La gàbia de vidre

A Francesc Casasnovas.
A Pere Rosselló.

Mentre el disposaven i jo, quan en passava arran, per damunt la voravia, en anar i sortir de la feina, l’anava veient fet una babel de gent nerviosa i bellugadissa —fusters, pintors, electricistes, decoradors, etc.—, no va passar mai de ser la cosa, per a mi aliena, d’un restaurant de mig luxe que algú projectava inaugurar prest. Aliena, he d’aclarir, quant a tenir-hi interessos i a sentir-m’hi relacionat com a possible client futur, però no des d’altre angle, tota vegada que, passant-hi per davant de tres a quatre vegades cada dia, aquell negoci es va anar inserint d’alguna manera dins el meu món, i ho dic així, inserint-se ell dins el meu món, ja que dins jo no localitzava —ni, de veritat, provava de localitzar-la-hi— cap inclinació envers ell, tot i que, encara que fos molt distretament i com a cosa de pas, de tant girar-hi l’esguard (era el punt més viu, quant a moviment humà, que jo trobava dins el tram de carrer que havia de recórrer a peu, des de l’estació del bus fins a l’oficina) vaig arribar a tenir com a cosa familiar les fesomies d’un grapat de persones que, cada dia més lliurades a la seva frenètica tasca, realitzada, era ben segur, amb el pensament posat en la data prevista d’inauguració, fita que els devia resultar a ells una amenaça quan per a mi era tan sols un dia qualsevol, persones, dic, que era ben segur que, elles a mi, no m’havien vist mai. Però jo sí a elles, com dic, i tant les tenia ja catalogades, sense proposar-m’ho, que, un detall avui, un altre demà, vaig arribar a tenir-ne, de quasi bé tots ells, fins i tot un lleu esquema psicològic, ordit, com és bo d’entendre, per la suma d’uns gestos, unes actituds, unes paraules aglapides al vol. Així les coses, jo m’adonava, successivament, de com i quan s’anaven acabant les diferents etapes —la que marcava l’enllestiment de la fusteria, la de la pintura, la de l’electricitat, etc.— en base a unes absències que, un bon dia, comprovava. El meu raonament era ben planer: quan, de sobte, va deixar d’haver-hi els fusters, era que el capítol dels pintors i envernissadors anava a començar, quan els qui desapareixien eren els pintors era que estaven a punt d’entrar els muntadors de mobiliari, i tot successivament així anaven donant pas els grups majoritaris a d’altres notablement menors, fins que, quan jo començava ja a pensar que aquell interior, que jo veia tan de passada havia acabat essent, en comptes de l’embull de gent com a enfollida d’abans, quelcom excessivament seriós i solitari com a per tenir un autèntic atractiu comercial, de sobte, aquella minva progressiva de les brigades va resultar compensada per la irrupció d’unes darreres cares noves que, lliurades a treballs que eren, més que res, de tenir cura dels detalls, organització de vitrines i acabat dels prestatges, vaig entendre que, aquests, no eren altres que els futurs cambrers. Paral·lelament a la seva compareixença i com si algú em volgués privar del gust d’intimar, també, amb la seva fesomia, vaig començar a trobar la porta tancada, o just mig entreoberta, posant a la situació un punt de solemnitat darrera, com de redoble final d’una composició per a gran orquestra, que em féu entendre que la inauguració del local era ja avinent.

Així fou, efectivament. Ja no pasaren gaire dies més i el rètol lluminós, sobre el portal d’entrada, quedà col·locat. “La gàbia de vidre” era nom adient, vaig pensar totd’una. Tot un encert descriptiu que, almanco des d’aquest aspecte, garantitzava les intencions de la propietat de no enganyar ningú, tota vegada que precisament el vidre era el material que, per la seva especial abundància, més m’havia sorprès veure-hi incorporar.

Tot i que, per la seva categoria, restava fora del món que jo, per raó del meu sou, podia considerar que m’era propi, si més no de manera habitual, des del primer dia que el vaig veure ja funcionant vaig saber que no havia de passar cap grapat gros de dies sense que em donàs el goig de cedir a la temptació d’entrar-hi, tirant-m’hi materialment de cap, ple d’avidesa. I no era així debades, tota vegada que un solitari com jo no es pot permetre el luxe de prescindir d’unes fesomies que ja li comencen a ser conegudes sense capficar-se dins la fosca consegüent de sentir perillosament augmentada la seva solitud. I jo, dins aquell establiment, “hi tenia coneguts”, tot i que el contacte visual amb els cambrers havia resultat més curt que el que havia tengut amb la majoria dels components d’aquelles brigades que, fatalment, anaven esvanint-se així com s’apropava el dia assenyalat per inaugurar aquell negoci. Part damunt la relativa familiaritat que em lligava a aquelles darreres fesomies, m’atreia el fet de ser, aquella, com una casa de parents llunyans que un encara valora tot i que ja no parli amb ells, i tenia, per a mi, un poc l’equivalença d’aquestes placetes íntimes on, de nins, hem jugat i que necessitam visitar entre les primeres coses quan, de madurs, tornam al barri on va transcórrer la nostra infantesa.

Tant “d’allà” em sentia que, el primer dia d’anar-hi —un primer dia que resultà únic—, vaig tenir, des del moment de travessar el portal, tot un gest de client habitual i la meva actitud es caracteritzà, sobretot, per no passar l’esguard a l’entorn del local, com a cercant orientació, tan característica de qui entra per primera vegada a un lloc d’aquests, i em vaig comportar —ja que sabia perfectament on estava tot, des dels lavabos fins al guarda-roba— amb una naturalitat i un derivar tan segur que degué sorprendre el personal de la casa, en veure’m entrar. En canvi a mi, que els localitzava a tots ells amb aquell aire de vella coneixença superficial, el que em va sorprendre fou que, en agafar-me l’abric i passar-lo tot seguit a un subordinat, el “maître” em demanàs si anava tot sol. ¿Com no havia d’anar-hi, tot sol, si visc tot sol, si he crescut tot sol, si no conec més companya que la d’aquest cos meu que em segueix, a qui seguesc, ombra per ombra? Era, aquella, si bé ho considerava, una pregunta obligada i no tenia altre objectiu que el de, una vegada coneguda la meva resposta, conduir-me cap a la taula que, per les seves dimensions o per la seva situació, em fos més adient. En realitat, quan va sonar su-ran meu la pregunta, jo ja em dirigia cap al lloc on, en definitiva, m’acompanyà. En trobar-me situat, vaig comprendre i valorar més que abans no aconseguia fer-ho, l’encert d’aquell nom que havien donat al negoci. Era, aquella, una denominació comercial que es podia suposar havia estat exigida per la pròpia característica física del muntatge, escollint-la entre qualssevol altres que s’haguessin tengut en compte en principi. Perquè res no pot existir, pens, més parescut que allò a una gàbia de vidre. Per ser més exactes, a una múltiple gàbia, a una espectacular vitrina com a d’exhibir-hi éssers humans de tots els pelatges —dins l’ampla gamma que coneixem per gent distingida—, tota vegada que la separació, entre taula i taula, que marcaven els paravents de vidre, donava a tot l’interior la dimensió d’un enorme zoològic on es pretén que les distintes espècies puguin conviure, veient-se però sense poder-se tocar. La sensació que vaig tenir, ja assegut, inserit dins el que, en realitat, era una capsa de vidre adossada a altres capses de vidre, totes just obertes per un dels costats i la part de damunt, era doble: la d’haver quedat immers dins un clos on algú havia fabricat un meravellós silenci artificial i la de contemplar l’entorn amb unes ulleres amb el vidre romput, tan múltiple era la refracció de les imatges que donava la successiva disposició de les mampares transparents. I així era, sense cap mena d’exageració: un silenci espès, rar i envoltant, donava al meu compartiment uns aires de peixera de luxe que em resultaren divertits. Era, aquest, un efecte admirablement aconseguit per aquella tropa de gent falaguera que jo havia vist treballar durant setmanes sense arribar a intuir-ho, cregut, jo, que el que pretenien obtenir amb aquella capriciosa distribució d’envans transparents, era, just, l’efecte òptic d’oferir als clients un suggeridor capolament de les imatges, tot a l’entorn. He d’afegir que, aquest, era l’efecte substancial i el que donava a l’establiment un atractiu especial i distint, tota vegada que el silenci que allà dins hi havia no era més que la potenciació, sublimitzada, del que acostuma haver-hi als llocs on va gent que no vol molestar ni ser molestada.

Ja m’acabava el primer plat, quan em vaig adonar d’aquella cara. Va ser una d’aquestes sensacions tàctils que a vegades ens fa sentir una mirada insistent posada damunt nosaltres, la que em féu aixecar el cap del plat i dirigir-lo cap al lloc des d’on m’arribava. Per la situació en què jo em trobava, aquella imatge em compareixia per la banda esquerrana, sobresortint d’entre moltes altres, més confuses, que eren retengudes dins un pla més distant per l’efecte de refracció del paravent de vidre. Quan hi vaig alçar els ulls, com a obeint un advertiment que d’alguna forma m’havia arribat —la sensació d’haver estat incitat a dirigir-hi l’esguard va ser clara i la tenc encara fresca—, la meva mirada es topà d’una manera quasi descarada amb la d’aquella dona. Ella fou més ràpida que jo, fent un ús discret de l’avantatge que li donava el fet d’haver-me estat contemplant, com era evident, abans de jo mirar-la a ella, i tot i que la meva timidesa em féu reaccionar en una fracció de segon, vaig poder veure que ella, abans que jo, desviava la vista. No sabria dir, encara ara, si era prou bella per causar uns efectes tan precipitats, però sí puc dir que jo vaig tenir, a l’instant, més aquí de tota sensació de pas del temps, la que aquell rostre m’inspirava confiança i que, aquell, per a mi, era un moment important. Sé que seria fàcilment qüestionable, per part de qualsevol, aquesta afirmació meva, que m’atrevesc a fer des d’ara, que al temps de veure-la per primeríssima vegada ja l’estimava, que veure-la i estimar-la foren dues coses succeïdes exactament al mateix instant, però aquesta és la sensació que en tenc i la dic, així com l’he dita altres vegades, talment com la guard dins meu. Mai no he pogut aclarir el misteri que fa que una cara ens desperti, no se sap què ni per què, una confiança que una altra, que en principi hauríem de considerar igualment dotada, no aconsegueix donar. Però tenc molt clar que aquell era el rostre que, deixant a part la meva mare, en major grau me’n feia sentir des que tenc raó d’existir. Tanta, que no vaig haver de superar res per alçar immediatament el cap, de bell nou, cap a ella, atret de manera irresistible envers aquella imatge que, de cop, venia a trencar, meravellosament oportuna i eficaç, la meva inveterada solitud. La imatge seguia allí, viva i, tot i que ara no em miràs, d’alguna manera atenta a mi. Vaig provar de construir, mentalment, la línia d’incidència d’aquella imatge sobre la lluna de vidre i, seguir-la, em féu desplaçar la mirada primer cap a la dreta, en profunditat, i després, ja perdut, cap a qualsevol de les solucions que, dins aquella enorme col·lecció d’estoigs de crestall, oferia aquell problema de reflectiments. A l’instant, vaig veure clara just una cosa: que la dona de la qual m’arribava aquella imatge podia trobar-se, dins l’establiment, a qualsevol indret. Era ja qüestió de sort, o de mirar descaradament tot a l’entorn, localitzar aquella persona que, de sobte, acabava d’irrompre d’una manera tan profunda dins la meva vida. Fou, aquella, la vegada que més infant m’he sentit en tota la vida. Ho dic, ara, pensant en l’ímpetu amb què, primer amb dissimul, després ja perdent tot sentit de la discreció, em vaig lliurar, literalment captirar, a escodrinyar el meu entorn a la recerca del punt real des d’on partia, en una difícil teoria de reflexos, aquella imatge encantadora que, per primera vegada, em feia sentir agosarat, fins i tot atrevit, davant una presència femenina. Doncs bé, al cap d’un instant, aquell infant entremaliat que jo havia fet anar, de gàbia en gàbia, volent-ne escatir els interiors, retornà amb un fracàs absolut. Però la imatge persistia, i, adesiara, em mirava d’una manera que, per la seva fugacitat, resultava tímida malgrat no ser-ho del tot l’expressió d’aquell rostre. Totalment decebut dels resultats d’aquella primera incursió per dins el local, em vaig atrevir a contemplar-lo, cara a cara, ja d’una manera que podia passar per insolent quan, de part meva, hi havia el desig de no fer anar la meva actitud intrigada més enllà dels límits de la cortesia. Encara que ja em semblava difícil, era just cosa d’encertar una orientació que em passava per alt, tota vegada que aquella cara seguia allà, instigant-me, transparentada sobre un fons format per distints plans en profunditat que jo, atret just per ella, ni tan sols no veia.

Jugant-m’ho tot a la carta de no deixar perdre aquella oportunitat d’excepció, fins i tot em vaig incorporar un poc de la cadira, provant d’augmentar, guanyant altària, l’angle d’incidència de la meva mirada per dins el contorn. Però fou debades. Malgrat el meu gest, ja declaradament inquisidor, em sorprengué veure que aquella cara romania allí sense que cap matís de la seva expressió em pogués donar a entendre que s’havia adonat del meu intent fracassat. Vaig decidir-me per la solució que hauria preferit, des de totd’una, un bon caçador d’espera: fiar l’oportunitat al temps. Un moment o l’altre, aquella dona, es trobàs on es trobàs, es mouria, si més no per anar-se’n, fet que em delataria la immediata desaparició d’aquell rostre. A tal moment, ja just seria cosa de localitzar la taula de la qual se n’aixecassin els ocupants.

Així les coses, la meva estratègia m’obligava a allargar al màxim la meva estada. Vaig començar a consumir els menjars amb la major displicència i n’encarregava de nous’ quan, tot i la meva ronseria, el plat em quedava buit. Me’n serviren quatre, cinc, potser més i tot. Adesiara m’adonava que, en algun lloc, es buidava una taula, però la cara persistia allà i aquella fuita d’un grup de persones passava a no tenir més interès que el de significar que s’estrenyia el cercle, cada vegada més, entorn a aquella dona que, real a algun lloc no lluny d’on jo em trobava, a mi m’arribava tota filtrada a través d’un gruix de misteri. Així, lliurat a una espera ja impacient i nerviosa i veient buidar taules i entrar gent nova, s’anà esgotant el temps del qual jo disposava abans d’entrar de bell nou a la feina. Es feren les quatre, hora de ja haver partit. El local era ja mig buit, però encara hi havia uns darrers clients, esparsos tot al voltant, i, sobretot, a algun lloc hi havia encara aquella dona de la qual, seguint un camí de ziga-zagues i reflexos, me n’arribava aquella imatge adorable que semblava estar tan pendent de mi com jo, obertament, hi estava d’ella. Me’n vaig fer un nus, de la feina: hi aniria un poc tard, hi aniria molt tard o no hi aniria mai, si era necessari.

Veure que començaven, discretament, a apagar els llums de la sala, em va treure de la meva abstracció. Vaig tornar a mirar a l’entorn. Vaig poder deduir, quasi amb certesa, que just restava gent a dues taules, a més de la meva. Un cambrer s’apropà a la porta d’entrada i donà volta, de cap al carrer, a un lletreret que, penjat a una cadeneta, havia dit, cap a l’interior, com a fent verba als clients, que el local era tancat. S’aixecaren els d’una taula. El rostre seguia allí. Just quedava gent a una taula. Era, doncs, fàcilment deduïble que aquella imatge procedia d’allí. De sobte se m’acudí que tal volta ella, mitjançant una resistència discreta, també perllongava aquella situació, precisament perquè, com jo, volia trobar-se amb mi. Quan vaig pensar això, eren ja prop de les cinc i la majoria de cambrera, vestits ja de carrer, havien anat sortint mentre, per les taules, dos d’ells anaven desant plats i coberts, preparant-los per a la nit. Decidit, de part meva, a propiciar la topada amb aquella dona, em vaig aixecar. Va ser meravellós comprovar que quasi immediatament s’aixecaren totes les persones que ocupaven aquella darreríssima taula. El cor em tamborejava per tots els indrets del cos. Sabia cert que, aquella vegada, no em guanyaria la timidesa i em sortirien, davant d’ella, algunes paraules. Potser serien poques, però les necessàries per rompre aquella distància que, volent-la tots dos fer desaparèixer, havien establit, de manera artificial i tossuda, els paravents de crestall. Vaig mirar aquell grup. Dins la penombra, s’apropà al lloc on jo esperava. Vaig veure aquelles persones, ja sense obstacles, dirigint-se a la porta d’entrada. Però tot eren homes! Em vaig girar, corgelat, cap a la taula d’on procedien. Ella no era allí. Tampoc a altres indrets del local que, des d’on em trobava, dominava sencer. Dins ell, just els dos cambrers i jo, que no gosava partir. Volent guanyar uns segons per provar de posar ordre dins una situació que no entenia, em vaig deixar caure dins una cadira, fent un gest d’esbucament malaltís que degueren observar aquells dos cambrers. Em vaig girar cap al lloc que jo havia ocupat. Tot ja m’era confús, però em semblà veure-hi encara aquell rostre. Vaig fer un gest vacil·lant, com de tornar-hi. Probablement jo feia mala cara i aquells dos homes em demanaren si no em trobava bé. Els vaig haver de dir que sí i ells, després d’un silenci discret, apagaren els darrers llums mentre em deien, amb la major delicadesa, que era l’hora de tancar. Em donaren l’abric. Ja vora la porta, vaig pegar una darrera ullada.

En lloc de dirigir-me a l’oficina, em vaig posar a caminar, sense anar enlloc. Em sentia trist, però d’una manera diferent perquè sabia que, d’ençà d’aquell migdia esplendent, ja mai més no em sentiria tot sol.

Cada dia en pas, per davant “La gàbia de vidre”. Però mai no gos entrar-hi, no fóra cosa que, justament aquest dia, ella no hi hagi anat a dinar.

1977.