La capsa xinesa

A Francesc Vallverdú i Carme Vilaginés

Ara ho veig tot clar i ho podria resumir així de planerament: tot allò era estrany, però no m’hi resultava. La casa, amb aquella sala on jo em trobava, plena de mobles obscurs que ho envaïen tot fent prou difícil la circulació per dins ella fins al punt que, per apropar-se al piano —que protegia de la pols una funda negra que hom havia volgut dignificar i alegrar amb una cenefa, a la part baixa, de brodats que no feien sinó evidenciar la malaptesa de la mà, d’altra banda ben intencionada, que els havia perpetrats—, era precís fer córrer almanco tres o quatre cadires, encamellant-les, millor, a parelles invertides una damunt l’altra; aquelles parets altíssimes fins a abastar l’enteixinat, tot corquim, que dividia a rectangles la traginada immensa, i aquells cortinatges, tan severs, tan espessos, tan de família de poc sol i, els homes, guardapits fins a ben entrat l’estiu, tot, absolutament tot, era d’unes característiques tan sòrdides, tan llunyanes al meu gust, tan poc de qui, com jo, necessita espais oberts, i sol, i aire en llibertat per no ofegar-se, que, si servís per al món dels somnis la mateixa lògica, idèntic sentit de la mesura i consideració dels fets que és adient per a qui contempla i viu la realitat a ulls oberts, algun filtre de defensa havia d’haver actuat per indicar-me que allò no era allò i tot pertanyia, a mig pertànyer, a la rerabotiga del meu subconscient. Però res, dins meu, no actuava de cara a fer-me tal avís —que, si hagués funcionat, m’hauria estalviat la mala estona que vaig passar—, i jo em sentia inserit dins aquell escenari amb una naturalitat total, tanta que, mentres esperava que aquell personatge comparegués, d’un moment a l’altre, per aquella porta rera la qual, essent allò ca meva, era també ca seva com si ell o jo visquéssim a règim de lloguer de just una part d’aquell casal, mentre esperava, dic, m’entretenia resseguint amb la mirada aquell dibuix laberíntic de les cortines, sobretot la part més complicada d’aquell arabesc rectilini amb el qual em distendia jugar —fins al punt que m’era permès, en aquelles circumstàncies preocupants, això de jugar—, m’entretenia, dic, fent un seguici d’anticipació perquè, d’alguna manera, jo em sabia de memòria aquell dibuix complicadíssim que no acabava mai de retòrcer-se sobre si mateix fins a deixar plantejada, sobre la gruixuda qualitat de la cortina, una fascinant teoria de línies, d’unes línies que tenien la virtut —també podria dir, dient igualment la veritat, la mala idea— de retenir la mirada, per distreta que fos la que s’hi posàs damunt, aglapint-la i obligant-la a jugar aquell joc de resseguir una trajectòria inversemblant, com la seva, que es menjava i es menjava i es menjava a si mateixa. Era, aquell original i turmentador disseny, quelcom d’impossible reproducció feta de cap, i, tot i això, jo el sabia perfectament, perfectíssimament de memòria i així ho considerava, com si fos un mèrit meu que pogués fer valer davant aquell personatge, mentre, el cor glatint-me a tots els indrets del cos, esperava —esperava tant com desitjava— que aquella porta s’obrís i… El meu cervell —això ho tenc ben clar encara ara— funcionava dividit a dos nivells, un dels quals omplia aquell entreteniment de no perdre el fil d’aquell arabesc —no perdre’l i, com he dit, posant-me les coses més difícils, anar-lo endevinant davant davant i sense necessitat de facilitar-m’ho lentificant el seguici—, restant l’altre nivell absolutament sense cap espai lliure que aportàs un petit consol, estibat, un poc com la immensa sala ho estava d’aquell moblam tan sever, per aquell temor, aquella sensació vera antesala del pànic que em produïa allò que irremeiablement havia d’ocórrer d’un moment a l’altre. És curiós, pens ara i m’agradaria comentar-ho un dia a veure si se’n podria treure un significat, qui sap si aclaridor d’aspectes no entesos ni, potser, entrevists de la meva personalitat, és curiós que jo, precisament jo que ador ca meva —petita, blanca, els mobles de pi—, em trobàs inserit amb naturalitat dins aquell ambient que, no essent gens el meu, era meu, el meu, aquell on jo transcorria i, he de suposar, vivia de tota la vida, a jutjar per la retenció infinitesimal de la immensa munió de detalls —les línies que he dit, els objectes, les enormes pintures d’un barroquisme exultant que cobrien les parets, aquelles muralles gruixudes que eren paret de la sala— que jo retenia de manera prodigiosa. Aquest indici, just per ell sol, em fa pensar que aquell ambient i jo érem una sola i única cosa, fet que equivalia a demostrar que jo havia viscut sempre, de cents i cents d’anys endarrera, dins aquell casalot. Si això era així, em deman ara, ¿per què aquell patiment, qui era aquell personatge que, sense ser ningú de la meva família (em sembla que, això, ho tenc també clar) havia de presentar-se, més ben dit, havia d’apropar-se facilitant que jo em presentàs davant ell, sense més esforç, de part seva, que passar segurament d’una estança a l’altra, des de la que hi devia haver allà deçà aquella porta de caoba cap a la que jo ocupava, qui podia ser aquell que, de dins ca meva cap a dins ca meva, anava a recórrer uns metres fent una fatídica aproximació cap a obligar-me a començar aquell rendiment de comptes, aquell confús donar-li explicacions, tan reblit, com supòs per la pena que m’ennuegava, de reconeixement de culpes pròpies, culpes absolutament intransferibles i inamagables? Allà deçà la porta, feia una estona que, adesiara, jo hi sentia una veu, de tot quant devia expressar no entenia res més que, de tant en tant, unes síl·labes desconfegides que coincidien, esparses, amb les del meu nom. Era una veu profunda, de persona acostumada a manar i ser obeïda, d’una vibració tan fondal que, assolint el que no aconseguia aquella altra veu que, era de suposar, dialogava amb ella, travessava tota la gruixa d’aquell mur humit i la llesca atapeïdíssima del fustam de la porta cap a fer-me arribar una bestreta d’aquell defiament que, un instant després, sonant ja, fatalment, davant meu i dirigida a mi de manera implacable, em faria sentir, era ben segur, al límit del que, quant a angúnia, està preparat el cos humà per a suportar.

Sortosament, quan major era la meva inquietud i més insuportable se’m feia aquell esperar no volent esperar, sortosament un renou viu i contundent —¿fou, com em sembla poder reconstruir, l’esclat d’una vidriera tancada amb una certa violència per algun corrent?— s’inserí dins el pavelló de les meves orelles i, resseguint venturosament el difícil laberint, deposità un feix de salvadores vibracions contra el nervi auditiu, i em vaig despertar.

L’angúnia amb què jo viatjava, aquell instant precís de travessar el llindar, inversemblantment curt i decisiu, que separa el somni de la plena consciència responsable, fou suficient per estalviar-me un procés d’adaptació a la nova realitat esdevenguda amb el fet, aquesta vegada oportuníssim, de despertar i em vaig sentir de sobte deixondit, encara que habitat, encara, per la feresta ressonància que dins meu havien deixat aquelles imatges, aquella situació que acabava de protagonitzar tan al viu. M’abordava, des del viu del meu ànim, una pregunta dirigida a arreplegar clarícies entorn a quin devia ser aquell fet que em resultava tan anguniós haver de confessar. Però, des del nivell de la plena consciència, em resultava més plaent i reconfortant comprovar aquella nova realitat que m’envoltava i des de la qual tot jo era exempt d’aquella imprecisa acusació i la feresta conseqüència, sense alternativa, d’haver-la de respondre, i em vaig lliurar a la tasca de fruir el canvi prodigiosament succeït de manera oportuníssima, rebutjant com millor podia aquella mena de picadís angoixant que, com a conseqüència d’aquell espectacular enderroc interior, encara m’omplia. A l’instant ja m’havia fet totes les consideracions de costum com a profilaxis contra els meus sentiments d’inferioritat i de gratuïtes culpabilitats i ja era a la terrassa i tot seguit al camí, tot cercant fer-me fins i tot físicament enfora d’aquell lloc —aquella cambra meva, de costum tan acollidora— on, des d’aquell atzucac del qual una reacció fisiològica de defensa m’havia alliberat, havia començat a pensar que la vida no era mai, en el fons, més que allò, aquell patir, aquell existir mansfermat per l’angúnia, adoptant una actitud fatalista que no casava gens amb el meu optimisme de sempre. Em vaig posar a córrer, gojós de comprovar que la vida era aquella altra cosa, com jo bé sabia, i no m’incomodava gens que, en creuar-me, adesiara, amb algun vianant matiner, em sentís contemplat com una cosa rara, ja que rara era, per tot just retrobada —quan, des del somni, semblava perduda per a sempre— aquella veritat, que jo duia clavada dedins ja d’una forma indeleble, que la vida és rabiosament bella i la felicitat és un estat d’ànim perfectament a l’abast de qui, com jo, tenia, té, prou agilitat mental per aglapir-la al vol. L’embatol de les primeres hores em pegava a la cara i a cada inspiració que feia introduïa dins els meus pulmons tota una amplíssima gamma de flaires terrolanes, entre les quals jo identificava les de l’arbreda que, amb aquell pas que jo duia, em quedava al clar abast de la vista i quasi bé de les mans. Les cames em responien, com si tota la vida m’hagués anat preparant per aquella carrera triomfal i, com a bravejant-ne, adesiara substituïa el guany de tres passes pel que obtenia amb un gran salt que procurava que fos alt i llarg a més d’integrat, a la meva burda però il·lusionada manera, dins l’estètica d’aquells, prodigiosos, que tant em plau veure executar als millors ballarins. Ben aviat em vaig veure embolicat de verdor: els arbres, que ja des del mateix límit constituïen una espessor que, a l’acte, rebaixava la temperatura de l’aire un o dos graus, havien fet perdre als meus ulls, de sobte, la sensació de distància. M’envoltaven per tot arreu, per dalt —per on no s’escolava ni un bri de llum— i pels meus costats, a dreta i esquerra, únic sentit, aquest de l’horitzontalitat, pel qual s’inserien bestretes d’una llum lletosa que, a mi que procedia d’allà deçà aquella verdor compacta, em feia la mateixa impressió com si, amb la mateixa facilitat amb què s’havia operat aquell pas de la falsa realitat, anguniosa, del somni, a aquella altra, esplendorosa, que fruïa com mai, acabàs de viure un dia d’una brevetat espaordidora per capficar-me dins una nit incipient de la qual, tan màgica era la sensació, calia esperar almanco la correspondència d’una fugacitat igual. La mica que em distragué fer-me aquesta banal consideració fou prou per trabucar-me definitivament cap a la realitat esdevenguda rera aquell malson, i de sobte vaig comprovar, mentre el ritme impetuós de la meva gambada expandia com un tamboreig que, adesiara, feia córrer la salvatgina per dins les mates, als costats del senderol per on jo discorria, que el meu interior era ja tot buit d’aquella sensació ofegant que m’havia malmenat el cos més enllà del moment en què es produí el meu despertar. Comprovar-ho, em permeté aprofundir la meva consideració entorn a la bellesa del món i de la vida i, conscient que aquella carrera meva era tant una fuita com una anada, o, segons el matís des del qual ho considerava, una clara manera d’anar cap a fugir —i era ben clar d’on fugia—, em vaig lliurar a aquella embriaguesa de córrer i córrer sense objectiu que fruir aquell alliberament que cap circumstància no m’havia permès, mai, valorar tan intensament com aquell instant. Aviat, quan, encara que no tant les cames, començava a sentir un considerable cansament de respiració, vaig albirar, entre la munió de soques, allà deçà elles i per sota els brancatges més baixos, a la mitja distància, la taca llarga, lluminosa, del riu. Des d’ell i caient des de l’altària per tota l’amplària d’aquell camí d’aigua que s’apropava a travessar en perpendicular el meu, arribava, ras ras la terra, una llum més viva que, així com jo corria i m’hi apropava, s’anava fent com a feridora. Un instant després, ja el tenia davant meu, potenciat de sobte, en arribar al clar, el seu murmuri excitant i reviscolador. Tenia sort, la vida era més que bella i agraïda: sense proposar-m’ho massa, havia confluït exactament al punt on parteix el pontet, bellíssim i capriciós, de postissada i cordes. Sense necessitat de corregir la meva trajectòria i congriant, dins meu, de manera vaga, el projecte imprecís de just arribar a l’altra vorera i allà parar-me, vaig enfilar el passadís del pont, accedint, de tot d’una, a la prominència amb la qual era subjectat a les roques i, tot seguit, descendint cap a la inflexió que dibuixava pel seu propi pes. De sobte em vaig adonar que la seva estabilitat no era bastanta per resistir una envestida impetuosa com aquella meva, i començà a oscil·lar, primer de manera graciosa, com d’anar amb jocs, i aviat d’una manera tan contundent que acabà per fer-me perdre l’equilibri. Vaig voler aturar-me, però ja era tard. Vaig esser a temps, quan tombava, de veure, baix meu, aquella aigua netíssima de dins la qual sobresortien tot de pedres de caires llimadíssims, immòbils i blanques com uns rars crustacis. Una d’elles, ho vaig veure clar, s’apropava amb rapidesa a topar directament contra el meu cap, exactament contra el pols.

La sensació de voler cridar i no poder em va despertar. Trobar-me, de sobte, dins el llit, em desconcertà tant que vaig trigar uns segons a fer-me una composició clara del que havia succeït. Doncs somiava que havia somiat! Sortosament resultava que allò, tampoc, no era veritat!

Vaig obrir els ulls. Comprovar aquella realitat, tan coneguda, que m’envoltava, m’aconhortà i em vaig lliurar, relaxat i aclucant de bell nou els ulls, a considerar… De sobte, quelcom es mogué al meu costat. En una fracció de segon, sense ni temps d’obrir els ulls de bell nou, succeí, tot alhora, que em funcionà el record, que vaig saber que, vora meu, hi havia, encara, aquella dona que devia dormir i que la pujada d’angúnia que vaig sentir era tan intensa que semblà sobrepassar les dimensions i el límit d’aquell temps real, i corregué a inserir-se, somni enrera, fins a enllaçar amb la que havia sentit, a la primera anella d’aquell somni encadenat, dins la sala ombrívola on em disposava, no gens disposat, a retre comptes a aquell ser estrany i misteriós. Ara, l’angúnia era qualificable d’una espècie distinta i no anava reblida d’aquell matís esfereïdor que feia d’aquella del somni un sentiment ennuegant, però tenia, en referència a ella, el desfavor de ser real i tenir, su-ran meu, comprovable al tacte, aquell cos, la presència del qual havia fet patent, durant unes hores de viure una inacabable vergonya que, a poc a poc, cristal·litzà en viu dolor, que la vida, almanco per a mi, no era ni la remota ombra d’aquella versió plaenta que, per un rar intent de compensació temporal, el meu subconscient havia fet emergir al pla falsament real del somni. L’existència era allò i no altra cosa: la brutal comprovació de viure l’home al punt on conflueixen el pitjor desencant, la misèria més patètica, la consciència de tenir tots els camins tancats. Amb un nus a la gargamella, volent no trobar-lo allà, vaig mirar aquell cos que, aparentment adormit, em donava l’esquena. Aquell esguard, encara que breu i dolorós, va com a establir un nou i més intens passadís de comunicació i, de la dona, m’arribà una desagradable sentor de cos suat. No fou necessari recordar: aquelles hores eren ben presents, actualíssimes, amb tota la seva capacitat de ferir potenciada, com si no n’haguessin passat d’altres, almanco cinc, potser sis, des que vaig desistir. Fou un desistir que substituïa, per no saber com fer-ho, la situació preferible de morir-me. Desistir en aquelles condicions, després de dues hores d’inútilment intentar-ho, era una emmerdada manera de desistir. Tot havia resultat debades, fins i tot el tranc, manifestament professional, d’aquella dona de la qual, posat a no saber-ne res, no en sabia ni el nom. Era exactament el contrari del que li passava a ella, que ho sabia tot respecte a mi. Sobretot sabia allò que em desesperava que algú sabés. Havia estat, de la meva part, una actitud valenta que resultà suïcida. Ara, ja, implacablement, hi havia algú que, passàs ja el que passàs, per la fatal condició irreversible del temps, sabia de mi el necessari per poder-me humiliar. Havien estat, per a mi, les dues hores més interminables de la meva vida. Aquella lluita estèril, aquella desesperada recerca de l’homenia pels substrats més recòndits de la meva maleïda manera d’haver nat, havia convertit cada un d’aquells minuts de vergonya, cada un d’aquells instants de lluitar inútilment damunt aquell cos amb el meu, feble i encara més afeblit per la derrota que creixia i creixia, fent-se més i més manifesta, en un interminable degotis, lentíssim, de partícules de temps que em travessava de part a part fent-me dessagnar d’humiliació. Ara era tot pitjor. Ara tenia la comprovació de la meva impotència, de, per al meu cos, no existir la suculència de fruir la dona, amb la qual, nuesa contra nuesa, no s’havia produït el miracle que necessitava que es produís. Ara ho sabia el món, perquè ho sabia ella i ho sabia jo. Ara començava a no haver-hi, més enllà de la cambra, un lloc on poder-m’hi moure sense abaixar els ulls. Lentament m’anà entrant una onada de ràbia, de despit contra mi mateix i contra tot. També contra aquella dona que, adormida i tot, sabia, sabia, seguia sabent. Em vaig posar la mà a l’entrecuix. El membre, instrument de la meva vergonya, romania ara exultant, com en tants despertars de la meva vida solitària. Aquell era el moment! De forma súbita, el cor em començà a batre més intensament, expectant davant aquella avinentesa que tenia d’aferrar-me al triomf. Era una oportunitat, la meva, la que la vida ofereix almanco una vegada fins i tot al més desgraciat. Sense ni pensar-ho més, de manera brutal, vaig atreure cap a mi aquell cos, entregirant-lo cap a deixar-lo descansant d’esquena al mateix temps que, de sobre, li retirava el llençol. La llum, roenta, que entrava per la finestra, em definí en un segon aquella musculatura reblanida per la son i els anys. Vaig fer, dins meu, un esforç ardentíssim cap a sentir-la desitjable i, mentre aquella dona deixava escapar uns mots balbuços de sorpresa i protesta, comprovant jo que el meu membre seguia potenciat, m’hi vaig tirar al damunt. Vaig haver de lluitar, amb aquell cos adormit, cap a obrir-li les cames, un breu temps que em permeté fruir la sensació d’estar a punt, de ser ja un mascle brutal i fendidor. Foren just uns segons, pocs, però a bastament per donar l’oportunitat que, posant-se en funcionament el mecanisme del meu subconscient, la meva virior es batés en retirada. El que seguí, fou encara més vergonyós que a les hores d’abans. Fou la lluita trista d’un cos, súbitament reintegrat al nivell de la humiliació més flagrant, movent-se amb una falsa vida damunt un altre que, avorridament, ja ni esperava els resultats. Vaig refregar amb furor el meu membre flàccid per l’engonal d’aquella dona que feia gestos, amb la fesomia, de voler dormir.

Ho feia brutalment, jo, cercant a la desesperada allò que no era just que no tengués a l’abast. Dins meu, sense considerar-la, era presa la determinació de no aturar-me mai fins que aconseguís el que, contra aquella dona i contra mi, havia d’aconseguir fos com fos, fos quan fos. De sobte vaig sentir per la meva galta el frec de la seva parpella. Em vaig incorporar una mica, de mig cos, cap a veure-li la cara. Un ull, dos ulls, enormes, oberts, em feriren al viu. Aquella dona em mirava. Era, aquella, la cosa que mai no havia d’haver fet. Precisament aquella que mai no havia d’haver fet. Les mans, inútilment, li cercaven, pel cos, uns encants que no compareixien. Les vaig pujar fins a la gargamella. Ella pensà, potser, que era una part del meu joc, del meu joc trist, i no digué res. Ben mirat, no hi hauria estat a temps. Fent entre les dues una feresta tenalla, vaig prémer amb tota la força d’una bèstia acorralada. Just em durà uns segons. Amb les mans, inútilment, intentà salvar-se agafant-me els cabells, mentre tot el seu cos tenia dues convulsions que, llavores sí, em produïren un principi d’excitació sexual. Quan les retirà, lasses, cadascuna estrenyia un manat de cabells, deixant-me un ardiment al cap. Vaig seguir prement-li el coll, com a cercant noves convulsions, que ja no es produïren. Però jo havia començat a sentir i, sobre aquell cos, ja mort, vaig anar derivant cap a una dansa enfollidora. El meu membre, alliberat de traves, amb la dona ja lluny, havia ressuscitat lentament però amb energia i cercava, masculiníssim, la coronació d’aquella cerimònia enervant.

Una pol·lució em despertà. Amb un gest mecànic, com a manat des de l’altra vorera del somni, em vaig dur la mà a l’entrecuix i em vaig trobar tot sollat. El cos, retut, distendit, era esbucat sobre el llit, al centre del qual era jo una inesperada acumulació de plaer. Vaig provar de posar ordre a les meves sensacions. Eixia com a d’un túnel interminable en el decurs del qual jo havia somiat que somiava que somiava. Em vaig sentir feliç d’eixir de les ombres amb aquella sensació de plaer i de comprovar que la vida, en comptes d’aquella mala cosa que un instant abans, des del trabucament d’actituds que havia propiciat el somni, era una bella possibilitat. Em vaig sentir infinitament jove i disposat a no deixar mai de mà aquella posició del meu ànim des del qual es comprovava l’existència, dins la vida, d’uns atractius que potencialment es podien perdre més enllà de l’estat de vigília. I em vaig dir: cal viure sempre desperts!, cal viure sempre desperts! Davant meu s’estenia, com un camp que jo podia sembrar i fer fruitar com volgués, tota una jornada que, des de la meditació que propiciava el contrast viscut, primer patit, després fruït, entre la realitat del somni i la realitat altra, la vertadera, que ara gaudia des de la condició de despert, s’anunciava reblida de possibilitats que eren promeses. Vaig decidir recrear-me atorgant-me’n una bestreta, romanent en la mateixa positura que em permetia mantenir-me organitzat dins el plaer fins que, esgotat el temps fins al límit, s’imposàs la necessitat final de llevar-me. La llum que entrava per l’entremig de les fulloles de la persiana no era massa intensa, i vaig deduir que tenia al meu abast un temps encara prou llarg per lliurar-me peresosament a aquella actitud d’abandó des de la qual l’existència em resultava tan plaenta. Per comprovar-ho, vaig entregirar el cap envers la tauleta de nit.

Anava a mirar el rellotge quan em despertà la feridora repicada del despertador. Com a catapultat per aquell dring agullonant, vaig emergir d’unes ombres des de les quals, sorprenentment, havia somiat que somiava que somiava que somiava. Em vaig sentir decebut i vaig pensar que, a la vida, les sensacions plaents són sempre passatgeres. Resultava que…

1977.