XII
M’ha estat prou una espelma per a trencar la fosca del passadís. Mumare m’ha d’haver sentit quan tencava la porta, i m’ha cridat. Sense fer-ne cas, he caminat en sentit contrari d’on hi ha l’escala. He obert el portalló de l’extrem, sense fer renou, he apagat l’espelma, i d’un gran salt he caigut dins el paller.
Me deix estimar per la palla. Necessit meditar. Deuen ser les deu, tal volta les onze. M’aprop a la comporta d’entrar la palla i, just obrint-la un pam, puc destriar una resplendor vermellosa, per la part de llevant. Ben aviat sortirà la mitja lluna de quart minvant. Me deix caure altra volta dins la palla, però no em vull adormir. Ni podria.
A la carrera, hi sent aturar un cotxe. Tot seguit, un altre. Sonen una, dues, fins a vuit portades: vénen plens. Són els voltors. M’imagin quan davalla l’amo de la casa. Fa cara esverada, però no ha rebut en va les enhorabones. Entraran dins la casa. Els rebrà mumare amb un davantal net i la cara enrogida de plorar. No m’anomenarà i farà la santa quan algú suposi que l’ha amortallat ella. Mai no l’hi perdonaré, si ho fa així. Tampoc no ho sabré mai. Abans de mitja hora, arribarà el vell amb el cabriol. Es mourà pels racons, per no fer nosa, i quan mon… l’amo el demani, ell ja no hi serà. A sortida de sol, ja junyirà, com si res no hagués passat.
Sent arribar un altre cotxe. Tal com canta el motor, és un camió.
Vull posar ordre dins el meu cap, però sembla que l’ordre no hi troba lloc. Dins cl paller hi ha un silenci diferent de tots els altres silencis. Passa un temps. Un quart? Una hora? Un any? Altra vegada veus, per la carrera. El motor del camió arranca. Sent sonar unes cadenes i una boixa de ferro: obren la portella. Vaig cap a la comporta i guait una mica el cap. Veig gent dreta, que de sobte es retira de davant el portal. Passa un breu instant. El porten entre dos. Un l’agafa pels braços, l’altre per les cames. Abans d’arribar al camió, el llençol li cau i veig el cos pàl·lid resplendint dins la mitja lluna. Són experts: ha bastat un gest ràpid, per a deixar-lo caure dins la carrosseria. El camió parteix. No vull plorar. Estic enllà de tot. Vull recordar el rostre de l’amic, i el veig, somrient, tranquil, carregat de vida. Veig arribar el camió a la plaça de la vila. ¿Potser trabucaran el cos en terra, perquè la gent el vegi, com un trofeu de guerra? Si ara ho vull intensament, aconseguiré que algú el miri amb tendresa. Ho vull per damunt tot. Ara ja sé que algú el mirarà amb tendresa, amb els meus ulls.
Han anat sortint tots. Acomiaden l’amo, també la ma-dona, l’ombra de la qual, des del perfil del portal, s’estén per la carrera. Els dos cotxes parteixen. Demà, la notícia correrà pel poble i per tota la contrada, com una esgarrifança. Mestre Biel ferrer anomenarà l’amo de S’Almonia més vegades que no en té costum.
Sent tancar la porta i passar la barra. Torna esser tot fosc, just amb l’ardentor expectant que l’horitzó promet, per la part de llevant.
Necessit fugir. Si no dorm a la meva cambra, pensaran on som, i vendran al paller. Me basta obrir dos pams la comporta, i puc passar. Pos esment, quan salt, a no tòrcer cap peu. Ja a peu pla, me dirigesc a les cases velles. A mitjan camí, trepig una cosa blana. M’atur un instant. La llum dels estels me deixa veure el ca, que mon pare ha mort.
Arrib a les cases velles. No em cal entrar, per a estar tot sol. M’assec damunt la pedra viva del portal rodó. Vull posar ordre dins les meves sensacions, vull classificar tota l’escala de dolors que me tenen ennuegat. No comprenc res. Aviat surt la lluna, vermella, mitja, escorada. Pens que la meva vida és com una àmfora trencada de la qual tenc tots els bocins, però cap no encaixa si faig la prova de reconstruir-la. Ara estic definitivament tot sol.
Per davant mi, quasi arran dels meus peus, comença i passa el camí de la pleta. Altra volta és camí. Content que n’estava, l’amo de S’Almonia, content que n’està. Fins a vuit passades, amb el cabriol. Ara faré el camí a peu.
Ara faré el camí a peu. També l’hi feren ells dos. Quan els vaig veure passar, jo no sabia on anaven. Sempre ells dos, l’amo i el sen. L’amo a davant, a darrere el sen. Ara que l’he vist mossegar carn com una geneta, ara que l’he vist desatendre les súpliques d’aquell home indefens, ja no tenc cap dubte. Ara sé cap a on anaven, aquella nit, a l’hora d’anar escampats els carronyers.
No comprenc res, perquè ho entenc tot.
Tot quant me volta és tan clar que me puc oferir l’afegitó de les proves. Totes, les tenc. Ara just me’n manca una.
Me fa pena, mirar el claperet, vora el portell nou. Ara el veig com és: és la commemoració d’una salvatjada. Voldria identificar les pedres que jo hi vaig posar. D’una en una, les retiraria, fins que cap no en quedàs amb la meva empremta. Però pas de llis.
He travessat el portell, i em sent la sensació de trepitjar terra sagrada. Camín directe cap a la dreta, ran ran paret. Aviat hi som. El barracull de la cabra, que la lluna ja em deixa veure tot clarament, és un caramull sense forma que no serva rastre de l’antiga habitança de l’animalet. Hi ha un detall que, d’entrada, no fa sinó confirmar les meves sospites: la caseta és massa esbucada, com perquè sembli natural. És el residu d’un terratrèmol furiós, amb la canyissa quasi capolada i el teulam esbocinat amb propòsit evident. Unes passes abans d’arribar-hi, m’envesteix una olor feresta de podridura. És la peça que cm manca per a confirmar el que pens. Em pega vomitera, però més per la salvatjada comesa per aquells dos homes, a punt de comprovar, que no per la pudor mateixa, malgrat ser ofegant. Cal dur a terme una operació ràpida, si la vull resistir. Amb tota la ràbia que me tiba el cos i l’empenta furiosa dels meus anys, començ a desmuntar frenèticament el caramull, decantant als costats la pedruscada roja, les restes de canyissada i el teulís. Com més en retir, més augmenta l’excitació amb què ho faig. Me faig malbé les mans. No hi pos esment. Ben aviat, el caramullàs és una estesa de materials, quasi planera. La pudor augmenta i em van mancant les forces. Arreplec unes herbes seques i en faig un rest, a manera de torxa. Quan l’encenc, una bavarada de fum me puja a la cara i respirar-lo em fa tossir, però m’alleugera. Ja no me manca més que retirar un poc la terra. Agaf un bastó. Una gratada dins la terra, que es nota blana, un poc com si suràs. Sent que està a punt de quedar descobert quelcom d’orgànic. Quan succeeix, la feredat i la sorpresa me fan recular una passa. Ha quedat a la vista una pota de la cabra.
Me n’alluny, tot confús i decebut de mi mateix. Era tot tan clar, era tan evident… Me’n tom cap a les cases velles. Ho tenc ficat aquí, enmig del front, i de cada instant ho veig més clar. Tot ho veig tan lligat, tot resulta tan cert, que no puc admetre els resultats. Ben mirat, així està millor. Potser és veritat, i el veí va fuit. Si és així, almenys el sen serà lliure de pecat, no tot serà podrit per devers S’Almonia.
De sobte ho veig tot clar! Com he pogut dubtar? Una convicció súbita em fa aixecar, d’una revinclada. He deixat de fer escatiments, a la vista de la cabra morta. Doncs bé: he fet exactament allò que ells volien que qualsevol fes! La jugada, l’engany són perfectes. El seu envit consisteix a donar la raó, però donar-la diferent de la que se cercava. Vet aquí que jo havia mossegat l’ham, tal com ells volien. Però no els haurà servit. Ara, ho sé més cert que mai.
De bell nou, més excitat que abans per l’afegitó de la meva idea, torn entrar dins la finca. Però ara no me dirigesc tot d’una cap a la barraca esbucada, sinó cap a la caseta on vivia el vel. He de mester eines. No me costa trobar-ne, i, portant-les a l’esquena, me’n vaig apressat cap al racó. La lluna, ja més alta, fa que la nit sia bastant clara.
No necessit cavar gaire. Una acorada enèrgica de l’estri, i, davall la terra, sona el renou sec d’un objecte que es trenca. Quan el desclau, emergeix a la superfície quelcom que es posa a brillar dins la claror lletosa. Pinçant dues llenques de canya, les aixec d’en terra. Tenen un vidre trencat, però no admeten dubte. Són les ulleres del veí Tomàs.
Tant de cercar una prova, tant de fer-ne l’objectiu d’aquest instant precís de la meva vida, i quan la tenc dins les mans em pega una necessitat terrible de fugir. Però no fuig, m’aguant. Hi ha la delectació de la meva victòria, barrejada amb la repugnància que sent.
Si hi ha una cosa que em vessa, és equilibri. Som potser el primer home existit que no té cap dubte. Tot és clar, tot és massa clar. Me sent ofegat, enmig de tanta claredat. He arribat tan enfora, dins la meva vida, que ja no me queda ni la possibilitat de desitjar continuar ignorant, com abans. Feia comptes dels llibres, per a l’aprenentatge, però la lliçó darrera i definitiva m’ha arribat dels homes. Ara ja ho sé tot. Sé cap a on partir.
Sense necessitat de pujar la paret, veig les cases de S’Almonia. Són formes obscures, com les d’un gran animal ajagut dins la nit. Semblen vessar pau. Voldria deixar-les sense gens de rancúnia. Vull no sentir, ni estimar, ni sentir fàstic. Necessit no pensar, tomar compacte com una pedra, sense un sol crui on congriar-se idees. Necessit assolir la noblesa d’arribar al zero absolut. No pens, no vull, res no faig. Però enmig de la fosca mental que, un instant, me reconforta, el cor, traïdor ell, enemic meu, me fa comparèixer els éssers que m’he tret del cap, talment estarrancs. És «ell» qui primer compareix, derogant el meu designi de no pensar. Ningú mai no ha caigut tan avall, de tan amunt. No li puc sentir la veu, enmig de les escopetades. Ara m’adon, quan ja és tard per a tot, que aquell silenci fred amb què escoltava el relat de la matança que va cometre l’altre no era altra cosa que la pràctica del sagrament de la participació, i que, mentre sentia caure cossos, un darrere l’altre, dins el camp d’ametllers, anava congriant enveja davant aquell monstre que encara fruïa pels dits la rampa d’haver pitjat el ballet del fusell, amb algú posat al centre exacte del punt de mira. Ara sé que aquell vespre va jugar brut, més que mai: havia d’haver pujat a la meva cambra per assabentar-me que havia assolit la categoria de sentir-se capaç de matar. Només si ho hagués fet hauria mantingut el dret de continuar essent mon pare, i, des d’aquella nit, n’usurpà l’ofici convertint l’aparença en la prostitució més barroera. També dins la fosca del meu cap, hi compareix «l’altre». Pobre homenet insignificant que fores família meva: que tenguis la sort de no veure’t mai amb els meus ulls; que hi hagi dins la teva vida una altra nit de lluna per a sentir-te heroi; que trobis audiència per a la teva epopeia, i tenguis la parla eixerida per a deixar ben clara la traça que tens, tan senzill, per a matar un home, per a matar-ne dos, per a matar-ne tres, en un temps més breu del que els altres estan a tombar una colla de coloms salvatges. I vós, ma-dona de S’Almonia, que conserveu el criteri i els anys no vos el posin tèrbol: així sempre sabreu allunyar-vos de la gent dolenta, de la que no mereix un almud de paraules abans de morir, ni l’escalfor dels fems de les vostres gallines, animalets de Déu; que no neixi de dona la llengua que ha de posar en dubte la vostra fama de santa: restau tranquil·la, ho sou; que qui en tengui dubtes ho demani a N’Andreu Milà, que ja ho veu tot de darrere la roca; que abans quedi balba la mà que volgués capgirar l’ordre de les vostres coses: restau tranquil·la, per part meva, que no us donaré feines. I vós, sen Gil, desgraciadura que ja ni l’ombra teniu com a cosa pròpia, que la vida us servi l’olfacte clar per a poder seguir sense embull el rastre de l’amo, i que a l’hora de la mort al vostre capet no li pegui per recordar…
Abandon la finca, que pertany a aquest home que menja terra, un sostre part davall la cabra. No tenc permís per a petjar aquesta terra que, des d’ara, adobada per la seva carn en descomposició, ha esdevengut sagrada.
He passat pel portell, com qui surt d’un temple.
Vaig seguint el camí, de retorn a les cases. Encara tenc fresca dins la memòria aquella tornada d’arribar tard a dinar, amb el sen Gil i l’amo, dins el cabriol. Tan poc temps ha estat prou, per a fer d’aquell triomf, d’aquell solcar la terra d’altri, de bell nou obrint-la, un motiu de vergonya!
Veig el claper, aquest signe d’orgull de qui se sentia sacralitzat per la sang dels altres i volgué que les pedres en servassin memòria eterna. Déu n’hi doni profit, com a mi me’l lleva.
Quan arrib a les cases velles, altra volta m’assec al portal. La lluna ja és alta, i la nit asserenada és nodrida fins a l’infinit de petites veus. Els galls encara no canten, però pertot arreu sona l’afirmació de l’elemental. Milers d’insectes que no identific tenen governada tota l’amplària del camp, i fan veu de presència en un llenguatge meravellós que m’humilia de no entendre. Hom diria que l’home no existeix. Vet aquí el meu món, en tota l’amplària de la veritat.
Impensadament, em ve el caprici de veure volar els coloms per darrera vegada. Per espantar-los, he d’entrar dins la casa en ruïnes, i ho faig sense errar una passa, tan bé la conec. No me fa gens de pena forçar-los a aquest treball nocturn: serà el primer i el darrer que els mani. Just un instant, i és bell sentir dins el silenci el xiuleteig suau de les seves ales, mentre dins l’aire amb lluna sembla que just són ombres que fan passades arran de teulada. Tornen a la immobilitat. Un instant, m’arriba el seu parrupeig. Ha estat bell, veure’ls volar per a mi. Mentre volaven, he assolit de no pensar, i me sent purificat. Ara, ja puc partir.
És absolutament silenciós el meu pas, per davant la casa. Potser, dedins, just dorm el moix. No m’importa res, no m’importa ningú. He hagut de fer un esforç per no alçar el cap vers la meva finestra. El til·ler fa sonar un poc el fullam, i sent una fredor que me recorre l’espinada. Pas pel lloc exacte on, just fa unes hores, el camió l’ha esperat. Ja deu tenir el cos fred, dins la postissada. D’aquí a unes h ires més, potser el sol de la plaça el rescalfarà. El veurà Mestre Biel ferrer, sense saber que me veu a mi. Li havia de dur la bicicleta, a posar dos radis. La veig davant meu. També la de l’amo, que és la que té llum. Però escull la meva. Me la carreg a l’esquena, per assegurar-me que el pinyó no soni. Hauré d’anar així un centenar de passes. Quan surt de la porxada, un pedal fa moure una alfabeguera, i una flaire verda i excitant s’escampa entorn meu. Quasi em fa quedar. Es l’adéu que les plantes me fan, després dels coloms.
Deuen mancar tres hores, potser un poc més, per a la sortida del sol. La lluna va migdiant, i envia en vertical totes les seves restes de llum. No me’n mancarà per a discórrer amb fluïdesa, sense dificultats. El cel és netíssim i, quan la lluna es pongui, ja hauran trencat llums farà temps. Tal volta sentiré fred, damunt la bicicleta. No podré anar de pressa, hauré d’anar amb cent mil ulls.
Quan les cases me són prou lluny, pos la màquina en terra i m’hi deix caure a damunt. El selletó de cuiro és humit i me fa un calfred que l’aire fresc que m’envest a les primeres pedalades m’allarga durant uns minuts. Dins el gran silenci, puc seguir el frec suau i oliós de la cadena que encaixa dins les dents del pinyó gros i, al mateix gir de la pedalada, que capbussa fins avall arrapada al disc, i prossegueix reculant, alliberada, fins al pinyó de la roda, emergeix amb aquest, forçant-lo, i, altra volta afranquida, avança cap a fer-se engrunar de bell nou per les dents del pinyó del pedal. No havia notat mai aquest ordre perfectíssim, aquesta organització exemplar, tan senzilla, emancipat el metall a actuar per compte propi, en què ni per ordre ni per senzillesa assolesc de trobar-hi restes de la mà de l’home.
No podré perdre temps, però tampoc no me’n manca. Si tenc sort, trobaré sempre deserts els camins. Tenc ben presents els indrets i sé tan bé quin és el lloc on vull anar, que no hi ha son ni cansament que me puguin fer errar ni un moment el camí. Ja tendré les cames balbes, en enfilar el camí de la Comuna. Trobaré el portell encegat amb dos feixos d’ullastre. Hi deixaré la bicicleta, i seguiré a peu. Potser em convendrà més prendre guaret que seguir el vell camí envaït d’esbarzers. En arribar al tercer revolt, ja tendré a la vista les pedres que encara queden on hi va haver les cases del Pedregar. Càlcul que trencaran llums.
Per a mi, és com anar a una ermita. Maldament d’ell no en restin relíquies, és el lloc sagrat on el meu cosí Andreu va trempar l’ànim. Potser ell va comprendre, com he comprès jo, que és part essencial de la natura humana la necessitat de matar. Ell degué preveure que, un dia, quan menys ho volgués, l’estricte deure de ser fidel a un instint com aquest li mansfermaria la complexió i, fatalment, clavaria l’ungla fins a matar. I es va rebel·lar, com jo me rebel, perquè tenia la caparrudesa de la vida, la fal·lera de l’expandiment, apreses per obra i gràcia del testimoniatge elemental de cada gra d’ordi arrelat directament damunt la roca, damunt el rocam viu del Pedregar mort. I va elegir de morir, com a rebel·lia personal contra la seguretat, un dia, de matar irremeiablement. I jo, que no tenc en la meva mà de tenir amb ell semblances de la part de la vida, almenys sé que en tendré de la part de la mort.
Pobre sen Gil, homenet de palla. Aquest silenci nocturn me recorda el seu, a l’hora inacabable de tenir la corda en la mà, dins el sequer. Aquell silenci seu que no vaig comprendre. Ara sé que no era altra cosa que la manifestació solemne del gran respecte que l’home sent, envers si mateix, quan es veu consagrat. I ell ho estava des de la nit abans.
Pobre oncle Jaume i pobre pare meu: tan febles que sou, tan tendres, vos faltà braó per a poder ser infidels al manat de matar.
M’havíeu d’haver dit abans que viure era aquesta cosa.