La segona mort

A Guillem d’Efak i a la Montse

Quan un dels que portaven fusell a l’esquena li digué, segons era precepte abans de l’afusellament, que podia manifestar una darrera voluntat, no s’ho va haver de pensar gens i respongué, quasi amb naturalitat, que volia orinar. Aquell formulisme que tenien amb ell, sobretot uns especials matisos com de cosa forçada amb què allò es digué, matisos que donaven a la situació un aire més oficialesc que oficial, l’empenyien a considerar que, tot i haver arribat les coses tan lluny, la situació tenia, enmig de tot, quelcom de fals. I és que era evident, per just afinar aquell detall, que si l’havien convidat a manifestar la voluntat darrera era senzillament perquè sabien que així es feia als llocs on tot allò succeïa amb autenticitat, llocs on se seguia aquell cerimonial, vell i admès, i es repetia en cada cas amb una absoluta naturalitat. Però allà no hi havia naturalitat, de manera que es veia que no ho havien dit perquè, amb aplicació rígida d’un cerimonial, ho sabessin fer amb simplicitat i fins i tot, si es pogués dir així, amb categoria, sinó perquè sabien que s’ha de fer així, perquè així es fa allà on en saben, i aquells homes, en definitiva, estaven molt lluny de fer-ho amb el grau de mestratge i experiència que falsament podria fer pensar que tenien el detall aquell d’haver-lo convidat a manifestar el darrer desig, abans de morir. En resum, es veia clar que eren aprenents i ho feien d’aquella manera perquè així es toca fer quan es vol donar la impressió de dominar el mester. Tot i així, era evident que una mica d’ofici havien après, amb la pràctica repetida dels darrers dies, perquè se’ls veia moure amb una celeritat i un no embullar-se massa amb els preparatius, que són molt mals d’aconseguir quan s’improvisa, cosa, aquesta, que no era obstacle perquè qualsevol persona una mica donada a valorar els detalls —i ell estava empès per les circumstàncies a potenciar-los tots— s’adonàs que, de veritat, aquells homes no eren un autèntic escamot d’afuselladors, sinó que en feien.

Actuava, com sempre, aquella curiosa característica del seu temperament que l’empenyia a no considerar-se mai ficat dins un cul de sac, fos la que fos la circumstància en què es trobàs immers. Darrera cada problema, es deia convençut, camina sempre una solució: el secret està a saber-la veure quan passa su-ran nosaltres. No era, aquella, una manera de pensar, sinó de ser, i des d’ella seguia creient —com ho havia cregut quan el detengueren, ho havia tornat a pensar mentre romania incomunicat dins la cel·la, i de bell nou uns minuts abans, quan encara no els havien fet baixar del camió— que estava a punt d’ocórrer alguna cosa en favor seu, una cosa que no sabia quina era ni de per on vendria, que, en darrera instància, invalidaria aquella situació tan problemàtica, capgirant-la d’arrel. Actuava, a més, i de manera fonamental, l’impuls instintiu que fa que un home, a les portes de la mort, mai no acabi de creure que hi està totalment i de manera irremeiable, sobretot quan, com ell en aquell cas, es disfruta d’una salut perfecta. Per això, tot i que les coses havien arribat tan perillosament enfora, quan digué que la voluntat d’aquell moment en punt era orinar, ho digué sense tenir la sensació d’estar cremant un darrer cartutx de forma baldera i estúpida, sinó tenint ben clara la de dir quelcom totalment inserit dins una línia com a casolana i de confiança, i pensant, a més, que aquella evacuació, que sol·licitava de manera per als altres tan inesperada, alleugeriria el seu organisme d’unes substàncies sobreres, cosa, a més, que posaria el seu cos en condicions de propiciar un bon funcionament de cara a un futur amb el qual, malgrat tot, comptava. Era, per tant, molt més adient el que demanava que si, duit pels nervis o per qualsevol temptació de tenir una actitud solemne, hagués manifestat la voluntat tenint un gest, amollant una frase o, com era clàssic, demanant per fumar el darrer cigarret.

Un dels que portaven fusell volgué fer una gràcia, a compte d’allò, o potser subratllar davant els altres la que tenia el prec insòlit d’aquell condemnat, i digué una cosa, però es veié clar que ningú no anava de res. Un d’ells, el mateix que li ho havia demanat, féu un gest de desgana i se li apropà un poc, vinclant-se davant ell com si li anàs a descordar la bragueta, però ell, que volia orinar però mai no hauria consentit fer-ho d’aquella manera ajudada, es va protegir alçant el genoll i creuant-lo per davant l’altra cama. Un dels altres, què ho havia vist tot, es va aproximar:

—Desfé-li les mans, just per un moment Va ser meravellós, de sobte, tenir les mans alliberades, després de tant de temps, i li entrà un poc la sensació que, amb aquell alleugeriment físic, podia estar començant la materialització d’allò de no ser veritat del tot, sobretot una veritat irreversible, el que estava succeint. Va fer unes passes per distanciar-se amb discreció, però no tantes que es pogués pensar, per part dels altres, que estava en tràngol de temptar la fuita, i girant-se a donar l’esquena es va obrir la bragueta. Introduí dos dits. Pel contraïment del membre, reduït a no-res, comprengué que, malgrat tot, la por li havia entrat molt endins i que tot ell devia anar arraulit, sense dissimul possible. Mentre es mirava, esperant veure afluir consoladorament el líquid tebi, veié i sentí que li tremolava la mà. Pel baix ventre, sentia una pesantor àcida i agressiva que augmentava en la mateixa proporció en què els esfínters se seguien negant a distendre’s. Restà encara un instant, que li semblà llarg i curt alhora, mantenint aquella actitud grosserament ostensible, però tot fou debades. Aquella continència insuperable i dolorosa el va esverar: era com una manera de començar a ja no funcionar el seu cos, era una bestreta del descomposament que se li volia provocar acorant-li unes bales, a aquell mateix lloc, precisament en aquella hora. Perquè no es tractava, per ser exactes, d’anar cap a la seva destrucció total, sinó de produir un decisiu mal funcionament mitjançant la incorporació a la delicada maquinària d’una petita peça addicional de plom. Va provar de comprimir i distendre, alternativament, el baix ventre. Però fou debades.

Orinar, almenys provar-ho, orinar de cara als sembrats, de cara a aquella geometria estable de parets seques que s’arrengleraven davant seu faixant horitzontalment el paisatge, tenia un sentit quotidià absolutament conhortador. Orinar de cara a l’espai obert era quelcom que, en fer-ho, inseria qui ho feia dins una línia de total naturalitat i de fer bé les coses que contrastava amb l’objectiu d’aquella situació límit que controlaven els de l’escamot, de la qual, just pel simple fet d’admetre una derivació, com aquella d’orinar, tan distinta a la seva finalitat de matar, no semblava congruent que just se’n pogués derivar mort i res més que mort.

Es va sentir abstret, nuat per un instant a totes les coses que formaven part d’aquella actitud d’orinar cara al paisatge, i en sentir que li retiraven els braços cap a l’esquena, amb força, quasi amb violència, com si ell hagués abusat de la condescendència amb aquella espera infructuosa amb les mans a davant, comprengué que ja no li quedava ni l’altemativa de cordar-se de bell nou la bragueta.

Els altres desgraciats, alguns dels quals havien demanat que els tapassin la vista i, donant ja l’esquena al terraplè, restaven immòbils, retuts definitivament a l’evidència de no haver-hi, per a ells, sortida, gemegaven coses que eren males d’entendre, de tant com els relliscaven els mots per la boca, amb l’abundosa bava que els queia.

EU, que se sentia viu com mai, no acabava de creure que aquella situació hagués de resultar irreversible. Però el cercle es tancava i no se’n treia cap derivació positiva d’aquell residu seu d’esperança, ni, per més exemple, del fet de ser, aquells homes amb fusell, tots cares conegudes. I no just de cara: el nom, la condició, l’ofici, l’entorn familiar, fins i tot el malnom de tots ells li eren, no just coneguts, sinó que, d’alguna manera, ell era com era perquè aquells altres existien i eren com eren i ho eren cap als altres, actitud amb la qual el condicionaven a ell. Tal circumstància, lluny de donar a la situació un matís esfereïdor i més repulsiu que just haurien apreciat uns possibles espectadors —que no existien, puix tots eren protagonistes, d’una banda o l’altra—, li conferia un cert aire de representació entre amics que, essent fals però palpable, duia com a contrapartida una actitud ombrívola que adoptaven els que manejaven la força, els quals, com que no rebien incitacions ni provocacions per part d’aquells desgraciats a qui les forces venien justes per encara alenar ¿no se sentien alleugerits per cap mena de compensació i actuaven amb la mirada obliqua procurant no creuar-la mai amb la d’aquells pocs que no havien volgut que els tapassin els ulls?

Talment succeïa amb ell que, ja situat en línia a l’extrem de la filera que entre tots formaven, lluitava amb desesper per creuar la seva amb la de qualsevol dels de més coneixença, però sobretot amb la d’aquell que era un poc parent, el qual, sentint-se evidentment cridat per aquell esguard llefiscós i empipador que sentia a la cara, procurava moure’s per la distància situant-se sempre com a contrapès d’on ell es trobava. Malgrat que aquella esquivesa era prou declaratòria —potser i tot perquè ho era i perquè, essent-ho, significava que qui l’adoptava reconeixia l’existència d’un lligam entre ell i el condemnat, relació que, com se sabia d’altres casos, podia significar un cap d’esperança fins al darrer instant—, malgrat aquella actitud, ell no deixava de vista aquell familiar llunyà, segur que, un moment o l’altre dels pocs que ja restaven, acabaria per dirigir-li la seva, enc que fos de reüll, tot i que, a la llarga, el gest furtiu just equivalgués a una nerviosa espolsada per desfer-se’n, a l’estil de la que es fa per llevar-se de damunt la roba un animaló molest.

Quan el capellà li apropà l’estola als llavis, envaí tot aquell metre setanta de buidor que en aquell moment era, una reblanidora olor com de pedaç de cuina molt usat, i es féu retrets duríssims per no haver pensat abans en la seva mare. Conscient ja que l’alternativa que restava era de just segons, aclucà els ulls per concentrar-se en ella, però la imatge de la seva cara no compareixia i ell ho tornava a provar i altra volta es trobava amb la desolació d’una memòria blanca de la qual, com únic indici, a força de pugnar amb l’irreversible escolament del temps, aconseguí fer-ne venir, per un breu instant, la sensació quasi tàctil de contemplar aquella pelussa clariana que li ombrejava el llavi de dalt. Aconseguí pensar, d’ella, que a aquella hora es devia moure per dins la cuina, probablement preocupada per ell però aliena a tot quant li succeïa, però no assolia que se li formàs aquella imatge com no fos a trossos, un dels quals, procurant-li el millor moment, fou un retall de veu que li arribà concreta i habitual com a sentida su-ran l’escalfapanxes.

Quan tornà a obrir els ulls, l’escamot era format allà davant. Els fusells, arrenglerats a una altària que era uns tres quarts la seva, formaven entre tots un pla horitzontal que, amb la infermesa del pols, onejava una mica com si fos, ell també, sensible a l’embatol que, adesiara, feia voletejar les darreres papallones dels marges. Va cercar amb desesper el parent i el veié, a l’altra banda, apuntant el primer de l’extrem contrari. El fità, aplicant a la mirada una intensitat feridora, i, llavores sí, sentí de sobte que, de retorn, li arribava una correntia que anava i venia cap a configurar, dins els dos ulls com a cruis del parent, la imatge pròpia, encara, per un instant, erecta.

El que manava l’escamot féu una passa enrera, com a deixant obrir més el ventall de plom, i alçà lentament la mà. Llavores ell, al límit del límit, refermà les dents i es digué i digué, des de tota la pell tibant del seu cos: “Malgrat tot no em mataran, perquè jo no hi consent”.

No va sentir ni el tro, però passà a percebre la irregularitat del terreny, molt dur a uns llocs, més blan als altres, quan caigué d’esquena. Tot i això, la seva immobilitat era la característica del que ha trobat una postura confortable, la qual ell gaudia a un nivell de consciència liminar. Ara, quan tot era ocorregut, resultava que les coses succeïen tal com ell sempre havia dit que succeïen i no es donava el pas de la llum a la fosca total, de la percepció cabalosa de l’entorn a una situació tan distinta i oposada que, en rigor, ni tan sols no podia concebre el cervell humà. Pel contrari, perdurava un residu de consciència, molt lleu, assenyalant un punt d’interferència i lligam entre la vida i la mort, que venia a esborrar qualsevol pretesa línia de separació total entre una i altra. I des d’aquest tenuíssim perllongament de la percepció, des del ressò d’ella que encara glatia dins ell, percebia d’una manera imprecisa, però plaenta, la característica infinitament relaxant de la immobilitat total. Des d’ella sentia el seu propi cos, el qual mantenia una elementalíssima cadència que no arribava a alenada, travessada per una sensació d’ardor, no gens dolorós, que li definia quin havia estat el camí de la bala, des de l’entrada per l’esternó fins al seu allotjament al flux de l’espinada.

No hi veia, no hi sentia, no podia organitzar un pensament ni es podia moure. Resultava ser mort, però també que no ho era i seguia un procés que es desenrotllava amb una certa lentitud, i que el cos encara servava durant un temps un darrer palpit equivalent a la darrera iridiscència de les bombetes elèctriques en ser apagades. Existia, doncs, una mena de mig camí entre la vida i la mort totals, una situació de trànsit en què se servava un residu de consciència no comunicable, de la qual mai no havia sentit parlar però que ell, d’alguna manera, havia intuït. Era, aquella, una sensació com de fer presència dins el món des de davall les pedres, potser i tot des de l’interior de les pedres. ¿Era, aquell, tal volta, un nivell de consciència passiva que realment pertanyia als éssers inanimats, sense que l’home ho hagués sospitat mai? ¿Era, sorprenentment, una cosa del tot natural i aquell rudiment de percepció era, en realitat, un patrimoni de sempre dels minerals, de tota mena de cossos morts, del qual, allà deçà, no es tenia ni notícia ínfima precisament per la seva dimensió immensurablement petita i, com a tal, no apreciable per aquells que, des de la part de la vida i perquè la tenien generosa, a torrentades, en feien de la pròpia un ús orb i balder? ¿Resultava, per tant, que aquella feble facultat de percebre que l’assistia, nova o distinta, no era veritablement un residu i sí un atribut sencer que li corresponia i en començava a fer empriu, des de la situació novella de no viu a la qual havia derivat?

Resultava, però, que era un grau de consciència que, d’una manera o l’altra, havia començat, ell ho sentia, resultava que l’assistia la sensació d’haver percebut el començament d’aquella classe de percepció, és a dir que ell era anterior a ella i, si ho era, era, aquell, un atribut esdevingut i, per tant, no consubstancial a una manera d’existir tal com hauria pogut ser l’altra, ulterior a la vida. Resultava, a més de ser-li impossible tota obediència a les seves pròpies ordres —volia moure’s i no es movia, volia veure-hi i no hi veia malgrat tenir, ell ho sabia, els ulls oberts—, que aquell nivell de consciència era progressiu, ho era de forma segura i lenta, fins al punt que va arribar a un grau en què pogué saber que s’havia orinat copiosament, cosa de la qual ja en feia una bona estona, tota vegada que la mulladura no era tèbia i la sentia, fresca, per una àrea que abastava tot el ventre i, per les cames, fins arran dels genolls. Però el que sí podia reintegrar-lo a la idea de ser mort, era que no oïa res de res, per molt que parava esment, i essent absolutament no del món viu aquell silenci plenari, podia també no ser-ho l’oïda amb què el captava.

Però sentia fred, doncs era viu! Aconseguia establir clarament que romania d’esquena i amb les mans encara lligades. Bé era veritat que no hi veia ni hi sentia, també ho era que no tenia cap mena de dolor, però aquella percepció de la fredor era un punt de partida viu, totalment aprofitable per, des d’ell, poder seguir cap a la progressiva restauració de la consciència total de si mateix. Era viu, era viu! I ho era, ho sabia cert, ho veia claríssim, perquè ell no havia admès la mort que havien pretès donar-li, negant així la col·laboració de base que era precís que ell donàs perquè la mort es convertís en seva. Molt li havia servit la tossuderia pagesa, molt li havia servit el caparrut instint, mai no abandonat, de sempre posar peu fiter a favor seu quan se sentia violentat a claudicar en favor d’altri. Era viu, tot i la força d’aquells, era viu! Era viu i ho sentia, i s’adonava de l’existència d’una fredor especial que li interessava el cos. A poc a poc anà desxifrant aquell concepte i arribà a discernir que hi havia fredors i fredors, fredors diferents de les altres, i precisament una d’elles li entrava per la bragueta oberta.

Anà recorrent-se mentalment el cos, reconstruint-ne la forma i determinant la seva posició partint de la localització, dins l’espai que ell era, de les sensacions que aconseguia col·lectar. Així, va atènyer, distant, la dels peus ofegats dins botes, i pogué establir que els tenia grotescament separats un de l’altre, obert de cames. Volgué ajuntar-les, aplicà tota la seva capacitat de voler al projecte d’ajuntar-les, però tota la descàrrega nerviosa que fluïa del cervell es descomponia en un corrent malbaratador que s’exhauria abans d’arribar als membres que pretenia moure, i romanien immòbils. Provà després de moure el cos de parts en parts més petites i, llavores sí!, obtingué, com a resposta clara, la sensació d’haver mogut un poc el dit gros d’un dels dos peus, no pogué establir quin: de tal manera, mitjançant la lenta progressió d’aquell moviment balbuç, arrodoní la impressió tàctil de recórrer tot l’interior de la punta de la bota, de la qual percebia la duresa del cuiro reblanida a través de la trama gruixada del calcetí.

Era una manera de viure nova, i nou resultava tot, de manera molt especial la noció del temps, que tenia una eixamplitud i un transcórrer immensurables, no gens lligats al concepte habitual que permet fraccionar-lo en hores. Era, el que discernia, un temps com a detingut, que en lloc de manifestar-se dins l’avenç lineal ho feia dins una sensació d’amplària, i no semblava tenir cap mena de lligam directe amb aquell altre temps que havia mesurat aquella escena, ja just dolorosa dins la memòria, de veure’s apuntat amb un fusell. Tampoc no semblava haver-hi una relació d’espai entre el que ell, d’una manera plena de vaguetat, ocupava o era i aquell altre en què s’havia organitzat aquella cerimònia entre uns homes que ho eren i ho tenien tot i uns altres que eren el desposseïment total. Na podia, doncs, partir de la seguretat de trobar-se allà, vora el terraplè, rera el cementiri del poble, ni de tenir cap mena de referència clara en relació al temps. I es va lliurar a l’espera. Probablement, si era veritat, com creia, que havia sobreviscut l’afusellament, no trigaria gaire a recollir-lo algú, qui sap si algú de la família advertit del que li havien fet.

De sobte, l’escometé la feresta angúnia de pensar que, en recollir-lo, el poguessin creure mort. Que l’enterrassin vestit, tal com anava, privant-lo d’exhibir i fer valer l’únic mitjà d’expressió del qual disposava, com era aquell dit gros d’un peu que aconseguia moure. La seva supervivència depenia del fet que li traguessin o no les botes! Si era la família qui el recollia, les hi traurien amb tota seguretat, en anar a amortallar-lo. Però era tan improbable que els fos entregat… ¿A no ser aquell parent? ¿Si per netejar-se de qualsevol sospita, fent-se de l’amic i el familiar, es resolia a dur un doble joc i era ell mateix qui els comunicava que era assabentat, tristament, mitjançant confidències que li havien fet…? ¿Però no era, tal volta, molt més segur callar? ¿I si resultava que tampoc no movia aquell dit gros d’un peu, i era, la de moure’l, una sensació falsa, un pur reflex, com la de tenir picor a un lloc precís de la cama que sent aquell a qui la hi acaben d’amputar?

Dels homes que portaven fusell, just n’havien quedat dos. Un altre, el tercer, era a la camada. No tenia altre encàrrec que el de fer que ningú no s’acostàs.

Quan era devers mitja nit, un d’ells va maniobrar el camió fins a deixar-lo amb els fars orientats cap a la renglera de cossos. Les ombres, amb la claror rasant, eren llargues, vives, esfereïdores. Tots dos es movien falaguerament, fent palès un cert aire de tenir costum. Amuntegaren els cossos.

Quan l’agafaren a ell, se sentí alleugerit i va tenir una agradable sensació d’ingravidesa, que just durà un breu instant. De sobte, va percebre que topava de cara. Les mans, lligades, quedaven alliberades del pes de tot el cos i se sentí més ben instal·lat. Les provà de moure, traslladant a elles tota la seva càrrega de voler. Però una súbita sensació de rebre damunt elles un altre pes, va interrompre la prova. No sentia dolors i posà tot l’afany a reunir clarícies del que succeïa, no del tot segur que fos sensata aquella tendència a encoratjar-se que movent el dit del peu l’havia envaït.

De cop en sec comprovà que se li deixondia la capacitat d’olorar. Era un sentit més que recuperava, i ho considerà un bon auguri. Però just un instant. La sentor que percebia tenia una frescor rara i un sentit aficadís que la feia excitant. Quan pogué establir que olorava benzina, ja el temps li venia curt per fer-se segons quina mena de consideracions. L’olor es va anar fent més i més intensa, fins a fer-se ofegant. Tossir, qualsevol cosa per poder tossir. Amb la mulladura, que progressava, augmentà aquell fred d’una manera terrible. Però tot fou breu. De sobte, per un instant curtíssim, l’acaronà una vivificadora sensació de calor. Immediatament després, les flames, foren doloroses des del mateix instant d’arribar-li. Comprengué que el temps que li restava ja només li donava opció a provar de cridar. Però el gemec, en lloc de vessar cap a defora, retrunyia d’una manera enfollidora per l’interior del seu cos, que era tot buit com una casa nova.

1976.