Prohibit pensar

A Ramon Codina

Hi havia antecedents, localitzables a temps anteriors a l’arribada del Dèspota. Abans d’ell, pensar, era ja considerat una inconveniència, i la societat, des dels seus membres més il·lustrats, a qui més sacrifici els costava, fins als més vegetatius dels seus membres, per a qui suposava una pèrdua escassa, havia renunciat, a poc a poc, a seguir practicant aquella vella, perillosa inclinació natural. Tal actitud es radicalitzà i, al país, ningú no pensava, excepte el Triumvirat, que pensava per tots. Tot i així, encara se servaven residus no anihilats, aquí i allà, de la vella pràctica pervertidora. I sabent, com sabíem, que el Triumvirat no era sinó una situació que, per allò de ser de pas, era provisòria amb totes les conseqüències, érem conscients de protagonitzar uns temps de liquidació dels antics esquemes, en poc temps envellits, d’una societat com la nostra, que passaria a la història com a espectadora i protagonista d’un canvi tal que, sense cap mena d’hipèrbola, podia ser considerat el pas d’una època a una altra. Canvi, aquest, que, part damunt tot, s’havia de caracteritzar clarament per no ser, ja, la precedent, de la qual pocs esquemes eren considerats dignes de ser salvats i perviscuts. Així, no podrà sorprendre ningú, per molta que sigui la distància dins el temps des de la qual s’historiïn els nostres, no pot sorprendre, dic, que una de les primeres actuacions del Dèspota, en succeir el Triumvirat, consistís a convertir en la cosa més prohibida aquella inclinació decadent que, fins que Ell pujà al poder, no havia passat de ser una cosa mal vista i, com a tal, quasi gens practicada. En el fons, malgrat tractar-se d’una prohibició especial un poc disfressada amb paraules de to suau —era la primeríssima disposició del Tirà, i és sabut que fins un temps després no començà a dominar el llenguatge contundent que ara sortosament el caracteritza—, en el fons, dic, fou ben rebuda i molt poc discutida, tota vegada que la preparació, ja llarga, que en dúiem, ens féu veure clar, des del primer instant, que es tractava d’una oportuna norma de profilaxi social. És per això que la reacció fou més, cal dir-ho, d’agraïment davant la decisió oportunament presa que no la clàssica de rebuig de la normativa arribada de dalt que havia estat la típica de les societats planetàries fins poc més enllà del segle XX. Tots alhora, vàrem comprendre que tenir, a partir d’aquell instant, prohibidíssim pensar, ens alliberava del pes pitjor d’entre tots quants patíem per culpa de la irresponsable i poc resolutiva actuació, durant la Llarga Crisi, del Triumvirat, el qual tots qualificam ja, per feble, de trista memòria. No debades els escriptors havien decidit sacrificar la vida d’alguns, entre ells, tirant en cara, als Tres de Dalt, aquella situació vacil·lant i escandalosa des de la qual no es decidien a fer sortir el poble de la confusió on ens abocava el fet de just ser considerat, l’exercici de pensar, una inconveniència pública: era, el dels escriptors, un gest heroic que, en justícia, haurien de recollir els arxius, tota vegada que significava la nobilíssima renúncia a l’existència, pensant en el bé públic i anteposant-se’l, de la classe intel·lectual que precisament ells, com a rara supervivència d’una altra època, perllongaven encara. De fet, amb la protesta, es demostrà, més que res, la quasi nul·la consideració en què era tengut el desacreditat ofici descriure, ja que el seu fracàs fou total, gegantí, no aconseguint sinó la liquidació d’unes poques individualitats —les que foren considerades més lligades a les formes més irreverents de la protesta, és a dir, més culpables d’una qüestió de forma que no de fons—, però no l’anihilament total i definitiu de la condició d’escriptor, com era clar que perseguien. La desaparició, considerada com a desarrelament total de la memòria de l’espècie, no arribà fins que el Dèspota accedí al poder, i encara no com a reacció fulminant, com hauria estat desitjable, perquè, per inexpert, era suau el to que, com he dit, matisà les primeres actuacions del Gran Salvador.

Ningú no sospita, tot a l’ample de la nostra societat, fins a quin punt visc aterroritzat comprovant, ara mateix, mitjançant aquest exercici de recordar que faig i l’atreviment d’escriure aquestes ratlles —sacrilegi que no fa sinó confirmar les meves sospites d’haver-se produït, dins meu, una gran catàstrofe—, que a través meu està reviscolant el vell instint de pensar, que tots consideràvem ja gloriosament extingit. ¿Es tracta d’un atavisme que pugna per assotar-nos de bell nou, com allò que en deien malalties turmentaven els pobles antics, es tracta d’un retorn de la barbàrie que m’ha escollit a mi, precisament a mi, per establir un cap de pont? M’omple de pànic pensar-ho, de pànic i d’un sentiment que s’assembla, crec endevinar, a aquella antiga actitud que es coneixia pel nom de rebel·lia —i si ho és verament, rebel·lia, ens trobaríem davant un rebrot secundari dels atavismes— tota vegada que som plenament conscient de la desgràcia pública que suposaria, per al meu poble estimat, un contagi de les dimensions d’aquest que sembla estar pugnant per restablir-se a través meu.

Jo em deman, i no gos demanar-m’ho, ¿ens trobam davant un fracàs de la tècnica? ¿És, el meu, un cas impensable d’esgotament funcional dels electrodes? ¿O succeeix que el meu cervell és diferent i, després de mantenir amb ells una llarga lluita de la qual jo, tot i ocórrer dins meu, no m’havia adonat, ha acabat a fer-se’n resistent, qui sap si a desactivar-los, en un gest inconscient de rebuig blasfem dels sistemes de seguretat que els electrodes representaven, allotjats venturosament per designi del Gran Savi? ¿És que s’ha atrevit el meu cervell, per una iniciativa que jo mai no hauria tengut, a contradir-Lo? És cosa que pertany a l’estadística que, des que la ciència féu possible la inserció dels electrodes dins el cervell, tècnica que ens alliberà de l’esforç d’haver de rebutjar ocasionalment la temptació proterva de pensar, cap ni un dels humans ha estat sotmès, de llavores fins ara, a una prova com la que jo ara he de sofrir. I voldria poder demanar, i aquí ho escric per si serveix almanco com a justificació que em salvi el bon nom, ¿per què? ¿Per què jo, precisament jo? Si és un càstig, ¿d’on i per què m’arriba? ¿No era prou clara la meva vocació de no ser diferent? ¿Tal volta són detectables, dins la meva conducta, actituds qüestionables, gestos ambigus que hagin pogut fer semblar que em sentia diferent?

És una sensació que no sé descriure, no parescuda a cap altra que conec, aquesta de comprovar, protagonitzant-ho, que al país, ara, algú pensi de bell nou. És un poc la de qui, després de passar tota una existència sense cames, de sobte, sense saber com, es posa a caminar. És dolorós i rar, també, sobretot perquè fa palesa de forma indiscutible la meva inferioritat respecte als altres. Jo els contempl, els altres ciutadans, tots ells normals, els veig des d’on escric aquestes línies que voldria que servissin de confessió i de testament. Jo els veig, tots ells inserts dins el dolç ensopiment de la disciplina, aquiescents i callats, lliurats tots a la tasca que els arriba programada. Uns piloten els grans vehicles de transport, altres caminen apressats cap a algun quefer, alguns, vells, prenen la seva ració de sol arrenglerats, mentre fan discrets exercicis perifèrics i respiratoris, als bancs ortopèdics dels parcs immensos. Tots tenen, a la mirada, l’espurna indicadora d’una felicitat que ara, a mi, no m’és permesa: la de sentir-se sotmesos. És, la seva, la felicitat integral que jo he sentit un temps per passar, ara mateix, a ja no tenir-ne més que un record que, en comptes de consolar-me, augmenta el meu desesper. Tots tenen l’expressió que dóna portar el cervell potenciat per la minúscula peça encastada que a mi no em funciona. És una expressió de cara, la seva, de la que a mi no me’n trobarien rastres si algú s’entretengués a mirar de front el trist condemnat que som. Ben al contrari, dec posar la de qui se sent culpable d’una de les pitjors traïdories que es poden cometre. Per això, perquè en som conscient, no vull allargar la situació. Jo sé que és irrecuperable i que de res no serviria, a la meva edat, qualsevol intent d’allotjar-me un nou electrode. En qualsevol cas, ja seria un home marcat per tota la vida. Que almanco es pugui saber, per aquestes ratlles, que rebuig totalment aquesta situació. Que no se’m pugui acusar de refocil·lar-m’hi. Ja que m’ha tocat viure aquesta tràgica experiència, ja que, m’arribi d’on m’arribi la funció de pensar, no puc evitar fer-ho, almanco he de fer, per dignitat, que la situació sigui breu. I ho serà tot quant em permeti la redacció apressada d’aquesta nota. Més enllà d’ella, posaré en pràctica la solució única que em resta per anihilar amb rapidesa el pensament: escolliré el camí de morir, que tenc pensat des del primer instant de veure’m protagonista, ben involuntari, d’aquest desastre. Però cal que faci aquest darrer servei a la meva societat: deixar-ho escrit. Perquè se sàpiga que, des de l’avior, quelcom pugna per envair-nos amb el propòsit de destrossar les noves estructures establertes pel Gran Pensador. O, si no es tractàs d’això i no s’hagués de tèmer la irrupció de la barbàrie que tenim superada, perquè el Gran Tècnic tengui plena informació entorn al fet que, almanco per una rara vegada, els electrodes fallen i deixen el cervell humà abandonat, sense més empar, a la feresta alternativa d’haver de pensar.

1977.