Capítol 27

TAN segur me sentia, però, de la meva victòria enfront del Maligne que quan, a la primavera, uns mesos després de publicar-se amb un èxit gairebé renouer les meves traduccions de Domici Mars, el senyor Bisbe volgué premiar els meus mèrits amb la distinció d’una canongia de gràcia, me fou permès, suplicant-li que no m’obligàs a acceptar-la, tenir el gran gest de la meva vida. Fou, aquella meva, una actitud grandiloqüent que admetia tot un grapat d’interpretacions, totes elles favorables. Mentre en opinió d’uns, quan transcendí, era la demostració inqüestionable de la meva humilitat, en la d’uns altres tenia tot el significat de la meva plena assumpció d’uns deures apostòlics enfront d’aquells que verament eren els meus. Davant el senyor Bisbe, en un diàleg sense presses que m’honorà profundament, va ser prou al·legar amb una mica d’èmfasi raons lligades a la meva salut, que per la seva precarietat no permetia que m’allunyàs permanentment d’uns aires d’altura que demostraven ser-me tan beneficiosos. Però en el rerefons de la conversa es perfilà, a partir de mitges paraules per ell pronunciades, una clara referència, plena d’aplaudiment, a la meva modèstia. Me vaig sentir molt afalagat amb allò que em deia, cosa que feia posar en dubte l’autenticitat de la virtut que m’atribuïa, i alhora satisfet pel subterfugi de què m’havia servit de forma tan versemblant i que, alhora que defugia l’obligació de traslladar-me a Ciutat, posava un dic molt sòlid en defensa de la meva voluntat de no permetre que res, excepte la mort, posàs fi a una situació que considerava perfecta.

M’agrada pensar que, amb tota probabilitat, no sabré mai si Alexis, des del seu petit món, arribà a tenir notícia d’aquella distinció que se’m feia i de la decisió declinatòria presa per mi que ell, sense adonar-se’n, tant havia condicionat. En cap moment se’n féu cap al·lusió dins la nostra conversa, i a mi me plaïa ferm, i encara me plau, que el meu gest tengués tota la dimensió noble d’un homenatge que, arrodonit en ell mateix, no quedàs obert a la possible compensació del seu agraïment. Així com passaven els dies i en comprovar jo que anava afiançant-se la possibilitat de restar definitivament aprovat, de part seva, el meu comportament, me trobava davant d’ell més digne i més senyor, i, com si ja donàs resposta a la reacció afectuosa que ell hauria tengut si n’hagués estat informat, me sentia créixer dins el fervor.

Constatant que així era, empès per una moral de triomf que me provenia tant de l’obtingut a l’ombra de Domici Mars com de la satisfacció, ara veig que infantil i immadura, que me produïa tot aquell joc de compliments que jo desplegava a l’esquena d’Alexis, me vaig sentir empès a, en part si més no, restablir aquella situació antiga en què era ell qui venia a ca meva a rebre les lliçons que, tot i mantenir com a base la llengua francesa, havien tret tanyades abundosíssimes per dins d’altra temàtica que a mi m’era predilecta i a ell profitosa.

Per a Alexis, des de la seva encantadora modèstia, aquell veure que se li obria de bell nou la primera de les cases del poble, amb invitació a travessar el portal amb freqüència diària, va representar, crec poder dir, un honor altíssim. Tal sentiment se li reflectia a la cara, on li espurnejava una alegria que encara el feia més encantador. D’altra banda, la casa, que ara governava sense més límits que els que jo li marcava una dona anomenada Martina, d’una cinquantena d’anys, que mentre la meva mare fou viva havia estat, sense arribar més enllà, una jornalera fidel cada dia més vinculada a nosaltres, ara, per a Alexis, era un espai distès on havia desaparegut la crispació soterrada que la meva santa mare hi mantenia encesa i que ell, amb la seva fina sensibilitat, sens dubte havia advertit. A la reconquista oberta d’aquell clos que durant un temps li havia estat mig vedat, va respondre amb una actitud transparent, del tot encisadora, a partir de la qual Alexis semblà que es sentia catapultat per un dinamisme que, mentre en el camp espiritual li conferia una major vehemència dins les relacions humanes i li feia assumir una disciplina més exigent enfront dels estudis, quant a l’esplaiament físic li obrí unes necessitats que, quan jo me mostrava tardà o reticent a l’hora de tenir iniciatives d’esbarjo, motivaven que ell en tengués en una proporció que a voltes fins i tot resultava mala d’atendre.

Així, mentre la jovenea del poble fruïa d’aquella manera les conseqüències d’una intensificació de propostes d’anar a distints llocs —quan la majoria, semblant meves, en realitat partien d’Alexis—, d’aquella inquietud creixent, que es contagiava i tot a nivells d’edat prou més avançats, acabà per configurar-se’n, primer com un desig balbuç i aviat com una necessitat gairebé peremptòria, la voluntat popular de dotar el poble d’un camp d’esports. Per molts d’anys que visqui mai no oblidaré la felicitat que em donà aquell trui. En una primera etapa, consumida en les poques hores que durà una gestió reeixida, s’aconseguí la donació per part del senyor de Gosauba d’uns terrenys incultivables a la mateixa sortida del poble. En una segona, la més emocionant, vaig poder contemplar l’espectacle meravellós de tot un poble, cadascú fins on ho permetien les seves forces, lliurat a la realització d’un projecte que, havent nat d’aquella inquietud d’Alexis, aviat va ser tant una empresa de tots que s’assumí com si partís d’una idea anònima tot i que, he de suposar, vagament m’era atribuïda a mi. Aplanar aquell coster difícil que, de manera ben significativa, es mantenia des de sempre desaprofitat va ser una d’aquelles obres que o es fan en uns dies o duren cent anys. Aclucant els ulls, encara se’m fa present aquell termiter humà esmotxant el pendent rocós, sotmès tot ell al vertigen d’una activitat frenètica que, a la vista de l’avenç que s’obtenia, hom hauria dit que ni de nit era interrompuda.

Mentre aquell tros de paisatge anava canviant d’aparença i d’inclinació, vaig aconseguir que, els finals de setmana i tot al llarg d’unes quantes, un monitor vengut de fora anàs impartint a la patuleia la seva ciència. D’aquella manera, aviat foren patrimoni de molts uns coneixements que, no limitant-se a la pràctica reglamentada d’alguns esports, incloïen principis bàsics de socorrisme a accidentats, auxilis d’urgència a negats, pràctica de fer nusos de mariner, instruccions per a casos d’incendi i atenció de cremats, nocions elementals de muntanyisme i d’altres que acabaren convertint aquella salvatgina en gent eficaç davant situacions problemàtiques i casos d’emergència.

Aquell hivern fou el més feliç de la meva vida. D’una banda, el dolor, que encara ara és vivíssim, que me produí la pèrdua de la meva mare havia tengut la contrapartida de proporcionar-me una perspectiva nova i punyent davant la vida i la mort, de la qual es derivà un sentit de l’equilibri com mai no havia fruït. Des d’ell, judicava la meva situació, quant als vincles secrets i misteriosos que me feien sentir dependent d’Alexis, amb una serenitat que a l’hora d’emetre sentència advocava a favor meu. I és que si aquella bellesa, aquella gràcia existien per elles mateixes sense necessitar ni la meva intervenció ni la meva existència, i jo, sense proposar-m’ho, resultava ser tan vulnerable a la seva incidència en mi, cosa que, part damunt tot, demostrava la meva total capacitat d’esbalaïment davant l’obra de Déu, ¿com me podia veure culpable per sentir una atracció que, no essent física ni desitjada, s’havia format en mi com una reacció natural, configurada a ser la resposta obligada a un desafiament irresistible rebut des de la jerarquia alta d’un ésser millor?