L’endeví

A Blai Bonet

Era diumenge i el temps era sorprenentment bo. En realitat, ho venia essent, així de bo, des del dimarts, però per a ell, tan lliurat al treball, era com si hagués començat a fer-lo aquell matí de diumenge. No és que no s’hagués adonat prou d’aquella rara excepció del temps, a plens inicis de març, ni que no l’hagués assetjat ferm —el dimecres, el dijous, sobretot el dijous a mitjan tarda— la temptació de deixar els estris per dues o tres hores, i lliurar-se a folgar, recorrent aquells camins que, començant su-ran ca seva, s’inserien directament dins el camp. Just de mirar-los, l’atreien d’una manera que l’excitava fins i tot físicament, com la contemplació del cos nu d’una dona, si bé dins un altre ordre de coses, i havia hagut de fer esforços per imposar finalment la voluntat primerenca, la de l’hora de fer els plans de feina, sobre aquella altra subsegüent que derivava en sentit contrari, i sols amb una sensació dolorosa de renúncia havia aconseguit no deixar la feina i internar-se per aquells caminois, ara fets una estora de verdet suavíssim, que ell no recorria des dels tombants de la darrera tardor. “Tot un regal: temps de diumenge autèntic”, es digué, recollint com a seu el sentir popular que atribueix generosament com una mena de privilegi climatològic a tots els diumenges de l’any.

Agafà la butaca de vímet i la situà a la solana, dins el jardí, orientada de forma que, en ser-hi assegut, el sol li pegàs de ple a la cara. Devien ser les tres, les dues hora del sol, i per la distància a la qual es trobava l’ombra de la teulada, avançant cap a ell, calculà que tendria almanco una hora llarga de bon estar sense necessitat de traslladar el seient a l’altra part de la casa. S’acomodà dins la conca de vímet, es tragué les sabates i tot seguit les ulleres, que deixà en terra, protegides del sol dins la clapa d’ombra del seu propi cos. Ben aviat, s’arromangà les mànegues de la camisa i es despitellà descordant-ne els dos o tres botons de dalt. Adesiara, es movia un embatol que, al fons, servava romanalles eixeridores de la fredor pròpia del temps, i se sentia reconfortat quan, potser, començava a considerar i tot la possibilitat d’anar a cercar una ombra, ja entresuat. Físicament, pensà, la situació era pròpia del que frueix la felicitat total. Es lliurà a sentir-la per tota l’amplada de la percepció, fent una decidida renúncia a pensar, a ser altra cosa que un cos exultant de sensacions adients. Per afavorir aquell propòsit, s’estimbà dins la passivitat total, clucant els ulls fins que li era permès, travessat com anava sempre per aquell principi de curiositat, molt propi d’ell i de la seva feina, que l’empenyia a dirigir l’esguard a tot quant, dins el seu camp de percepció, oferís un batec, un interès per lleu que fos, una infinitesimal manifestació de vida. I el jardí n’hi oferia, ja, tota una allau: com a més valorables, de primerencs que eren, els esvelts pollancres, su-ran seu, una mica a la dreta, a alguns dels quals havia localitzat, sorprès, una o dues fulles, les primeres, encara petites, amb la faç netíssima i brillant Es lliurà a mirar, sobretot, aquelles fulles, pensant en la humiliant limitació de l’home, dotat d’un camp de percepció de les situacions límit tan estret, que no li era permès veure-les créixer, tot i saber que, mentre els dirigia l’esguard, creixien d’una manera certa, enc que fos en mesura infinitesimal.

Però aquell home, corpulent, amb el ganivet a la mà, romania allà davant, demanant-li, exigint-li clarament una dosi generosa de la seva percepció i, malgrat els seus propòsits de no ser, a aquella hora beneïda de diumenge amb sol, més que allò, més que un pilot de carn curosament esbucat dins una butaca de vímet, no se’n podia sostreure i la contemplació de les fulles en tràngol de créixer s’esvania com si, veient-les a través d’uns binocles, les anàs desenfocant fins a fer-les perdre la forma i la identitat. Aquell home, a la llarga, venia a demostrar a la seva manera fins a quin punt no es pot fer abaixar l’ésser humà del seu primeríssim lloc dins qualsevol jerarquia de valors, fins i tot de la seva, la més apta, potser, entre moltes que s’analitzassin, comparant-les entre elles, per aconseguir finalment destronar-lo d’aquella posició capdavantera on, si l’hi veia i reconeixia, no era sense considerar-lo afavorit per la més escandalosa de les injustícies, pel més insultant dels favoritismes. Vet aquí, si no, aquell exemplar, amb el ganivet a la mà. D’ell, ho sabia ja tot. Tant, que havia acabat per odiar-lo. Altra cosa pitjor, doncs, no podia fer que comparèixer precisament aquell instant i allí, sense tenir en compte ni que era diumenge ni que aquella manera de trobar-se a un lloc precís, escollit, del jardí, era prou significativa de fins on era decidida la seva voluntat de no existir més que per a si mateix que tenia qui el contemplava des de la butaca de vímet Però aquell home semblava pertànyer a un ordre social on no es tinguessin en compte ni les més elementals bones formes, i persistia a ser allí, atraient-lo amb la seva presència enutjosa. Ho feia d’una manera descarada, sense tenir en compte quelcom tan important, que devia saber, o almanco així tocava que fos, com era allò de constituir ja, per a aquells ulls, un espectacle quasi totalment desprovist de misteri, de tan sabut i revist. En canvi, aquell tercer home, més difús, en realitat adoptava una actitud totalment admirable, tota vegada que es movia dins un altre pla, més al fons, i quasi bé pertanyia a un punt allunyat del camp de percepció del que romania contemplador d’ells dos i, de moment, no adoptava cap actitud acaparadora de res, cosa que feia que l’atenció que li arribava fos sobrera, deixant quasi tot el cabal per a l’altre, que seguia amb el ganivet a la mà —¿o no era un ganivet?—, un poc com a no sabent què fer amb ell i un molt a deixar-se veure, a fer-se veure. L’home-que-no-volia-pensar-en-res el fitava, contra voluntat, amb un ull més feridor que res, tenint-lo situat de manera que el ganivet quedava exactament a la mateixa altària de l’ull amb què el contemplava.

Posat a veure’l, a tenir-lo davant, se’l mirà declaradament, d’alguna manera atret pels lligams de la llarga coneixença. Li escrutà el rostre, del qual ho sabia tot, des de quina era la textura de la pell fins a la configuració dels llindars de l’òvul del rostre, passant per qualsevol detall com és ara la proporció de les orelles en relació a la dimensió del cap, la forma del bigoti, aquella alineació un poc desequilibrada de les celles… Va pensar, com per animar la contemplació d’aquella imatge plana, que li pertanyia tant, de pur saber-se’l, que havia arribat a ser cosa pròpia de la seva voluntat, del seu senzill caprici, que, a qualsevol instant, aquell home canviàs, per exemple, el disseny del seu bigoti per qualsevol altre que li suggerís ell o fins i tot, sense exagerar massa, el color de la nineta dels ulls. Vet aquí que aquella servitud d’haver-lo de veure quan ja no oferia cosa nova a contemplar, tenia també la seva vessant positiva. Però era diumenge i feia bon sol, circumstàncies a tenir en compte a l’hora de jutjar per què un home és capaç, com ell ho era, de contemplar un altre despreciant-li totalment i un a un els angles positius com ho era aquell de tenir-lo sotmès, de tan inserit. Així i tot, hi havia quelcom que el devia fer atraient, encara que fos just dins el subconscient, tota vegada que, havent-hi també aquell tercer home més confús, que, a la seva manera silenciosa, oferia un diàleg de volums i moviments, la realitat era que l’atenció de qui contemplava des del seient s’escolava tota cap al primer, com si a l’instant de pensar, d’ell, que ho sabia tot li entràs el dubte de ser o no, allò, una veritat.

El ganivet. Decidí contemplar-lo a partir del ganivet. Verament, era ben estranya la presència d’aquell estri dins la mà d’aquell home. Quan ho pensà, va sentir com si de sobte hagués començat a restaurar-se el sentit de l’aventura de la coneixença d’aquell home. Acabava de comparèixer un cap nou, des del qual no el coneixia. I així era, ben mirat. Per molt que ho sabés tot, com havia arribat a pensar, d’aquell home, ¿què en sabia, d’ell, a l’hora de conduir-se amb un ganivet a la mà, en presència d’un altre? Coneixia, d’ell, fins i tot la sintaxi particular que emprava a l’hora de confegir una frase i no li hauria costat esforços importants acabar ell, de forma espontània, la que l’altre estàs dient, mantenint el mateix to i idèntica pronúncia, si de sobte una bala perduda el travessàs deixant-lo amb una expressió a la boca, a mig dir. També sabia el relat precís i meticulós de l’esdeveniment sencer de cada dia de la seva vida, des del de néixer fins a aquell instant. Però resultava que no, puix si restava lluny de la seva possibilitat i dels seus sabers fer una previsió vàlida de la seva conducta a partir d’aquell instant de fer-se veure amb el ganivet a la mà, era perquè hi havia alguns aspectes endarrerits que havia donat per coneguts amb la major insensatesa, quan resultava que es produïa un buit que fins i tot com a buit havia quedat lluny de la seva capacitat d’observació. Comprovar-ho així, el féu sentir com a catapultat d’ànim cap a aquell home que de sobte resultava dotat d’una nova irradiació de misteri, i es lliurà a contemplar-lo, sotmès al convenciment de no existir al món, en aquell instant, res més que la seva necessitat visceral de sotjar totes aquelles ombres noves que el feien resultar atractiu de bell nou i amb tota la mateixa dimensió que si el veiés per primera vegada. Li clavà Full, recorrent-lo des de la cara a la fulla de ganivet, des de la fulla de ganivet a qualsevol punt del cos i de bell nou a la cara. Aquell estri, viu dins la mà, semblava contagiar-li una vibració a tot el cos, malgrat la seva actitud passiva, apaivagada, que li eixeria l’expressió fins a deixar-la-hi com a travessada per una nova claror. Quan així ho observà, retingué l’esguard sobre el rostre d’aquell home i, de tant mirar-lo, acabà veient-lo com una cara nova, com si fos un dibuix a la pissarra amb el qual algú anàs fent proves de dotar-lo de fesomies distintes. Com més el contemplava, més evident se li feia la seva desconeixença i acabà aferrant-se amb desesper a la necessitat de restaurar dins seu la sensació vella de tenir-lo sotmès, de tan sabut, però partint d’entendre tots els elements que devien confluir a determinar quina passaria aviat a ser la seva conducta amb el ganivet a la mà. Per a ell, l’altre home, al fons, havia passat a no ser-hi, a no existir, tan absort se sentia davant aquell interrogant que creixia i creixia. Dels pollancres, d’aquelles primeres fulles tendres, tampoc no en quedava ni rastre i, si s’hagués pogut sostreure a aquella atracció irresistible, s’hauria adonat d’haver perdut, també, el rastre de si mateix, oblidada ja la sensació plaenta de tenir la pell en contacte amb un motlle d’aire posat a la temperatura exactíssima per a fer-lo sentir el centre físic d’un paradís.

Era arribat el moment de ja no existir res més al món que aquella actitud seva de contemplar amb una furiosa necessitat d’entendre. Comprengué que era arribada de bell nou aquella meravellosa angunia que precedeix tots els guanys de la clarividència. S’hi lliurà, pèl a pèl, amb tota la carn i els ossos resseguint la trajectòria de l’esperit, fent darrera la intuïció, encara encegada, els més inversemblants viaranys i tenint sempre aquell home enfront, ja omnipresent.

De sobte va ocórrer el miracle i restà conscient d’haver assolit, finalment, aglapir un fil d’endevinació. Va sentir la voluptuositat immensa d’entrar dins la terra promesa, de veure-hi més clar. S’aferrà, tot ferreny, a la possibilitat que oferia aquell nou besllum que, a cada instant, s’engrandia.

Quan, finalment, fou conscient d’haver endevinat, va pensar que, malgrat no ser ell escriptor de diumenge, era cosa de córrer cap a fixar amb paraules totes aquelles coses noves que acabava d’aprendre d’aquell personatge. I la butaca de vímet va restar abandonada fins vuit dies després.

1977.