La declaració

A Guillem Ordinas i Mercè Vallès

Diré tota la veritat que en sé, i crec ser l’única persona que la sap tota. I la diré no per això del jurament, que a mi, a la meva edat, no em condiciona gens, sinó perquè, ¿què volen que els digui?, perquè no sé parlar si no és amb la veritat per endavant. No sé parlar, si he d’anar de falset o amb mitges paraules i les tintes tèrboles, no en sé i se’m trava la llengua i paresc més beneita que no som: bons problemes he tengut sempre per la meva mania de dir-la sempre, la veritat, agradi o no, dir-la sobretot quan em demanen, com és ara el cas de vostès, perquè quan no es tracta de respondre i sí d’enfilar la xerrameca, doncs mirin, encara aquest és un cas en que sí, potser sí podria permetre’m aficar qualque mentideta, petita, enmig d’una tirada. Si dic això, ara, tot i sabent que no m’afavoreix davant vostès, és perquè sé que, digui el que digui, donaran set voltes a les meves paraules sense creure’n, d’elles, més que aquelles que en principi em perjudiquin i posant en dubtes totes les que em vagin a favor.

Mirin com, amb la pena, m’ha pegat xerrera, en lloc d’emmurriar-me i posar-me sulla, tota incapaç de dir res, com em sol passar quan no em trona bé. Això de les ganes de conversar ve com ve, i vostès estan de sort si m’ha donat, el disgust, aquest resultat, perquè així en sortiran més aviat i jo me’n podré anar a vedar el mort, si és que, com crec, pensen amb mi que som ben innocent de cap malifeta, i em deixen partir en haver acabat.

¿Volen que els digui cap a on van les culpes? Idò les donin, i endevinaran, a la calor que feia, després de dinar. A ca nostra, almanco, feia una calorassa que no hi havia dret. No em negaran vostès que hem passat, que passam encara, un dia mal d’emprendre, amb aquesta xalocada que ho posa tot aferradís, sobretot a qui, com jo, té propensió que li suïn les mans, tan grassoneta que estic sense exagerar. I encara hi ha que dir que hi ha cases i cases: la nostra, aquests dies de xafogor, és que no té consol. La calor ens pren l’alè i no hi ha en tota la casa una mala ombra que agomboli una mica, ni un pas de corrent on una persona es pugui refrescar un poc encara que sigui a costa d’agafar un d’aquests constipats d’estiu que, després, ja no hi ha qui se’ls tregui de damunt fins a la darrera marededéu. Però tornant al que deia, vostès em diran a mi, ja ho sé, que per enmig hi ha un mort, que un mort és una cosa que imposa i que no és una actitud gens seriosa, de la meva part, o almanco no els ho deu semblar a vostès, que parteixi dient que diré la veritat i a les primeres els digui, com he dit, que el culpable de tot és la calorassa d’avui. Idò sí, així ho dic perquè així és.

Mirin per on, jo, com si alguna cosa, aquí dintre, m’advertís del que podia ocórrer, aquest migdia he cuinat exactament el contrari del que ell m’havia dit, anit passada, que fes. Ell, que pareix, o pareixia, no haver nat més que per menjar —menjar i dormir, podria afegir perquè el coneguin millor— m’havia parlat de fer un plat de carn, cosa pesada, i, d’entrada, una brouada espessa de peix amb crostons. Doncs jo, quan he vist com pujava el dia, exposant-me a fer-li agafar una de les seves enflabiolades, he variat tot el pla, sense consultar-lo ni dir-li res. ¿És que tenia consol, menjar aquestes coses que ell deia, amb un dia així? ¿No era més prudent fer una cosa lleugera, just d’entretenir la fam, i ja més tard, a l’horabaixa, si refrescava com era d’esperar, fer qualque cosa de més consistència, quan ja no hi havia perill de veure’l morir rebentat com un porc senglar? Crec que això que dic i que he fet és el que hauria fet qualsevol dona de coneixement, però, ja ho veuen vostès, en aquest món ben sovint convé no tenir-ne massa, de coneixement: si, en lloc de mirar per ell, hagués fet el que ell volia que li fes, ara jo no estaria aquí, havent-los de contar tot quant en sé, d’aquesta història, i ell, que potser hauria mort esclatat, per de dins, es trobaria on es troba, a l’altre món, però amb l’aparença de sencer, cosa a la qual veig que vostès donen la més gran importància.

El dinar, ha estat un funeral: morros i més morros, de la seva part, morros i més morros també de la meva, ja que ell me’n feia a mi. Però, vaja, una ja està acostumada a tot i, com que tenia la consciència ben tranquil·la, m’he dit: ja li passarà, si vol! Bé, ha malmenjat, remugant, el que jo li anava posant davant, ha rebutjat totes les meves justificacions i, tot seguit, s’ha dirigit a la saleta de l’escalfapanxes. Jo, després d’escurar, també me n’hi he anat, tota vegada que és l’única dependència de la casa on no hi pega el sol directament, i, en entrar-hi, ja l’he vist dormiscant, tirat de la manera més grollera dins el balancí. Vostès diran que és de mala criança fer referència a la grolleria d’algú que ja és mort, però ja he dit que diria tota la veritat i no ho faria tenir ver si m’estàs de dir que la seva actitud era d’allò més groller. Imaginin, si no, un home amb la seva panxa, tan enorme, tot saïmós, becant, alenant per la boca d’una manera que els morros li tremolaven al ritme de l’alenada, i deixant escapar un fil de bava que pujava i baixava fins que a la fi li queia fent una gotassa que, i vostès em perdonin, semblava verrim. No, no he acabat: l’imaginin amb els botons de la bragueta descordats, que, si no se’ls havia descordat per fer-hi entrar aire, no sé per què els hi duia, perquè ha anat directament de la taula al balancí i un descuit no ho era, l’imaginin descalç, mostrant aquests peus tan amples i plens d’ulls de poll que mai no li he pogut mirar sense que em pugin basques i, allò que és pitjor, almanco per a mi, l’imaginin en camiseta imperi. Mirin: això sí que ha estat sempre superior a les meves forces. Jo, un home en mariol·lo, és que el mataria. Bé, vostès ja m’entendran que això és un dir, res més que un dir, vull dir que un home que roman així… Jo, malgrat tot, abans el vull veure en pèl, tot i que ja no era mirador, que en camiseta. Doncs bé, ja hauran endevinat que s’hi ha posat just per fer-me ràbia, perquè sabia perfectament que és la cosa que més em treu de polleguera. I tot per haver tengut coneixement per ell, que tant de bo si no n’hagués tengut, volent evitar-li morir rebentat com un elefantot podrit.

Així i tot, jo hauria aconseguit no veure’l, estar allà dedins amb ell sense mirar-lo gens, com si no hi fos, si no hagués estat per la mosca. ¿Se’n recorden, quan han vengut a ca meva, que els he dit, d’entrada, que tot ha ocorregut per mor d’una mosca? Idò ara ve que els ho conti. Dic que hauria aconseguit no veure’l, perquè m’havia situat ni més ni manco que donant-li l’esquena. Jo, situada així, ja començava a trempar el son, quan de sobte ha entrat, no sé des d’on, aquella mosca. No era una de tantes, sinó una d’aquestes moscotes com una ungla de grosses, que fan un renouer ferest i van, com a boges, topant per tot arreu. Mirin, s’han de fer càrrec: s’imaginin vostès en una situació de no poder-se suportar a vostès mateixos, ni per dedins ni per defora, s’imaginin emmurriats després d’un dinar sense creuar amb tot quant un té de família més que remucs i males cares, afegeixin el fet que, moure’s, en aquestes condicions de temperatura, significa posar-se a suar com una bagassa i pensin que, quan la immobilitat comença a donar-los una petita bestreta de consol, quan una persona comença a oblidar que, darrera seu, hi ha una espècie d’hipopòtam que bava amb la bragueta oberta i els ulls de poll enlaire, entra la moscota i comença a ser pertot i comencin a sentir que adesiara els fa la repugnància de topar-los per la cara o, com al meu cas, per l’escot…

Imaginin que l’aguanten un instant, apurant la possibilitat que aquell home tengui un gest, un en la vida, precisament avui, i s’aixequi a matar-la ell, a encalçar-la fins a fer-la desaparèixer de la vista, i que l’home no només no s’aixeca sinó que incorpora el martiri addicional de posar-se a roncar, imaginin tot això i em diguin si és o no justificat que jo em posàs irritable, ¿què dic, irritable?, colèrica, feta un escurçó. Doncs bé, comencin a moure’s darrera la mosca, perquè no hi ha persona decent que pugui aguantar allò de sentir-se acabussada per una bestiola tan repugnant, comencin a rompre de bell nou en suor i s’imaginin que, tot i que han tengut l’esment de no fer més renou del necessari, un ogre que, fins a aquell instant, ha estat fent tota una gamma de repel·lències quant a brams, de sobte es desferra allò de “posa’t quieta d’una puta vegada”, que talment així ho va dir, i just reacciona per dir això però no per ajudar-te en res a caçar la moscota. S’imaginin tot això, es posin dins la pell de qui ho ha viscut, sentin que la roba s’aferra i que un té l’esgarrifosa sensació d’haver-se convertit en un llimac, i entendran millor això que els acabaré de contar. Per abreujar, perquè ja és hora d’anar a vetlar el mort, els diré que caçar una mosca d’aquestes dins una sala tota plena de trastum com és la nostra —vostès l’han vista—, és una de les coses més irritants que es poden fer. Jo, d’entrada, he començat pel procediment d’esperar, amb la sabatilla a la mà, que es posàs a l’abast de la meva necessitat d’esclafar-la. Després, ja m’he moguda, anant-li darrera. He canviat la sabatilla per un diari enrotllat i, progressivament, la meva pretensió de guardar el màxim silenci possible per una actitud més i més oberta en què ja incorporava paraules i comentaris en veu alta que eren més dignes i propis d’ell que no de mi.

El que m’ha tret de polleguera, ha estat allò que, quan la tenia quieta ben al meu abast, amb el cop que he etzibat s’haja engronxat la tauleta i haja estat el gerro de vidre, i no ella el que ha passat a millor vida. Però, fins aquí encara res: aguanta el comentari d’ell, despectiu i feridor, i després aixeca tu els vidres, recull primer els més grossos amb la mà, de passada fes-te un tall més que mitjancer com el que jo m’he fet i vostès podrien veure si el me destapàs, i taca de sang l’estora i acaba de recollir els vidrets petits i renta després la taca i que, mentres, se’t posi la mà tota coenta i quedat sense saber si has agafat els tètanus o no, amb una ferida tan fonda. I, al damunt de tot, comprova que la maleïda mosca encara vola, tota xalesta, i fes-te ja una qüestió d’amor propi i de dignitat l’acabar amb ella d’una… i perdonin, que n’anava a dir una de grossa.

Quan ja estan així, literalment histèrics, tots empapats de suor per defora i de bilis per dedins, quan ja a la vida no hi ha més objectiu que matar d’una vegada aquell animal que ens ha tret de solc, imaginin que senten, com jo he hagut de sentir, que algú, devora, algú que allò que hauria hagut de fer era callar i agrair o posar-se ell a caçar la mosca, els enfloca allò de “fot-li una escopetada, i deixa ja de moure’t, cony, d’una maleïda vegada…!”. S’ho imaginin i em diguin quina cosa haurien fet vostès si tenien precisament una escopeta a l’abast, com jo la tenia, a un metre just, decorant la campana de l’escalfapanxes. ¿Considerar la proposta? Sí, d’entrada, just considerar-la, com jo mateixa he fet. Però saturin un poc, sentin que la moscota ho omple tot, multiplicadíssima, i que aquell verro amb la bava regalimant-li per damunt la pitrera et segueix remugant i de sobte et repeteix, amb el to de veu més ofensiu, tot salivós, això de “fot-li una escopetada, d’una puta vegada i vés-te’n amb ella a l’altre món!”, i em diguin quina cosa haurien fet al meu lloc.

Doncs jo els ho diré: haurien fet el mateix que jo. És dar que vostès, que són senyors, no haurien tengut la meva sort i, al seu cas, la mosca hauria estat immòbil, com a deixant-se tirar a pler, a qualsevol part, i no, com en el meu cas, just a la boca de la bragueta oberta del seu home, i, és clar, en les seves circumstàncies no es veurien, com jo, passant el tràngol d’haver de declarar, ara, amb la poca tranquil·litat que, si va a dir ver, m’inspiren les seves cares.

1977.