Socioteràpia aplicada

A Jordi Pàmias

Amb mi s’incorporava al poble el primer títol de graduat en Sociologia Aplicada. Així, doncs, ¿qui més indicat que jo? Per altra part, era de tenir en compte la qüestió de les bones criances i els agraïments: no podia oblidar, llavores, ni encara ara no puc, que fou precisament la dotació del municipi —és a dir, la de tots i cadascun dels vilans— el que havia arrodonit les possibilitats insuficients de l’esforç fet pels de ca nostra. El meu títol, el devia a tots. De tots, m’arribava la benedicció dels meus coneixements. Així, doncs, ¿qui millor que jo, qui més obligat que jo?

Tan conscient n’era, en sortir de la Universitat, que ni tan sols no em vaig voler prendre l’exigible període de relaxament. Tot i que arribava cansat, encara no havia desfet del tot el fardell de les meves poques pertinences i els llibres bàsics eren ja oberts sobre el meu bufet, en pla de feina.

Dur els conceptes encara calents, em donà l’avantatge de poder partir ja amb una empenta inicial verament formidable. I així, el treball, començat al viu, ben aviat donà els primers indicis de fruitar com jo pretenia que succeís. Seguint, per bé que millorant-lo, l’estil del meu mestre, vaig començar per les representacions gràfiques. Un gran cartró blanc clavat a la doble porta de l’armari, ben aviat contingué els elements essencials per representar allò que, globalment, era el cos del meu poble. Els vectors en groc, sobreposats a les grans coordenades en negre, definien nivells i estaments, repartint-lo en barris, a la manera de la meva tècnica: bé sabia jo fins a quin punt era falsa i confonedora la divisió popular, que mai no té en compte les interferències de zona ni, sobretot, els factors translaticis que a mi, des de la meva condició de primer Graduat, de cap manera em podien passar per alt. Dins un dels vectors, un cercle vermell localitzava els meus, damunt el gràfic. De fet, perquè sé fins a quin punt és important i bàsica la valoració del punt òptic, el centre del cercle em representava a mi.

Just Déu i jo sabem fins a quin punt fou puntual, exhaustiva i exacta l’aplicació que vaig fer de les teories apreses. No debades em resultà la tasca així d’aclaridora, polsats els darrers corrents científics a l’hora d’arreplegar dades i, sobretot, a la d’ajuntar-les i preparar diagnòstics. Bé sabia jo, i ho sabia de sempre, des de molt abans de saber-ho com a sociòleg, que el poble no funciona com pertoca. Però el saber-ho a la grossa d’abans, era, respecte al saber-ho a la fina d’ara, tan poc saber-ho, que amb plena justícia ho puc considerar, ara, com ho consider, un agafar les coses pels peus i emprar ignoràncies tossudes en comptes de savieses.

Malgrat l’empenta que duia i no perdre-hi temps i dedicar-hi totes les hores de sol i un bon grapat de les de no veure’n indicis per entre les fulloles de la persiana, el treball fou lent. Programar un poble sencer, tot i no ser gran el que està en condicions de fruir les bones resultes de l’aplicació de les meves actuals coneixences, és tot un propòsit d’envergadura. Tractant-se del meu, cal que faci, de la meva part, un treball perfecte.

Sols un altre Graduat del meu nivell escoltaria amb profit i amb l’atenció que se’m deu i exigesc, tot el detall de com he fet les coses. Davant profans, basti dir que, damunt la meva taula de treball, tot el teixit humà del poble va ser meticulosament desentramat, que cada persona es convertí en una munió de fitxes de distints colors a cada una de les quals es reté una sola referència: l’edat, l’ofici, l’estament social, la ideologia —coneguda i, quan just suposada, atentament investigada—, el nivell econòmic, la condició familiar, el grau de cultura, l’altària física, el temperament, la capacitat de suggestió i encara d’altres. He de pensar que, per ser expressiu, és prou dir, com a exemple, que la cèl·lula bàsica de la qual vaig partir —que fou, com he dit, la meva família i jo dins ella— va quedar resumida en ben prop de cinc-centes targes. Qui no estimàs el seu poble com jo estim el meu i tingués l’ànima tan propícia als agraïments com jo hi tenc la meva per mercè de Déu, hauria emprat uns sistemes d’una característica que, perquè m’entengueu, qualificaré dels de preferir les dreceres. Els resultats, com és natural, haurien estat prou diferents, i, si hagués caigut jo dins la temptació d’abreujar que amb tanta persistència com manca d’èxit m’apropava el dimoni, a hores d’ara no tendria unes clarícies tan irrebatibles entorn a quina és, duita al punt més exagerat d’afinació, l’anatomia real del meu poble. I, en base a ella, quina la ideal. Dic ben alt, perquè ho puc dir, que mai i enlloc, arreu del món, s’ha duit a terme una tasca tan profunda, tan literalment de Sociologia Aplicada. L’àrea del poble, que no és excessiva i el vastíssim abast de la meva tenacitat, m’han permès dur a terme, just emprant un cervell, un treball tan ambiciós que és molt més propi d’una computadora.

Arreplegar tot el material i organitzar-lo alhora, va requerir un esforç com per descoratjar qualsevol. Però una dedicació així havia de ser agraïda a la força, i, de les dades posades dins la meva mà començaren a vessar-ne claredats. Fou una allau estimulant de conceptes clars, la que m’envaïa. Ben prest va començar a agafar fesomia tota una munió de diagnòstics pardals, els quals, fets un conjunt, em signaren en poc temps i de forma inapel·lable quina era i quina dimensió tenia la malura del meu poble. Veure’ls després reduïts a signes i assignats als distints vectors, em permeté tenir una comprensible pujada d’orgull. Per primera vegada se sabia de quina cosa patia cada pam de poble.

D’un punt tan clar, ja just en podien partir conseqüències clares. Cada cèl·lula familiar va quedar sotmesa al meu estudi. Vaig ser conscient que just de la suma de la hipotètica salut de cadascuna d’elles, es podia derivar una garantia de salut social.

El meu treball just seria transcendent de cara a la humanitat si jo el feia genial. No mancava, per aconseguir-ho, més que veure clara una cosa que, a aquella altària, era ja senzilla: es tractava de fer-ne, de la teoria, una teràpia, d’aixecar la Sociologia Aplicada a un nivell d’autèntica Medicina Social. Amb paraules planeres, diré que la tasca que em restava era la d’eliminar les partícules emmalaltides, analitzada ja cada cèl·lula familiar com tot un món independent. L’equació que donaven les targes era terminant, i em permeté fer una llista sense cap possibilitat d’erro, ni tan sols en dos casos en què es donava duplicitat total de noms i llinatges.

Respectant l’òptica del sistema, va tocar el torn, d’entrada i perquè es veiés que jo feia les coses amb noblesa, a la meva mare. Resolt ja, amb ella, el problema localitzat dins la meva pròpia família, vaig seguir carrer amunt. Les meves malapteses inicials foren aviat superades i, abans del segon mes, eliminar una persona arribà a ser-me tan fàcil com apagar una llosca dins el cendrer. Totes les claredats del meu treball científic estaven dins el meu cap, i el que restava era ja just la part, més barroera, de la cosa pràctica. Més per cansament que per la vanitat de considerar que jo no havia de descendir a fer segons quina quantitat de treballs menors, vaig demanar ajuda. Aquí fou on em fallaren les previsions, on em vaig mostrar de veritat a nivell humà: un treball com el meu mai no podia admetre mà d’altri. De demanar-la, ara ho veig clar, just se’n podien desprendre impureses que, a la llarga, farien perdre nitidesa a la meva operació, com així va succeir. Per culpa d’aquell erro meu, ho he hagut de deixar, de forma almenys momentània. I ningú no sap com jo sé fins a quin punt és una pena, ja que, si m’haguessin deixat tranquil, abans d’un semestre hauria quedat el poble netejat, fet una selecció sana de si mateix, convertit, en resum, en una organització humana rigorosament ideal. Em preocupa l’actual pèrdua de temps. Sé que si em fan perdre molts de mesos, ja no podré respondre de la vigència del meu diagnòstic: totes les variacions repercutiran a fer inactual un treball gegantí com el meu. Tota qüestió de matisos és definitiva i pot ser prou que es registri, per exemple, un ritme de naixements més alt o més baix del que jo havia previst ¿I qui ha dit que en sis mesos, en un any, no pot passar una cosa així, tan fora de càlcul exacte? El perill és greu, sobretot per la lentitud com porten les coses. Si ho pens bé, poca cosa més calia esperar d’unes intel·ligències menors, però no puc menys de considerar exasperant aquesta lentitud dels interrogatoris. Són ja tres setmanes. Si no em deixen reemprendre prest el meu treball, ja podria ser tard. Tenen davant seu nogensmenys que l’oportunitat de constituir-se, d’una vegada i per sempre, en un poble perfecte. La tenen a mà, just que em deixin fer, però ara no em deixen. I la veritat és que, tractant-se de gent menor, ho hauria d’entendre, però no ho comprenc.

1975.