X

a

Em vaig passar la nit pensant i traient conseqüències: com més en treia, més ombrívoles eren i més m’hi quedava jo, dins la fosca de la meva cambra. L’endemà al mati, era més tard que el costum quan em vaig aixecar. Des de trenc de llums, mon pare i el sen s’havien capficat a una feina que, sense cap dubte, els feia feliços: obrir de bell nou el portell del camí de la pleta. Quan ho vaig saber, me’n vaig anar cap a ells. Sabia que mon pare estaria content que l’anàs a ajudar, però sobretot m’hi va empènyer la confiança de treure’n alguna clarícia entorn de l’embull de coses que em feia romandre misteriat, aprofitant la proximitat d’aquells dos homes lliurats, l’un vora l’altre, fins a l’enlluernament, a un quefer en què era forçat que trobassin quelcom de màgic, solemne i engatador. D’ells haver-me de mester, no en corrien indicis: quan vaig esser allà, el portell estava, de bell nou, obert, i l’afany d’ells dos estava aplicat a embotir amb la major fermesa els dos caps de paret, cosa que me donà a entendre que l’enderrocament de fronteres no era la conseqüència d’una promptitud seva, sinó més aviat que els propòsits de mantenir aquell estat de coses reinstaurat de fresc anaven per llarg. Vaig trobar, així mateix, que era bell allò de veure la perspectiva, dins la vasa del portell, d’aquells paratges llunyans on tenim la pleta, i fins i tot me va semblar que els aires corrien millor per dins S’Almonia. Amb tot el rocam sobrer (per l’escampadissa que hi havia, se’m féu clar que l’esbucada de paret s’havia realitzat amb una excitació considerable), mon pare va decidir de fer-ne un claper, dins la nostra propietat, su-ran del pas. Alçar-lo ens dugué fins a migdia, tanta era la cura que ell ens recomanava que tenguéssim en col·locar cada pedra. Jo m’adonava que, en realitat, no les anàvem amuntegant i que el que de debò fèiem, segons el seu desig no manifestat, era una mena de fita o gairebé un monument que ens servís a tots de recordança d’uns dies que foren dolents, i un poc d’homenatge a uns braços que, en aquell instant, havien assolit que deixassin de ser-ho. Tot allò tenia un aire de caparrudesa que a mi no em deixava de complaure un poc perquè donava a mon pare un aire més jovenívol que me l’apropava un poc, i em vaig alegrar d’haver-ne estat testimoni i fins i tot un poc protagonista, maldament aquella complaença anàs clapada per tota la manca de seguretats que em donava una història tan poc clara com la del veí. Totes les clarícies que jo encalçava no arribaren a treure cap enllà del propòsit, vist que tant mon pare com el sen estaven tan capbussats dins la feina que, en tot el temps d’estar amb ells, mai no mota-ren de res més que d’allò que era necessari per a continuar-la. Quan el claper va quedar enllestit de tot, ens en anàrem cap a les cases, i malgrat ser ja, amb bona llargària, l’hora que, de sempre, tenim costum de dinar, mon pare va enganxar el cabriol, i, ja les regnes en mà, ens hi féu pujar a tots dos, el sen i a mi. Amb tota la lleugeresa que permetia l’herbam crescut dins tota l’amplària del camí abandonat, vàrem enfilar la direcció de la pleta. Quan travessava el portell, el sen Gil es va senyar i a mon pare li tremolaren les mans, mentre mantenia tibades les regnes de cuiro vell. Aquella finqueta que estàvem assolant era un terrossar. Amb prou feines l’egua ens hi remolcava. Quan en vàrem haver traspassat, de part a part, tota l’amplària, mon pare, sense aturar la bístia, va fer voltar el carruatge en rodó, i seguirem camí en sentit contrari, cap a ca nostra. En un sentit i l’altre, fent la llançadora, solcàrem la finca fins a vuit vegades. Quan en sortíem, per la tombada que el sol ja duia vaig calcular que eren prop de les dues. Les llinyes quedaren marcades, i el camí, ara de veritat, era gairebé de bell nou el d’abans. Mon pare va dinar amb una fam renouera i el sen va semblar no anar tan esmús com abans anava.

Però jo sí que hi anava, i amb l’afegitó de dur la raó emmalaltida per tot aquell maleït entrunyellat de circumstàncies, que, quan eren clares, com en el cas de mu-mare, me feien fàstic, i quan no ho eren gens, com en el del veí, l’enuig propi de no poder-les-hi veure.

Volent-me distreure, a mitjan horabaixa, tot sol com sempre, me’n vaig anar, amb el propòsit de caçar-hi dues colles de tórtores o una de conills, cap a la closa de marina, su-allà enfront de les cases. Aquella closeta, d’unes tres quarterades, és la darrera clapa, de tota la finca, on perdura el que devia ser la vegetació salvatge primitiva d’aquests paratges. Les alzines i els ullastres, els llampúgols i les mates, a rodols s’hi espesseixen tant que just, just, deixen sobres de terreny on trobar respirall els trepons, les porrasses i les estepes. He sentit contar que, quan els meus padrins es proposaren convertir-la en conreu de secà i, a dies perduts, anaven traient-ne pedres i vegetació, els succeí com a aquell al·lot que volia buidar d’aigua la mar, i així, a ells, la marina els envestia amb més força com més hi destralejaven i les pedres semblaven reproduir-se de manera que davall una sempre en sorgia una altra. Finalment, supòs que creient-ho ells una maledicció de Déu, que en aquell temps tenia molta tirada a desgraciar gent, abaixaren el cap admetent, ja per sempre, la rebel·lió d’aquella clapa improductiva i es devien sentir conformats quan en treien, adesiara, un conill tendre per a alegrar l’olla. Amb el temps, de conills, arribà a haver-n’hi tants, que els conreus confrontants en pagaven les conseqüències i no els quedà altre remei, als meus pobres padrins, que tancar aquell boci amb una paret alta, cosa per a la qual els degueren mancar més braços que no pedruscada. D’aquesta manera, aquella marina va esdevenir closa, i, del que havia estat i seguia essent, en quedà perpètua referència en el nom, encara servat, de closa de marina. De la meva finestra, jo la veig tots els dies perquè m’agrada refregar-hi la vista com als moixos els agrada refregar-la per dins les seves herbes medicinals, i tan avinent la mir que a vegades he pensat que, des d’allà, amb un bon tir de bassetja, podria afegir una pedra a les que fan que grisegi aquella taca erma enmig del conreu.

Ben pensat, crec que, més que l’afany de caçar qualque cosa, el que m’hi va empènyer va ser aquesta necessitat de soledat, quasi malaltissa, que, dia a dia, sent que m’augmenta així com me creix el desencant per tot quant em volta. Tant devia ser així, que, just d’arribar-hi, em volà de davall el peu un esbart de perdius i em vaig haver de conformar veient-les fugir, perquè resultà que l’escopeta estava sense càrrega i, per afegitó, per la cartutxera, hi corria tanta buidor com pel meu esperit.

Però m’hi sentia a pler i amb l’ànim alliberat, enmig d’aquell tros de natura on no es veu l’empremta de l’home i la vida obeeix tot just al codi del seu ordre elemental. Dins aquell món exempt, jo m’hi deixava perdre com un suro dins la mar, tot seguint el caprici tortuós d’aquells viaranys calcigats que, com un acte d’humiliació de l’home que primer els havia petjats, respectaven, vorejant-les, sols que fos una penya, una mata baixa, una senzilla gatosa, donant total preeminència a la sobirana voluntat que sorgia d’en terra.

Quan més fruïa d’aquella soledat, de sobte, no lluny del lloc on jo era, va aparèixer un home damunt la paret del llindar de la closa. El sol ens donava a mi de cara i, a ell, a l’esquena, i un instant el vaig destriar just siluetat, movent-se amb una clara lleugeresa, però sense gens de pressa. Per damunt la seva espatlla dreta, quan es vinclava endavant per botar la paret cap a dins el tancat, hi va guaitar el canó d’una escopeta. Just de fitar-lo un instant me quedà definit sense cap mena de dubtes: al davant meu tenia un caçador furtiu que, com jo mateix, devia cercar quesvulla que es posàs a tir, però ben segur que amb més arguments que els que jo portava dins la cartutxera. Me va inspirar respecte, aquell home sense nom que, sense adonar-se’n, tal volta repetia exactament la peripècia i el gest, just que amb uns estris diferents, d’algun avantpassat seu i meu de fa milers d’anys. Vaig pensar que aquell home, més que a fer tala a ca d’altri per voluntat personal, potser havia entrat dins ca nostra perquè obeïa, sense ni ell saber-ho, una ordre obscura d’antic que l’empenyia a fer-ho perquè estava establert, qui sap on, que a aquella hora precisa, qui sap cada quants d’anys, algú s’inserís dins un ritme de la història dels homes segons el qual es devia repetir, fatalment en aquell lloc, el ritu màgic de la cacera oberta a totes les llibertats primigènies. I aixi, mentre el sol, a la seva esquena, encenia espumes pel canó de la seva escopeta, i li daurava just el perfil dels cabells, pensant en tot allò me va semblar que li distingia un cert aire com sacerdotal, i vaig passar a ser jo qui se sentia una mica intrús. De veritat, hauria volgut no ser-hi i deixar el camp obert per fer possible a aquell home, que cap mal no feia enmig d’un món on se’n feia tant, anar-se’n amb l’alegria d’arribar a ca seva amerat per l’aspra olor d’una colla de llebres. D’altra part, jo sabia que a ca nostra no hi havia mon pare i que, del petit escàndol dels tirs que pegàs, poques conseqüències en calia esperar. Ben mirat, en sentim tants que, a ca nostra, tots hem perdut l’afinació necessària per determinar-ne la llunyania.

Va arribar un moment que ja calia, una de dues, o cametes-me-valguin o deixar-me veure, abans que em pogués aplegar una perdigonada perduda. I estava a punt d’escollir la primera solució. Però aquell home anava avançant i prest em va estar decantat, prou lluny ja de l’indret des d’on el sol em mig encegava. De sobte el vaig veure dar, i, davant la realitat nova que mostrava, per un reflex instintiu, sense temps de pensar-ho ni tan sols de desitjar-ho, me vaig ajupir, i em vaig arrapar a la terra com un dragó: era un milicià. Malgrat haver pensat tots, a ca nostra, la possibilitat d’una incursió d’aquelles, la seva presència em resultava insòlita i més aviat un miratge que una veritat. Però el meu cap anava tan clar com sotraguejat el meu cor. Li podia calcular els dies de barba, li podia comptar els botons de la guerrera, que portava oberta. Quan menys m’ho esperava, s’havia produït allò que vaig témer inútilment, durant dues hores, dins la caseta del sequer. I tot havia resultat senzill, sense l’enjòlit anguniós i lent d’aquell altre horabaixa, amb el sen Gil emmudit su-ran meu. Era curiós: jo estava tot sol, però no em sentia, com aquella vegada, ni acorralat, ni en perill, ni tenia l’ànim suspens per cap mena d’incertesa. Tota la meva ocupació, i puc dir que ho feia amb set ulls, era mirar. El milicià semblava anar sense presses, ni preocupat per amagar-se. La guerra acabava d’arribar a ca nostra, i aquella cosa, que havíem imaginat com un gran trasbals, havia resultat tan senzilla que me costava creure la realitat que contemplava. Succeïa igual que ens passa amb la mort: ens passam la vida pensant-hi, preparant-nos per fer bé el paper a l’hora del traspàs i el drama, i, sense cap mena de solemnitat, de sobte la contemplam asseguda al peu del llit, amb una naturalitat tal per les dues parts, que caldria pensar si, juntament amb l’instint de mamar i el de clavar les ungles, no naixem ja amb experiència feta d’un tràngol tan senzill.

De la imatge del caçador furtiu que jo havia imaginat, ja no en quedava ni olor de taleca, i al davant meu tenia un home, amb un fusell a l’esquena, vestit d’una manera que oficialment el declarava enemic meu. Jo era com un gorg, un ull immens que li engolia cada moviment. Anava, aquell home, tranquil, xiuletejant una tonada que ho podia ser tot excepte un himne. Quan una passa li feia tocar pedra, m’arribava el so dels claus de les botes. Era un home jove. Era quasi un al·lot. Quan passà ran del lloc on jo era, li vaig poder veure la cara amb tots els detalls: semblava de la meva edat, potser fins i tot més jove. Es posà el casquet, caigut damunt les celles amb un estil graciós i fatxender. Quan ja m’hagué sobrepassat, em vaig deixondir a pensar que calia no restar més temps amb les mans plegades. Tal com aquell hom fendia la marina, anava clarament adreçat a les cases. Aquell adolescent despreocupat, travessant la garriga a mitjan horabaixa, era tot un bell espectacle, que, un instant, em féu reverdir imatges arreplegades pel meu cervell amb la lectura de les Pastorals. Pensar de sobte que en deu minuts més podia fàcilment posar peu dins les cases me va fer sentir obligat a considerar-lo enemic. Però jo no devia estar, ni estic, per aquella mena de deures i obligacions, i, com més me’l mirava, més simpàtic m’era, sobretot per aquell estil seu, com casolà, de fer la guerra un poc pel seu compte. Però, malgrat tot, calia fer coses, i poc paper podia fer jo amb una escopeta descarregada. Vaig pensar en la història del margalidà que contà l’oncle Jaume, i en la d’aquells tres homes que ell va assassinar amb una sang freda que li devia venir de la meva branca, perquè jo també en tenia, aquell instant. Aquell pas tranquil que duia devia ser el mateix d’aquells tres homes per dins l’ametllerar abans de començar el calabruix de bales. Pensar allò va ser prou perquè m’envaís el cor l’angúnia de no voler fer-li mal ni consentir rebre’n d’ell, ni que n’hi fessin els altres ni en rebessin, tampoc, de les seves mans. Vaig veure clar que just em quedava, com a cosa a fer, aprofitar la seva calma i, fent una voltera ran ran paret, arribar primer que ell a les cases i embarrar-m’hi a dedins amb mumare, si mumare hi era. Ja començava a veure’l d’esquena, després de passar llargament per davant on jo estava ajupit. Era com si es volgués deixar veure bé, de per tots els costats. Calia no perdre més temps. De cop i volta, es detingué, va obrir una mica les cames i es posà a pixar. Veure’l, de darrere, religiosament quiet mentre mullava el paisatge, va ser com fer-hi amistat. Jo acabava de veure clar quin tarannà manejava, amb aquella actitud oberta d’home transparent. M’hauria pogut errar, però ensumava que no, i és, aquest meu, un instint, un cop de lliura, que mai no ens ha fallat als de la meva sang: vaig decidir que me fiava d’ell, però no d’aquella arma que li creuava l’esquena. Era com si l’arma es pogués independitzar i prendre decisions i cometre fets als quals ell fos ben aliè. Va ser alliçonador el que féu tot seguit. Semblà com si m’hagués escoltat el pensament, i, volent lligar amistat, ell també, amb aquell ull que el fitava, quan ja acabava de travessar la closa, su-ran la paret, es va aturar, en despenjà el fusell de l’esquena i les cartutxeres de la cintura i ho deixà tot amagat a dins una mata. Era un gest de pau que hauria semblat estrany a qualsevol altre, però no a mi: no sé com ni per què, no em va agafar de sorpresa, i em resultà tan familiar com veure mon pare tirant el capell de palmes a sobre la primera cadira de l’entrada. Semblà tornar encara més jove i el caminar se li va alleugerir com si hagués canviat les botes de claus per espardenyes de goma. El vaig veure apropant-se a la paret amb les mans dins les butxaques. Quan la va abastar, amb una agilitat extraordinària, la va pujar. Quan hi havia accedit, la cama dels calçons se li va enganxar un instant al rest de gatosa seca que corona tot el llindar de paret. Des d’on jo el veia, la seva figura jovenívola va quedar retallada damunt la façana de les cases. Movent-me jo un xic cap a un costat, el vaig situar exactament damunt la meva finestra. Amb un salt de cérvol, es desenganxà i em va desaparèixer darrere la paret. Vaig decidir de seguir-lo, mentre em demanava quina mena de guerra era la que aquell home feia, amb les armes amagades dins una mata i una cara de festa que desen-nuvolava. De sobte, em vengué una nova inquietud: podia dur pistola, i mig acotat vaig córrer fins a la paret que ell havia botat un instant abans. Vaig passar exactament pel lloc on ell havia pixat. Veure aquella clapa humida feta créixer dins ca nostra sota la meva vigilància me semblà una manera d’haver suposat, ell, d’antuvi, la nostra bona hospitalitat, acceptant-la amb la major naturalitat, com si fos un parent de prop. Guaitant el cap per damunt la paret, el vaig destriar altra vegada, més proper que mai: amb la meva fua li havia fet perdre avantatge. Aquell detall va ser tot un afegitó que va fer com si el conegués de temps. Vaig pujar la paret i m’hi vaig asseure, cames enllà. I, sense aturar-me a decidir-ho, ja ho vaig haver fet: el vaig xitar. Es va girar en sec, com si se li hagués tancat, al darrere, una porta. Un instant, va perdre aquella cara d’infant. Es posà les dues mans dalt les butxaques, com qui pensa que ha perdut les claus, i de sobte arrancà a córrer cap a la dreta. Em va fer pena veure’l, tan jovenet, vivint la sensació d’estar acorralat. Des de la paret on l’atalaiava, el vaig tomar xitar, una, dues vegades. Degué mig endevinar, amb allò, que jo no duia les urpes posades, i, a poc a poc, va deixar de córrer fins que es detingué. Em mirà com demanant-me si allò anava de ver. Vaig agafar l’escopeta i la vaig tirar baix de la paret, a darrere meu. Aquella actitud i l’aire tranquil que em devia donar tenir les mans recolzades damunt la paret degueren ser prou per a fer-li entendre que sí, sense demanar-m’ho més. I se’m va acostar.

Era maonès. Començava a explicar-me que ell no venia per fer mal a ningú, i li vaig donar a entendre que jo ja ho sabia. Perquè ho veiés clar, vaig abastar la meva escopeta i la hi vaig posar dins les mans. Malgrat no saber ell que anava descarregada, la va rebutjar. Lligàrem aviat. En un breu instant vàrem omplir la vella estampa de dos pagesos xerrant de les seves coses i veient passar el temps a un creuer de camins. Tenia divuit anys de fresc. De prop, se li veia la cara plena de pigues i una pelussa rossa que, a una certa distància, m’havia semblat barba d’uns pocs dies. Es va llevar el casquet, i els seus cabells, també rossos, me recordaren els d’aquell al·lot del diumenge, aquell amic meu amb els ulls del qual cl món havia plorat. Just que el milicià feia cara de no haver plorat mai. Tampoc no en feia d’haver tengut por en la vida, malgrat haver-ne sentida un moment abans quan jo l’havia xitat. Tenia la família a Maó, però ell feia de mecànic a Barcelona. Me contà que s’havia embarcat més que res per divertiment, sense pensar-ho massa. Quan posà peu a terra i veié les coses com prenien, havia volgut tornar-se’n, perquè allò no anava amb ell ni amb els seus projectes. Per oblidar aquella intenció, havia estat prou que algú se’l miràs, de fit a fit, amb un ull de pistola. Va prosseguir dient-me que ell se’n fotia de tot i que, des del desembarcament, just s’havia preocupat de salvar la pell, omplir la panxa on millor podia i, si venia bé, aglapir, a qualque recer, alguna de les milicianes, que per a això hi eren, les putarrangues. Parlava amb una mena de seguretat i una experiència que me feren enveja. No calia que jo li demanàs coses: tan conversador es mostrava, que ho era per tots dos. I quan, a la fi, li vaig demanar jo què havia vengut a fer pels nostres paratges, me respongué que altra cosa no cercava que conèixer món i donar alegria al cos acontentant la fam. Feia ja dos dies que no tastava calent, i, considerant que qui no està a pler a l’ofici té almenys dret a omplir el gavatx com una persona, ja que ningú no l’hi omplia havia decidit córrer de cap a on ho pogués fer ell, que prou ho havia de mester. Li vaig dir que em resultava estrany que hagués pogut travessar, tot sol i sense problemes, tot el grapat de finques que hi ha des de la mar fins a S’Almonia, vestit, com anava, de milicià. Me respongué que, de secret per haver arribat així d’enfora, només n’hi havia un i no era altre que el d’haver pres tot dret i amb la cara ben alta. El vaig voler posar en guarda:

—Estant com estan les coses, et jugues la pell a cada passa.

Me respongué:

—I a mi qui m’ha de fer res, si no faig res a ningú? Mira, tu mateix: m’has aglapit sense jo tenir ni un ganivet de butxaca i, en lloc de clavar-me una perdigonada, has tirat lluny l’escopeta.

Li vaig assegurar que no tothom pensava com jo pens, que qui més qui menys té algú de família jugant amb foc pel front contra voluntat, i que la gent va alçurada i amb la sang a grau. Per la cara seva, vaig veure que no me feia gens de cas.

Horabaixava a les totes. La seva testa rossa i pigada s’anava daurant: la llum que feia semblava trempada just per a ell. Li vaig dir que m’agradaria que fos d’alguna família d’aquells entorns i que ens poguéssim veure els diumenges pel cafetet. Es va treure tabac, i me n’oferí. Malgrat no tenir-ne costum, l’hi vaig acceptar: era una manera de lligar amistat. Quan m’encengué la cigarreta, vaig veure més clara que mai l’absurditat de la guerra i de tot quant passava, i em vaig rebel·lar contra aquella dèria que s’atrevia a signar-nos fins i tot els odis qua calia tenir, sense fer comptes de la nostra voluntat, ni del nostre gust, ni la nostra manera particular de dur inserida la canavera dins la carn.

Parlant com dos vells amics, ens anàrem allunyant d’aquell aclau de garriga. Ho fèiem sense gens de pressa, sotmesos a l’escalfor de la nostra conversa. De sobte em vaig recordar que mumare era fora, com també hi eren els altres, mon pare i el sen, i podíem anar en direcció a ca nostra sense gens de perill. Havia decidit ser jo qui li donàs ajuda: a mi, per un gest així, ningú no em podia fer res, en bona criança. I encara que així no fos. Si aquell joc es complicava, estava ben disposat a tirar els meus anys, ben sencers, damunt la taula, i jugar-me’ls amb qui fos, a tot o res. A la meva edat, si hi ha un espectacle bell, és el de veure néixer una coneixença, anar contemplant davant nosaltres una persona que es mou per la mitja distància i destriar, a poc a poc, com va perdent les ombres de la fesomia, fins que, de sobte, fa la passa, i un sent, com un alliberament, que ha quedat nuat. És exactament el que a mi em passava. Me demanà el nom, i, just de donar-l’hi, vaig sentir que me deixava entrar dins un lloc que o era ell mateix o ell el dominava. I el vaig sentir més prop, com si hagués dinat a ca seva un grapat de vegades. Li hauria volgut demanar el seu, però no ho vaig fer, perquè sabia que fer-l’hi dir era una manera de fer-lo tornar petit i a mi m’agradava que, per a mi, continuàs essent l’amic-que-havia-trobat-dins-la-marina-vestit-de-milicià.

Quan arribàrem a ca nostra, tot estava quiet. Només el til·ler es movia, amb una bella parsimònia, empès pel primer embatol que el capvespre feia córrer. Tots els aguaits de la casa estaven embarrats, i no se sentia res, excepte l’escaïnar ja endormissat d’un parell de gallines que es devien disputar els bons llocs on dormir, pel corral de figueres de moro. Vaig entrar la mà pel forat del moix i vaig abastar la clau, que sempre hi deixam penjada a una tatxa. Des d’aquell moment, passava a ser jo qui el deixava entrar.

Anàrem directes a la cuina, i li vaig treure menjar.

Mentre ell s’alimentava amb la fruïció dels agraïts, jo li omplia la motxilla amb tot quant podia arrambar. Calia no perdre temps. Enfosquia, i la família té costum de no tornar tard d’allà on sigui. Jo sentia un goig molt especial i íntim, capgirant a la meva manera, amb allò d’ajudar-lo, els esquemes que estintolaven la guerra. Heus aquí dos homes, pensava jo, que, havent-los passat ordre de ser enemics, es complauen esbucant un plantejament de viure fet per uns llops als quals, ells dos, mai no donaran entrada, com se n’han donada l’un a l’altre.

De sobte, per la carrera, començaren a esclatar els lladrucs del ca. Tot i essent-me tan familiars, per primera vegada a la vida me varen fer pegar un bot. Jo sabia que, darrere aquell animal, arribaria a l’instant la meva família. Era segur que aquell jove hauria seguit menjant. Li vaig cordar la motxilla d’una grapada, i el vaig fer sortir, amb presses, per la porta de darrere. Des del portal, li vaig signar l’indret de les cases velles i l’hi vaig adreçar. La darrera encomanada donant-li la mà i acomiadant-lo, va ser que, per res, no sortís de l’amagatall fins que ja fes fosca negra.

b

(La mare)

La cosa que més greu me sap, si ens n’hem d’anar, és no poder-me’n endur el canterano de xicarandana que ens regalaren els sogres. De vegades me’l mir, i pens que és el punt exacte que defineix el mig senyoriu de la nostra casa, que és el bessó des del qual creix i expandeix la clara diferència del nostre estament. M’agrada veure’l, des de dins el llit, m’afalaga mirar com, amb la claror tèbia de les espelmes o la més eixerida que ens entra al matí, li lluu tot arreu el voraviu de nacre, a tots cinc calaixos i al petit, secret, que té a la part baixa. No debades llambreja d’aquesta manera: no deix que el toqui ningú i jo sempre ho faig amb la mà emplomada. Me deixaria arrabassar una ungla per poder-me’l endur talment com me n’enduria la caixeta de caoba dins la qual tenc guardats els rulls de la nina i l’anell de mumare, de quan es casà. Pensar, Déu meu, que ara es pot fer malbé, després de jo encobeir-lo tant, me fa pensar encara més pestes contra tots quants volen guerra. Quan el meu home m’ha aidat a fer-lo córrer, perquè almenys no sia tan feridor, he comprovat que tots dos tornam vells, potser ell més que jo, una comparança. Ens hem vist amb feines per a deixar-lo a terreny, essent que, temps enrere, tant a ell com a mi ens sobraven les forces i l’esma per a fer-lo córrer tots sols. I això que els calaixos van tots mig buits, que tota la roba bona la tenc encistada de ja fa dies, a punt de fugir. Quan, després de l’empesa, l’he vist tan vermell de cara, tot desajupint-se amb les mans als ronyons, m’he recordat d’aquell home que era i ha estat, com qui diu, fins ara mateix, que, quan jo pujava dins el carretet, sempre em feia la broma de fer com si el volgués alçar, estant jo dedins, abraonant tot d’una vegada carruatge i somera. Si jo xisclava com una beneita, per altra cosa no era sinó just perquè l’en sabia capaç. I que ho era ho sabia no per haver-ho sentit dir, precisament. Dins el calaixet de baix te tenc retratat tal com eres un temps, pubill de S’Almonia. Si no t’hi mir més sovint és per no veure’m a mi.

Si dura un parell més de setmanes, aquest alguer de la guerra, o me mata de nervis o m’hi arribaré a acostumar. A sentir trons, quasi ja hi estic, i hi ha estones llargues que tan sols no els sent, tant que els tenc dins el cap. Mentre la disputa sia a vorera de mar, faré gràcies a Déu. A mi el que em fa angúnia és aquesta cosa de no tenir un instant segur, vivint sempre amb un peu alt, aquesta temença d’obrir un bon matí les portes i trobar-te de cara amb un roig. Malgrat que, a la fi, resultassin no ser-ho, no sé com el sen i el nin pogueren aguantar com aguantaren, a dins el sequer. A mi, una espera així em fa caure morta. Els homes, però, són com Déu els ha fets. Aguanten coses d’aquesta gruixa i tot seguit resulta que, per un constipat, han de jeure vuit dies.

c

Quan es duu fins i tot la roba interior arrapada a la pell, veure acabar-se un ruixat sol ser mirat com un esdeveniment inútil. Però el pare i la mare n’estigueren contents, just per mor dels altres.

L’home vell que anava de capdavanter potser sols no se n’adonà. Amb el rostre mullat i la mirada engegada lluny, haurien mancat prou feines per a precisar si plorava o era allò tot aigua.

Quan d’un portell va sortir disparat el ca i es posà a lladrar entorn de la bístia, l’home vell semblà no fer-ne gens de cas, i es va limitar a tibar un xic les regnes. No va ser fins uns metres més endavant, que el carro semblà haver trobat un clot, amb el sacseig que li donà l’esverament de l’euga. Llavors l’home, de sobte deixondit, va fuetejar amb la llendera, cap a un costat, amb tota la ràbia, i el ca, ferit dins un ull, perdé a l’instant tots els jocs i s’allunyà grinyolant amb la coa baixa.