La rara anatomia dels centaures

A Jaume Vidal Alcover.
A Maria Aurèlia Capmany.

Des que decidírem dur endavant l’empresa —un tretze de novembre, entorn a les sis d’un horabaixa que, just per això, consider encara ara gloriós i el més bell de la meva vida: talment així el record— fins que fou realitat que aquests ulls que s’ha d’engolir la terra en contemplassin el primer exemplar, hagueren de passar, almanco, dos anys. Dos anys dels quals podria dir, amb el mateix grau de veritat, dues coses aparentment oposades: que foren breus com una lluna d’alegries i que no acabaven de passar mai. Sense adonar-nos-en, els sis mesos que havíem calculat com a necessaris per als preparatius, anaren estirant-se, primer de dia en dia, ben aviat de setmana en setmana i tot seguit de mes en mes: a la llarga, un i altre convinguérem que la sort ens havia assistit quan, finalment, l’expedició —expedició de dos, just ell i jo, però treballosa de preparar com si haguéssim estat clos-cents— pogué partir. I no debades ho fou, treballosa, com comprendrà qualsevol que tengui prou en compte que els centaures no són, precisament, una espècie abundosa. No ho són, ans al contrari, i tant és així que hi havia més raons de les necessàries per arribar a considerar-los una fauna extingida, raons que haurien bastat a qualsevol per fer-lo renunciar a una empresa com aquella. A qualsevol, excepte a ell i a mi: jo, vinclat de sempre a encaterinar-me per les coses que m’ofereixen un defiament, i ell, part damunt tot, poeta vint-i-quatre hores cada dia.

He de confessar que, al principi, la cosa no passava de divertir-me i que no em vaig lliurar plenament al projecte —fossin quines fossin les aparences que oferia el meu gest— fins que em vaig adonar que ja dúiem un any i mig preparant-lo. Fou llavores quan vaig adquirir plena consciència de moltes coses i, entre elles, de saber-ho tot, o quasi bé tot, entorn als centaures i que, saber tantes coses relatives a un ésser, era, més que res, demostratiu de la seva existència. La bibliografia examinada i apresa —la podria reproduir ara mateix de memòria— superava el centenar d’obres, i els països visitats a la recerca d’alguna informació, més de Vint: ja havíem arribat massa lluny per poder encara, jo, admetre, ni tan sols com a possibilitat, la inexistència de tan belles criatures. Del meu company, ja ni en vull parlar: ell ho sabia cert des del començament.

Fou a l’altària d’aquest any i mig quan, des del banc, me n’arribà l’avís: els meus diners eren esgotats. Em sorprengué com qualsevol altra cosa en ocórrer per primera vegada, però no em preocupà, iri, molt menys, enutjà. Posar a la venda una part dels meus béns fou cosa que vaig fer amb una absoluta naturalitat i tenint la plena consciència de fer el que més m’agradava fer amb ells: convertir-los en diners, és a dir, en mitjà de reafirmació d’un projecte que, aleshores, em tenia tan fascinat com s’hi pogués sentir el meu amic. Potser i tot em sentia més mansfermat que no ell. I no era debades, tota vegada que procedia, tot jo sencer, d’un món tan alienant i prosaic com el dels negocis, i ell, poeta, tenia un hàbit en el tracte de l’inversemblant que li podia propiciar, més que no a mi, una actitud ocasionalment més desafecta per la cosa màgica. Prou sabia jo que ja no hi havia força exterior que fos capaç d’aturar-me i, si era precís, com així fou, aquelles vendes no serien més que el començament. Mai no hauria cregut que podria fer-les amb una manca tan absoluta de sentit del sacrifici i que posàs tan poc esment a escollir amb un cert sentit jeràrquic els béns que, un rera l’altre i fins que n’hi hagués, anava successivament convertint en diners. I no crec que em fes actuar amb aquesta indiferència la seguretat de, un dia, recuperar amb escreix tot quant anava gastant. La tenia, i ben dara, dins meu, tal seguretat, però sé cert que, aquesta vegada i admet que excepcionalment, just em condicionava l’enlluernament que sentia pel projecte en si. L’aventura fascinant s’arrodonia en l’expedició. Tota la resta, tot quant girava entorn als resultats, a la cosa de la comercialització, just em va atreure des d’un angle preferent els primers dies, ja passats els quals, quan vaig sentir-me aglapit dins la suggestió de la idea, es convertí en quelcom no diria sobrer però sí marginal i a no tenir en compte fins molt més endavant, moltíssim més. Quan fos hora de ressuscitar de dins meu l’home de negocis que, al seu moment, el meu company i jo necessitaríem tant com jo, d’entrada, el vaig necessitar a ell.

Hauria estat fora de lloc, quan s’arrodonien els dos anys de preparatius, voler establir una competència quant a la informació amagatzemada dins els nostres cervells respectius. D’altra banda, si haguéssim volgut, ell o jo, dur a terme la bajanada d’escatir-ho, ens hauríem trobat amb la impossibilitat de trobar qui ens la jutjàs i ens signàs qui n’era avantatjat, si ell o jo. Sobre el tema dels centaures, érem amb tota seguretat qui en sabia més de tot el món. Jo, a estones —potser perquè no tenia el costum de saber tant d’una sola cosa, obert a tot i massa dispers com acostum ser— pensava que probablement ho sabia tot. Tot, vull dir, quant es pot saber d’una cosa abans de posseir-la definitivament, veient-la, palpant-la, sentint-la pròpia. Allò que no m’havien ensenyat els llibres, ho aprenia per deducció. La coexistència en mi de tantes dades, de tanta informació, resultava sorprenentment fecunda: succeïa que del contacte i aparellament de dues en sorgia una de nova, la qual immediatament s’aparellava amb una altra fent néixer aviat un nou retall de coneixement. La història, els costums, la difícil geografia del seu hàbitat, tot, el ritual amorós, la més petita particularitat de la seva dietètica vegetariana, les seves minúcies zoomètriques, tot, entorn a ells, tot ho sabia. L’anatomia i tot, que veia, en mi, tan clara com la d’un cos humà, sense, llavores, ja, el més lleu esborrall de confusió ni tan sols al voltant de la problemàtica qüestió del perfectíssim, admirable acoblament de la part d’aparença humana amb la de cavall. Tanta saviesa adquirida, pensava jo, em compensava ja d’entrada tants d’esforços, tantes despeses.

Però, tot i ser tanta, fou res comparada amb la que em donà la contemplació, encara que resultàs fugacíssima, del primer exemplar. El boscatge, les sentors salvatges, la consistència i la temperatura de l’aire, tot ho tenia après i, malgrat ser tan distints dels de les meves terres, en resultava tan familiar i admès que no em distreia cap bri, res no em produïa sorpresa, i m’era permès romandre abocat tot sencer a l’aventura excitant de mirar. Vora meu, el company, era, com jo, un silenci espectant, un cos que es lliurava a una immobilitat total de la qual just l’ull n’era exempt, i de forma apassionada, cada vegada que s’arrengleraven a coincidir tots els condicionaments de llum, temperatura, direcció del vent i, sobretot, d’hora, que nosaltres sabíem que eren favorables i, sense haver de dir-nos res, érem conscients alhora que el prodigi podia ocórrer en qualsevol moment. Ho sabíem tot, mercès als llibres —més pel que no deien i nosaltres sabíem endevinar que pel que informaven d’una manera explícita—, de les antigues expedicions, i les no tan antigues, fracassades per una incomprensible manca de paciència, com també que, a una preparació com la nostra, just calia afegir-hi, amb abundor, una cosa: un poc de sort i un molt de saber esperar el triomf. Ho vàrem fer, dia rera dia, durant sis mesos. El paratge on esperàvem, sempre el mateix, arribàrem a dur-lo tan clavat a la vista que, encara ara, em seria possible reproduir-lo on fos amb el més petit detall, fulla per fulla. Com més el vivíem, més integrats ens hi sentíem, i, a la nit, a l’hora d’abandonar-lo just per sis hores, ho fèiem cada dia més convençuts que el lloc era aquell, precisament aquell, i no hi havia força al món per manat de la qual pogués ocórrer que no es produís, finalment, la contemplació. I arribà, a posta de sol, el primer dia del setè mes. La llum, verament, tenia, aquell precís moment, una vibració especial que, en copsar-la, ens féu comprendre que no debades havien resultat estèrils els quasi dos-cents dies de la llarga espera. No d’altra forma podia succeir el prodigi. Dic prodigi, i ho fou. De res no em serví la llarga mentalització de dos anys dedicats a aconseguir-la sense límits: la realitat caigué més enllà. No sabria dir si la visió va durar un segon, si no arribà a tant o si durà tota una vida. Just sé que va ser. Prou. Va ocórrer. I basta. Fou exactament al lloc que nosaltres havíem previst. De sobte, el vérem aparèixer a una cinquantena de passes davant nosaltres, retallant-se sobre el perfil del turó mentres creuava, infinitament bell, el breu espai que separava el brancatge caigut i esponerós de dos boldrons de castanyers. La llum roenta que ja incidia horitzontal, el va ferir, en passar ell, i el perfil i el pelatge superb de la coa es definiren, encesos, a la nostra contemplació afamegada. Ni la del més bell cos de dona no m’ha excitat tant mai. De les potes, n’arribava un so, sobre la fullaca, quasi bé metàl·lic, que mantengué el prodigi viu més enllà del que durà la visió. Vaig pensar: ja em puc morir.

Però, de fet, no era més que el començament i no era escaient fer-ho. Ans al contrari, vida llarga i enginy ens havien de ser indispensables per arrodonir el nostre pla, on tot era previst.

Passaren dos mesos més, fins que l’atrapàrem. Tant el meu soci com jo, ens hem jurat sempre que era el mateix, el primer que vérem, tot i que l’hauríem pogut confondre després de la contemplació, un dia, també prodigiosa, d’un ramat de tres. Però quelcom ens digué, en tenir-lo, que era el mateix. Resultà, curiosament, que, de nosaltres dos, vaig resultar jo el més feble quan, ell poeta, i home, jo, foguejat pels negocis i la lluita amb altri, era previst que succeís el contrari: tenir-lo a prop i a mercè nostra, m’esfereí fins a fer-me actuar amb una malaptesa total, en mi desacostumada. Crec que em ferí, sobretot, allò de comprovar que, des d’un cos de cavall, em contemplava un ésser humà. La mirada, més enllà d’un tenuíssim tel vidriós que denunciava la seva condició selvàtica, deixava entreveure un fons d’intel·ligència que, almanco jo, ho tenia previst.

Vaig decidir, durant el trajecte, no mirar-lo mai als ulls, tan embarbesclat em deixava sentir-me travessat, quasi dialogat, per aquella mirada que alhora era silvestre i noble. El transport no tengué més problemes: la nostra previsió havia calibrat els més mínims detalls i tenc la seguretat que la bella criatura —he de recórrer a aquest circumloqui, per referir-m’hi, tota vegada que em repugna, per mencionar-lo, emprar la paraula animal— va viatjar sense altre minvament que el de la pèrdua provisional de llibertat.

Sortosament, durà poc, i en arribar a la granja la hi vàrem restituir amb la satisfacció de pensar que, d’alguna manera, ens ho agraïa. Just la cosa del clima —tampoc tan diferent— havia romàs lluny de les possibilitats del nostre esment. Pel demés, el bosc, el nostre bosc, tenia les mateixes característiques, absolutament totes i les mateixes, d’aquell d’on procedia, del qual s’hauria pogut, ben bé, considerar una prolongació, a no ser pel tancat de pues que envoltava el nostre. Quan hi pens, encara ara, i record l’espai tan generós que encerclava, en trec la conseqüència d’haver estat, aquella filferrada, més sobrera que altra cosa. L’eliminació d’algunes espècies vegetals i animals havia estat objecte de tanta atenció com el poblament de les que hi mancaven, i els resultats podien ser considerats, des de la nostra alta exigència, plenament satisfactoris. També, pens, des de la d’aquella criatura que, en veure’s alliberada, va partir sense vacil·lar un instant, i fent un trot decidit que no deixava de ser elegant, duent la seva meitat de cos de faisó humana més abrinada que mai. Era bell, veure’l córrer cap a prendre possessió d’aquell món que, des d’aquell instant de començar a fer-hi retrunyir les potes, li pertanyia més a ell que a nosaltres. Recuperada, des d’aquell instant, la llibertat, just li restava perdre la solitud que ens vèiem obligats a oferir-li com a única possibilitat momentània. No cal dir que ningú, potser ni ell, no era més interessat que nosaltres a aconseguir que fos prest quan la hi poguéssim fer perdre.

Les coses ens venien com a tallades de lluna. El meu company, poeta, esmentava sovint l’assistència dels déus, satisfets de la nostra tasca. En realitat, que ens anassin bé no era més que la conseqüència del llarg, profund i costós esforç que, ell i jo, havíem fet per garantitzar-nos que no succeís d’altra manera. El cas és que, millorant totes les nostres previsions, que atorgaven una espera d’uns sis mesos per aconseguir la troballa, abans de veure esgotar-se el quart arrodonírem amb èxit la part més difícil i arriscada de l’expedició: capturar una centauressa. La nostra sort encara arribà més lluny: des del primer instant, vàrem veure dar que es tractava d’un exemplar perfectament constituït, d’una edat la més escaient per dedicar-la a satisfer aquell mascle i, entrant ja en acció el nostre negoci, a la reproducció. Era un animal tan bell que a mi no em resultava possible contemplar-lo llarg temps sense que em fes enveja aquell mascle que, després de la seva llarga solitud de quatre mesos sobrevivint a la nostra garriga, la rebria amb l’arravatament que era de suposar.

Potser els entusiasmes hi foren i se’ls feren palesos, l’un a l’altre, d’una manera tan delicada i discreta que passà desapercebuda a una sensibilitat com la nostra, que començava a anar esmussa, qui sap si per les impaciències d’obtenir de tot allò un guany al qual ens empenyia una situació econòmica que ja es podia considerar problemàtica. La realitat és que, des dels nombrosos i discretíssims punts d’observació que, espargits per tota la vasta extensió botànica, teníem preparats, durant un llarg any a partir de la incorporació de la centauressa, sols ens fou atorgat comprovar a la pràctica el que, après als llibres, consideràvem l’exageració pròpia de la mitificació a la qual havia estat sotmesa la noble espècie: que l’acoblament dels centaures sols es produeix una vegada a l’any, i no tots.

Mentrestant, la nostra penetració dins els seus reductes d’origen era cada dia més profunda i sen derivaven uns guanys més positius. Durant l’any, interminable, d’esperar dia a dia l’aparellament dels dos primers estadans, ens resultà possible augmentar la nostra col·lecció amb dos nous exemplars. Ambdós eren mascles, com també ho eren altres tres que aconseguírem albirar, enc que no aglapir, cosa que ens confirmà, des d’un altre angle, l’exactesa total, verament científica, de les savieses arreplegades per nosaltres entorn als centaures: el que ara se’ns testimoniava era allò de ser les fembres proporcionalment tan escasses que, sense massa hipèrbole, se les podia considerar inexistents, circumstància, no cal dir-ho, que evidentment havia afavorit la llegenda —estesa i admesa a tres de cada quatre països, segons l’estadística que poguérem conformar— de ser els centaures just fills de mascle, i no el producte, com qualsevol altre espècie inferior, d’una còpula innoble.

Després de tant d’esperar-ho, ens produí la major sorpresa comprovar, finalment, que la centauressa posava ventre i es movia amb feixuguesa: quan succeí tan rar i positiu esdeveniment, tant el meu company com jo teníem ja retuda tota la nostra capacitat d’exterioritzar entusiasmes i, en lloc de fer-ne les festes que ens en teníem promeses i fins i tot projectades, ens limitàrem a rebre i contemplar el succés amb una emoció callada que hauria pogut semblar típicament científica, però que, en realitat, era tot quant arreplegàvem dins nosaltres quant a capacitat de lletrejar cap a defora, amb gestos, unes alegries que, tot i les aparences, existien i eren profundes. No era així debades, tota vegada que quan el prenys prodigiós fou detectar es complien, amb una cosa i l’altra, els cinc anys des que havíem començat aquella gosadia i la nostra capacitat de fabular era ja tan escassa com la meva personal de seguir aportant més suport dinerari, com no fos, al cas del meu company, mitjançant l’ajut de l’alcohol que ja sovintejava a demanar i, al meu, tot recorrent a vendre el darrer bé que em quedava: la casa pairal dels meus, dins la qual poca cosa restava més enllà del llit venerable on, en línia recta de fills sempre únics i mascles, havíem estat concebuts i després nats des del meu rebesavi a mi. Era, el llit, un reducte sagrat dins el qual començava a ser difícil que es forjàs una anella més de la cadena que jo estroncava.

La contemplació astorada d’aquell ventre turgent, em decidí finalment a fer la passa a la qual tant m’havia resistit, i vaig vendre la casa. En realitat, una bona part de la publicitat programada com a necessària era ja feta, però restava l’empenta darrera: l’èxit final era, ara, contemplable, precís i clar, a l’abast de la nostra mà. La llista de clients possibles era un dels capítols de la nostra empresa que més de prest havíem pogut considerar excel·lits, i ens l’havíem llegit tant i rellegit amb tanta fruïció, que tant el meu company com jo teníem memoritzats els noms dels més importants jerarques del món dels diners i del caprici. Amb alguns, havíem tengut ja uns discrets contactes des del moment d’agafar el primer exemplar, i el resultat del sondeig havia resultat sorprenentment positiu: era allò del gaudi infinit que els rics tenen per la raresa, però potenciat per l’atractiu de tractar-se, la del nostre oferiment, d’una “mercaderia” impossible, és a dir, més desitjable que cap altra. Animats per la perspectiva que l’embaràs atorgava a les coses, repetírem contactes i, aquesta vegada, la reacció que es produí féu més evident encara la dimensió de l’encert que, finalment, arrodonia la nostra empresa: d’entre l’interès que, a alguns casos, era més bé entusiasme, amb què fou acollit el nostre bon auguri, destacà el d’un sultà que, al més resolutiu dels estils, ordenà la immediata visita personal de dos dels seus ministres a les nostres instal·lacions. Eren el de Sanitat i el d’Agricultura, que arribaren, el primer, amb un seguici nombrós de veterinaris i experts en biologia animal, i, el segon, amb un altre de tècnics en qüestions botàniques i climàtiques que ens deixaren mig desbastida la nostra instal·lació, tantes foren les mostres de terra i fullam de totes les espècies que se n’endugueren. No debades ho feien així, tota vegada que es tractava de crear, dins l’àrea desèrtica, tot un bosc amb clima artificial de les característiques adients per aclimatar-hi els centaures sense córrer perills.

Vaig pensar que, després del de fer-ho jo, el dia de néixer aquell centauret era el més important de la meva vida. Acabava d’ocórrer que havia esdevingut veritat el que havíem somiat tossudament com a possible al llarg de cinc anys. Era massa bell per ser-ho, veritat, però ho teníem dins les mans. Finalment ja podíem parlar, de debò, de comercialització i començar a atendre encàrrecs, cosa que equivalia a recuperar els primers diners i, a més distància, a fer realitat l’altre somni meu, consistent a recomprar la nostra casa pairal i, rera ella, la resta de propietats que havia anat venent una rera l’altra. Per posar la cosa més a l’abast, es donà la circumstància favorable d’haver-se iniciat una disputa, per l’únic exemplar disponible, entre dos dels riquíssims clients de la nostra llista. Allò féu augmentar el preu de la mercaderia fins a uns límits que no havíem pogut atrevir-nos a establir nosaltres. Finalment, el centauret fou compromès a favor de l’àrab, que ens lliurà immediatament una bestreta important a compte, delerós d’assegurar-se la pertinença de la bella bèstia. Nosaltres, davant aquella passa decisiva de servir el primer encàrrec, decidírem que era el moment d’anar amb totes les precaucions del món, i no ens costà gaire involucrar tota aquella cohort de tècnics i manescals en la delicada determinació de fixar quin era el moment adient per separar aquella cria de la seva mare. Es convengué que no abans dels tres mesos ni més tard dels quatre, no fóra cosa que se l’emancipàs massa tendre o quan ja pogués fer estralls el costum de la presència, arran, dels progenitors.

Exactament el dia d’acomplir tres mesos i mig, la bestiola fou capturada, amb totes les precaucions del món, i allotjada a l’àrea que anomenàvem d’“aclimatació”: arrambada a l’encerclat, però diferenciada i, sobretot, fora de la vista des d’ell, que impedia un paravent vegetal espès i prou alt.

El petit centaure quasi ni reaccionà, tan bé ho va fer, recolzant el seu gest d’indiferència en la irresponsabilitat que li conferia la seva tendresa. Ens disposàvem ja a lliurar-lo cap al seu destí definitiu, quan ens adonàrem que qui havia reaccionat de manera negativa era la mare. Semblava com si hagués envellit, de sobte, cada setmana un any. Per precaució, ajornàrem la tramesa d’aquella primera expedició, però sense permetre que es reunissin de bell nou mare i fill. L’estat de la centauressa empitjorà de manera alarmant, tot i la cura atenta que teníem d’ella. Era, vàrem deduir, un problema de tristor que just es podia resoldre amb la tornada del fill. Abans de consentir veure morir de melangia el raríssim exemplar, l’hi restituírem. Ella semblà recuperar-se un poc, però no al nivell dels nostres desitjos.

Mentrestant, la impaciència de l’àrab començava a tornar agressiva. La bestreta que ens havia fet, era ja impossible tornar-la-hi, i tenguérem sort podent solucionar una situació que es posava enutjosa lliurant-li, a consentiment meu, un dels tres mascles que estotjàvem com a sementals.

Ben aviat, aquell aire trist i deslluït el tengueren també els dos mascles que ens quedaven. La centauressa, en qüestió d’anar alisa, els anava davant, però ells dos entristien de manera progressiva, dia rera l’altre. Dic entristien per referir-me més a l’aparença que donaven que a una realitat que no aconseguíem escatir. Ben aviat, arribàrem a entendre que tanta tristesa escampada era sospitosa de no ser, precisament, tristesa, i quedà clar que es tractava, més bé, d’una malaltia que de cap manera aconseguíem diagnosticar.

L’arrossegaren dos anys, durant els quals es fongueren fins al darrer cèntim aquells diners de la bestreta de l’àrab. Bestreta que, a les resultes, no fou bestreta i sí pagament, ja que ens haguérem de conformar donant com a bona aquella quantitat a canvi que ell hi consideràs aquella bèstia ja granada, cosa que a nosaltres ens oferia el guany de resoldre una situació que ens podia fer trabucar moltes de coses, si hagués seguit el mal camí que podia prendre. Foren dos anys malaltissos, durant els quals aquells éssers de quatre potes i dos braços no consumaren, mustiïs més i més cada dia que passava, cap acoblament. Fou debades que, ja desesperats, ho provàssim tot, fins i tot el subministrament d’afrodisíacs, a discreta dosi. Els tres animals llanguien més i més, sense que nosaltres, tot i saber tant entorn d’ells, aconseguíssim més diagnòstic que el negatiu d’eliminar la tristor com a possible causa d’aquell esbucament físic.

Va haver de ser el meu company qui, finalment, ho veié tot clar. Havia passat els dos anys contemplant-los de manera obsessiva, mentre meditava. Un dia es donà un cop al front i es girà cap a mi, amb cara de, finalment, entendre-ho: a aquells animals mítics, als quals hom hauria dit que no mancava res —l’entorn, quasi sempre el clima, els aliments eren exactament els que precisaven—, els faltava l’essencial: els mancava distància. Va haver de ser el meu company qui primer ho veié clar. No debades. Ell, era poeta.

* * *

Veure agonitzar aquells tres animals —encara bells, tot i el seu estat progressivament més lamentable— era quelcom que ni ell ni jo no hauríem suportat amb dignitat, i decidírem reintegrar-los al lloc exacte on els havíem capturat. No ens quedava un cèntim i ens enginyàrem organitzant el transport amb pagament a destí. Tot resultà sorprenentment fàcil fins al mateix instant d’alliberar-los, al confí del bosc, instant que, tot i ser trist i representar la culminació del nostre fracàs, tengué un transfons que ens reconfortà. Però no vull recordar aquella escena, la més trista de la meva vida. Les dificultats vengueren després, quan comprovàrem que, en aquest país, no admeten cap broma a l’hora de fer acomplir les obligacions de la gent. Les despeses d’aquell transport especial foren desmesuradament altes i he calculat que, anant amb esment, trigarem cinc anys a cancel·lar-les amb aquest mester de guardabosc que ens han assignat en comprovar que és veritat que no tenim un cèntim. L’únic consol, enmig de tot, es poder veure, adesiara, des de la distància, la silueta d’algun centaure retallant-se contra la llum roenta d’una clariana del castanyerar.

1977.