En Queu Pudasca

A Miquel Àngel, a Maria del Mar,
a Roser. També a Rogelio.

L’homenetquemainohaviafetniundotzealesquinieles, un metre cinquanta i cent i poques terces, quant a la dona, quant a la cosa, feia més de deu anys que no anava de res.

La gent, indelicada:

—Homoniqueu! —li deia.

I ell com si res. Just dolia al principi i no plantava cara, tan esquifit n’era, com dels altres atributs.

Amb el temps, vents i pluges, aquell epítet punxant anà perdent pua i esdevingué un substantiu.

—Homoniqueu, ¿i la dona, que fa dies no guaita?

Quan el temps fou més llarg —sol de moro a la pell, salabror a la cara—, d’aquella paraula sorgí un nom propi que, a poc a poc, va empal·lidir el de fonts.

—Ei, Queu, ¿em dureu copinyes, per fer arròs el diumenge?

Acabà dient-li Queu fins i tot la dona.

L’homenet, negrelló, mai no havia clavat ni un onze a les quinieles (un duret de l’ànima quasi cada setmana), però tenia un ull de dimoni per albirar el llambregueig d’una mola de salpes.

Els dies de molta maror, En Queu, home de tenassa, sota la parra del corral de ca seva escoltava el mar. Dins la cuina, la dona, del finestró estant, el mirava com que passar la mà pel corquim de la calaixera i tot seguit rebufar-se els dits. Tot i haver esdevengut tan poqueta cosa, mala encarnadura i ossada de grill, potser i tot l’estimava.

—¿Què no menges, Queu? No valia la pena baratar ciurons.

Vist a mitja fosca a l’altre cap de taula, l’homenet, eixancat, els dies de manejar gana, a estones mig recordava el que havia estat temps enrera. Vells temps, aquells, de fer cantar les cuixeres del llit movent-se damunt la dona com un gallet padu gratant el femer. Si hi havia vi, fins i tot posava com a coloraines.

En Queu era home de penyes, d’anar-hi descalç. Damunt les rajoles, adesiara, trabucava el peu.

—Aquests pops van magres, ja no és com abans.

Les petxines d’En Queu es pagaven el doble. Eren grasses, grosses, com a de canonge. N’hi havia i tot, sobretot gent d’estiu, era cosa de gusts, que, si venia d’ell, no miraven un duro per un barrisc de roquer i una grapada de crancs.

Però la mar, sempre des de terra. Res de res, d’allistar-se en barques. Ell es feia el sull, quan n’hi parlaven, i anava a la seva. S’hauria deixat afaitar la naturalesa, era una mania, abans que se sabés que En Queu, de nedar, ni papa. Ni nedar amb carabasses, ni amb els bracets arrufats, com els cans peluts.

Aquella vegada, quan caigué dins mar (encara se’n parla, el donaven per mort), resultà que allò de la veu, que era com de nina, li venia de tenir dedins una bambolla d’aire que el va fer surar. Ho feia de dret, com els capellans. Les ones el passejaren durant sis dies, i ell, que es posà tranquil, contemplava la costa des de la distància, pegava qualque becada per distreure la fam i enyorava, allà enfora, el reialme generós del seu coconar.

Les portes del cafè, just les empenyia per cinquagesma, una vegada a l’any. En veure’l entrar, la madona, que era vídua de tres, sabia que era arribada l’hora d’anar a cobrar l’usdefruit dels dos llogarets, i, com agraint-li la recordança, no li cobrava el soll i encara, a vegades, el convidava a una copeta de seques. Els altres parroquians, que mai no s’havien beneficiat d’una tal galania, no tenien feines i es fixaven en tot. D’aquelles convidades, en tragueren punta una mica llarga fins que un dia en sortí, d’aquell xerrimar per entretenir la blana i matar el cuc de l’enveja, una marmoladissa de les de ja no haver-n’hi de més xereques, segons la qual no era massa segur que no hi hagués qualque cosa entre la vídua i En Queu. Tant d’esment es posà, per part de tots, a no fer-ho córrer, que la veu rodolà fins al portal de ca seva i per alguna encletxa del portam ratat s’hi degué escolar, arribant a la dona. Na Queua, tot i que un any, per Pasqua, amb allò del porquim i la primavera, havia estat ben a punt de quedar embarassada, en comptes d’enfurismar-se, agafà a l’instant tal volada de riure, que no es podia aturar per més que ho provava, i així romangué fins que sis hores després es posà a cridar com una partera i En Queu comprengué que, finalment, com era de preveure, li havia sortit de lloc la frontissa de la barramenta. Com que ella cridava com una posseïda, abans d’arribar el curander la hi posà a lloc amb un mastegot ben endevinat que sonà com si hagués estavellat la mà plana a les anques d’una egua.

Les seves, que no eren més grosses que les galtes d’un bisbe, sols no feien comú sota aquella roba tan descolorida i plena de sarzidures. Tant era així que la dona, quan el volia mudar i gallejar un poc d’home, cansada d’aquelles bufes que li entristien la vista, les hi arrodonia amb capçalets de llana, i En Queu, que des de la primera vegada ja hi prengué com a avès, es deixava fer la millora, tant per complaure el caprici d’aquella doneta que no en tenia d’altres, com perquè comprenia, coses que s’entenen observant la gent, que per poder fer tomb cap a bé, quant als seus esforços per dur busques al niu, era necessari manejar pel món una dosi de cul certament més digna.

Tal com ell deia sovint, respecte a donar-li sort, l’apoteosi d’En Queu arribà amb la lluna. N’hi havia, aquella nit, una espessor de conventual i En Queu, llum de carbur a l’esquena i a l’altra el ganxo de cercar pops, es movia per les tenasses com si fos migdia o estàs a punt d’aparèixer Santa Maria del Mar. La sarrieta, a l’esquena, ja començava a fer pes, i En Queu, entre fitorada i altra, ja començava a fer comptes del que li valdria aquella abundor que li compensava amb escreix altres messes més magres. Quan els pops mancabaven, compareixien els crancs i en no haver-n’hi més semblava fer-li senyes la clapa més fosca de l’eriçonar.

Fou quan ja començava a pensar que era ben hora d’anar a buidar la sàrria, per tornar després a seguir fent cas d’aquella abundància com d’història sagrada, quan esclatà el bramul per primera vegada. No pogué dir on, sí que era ferest i sonava a prop. Les cames li feren flaca i En Queu s’esbucà, endolcint-li a darrera hora la caiguda el verdim de la tenassa. Quan ja es reincorporava, apagat el carbur, aquell bruel esfereïdor sonà de bell nou. El cosset mortal li va agafar el trot. Va fer un esforç per entendre-hi almanco una mica i no arribà molt més lluny d’escatir que allò, al que més s’assemblava, era a res conegut. D’enfora, d’enfora, a la veu d’un tro, a una barrumbada de pedra, a una tocada d’ous a la mar infinita.

Arreplegant serenor per on no n’hi havia, va reunir com pogué les seves coses, es penjà de bell nou la sarrieta a l’esquena i esllavissà amb les mans, com millor va saber, l’aigua amb verdet que regalimava pel llum de carbur. Després, li bufà el pitó, posant tant tota la força d’aquells pulmonets, que li xiularen amb el to esquerdat com dos orguins de fira, i quan el sentí ja desembussat l’encengué de bell nou. La flama, espetarrellant, començà essent groga i ell, amb les seves manetes de monja hortolana, va manipular aquell estri familiar fins que tornà blava.

Aquella punta de llum, amb l’ajut de la lluna, va com a aigualir una clapa de nit. Fou així com veié el que veié, abans de posar-se a córrer. Tota la tenassa, amb anomenada de relliscadissa, es convertí en pista de córrer a peu i quan En Queu va sentir el bram per tercera vegada, ell i la por ja es trobaven a la distància d’un tir d’escopeta.

Quan va ser a ca seva, va buidar la sàrria. Tot seguit la va omplir de bell nou amb les quatre coses que cregué necessàries, se la posà al coll, agafà l’escopeta i posant tot l’esment a no despertar la dona, agafà els atapins cap a la tenassa. Abans d’arribar-hi, es detingué. Trià un cap llis de paret seca i s’hi va asseure amb les cames penjant. Un poc més avall, la mar feia aquell xaaaassss! de refregar-se amb gust per la vorera, amb un to natural, com de no haver sonat mai per aquells paratges cap d’aquelles esbufegades aterridores.

Sobre la paret, es quedà adormit, amb un ull obert. Un sebel·lí matiner li passà a un pam del cap, i En Queu entengué que eren senyes de claror. Es posà en camí, amb la lluna baixa, més esgrogueïda, i arribà a la tenassa quan trencaven llums.

Des d’una distància com des de ca seva a l’església, va tornar a veure aquell embalum. Era negre, llis, gros com un turó. Semblava que algú hagués desbaratat l’ordre d’aquell paisatge que ell portava gravat, pam a pam, dins la vella memòria dels seus ulls de geneta.

S’hi apropà xano-xano, donant temps a l’alba a millor definir aquell volum. Lluent, escorat, immòbil, el cetaci, enorme, semblava talment una barcassa amb mitja quilla a la mar i mitja quilla a la terra. En Queu, sense apropar-s’hi massa, mirava bocabadat aquella aparició rara, com de mare-de-déu dels elefants.

Allò ja era massa. Era comprovar que la sort passa su-ran cada home una vegada a la vida. Aquell, era el seu envit. Pam a pam, com la claror, s’hi va anar acostant. La bèstia, acorada dins terra, romania amb mig cos dins l’aigua i amb la bocassa entreoberta com si la mort li hagués ofegat un darrer bram a mig fer. La pitrera d’En Queu xiulava com un pinar espès. S’hi acostà més i una mica més, agafant confiança. Quan la tengué a una vintena de passes, va voler fer la prova del còdol i no succeí res. Quan la tengué a deu, agafà un mac cairat, contemplà, fit a fit, l’enorme ull de la bèstia, que just estava mig cluc, i l’hi clavà a la primera prova. Va sonar blan i humit, igual que tirar un pop mort damunt la pedra de la cuina. Lentament, de l’ullàs en caigué com una llàgrima espessa. Amb les primeres llums, l’animal, impassible davant aquella crueltat baldera, començava, mort, a lluir per les altàries del llom gegantí, que es perfilava corbat com una gran duna. Amb tant de respecte com manca de por, l’homenet s’hi apropà fins a sentir per la cara la tebior del cetaci, i amb la mà dretana, callosa i crullada, destre a palpar les coses de la mar, va gosar tocar-lo. Va ser un tacte, aquell, aglapidor i reverent alhora, i En Queu va tenir consciència de viure el moment zenital de la seva vida. Des d’aquell instant, el peix era seu.

Era la gran tallada que li servia, a la fi, la vida. Era el premi major, la compensació de tantes coses, el triomf final, allò que ho justifica tot, la glòria. Immensurable flor romanial de les tenasses, gran pop rei de reis, petxina geganta. A darrera quedaven, com un savi camí, dies infinits d’anar ajupit amb el sol clavat al clatell com un bordó, inacabables hores de dur enfeixuguit l’esquelet per la gebre de totes les ventegueres. Era, part damunt tot, vatuallamps, la satisfacció de saber, a la fi, que havia valgut la pena néixer i cardar i passar-ho més puta que un cavall de picador i no haver-se enviat mai una maleïda cullerada sense os o pinyol i haver de permetre que el boixàs qualsevol fill de set pares amb un pam més d’altària i un dit manco de vergonya.

Amb el cosset sacsejat per la tremolor típica de les hores altes de viure, es distancià unes passes i s’assegué a contemplar aquell illot de carn, aquell reialme fosc que li pertanyia de la mateixa rabiüda manera que li pertanyien, des que fou bergantell, aquelles llegodisses de l’engonal que, a dies, el feien caminar amb el compàs una mica obert No sabia ben bé què en faria, d’aquell trofeu que al manco en feia mil de com ell, però en el fons se’n fotia. El que comptava, de vera veritat, era ser el protagonista d’una situació, sentir-se reblanit de per tot per la voluptuositat obnubilant i rara que donava mirar aquell gran peix i saber que era seu.

El sol ja era a punt de sortir. Com més llum hi havia, semblava que el cetaci guanyàs en grossària. En Queu, que l’aventura més grossa que havia viscut era haver estat a punt de fer la mili, el mirava amb l’expressió beatifica d’aquell que ha estat objecte d’una bonjesusada, comprenent, a la seva manera, que no seria ben seu fins que vengués algú davant qui fer valer la propietat.

A mig matí eren ja una vintena i En Queu, que no volia que ningú s’hi apropàs massa, donava cara a la gent amb la fesomia lluminosa de deixar-los mirar de franc. A hores de dinar, quan eren ja una quarantena, començaren a mancar-li braços, a mancar-li veu per a contenir aquella gent empipadora. A l’horabaixa, a sortida de feina, se n’hi arreplegaren prop d’un centenar. N’hi hagué d’atrevits que, amb ganivets de butxaca, feien tentines de burxar-li el cuiro a la bèstia, i En Queu es multiplicava per molts fins a fer-los lluny.

Quan en comparegueren d’altres, potser més tirats de lletra, i se’ls sentí que parlaven —cuiros, greixos…— dels aprofitaments que se’n podien treure, En Queu, que ja anava esmús i ni esforçant-se no assolia a fer sentir la veu part damunt els murmuris, es posà coent i comprengué que era l’hora d’establir els seus drets. Ningú no el veié, puix ningú no el mirava, quan amb un destre revinglar el cos va imprimir una curta volada lateral a la sarrieta, la qual, des de l’esquena, li passà al davant, a l’altària del ventre. En un res i no dir, en tragué l’escopeta, que tenia la canonada curta, i estavellà un tret a l’aire que, dins l’àmbit tranquil de l’horabaixa, sonà multiplicat, talment una canonada. Solament no es mogué el cetaci. Feta just un sol cos, tota la parròquia que, encuriosida, romania laxa, semblà haver tocat rampa i es tirà cap enrera, rebotint com un mac de torrent damunt pedra viva.

Quan la gent reaccionà i es posà un poc d’ordre dins aquell aldarull d’empentes i colzades, En Queu, abrinat sobre el llom del cetaci, ho dominava tot, des de l’altària, escopeta en mà. La majoria, no sabent què passava ni a què venia aquella mena de cop d’estat, intentaven entendre i posaven l’esguard més demanador damunt aquella cosa, negrelló de persona, que, assaborint el triomf, rodava clau amb la vista contra tothom mentre fruïa amb lentitud la delitable sensació de tenir, com mai, un veritable regruix enmig de les cames.

Hi anà la dona, hi anà el rector. Tot era debades. Passaren dos dies, en passaren tres. En Queu, deixondit com mai, romania eixancat sobre el llom de la bèstia, escopeta en mà. No volgué baixar ni, després, consentir que ningú es mantingués dins un ròdol de cinquanta passes. Des del dia quart, ja no fou necessari que ho manàs així: la ferum que escampava l’animalot, feia guardar prou les distàncies. Al dia cinquè, tota la rodalia ja anava tan empestada que la gent, que hi seguia anant, romania enfora i a favor del vent, contemplant l’espectacle d’aquell mesquinet que, insubornable i tossut, semblava des de la distància una bofegueta damunt l’esquena del peix.

Arribà el sisè dia, i el sol, caient de ple sobre aquella inflor putrefacta, en treia una pudasca tan espessa que aturava i tot l’embatol. A les tres en punt, a l’hora de passar, altíssim, el correu d’Alger, tot En Queu s’esbucà i rodolà, curt com era, amb l’escopeta i la sàrria, sense fer cap renou.

Hagueren de ser valents, per anar a retirar-lo.

Aquell empudegament li havia impregnat els ossos de tal manera, que durant deu dies la dona el tengué, de dia, dins la lleixivada de cendra d’ametlles i, de nit, el feia dormir defora, sota la parra, que aviat va podrir tots els raïms.

El temps ho guareix tot, però malgrat saber-ho i, per bona criança, ser de les persones que fan cas dels refranys, els dies de xaloc encara pudia i la gent, en topar-lo, se li feia enfora i es tapava el nas.

Visqué encara molts d’anys, En Queu Pudasca.

1976.