Capítol 12

DE la mateixa manera que, quant als escriptors o artistes que més admiram, volem dominar l’espai on resta muntat el magnífic campament de la seva obra per on amb tanta fruïció hem vagarejat i, anant més enllà en el nostre desig d’enriquir-nos de substància seva, ens neix, com a substitutiu d’una possessió física impossible però a la qual pel mèrit de la nostra admiració infinita pensam que tenim dret, l’ànsia, aviat esdevinguda necessitat visceral, de conèixer-ho tot d’ells, de la seva vida, i no acontentats amb visitar els llocs on visqueren, on potser es limitaren a ser pura fisiologia, acabam adquirint, o fins i tot furtant, bitllets autògrafs, el seu tinter, un pinzell o qualsevol altre objecte sense més atractiu que el d’haver-los pertangut, a mi, respecte a Alexis, convertit ja tant en centre del meu fetitxisme que, de sobte, en sols tres dies hi havia destronat Virgili —de qui, impossibilitat de posseir-ne res més, m’hauria fet feliç tenir un cabell, una falange, fins i tot una dent o una ungla—, m’havia entrat una ànsia infinita de saber-ho tot. Perquè, tot i haver estat tan receptiu davant d’ell que n’havia assumit parcel·les prou importants per justificar el meu entusiasme, era perfectament conscient que, de la mateixa manera que aquella clapa de vinya per on s’acabava de perdre de vista, per raó d’estar a una altària del puig superior al lloc des d’on jo la veia, semblava no ser més que una faixa verda rematant la paret seca del marge tot i ser, com jo havia vist des de prop tantes vegades, un trapezi considerable d’una àrea que com a mínim deu duplicar la del cementiri, Alexis era, endemés d’aquelles que ja eren prou per seduir-me, moltes altres coses.

Saber-ho tant tot d’ell que, paradoxalment, arribàs el moment en què ja no fos necessària la seva existència es convertí en l’objectiu immediat de la meva vida. I és que l’experiència viscuda uns moments abans quan, dins la rectoria, fent una mena de joc de mans prodigiós, m’havia anat escamotejant tots els patrons vells retallats per mi el dissabte alhora que els substituïa per uns altres, més definidors d’un nou perfil que millorava el meu primer inventari, demostrava que ell, com a realitat humana considerada en relleu, era una mena de país vastíssim en una platja del qual jo no havia fet més que recalar. Excitat el meu esperit per la suculència d’aquella perspectiva, vaig retrocedir. L’àngel de la gràcia, que em tenia copsat, em feia sentir més bondadós que mai i comprovant-me envaït per l’efluència d’una mena de vitalitat addicional me vaig veure més capaç, i, tenint ara davant meu les cases del poble, se’m feren presents les necessitats espirituals dels seus habitants. En aquella hora de mitja tarda, l’església romania tancada i de sobte vaig sentir desig d’anar-hi, de romandre-hi fins que es fes l’hora d’obrir-la per al rosari vespertí, i allà dedins, tot sol, lliurar-me a meditar aquella situació tot just creada, analitzar la relació iniciada amb una criatura de qui no desitjava obtenir més benefici ni profit que el de, amb la contundència que deriva de la proximitat, exercitar-me de cara a ser més i més receptiu davant la gràcia. Feia, endemés, calor, i en imaginar-me en el moment d’entrar-hi després de retirar amb la mà, cap a un costat, la cortina morada del portalet de la sagristia, va semblar com si anticipant sensacions plaents m’arribàs, per les primeres cases arrenglerades a fer ja carrer, una coa llarga d’aquell aire fresc d’aigua beneïda que constituïa el feligrès més conspicu del recinte sagrat.

Però aquella frescor provenia, en realitat, d’unes veus. Al davant meu, en un tros de carrer que una estona abans era solitari quan jo, duent Alexis a la meva esquerra, hi havia passat en sentit d’anada, un estol de bergantells anava enfebrosit jugant a la pilota. Els crits, rebotint amb ella per les parets, semblaven multiplicar el dinamisme d’aquells cossos joves lliurats a una disputa ferotge que, provisòriament, els enemistava meitat i meitat. En veure’m, actuant com llimadures de ferro entorn un imant que algú inoportunament els acabàs d’aproximar, dimitiren per un instant del vertigen que els mantenia excitats i, com volent resoldre aviat un tràngol de què no es podia dependre, se’m tiraren literalment al damunt, a besar-me la mà. Els vaig haver de mig contenir, divertit, posant un poc d’ordre en aquella espontània audiència, per evitar que em fessin caure. Després, durant un llarg instant, represa ja la seva pugna, els vaig estar contemplant des de mitja distància, donant a la meva presència un allargament que, en el cas pitjor, es justificava per la meva condició pastoral. Però, contràriament al que hagués pensat qui m’hagués vist d’aquella manera entretengut, no eren les alternatives del joc allò que em retenia.

Els coneixia a tots des de l’instant de néixer. Tenien, l’un per l’altre, una edat consemblant a la d’Alexis i constituïen en conjunt un d’aquests esbarts que, havent deixat ja de ser infants, es veuen pertot arreu com demanant, en propietat, un lloc dins el cos social, una veu i el dret a ser tenguts en compte. Però encara la infantesa no era, en ells, liquidada del tot, i adesiara els traïa una espontaneïtat nodrida en hàbits que ells ja consideraven propis de gent més tendral: així, aquella forma massa cridanera amb què practicaven l’esport i aquella celeritat amb què s’havien arremolinat entorn meu, més típica de nivells d’edat en què la línia delimitativa d’allò que és correcte fer encara no ha estat sotmesa als desdibuixaments d’unes conviccions personals. Eren, la majoria, bells, ara me n’adonava. Però els mancava el misteri, factor que, en canvi, caracteritzava Alexis. Els vaig mirar amb ulls nous mentre corrien enfollits rere la pilota, totalment oblidats de la meva presència. Suats, rebotint de dins ells mateixos, dins aquell aire que el sol caient ja en diagonal feia iridiscent, semblaven una mola de dofins fent una orgia vital dins una peixera de límits confusos. Receptiu de sobte a un vessant d’ells que mai no havia advertit, sensible com mai, me vaig adonar que, abans de tot, eren, cadascun d’ells, un cos. De tots en coneixia els caminois espirituals més íntims, de tots n’havia rebut, un ara un suara, de manera maldestra i balbuç, la puntual notícia del sobtat deixondiment —per dir-ho amb les paraules del meu Domici Mars— d’aquella «flor de carn, que s’obre incontenible a la llum d’un cos». I ara resultava que aquelles criatures que havia vist néixer, sagramentats tots per mi, de sobte havien assumit, cadascun pel seu vent, porcions diverses d’un ideal de bellesa que jo, fins que la sensibilització provocada en mi per Alexis m’havia deixondit, devia haver considerat cosa aliena a ells. Contemplats des d’aquesta perspectiva nova, aglapint-los al vol un a un com alliberant-los, per un instant i per afavorir la meva percepció, de la seva agitació infinita, els vaig veure bells. Dignes, fins i tot, de ser la representació d’aquelles deïtats paganes que habitaven l’altre aiguavés de la meva vida. Però en uns, de sobte, en algun detall de la seva fesomia es transparentava la d’algun dels seus progenitors, companys d’infantesa meus tant si era ell o ella qui de sobte havia comparegut alladeçà d’aquell rostre jovenívol, i l’encant, amb aquella forma d’immiscuir-se de qui pertanyia ja a un altre replà de la vida i a una altra jerarquia de valors, es perdia de forma irremeiable. En d’altres era, potser, un gest o un matís nou de la veu assumit amb la pubertat allò que provocava, evocant algú, el desencís inevitable. I quan no provenia d’aquell fenomen de transparències, era que la pèrdua, en realitat, no s’havia arribat a produir perquè el joc personal de proporcions l’havia articulat lluny de la gràcia.

Encara romanent dret, convertit en únic espectador d’aquella enfebrosida pugna esportiva, vaig sentir que les imatges que m’arribaven a través d’uns ulls del cos a poc a poc eren substituïdes en la meva receptivitat per unes altres que, arribant-me en sentit invers, partien del meu interior i, marcant un contrast, se’m féu present la figura d’Alexis, que me vaig lliurar obertament a contemplar aprofitant la dimensió reveladora de l’instant i, també, una situació que em permetia estar amb ell mentre aparentava estar amb uns altres.

I va ser exactament com si el tengués ben al davant meu i des d’un angle de mira que me garantís una discreció total el pogués contemplar en detall, vist ara en conjunt, ara a fragments. Part damunt la boca, una pelussa fina que en tocar-li el sol de ple deixava de ser una ombra per convertir-se en una mena d’iridiscència mansueta, definia, ja, la forma natural del bigoti i constituïa tota una advertència que en Alexis es cloïa irremeiablement la que, amb tanta freqüència, constitueix la més bella etapa d’una vida. Aquell plomissó, que es veia amb tendència a enfosquir-se, tenia ja prou consistència per ser objecte d’una primera afaitada que, però, semblava probable, no s’havia produït encara. Cosa, aquesta, que no era d’assegurar i ni un espectador atent com jo hauria pogut esbrinar si la seva permanència en lloc tan feridor del rostre era atribuïble a la distreta indiferència d’Alexis enfront d’un procés de canvi en què, aliè, no devia comptar, o si, al contrari, era conseqüència d’haver-se produït en ell com en tants d’altres adolescents la reacció que vol, de manera insensata, amb l’assumpció d’un aire sever que dóna un bigoti o una nova manera de pentinar-se o vestir, accelerar el procés de liquidació d’allò que sense ell adonar-se’n ha estat l’etapa en què la seva bellesa, en el punt més alt, s’ha mostrat més propera a la dels déus.

Tot i que habitualment Alexis era de posat seriós —un poc dins la línia de l’alumne exemplar que posa el major esment a aprendre bé l’assignatura de viure—, somreia amb facilitat. Ho feia amb freqüència, d’una manera tan transparent que s’albiraven llums alladeçà d’ell. Unes vegades ho feia en dir una cosa, a meitat d’una frase, i semblava que amb el somrís volgués complementar l’expressivitat d’un adjectiu que no li pareixia el més adient i que emprava, després d’uns breus instants de vacil·lació que incrustava la parla de petits silencis, com a substitutiu d’algun altre de preferible la localització del qual aquell moment se li resistia. D’altres, essent ell qui escoltava, a partir dels estímuls que rebia de l’interlocutor, però era característic d’ell que ho fes amb una falta de sincronisme ocasional amb l’expressió concreta que es podia esperar que el fes somriure, cosa que feia la impressió que per dedins escoltava, endemés, unes altres paraules que li arribaven d’un món molt privatiu al qual tenia accés, i això feia que augmentàs el seu misteri.