Capítol 24

ADESIARA m’envaïa el temor de perdre’m i cercant la serenitat per camins ascètics, en venir Alexis, com a disciplina me proposava el tema de la condició fugissera de la bellesa humana. Mentre ell, a petició meva, deixant la mirada aperduada per qualsevol indret de la cambra en un intent de forçar la memòria, declinava algun verb, jo, amb la llibertat que me donava no sentir-me observat, contemplava amb atenció aquell rostre primatxol. Un poc més avall la nou, discretament marcada, li ampliava l’expressivitat de la cara movent-se, en sentit descendent i ascendent, d’una forma que resultava gairebé obscena. M’atreia dins tot el conjunt aquella prominència anatòmica habitualment inexpressiva que si, contemplada en altres, potser era freqüent que me semblàs una deformitat, en ell, movent-se amunt i avall sota la pell tibant, era l’exteriorització de tot un prodigiós mecanisme intern que, ocult a la meva contemplació, funcionava com a estructura bàsica de tota aquella gràcia. Era evident, me deia, provant de teoritzar, que dins el misteri de l’atracció humana la crida d’atenció inicial la dóna l’aspecte físic. A partir d’ell, si resulta plaent, ens entra el desig de conèixer l’ànima, probablement bella, que habita aquell cos. Solament quan comprovam l’existència en ella d’una bellesa consemblant a la que en ell ens el va fer preferir, s’estableix l’equilibri prodigiós que omple la vida de fascinació. Equilibri, aquest, la constatació del qual, d’altra banda, adesiara té l’emoció molt especial dels espectacles fugaços, ja que és massa fàcil comprovar que, de la mateixa manera que si no hagués existit l’atractiu inicial del cos poca urgència hauríem sentit per conèixer el ben incògnit de l’ànima, el desencant que ens provoca topar-nos amb un esperit no dotat de bellesa determina que, de manera implacable, desaparegui l’encís que d’entrada ens havia produït el cos: pensam, en ocórrer això, que havíem estat víctimes d’un miratge fugaç. Contemplava en Alexis la consumació d’aquest equilibri, establert en ell a una altària excepcional, i per disciplinar-me conjecturava a partir de quin dels dos elements li hauria de començar, un dia, fatalment, la decadència. Rebel tot jo a acceptar que la realitat no resultàs ser, a la llarga, una excepció de la naturalesa que li atorgàs perpetuïtat, perllongava la contemplació que ell, recitant verbs amb la mirada perduda, afavoria. I tot al llarg d’aquell delitós transcurs, de sobte, se’m formava repetidament l’interrogant de fins a quin punt ell es devia adonar del meu astorament. Aquella pregunta, per allò de no tenir resposta satisfactòria, feia que me dirigís les més severes admonicions sobre la necessitat d’aconduir-me amb la major prudència. I a partir d’aquí sentia que els ulls se m’humitejaven en considerar la terrible condició dels sacerdots, que més enllà del rodol familiar no se’ns permet explicitar, sense punició, sentiments d’estima per molt que amb ells ens sentim més apropats a Déu.

Pensar tot això, cosa que feia cada dia amb més freqüència, me produïa el més viu dolor. Però assumint rabiosament, en darrera instància, l’acceptació íntegra i vocacional de la meva inesborrable condició de sacerdot, eixia d’aquelles meditacions amb l’ànim reforçat i una revitalització radical de la meva voluntat de servir.

Me trobava en aquesta situació de voler fer meu sense cap renúncia un equilibri definitiu, quan un dia, mentre Alexis recitava no sense esforç els verbs irregulars que jo li proposava, va esclatar un temporal. Des de mitja tarda, era tot un presagi que l’aire, adesiara, tenia cura de fer palès organitzant uns remolins que feien entrar per dins les persianes la flor més fina dels macolins del carrer. Agonitzava l’estiu i, preferint patir una possible xafogor que es formàs dins l’escriptori a rebre dins els ulls, ocasionalment, aquells finíssims projectils, havíem tancat els vidres. Mentre dins la cambra la penombra creixia des dels racons en una penetració implacable, a defora, el paisatge, que des del nostre mirador deixava de ser urbà més enllà d’una vintena de cases, s’il·luminava de sobte, a cada llampec, amb els esclats de llum que solien resultar d’una intensitat multiplicada quan, produint-se una mena d’eco luminiscent, rebotien pels roquers del Puig Gros. Per la cara d’Alexis es formava tot un incessant joc de llums i d’ombres que, condicionat per l’angle d’incidència segons quina fos en cada ocasió la seva positura, venien a subratllar successivament aspectes diversos de la seva fesomia com volent, amb aquells focus instantanis que encenia la tempesta abans de posar-se a ploure, centrar la meva atenció en uns atractius que m’haguessin pogut passar desapercebuts. Treta de lloc la meva oïda per la freqüència d’aquells esclats, cada vegada més intensos, havia perdut contacte amb aquella cansueta en francès que ell vanament me feia arribar. Els meus ulls, i a través d’ells tot jo, es lliuraven fora control a la contemplació d’aquell espectacle que la tempesta organitzava, aconseguint sempre noves variants, pel rostre d’Alexis. Emparat jo dins aquella penombra que progressivament s’espesseïa inundant la sala i protegit de l’impacte directe dels llamps per la rebranca de la balconada, m’era permès d’observar-lo des de la més completa impunitat. Amb els sobtats canvis d’intensitat de clarors, la pupil·la dels seus ulls es dilatava i contreia, alternativament, d’una forma que resultava clarament obscena. Veure’l així, amagat jo dins la penombra mentre ell era contínuament localitzat, i exaltat, per aquelles instantànies apoteosis de llum blanquíssima, donava a la seva contemplació una dimensió furtiva que resultava excitant. Sense proposar-m’ho, en un moment d’anar distretes les meves defenses, se’m va fer clar que aquella situació era idèntica a la que s’hauria produït si jo em trobàs avassallant la intimitat de la seva cambra des d’un finestró entreobert. I, contorbat el meu esperit per l’afegitó emotiu d’aquell canvi d’escenari que la imaginació aportava, de sobte va ser com si el veiés cometent en solitari aquells pecats demoníacs que el vinculaven a mai no sabria què. A l’instant va ser com si, capgirant el sentit d’orientació de la meva mirada, des del mateix lloc on imaginava veure Alexis, passàs a veure’m a mi mateix fitant l’interior de la cambra amb un ull desorbitat, aprofitant la connivència del finestró entreobert. Contemplar el meu ull allà dalt, cometent aquella indigna actitud furtiva, me va fer sentir por de mi mateix.

Cop en sec, l’esclat terrible produït per una descàrrega recollida ben probablement pel parallamps del campanar, a poquíssims metres de nosaltres, va fer que totes les parets trontollassin mentre una llum encegadora m’oferia, de tota la cambra amb Alexis al mig, una imatge que me semblà el negatiu d’ella mateixa. Alexis, probablement rebotit del seient a partir d’un espasme sobtat tengut per tot el seu sistema nirviós, se m’aferrà. Per un instant fugacíssim vaig sentir que els seus cabells acaronaven la meva cara. Per tot el cos, estimbat cop en sec tot jo a ser altra vegada aquell ull desorbitat, me va recórrer un instantani calfred de plaer i temor. Per fortuna, sols durà el que trigà a arribar-me un crit d’esgarrifament que, alladeçà la mitjanada, havia deixat escapar la meva mare. Aquella veu, que contenia una esveradora expressivitat tot i venir-me distorsionada per l’esglai, arribà a l’instant exacte per encara ser a temps de fer recular, en darrera instància, una ordre que, emesa des d’un rerefons lasciu del meu cervell, començava a produir-me la tibantor de determinats músculs dels braços cap a configurar, amb precisió, un cercle de la mateixa grandària que el cos d’Alexis.