent pel cos a l’hora de sentir que el de la dona ja ha romàs sembrat.

De sobte, dins la calma de la nit, em compareix a la memòria el sen Gil. Mai no n’he sabut l’estat, i hi ha dies que li destrii a la cara la condició de fadrí, i uns altres la de casat, per a acabar veent-li, unes poques vegades l’any, una feresta i aclaridora expressió de vidu. Com va ocórrer, per a ell, la primera vegada? ¿O encara no l’ha tenguda i tranquil·lament la segueix esperant, quan el seu cos ha bajocat de pertot i no serva ja ni el record de quan tocar-lo devia fer coïtja de tanta lletrada que duia? Tal volta, pens, just ha tengut al seu abast l’amor ombrívol dels solitaris i quan ha sentit parlar de dones arran seu s’ha dit amb tota naturalitat que allò no anava per a ell. A vegades, mentre pensava aquestes coses o altres de semblants, li he mirat la bragueta: ni un rastre no es transparenta, pels pantalons disforjos, d’una fúria antigament tenguda, d’una sacramental necessitat de ferir o ferir-se. Pobre sen Gil, quants d’anys té? Quants d’anys fa ja que passeja aquesta fesomia seva d’endevinar l’hora que és sense saber desxifrar un rellotge? ¿Són setanta? ¿Són just seixanta, i ja va néixer amb la cara de tenir quinze anys? Qui sap si són vuitanta, o cent, o dos-cents cinquanta i ja fa temps que és mort i cap de nosaltres, ni els meus pares ni jo, no ens n’hem adonat, i qualsevol dia se’ns esbucarà a un racó on no deixarà ni cendra. Sen Gil, sen Gil, bon missatge. La seva personalitat és no tenir-ne de pròpia i fer lloc totalment a la que tengui l’amo. La seva tranquil·litat és la que li dóna, quan va a dormir, sentir-se travada la nou pel collar de cuiro que el lliga a la mà de l’amo. Algun dia, que no sia prest, ens l’endurem dins una caixa de fusta i no hi haurà manera de fer que la bístia que li estiri el carro agafi altre indret que no sia el dels llocs on ell ha rampinyat la terra, a favor de l’amo, de cap a cap d’any, de cap a cap de vida.

Ell sent parlar de la guerra com qui veu ploure molt lluny. Jo el veig passar, per l’empedrat de la carrera, arrossegant un sac o traslladant una eina, i no he vist mai que l’ombra esllanguida i seca que el sol agostenc li fa projectar damunt els còdols tengui el mínim trasbals o un lleuger tremolor quan un cop d’aire de mar, de sobte, ens fa rebotir els renous de la guerra per la façana de les cases.

A mi, de dia, cada tir que sent me pega un mal cop de puny al baix ventre. I és ver: de dia, sonen de manera diferent, porten mala cara. Jo diria que sonen més sec, amb aires d’anar directe a fer mal, com amb ganes d’assegurar-se que faran sang. Darrere cada un que me n’arriba, qui sap quina terrible història acaba de començar, que jo mai no arribaré a conèixer ni puc evitar. El paisatge de S’Almonia, que és tant part de nosaltres que, si a ca nostra tenim la cara que tenim, crec que és de tant de veure’l a davant nostre i comptar d’ell, ara té aquelles llunyanies que abans eren clares i silencioses, totalment enterbolides per aquesta cortina de foc que uns homes, mal nats davant Déu i els altres homes, fan créixer dia a dia sense donar-se repòs ni consentir-ne als altres. I tenen aquestes llunyanies tan vell costum de ser companatge de les nostres hores, que ara, més que mai, fan sentir la seva presència, i l’aire de S’Almonia sembla ple de perdigons, i tots nosaltres, d’un en un, excepte el sen Gil, no tenim aturall ni recer i se’ns ha endurit la fesomia, el gest d’agafar les coses i fins i tot crec que el caminar.

Mumare, que sempre ha estat pau escampada, tresca tot el dia i pam a pam la casa, amb un nervi, amb un desassossec i un trastorn, amb un formigó tal a la seva animeta bona, que l’he vista entrar dins una cambra i sortir-ne a l’instant deixant la porta esbatanada, ella, que era tallada de lluna per estendre ordre on ja n’hi havia i no movia mai la mà que no fos per arrenglerar, adreçar o imposar la curosa jerarquia entre les coses que la voluntat li manava. Ara, ja fa dies que, pels racons de la casa, hi té arrenglerats un generós grapat de bolics, que desfà i torna a fermar deu vegades cada dia, on té preparats, a punt de fuita precipitada, les coses de més valor, els objectes més estimats, la roba que ens faria falta si la línia de foc de les hostilitats, avançant cap a ca nostra fins a fer de les cases, més que un sopluig, una fornal, ens obliga a posar terra pel mig. Mon pare, de tota aquella urgència embolicada, just li interessa, segons sembla, assegurar «els papers» i així, electritzat com dic que està juntament amb mumare i jo, no hi ha hora de menjar o d’entrar a la casa —i ho fa més sovint que mai, sense recordar-se per quina cosa venia— que no demani a mumare si ha pensat a agafar tots els papers, perquè pensa, amb el seu estil pagès de fermar caps, que tenir les escriptures de les finques dins les mans és exactament com tenir-les aferrades per una ansa, i així ell, salvant els documents, creu que ho salva tot, des de l’anyada d’ametlles encara no collida fins a l’esbart de coloms que fan posada per les cases velles.

Les dues egües, a l’estable, fa dos dies que dormen amb els guarniments posats, i el sen Gil, amb una saviesa pràctica que potser va adquirir en canvi d’alguna vella escaldadura, insisteix que les bísties haurien de romandre amb la cara cap a la portella, tantes són les previsions d’urgència que feim, tant de llebre és el bot amb què voldríem partir a la primera remor que no ens acabi d’agradar del tot.

Parlant de tot això, i no parlam d’altra cosa, anit passada el sen Gil, mentre llescava sopes amb el trinxet, aquesta mena d’estri sagrat que mon pare mai no deixaria tocar a mans que no fossin de família o de la millor confiança, el sen Gil, dic, va posar esment a dir que, per dirigir el nostre èxode terra endins, com de veres calia fer si el que volíem era fugir i no tirar-nos de cap dins la gàbia de les feres, haurem de perdre moltes garanties fent la marrada, sempre llarga i ara molt més que mai, que fa el camí: parteix de les cases en sentit embiaixat cap a la mar, fins que, sobrepassades les de S’Almonieta Pobra, hi ha el revolt tancat que definitivament l’arrenglera cap a terra endins, cap al lloc imprecís on imaginam més ateses les nostres seguretats.

—Per paga —va sentenciar— no podem anar pes camí de sa pleta, que mos permetria guanyar ben prop d’una hora i potser sa pell.

Mon pare no va dir res: semblà reprimir una convulsió i quedà capbaix. Vaig veure clar que, mentre tenia els ulls fitorats al trespol, ens furgava la vista, no sé com, a mumare, al sen Gil i a mi mateix, tots tres junts i al mateix temps. Al sen Gil se li quedà aturat, però viu, el trinxet a dins les mans. Es va fer un silenci espès, dins el qual cadascú surava com podia. Mon pare, sempre amb la mirada enfosquida posada en terra, començà a esmicolar amb parsimònia una molla de pa. Quan se li va acabar, va seguir amb aquell moviment d’urpa enverinada, i vaig pensar si s’esmicolaria la mà. Amb el peu, tot poderós, va esclafar les miques d’en terra, com si apagàs una llosca. Mumare se’l mirà, ben segur sense pensar, aquesta vegada, que li embrutava el trespol debades. Jo hauria volgut que algú, sense voler, trepitjàs la coa del moix o que el ca lladrucàs per la carrera, que succeís, en fi, qualsevol cosa que trencàs aquell encís ofegant que ens tenia posat un ou dins la gargamella. Va passar un temps llarguíssim, durant el qual semblà que tots ens envellíem un any. Finalment, mon pare, amb una veu que li va retrunyir a l’interior abans de deixar-se entendre, digué lentament, com estrenant una nova jaculatòria de la lletania que ell sempre resava al davant:

—Aquest camí, aquest camí…

I ens quedà a tots, davant la vista, un camí llarg i estret, tot envaït de metzines.

b

(El pare)

Si els meus vells veiessin com està avui la finca, ignorant-ne els motius, és ben segur que s’avergonyirien de mi, sobretot mon pare. Qui sap si em farien bord i S’Almonia aniria a unes altres mans, potser a les dels frares. Res no em valdria haver-la engrandida afegint a les terres per ells arreplegades el coconet d’or de la pleta i el bocí de vinya i l’afegitó de l’ametllerar. Res no em valdria, tan mal tenguda que està la finca. I més essent com ell era, que tan atès tenia cada pam de terra que no hi havia herba que suràs un forc ni fruita despresa de l’arbre que ell no aglapís a l’aire abans de tocar terra. Però, part damunt tot, me tiraria en cara haver perdut a la mala els dos plets del camí. Me diria ben clar que ell no hauria passat mai per una vergonya com aquesta que ha rablanit a davant tothom la virilitat dels de S’Almonia i ha posat vetes negres al prestigi més senyorívol de la contrada. Però els temps són els temps.

Quasi ha estat una sort que no hi haja hagut ametlles. No hauria sabut com collir-les, tan mancat de braços. I veure una ametlla alta més enllà de l’agost me feriria més l’amor propi que si al cuculló de l’arbre hi contemplàs els meus senyals.

També, ben mirat, va ser un poc de sort que la fuita dels homes ens agafàs a ja més de mitges messes. Entre el sen i jo, arrambant com es pot, hem anat segant quasi tot quant quedava. Just resten les cinc quarterades d’ordi d’allà deçà el turonet i si les coses no vénen de caire i una tramuntanada no el deixa ajagut, encara hi farem envant abans no sia massa tard. I si a més no arrib, hi amollaré els porcs.

Tot això, a estones, me fa penedir un poc d’haver volgut fer, del meu fill, un senyor de carrera. Si pogués comptar d’ell com qui diu just per a embridar un mul, encara em veuria amb coratge de fer-ne, d’aquest, un any mitjancer. Però som jo qui l’ha feta i jo l’he d’en-gronsar, i altra cosa no em resta més que callar, mirar i consentir que es passi cl dia badant, amb un llibre en la mà. Ja estic ben consentit a tenir un mal any, entre altres coses perquè el té tothom i no sé ningú que no vagi com un conill malalt amb les orelles per damunt les espatlles.

Encara gràcies que, almenys, els estudis no me n’han fet, d’ell, un al·lot marieta o tal volta un roig, que no sé si és pitjor, com ha passat, això darrer, amb el fill petit de Can Celià, amb l’agreujant de part seva d’haver estat a punt de dir missa, cosa de què hauria d’haver tret la millor criança i no aquestes idees ni l’engallament que, ben merescut, li han fet guanyar l’afusellament. Com ben merescut el tendrien uns quants que jo en sé que, així com estan les coses, no les tenen segures per mor de no haver-se sabut posar la llengua a davall l’aixella quan era hora de fer-ho. ¿Potser s’havien pensat que es pot jugar amb calius sense sortir-ne amb buranyes? Però el de llengua més falaguera sempre va ser En Celianet que venga parlar de tot quant faria quan entrassin els seus, venga tirar-me a la cara, enmig del cafè i sense jo sostreure’l, que de S’Almonia no me’n tocaria ni un mac quan s’aplicàs la repartidora, venga parlar les pitjors coses dels capellans, ell que no ho va ser per ben poc. Mai no parava, aquella llengüeta seva d’escurçó. Com que el vegi encara ara, escarnint tothom, fotent-se del món i de la bolla, sense donar-se aturall, ell, tan homeniqueu que jo amb una mà li hauria fet ombra, ell, clavant a la gent la paraula i els ulls, els ullons de fura que li foradaven aquelles ulleres espesses de cul de sifó. Era molta la gent que n’anava escaldada, d’En Celianet: que si obscurantistes, que si analfabets, que si el món no havia de fer gaire voltes abans d’ell donar-se el gust de veure el rector amb un càvec entre les cames, adobant camins. Per això no em semblà estrany que, malgrat haver estat dit i fet i no haver-hi costum de ningú fer-se’n llengües, d’aquestes coses, comparegués tanta gent rere el cementiri, a veure’l tombar el coll i posar el mac en terra. Puc jurar que, aquell instant, hauria volgut ser un de l’escamot, i li hauria tirat a fer mal, a fer-lo morir a poc a poc, a punyides de bala. Aquell putó d’home, que es féu des-embenar els ulls i volgué esperar el moment amb les ulleres posades (cosa que jo no li hauria consentit), encara va haver de morir dient la darrera amb allò de no dir res amb la boca perquè sabia que ens podia ferir millor amb els ulls. Crec que aquelles paraules que no digué ens feren perdre a tots els darrers sentiments.

He arribat, en principi, a desconfiar de tots quants duen ulleres, que mai no saps quina cosa amaguen i molt sovint són animals rarencs i de mala trava, com aquest veí meu, fadrí vell, tossut i fill de mala mare, a més d’estrafolari i més curt que fer les feines de panxa, que, noment com nom Tomàs, ho vol tocar tant tot amb el nas que tenc per mi si no deu anar també ferit d’idees avançades i no li aniria tampoc malament una mica de repàs.

c

El sol ja començava a fer les ombres llargues. Arribava, de la part de la mar, un embat eixeridor que movia negrors pel cap de les dones i alleugerava a tots la incomoditat de les mudades infreqüentment vestides. Algunes dones tencaren els ventalls, però d’altres n’hi havia que el servaren obert, i era dins la mà on glatia la part més viva de la persona, bellugat el ventall com un colom retengut pels peus en tràngol d’escapar.

Amb el lent discórrer de la comitiva, era tot un contrast, però no dissonava.