Capítol 17

A vegades, quan contemplava Alexis, succeïa que me sentia envaït per un astorament superior al que habitualment me produïa la seva presència. Era com si em trobàs, de sobte, immers dins un diumenge de la contemplació i quelcom, dins meu, es sentís sotmès als deures d’una celebració especialment solemne del ritu de la captació de la gràcia. Era una situació, aquella, promoguda per alguna cosa aliena a la meva determinació, però que em plaïa sobiranament i que constituïa un misteri impossible de disseccionar i analitzar. Era així, exactament, perquè sotmès tot jo a aquell astorament que, sense previ avís, de sobte m’havia subjugat, no me restava tranc ni perspectiva per discernir si l’especial incidència que en aquell moment la gràcia d’Alexis tenia damunt meu era la conseqüència d’una sobtada sobreafinació de la meva receptivitat o si el prodigi es produïa per raó de ser ell qui, per alguna circumstància que m’hauria apassionat esbrinar, se m’havia apropat anant tot amarat per un arreplegament inusual d’encant. Era en aquells instants quan, sentint-me d’alguna manera sacralitzat per l’impacte en mi d’aquella presència, en comptes de trobar controvertible el meu sotmetiment jo me sentia més justificat que mai. I era, aquesta, una legitimació que no sols valia de cara a mi, sinó, i això era essencial, des de mi cara als altres. I quan això succeïa, me feia duríssims retrets per haver anat dient, aquí i allà, en una elemental estratègia de dissimulació que ara me semblava indigna i em feia sentir avergonyit de mi mateix, que me resultava un xic pesat i enutjós aquell compromís que jo havia acabat acceptant contreure de lliurar una part del meu temps a ensenyar francès a una criatura, com era aquell al·lot extern, que tant per raó d’edat com de nivell cultural me resultava, en el fons, tan distant.

I abstret per aquella adoració especialment intensa, jo, resseguint-li el rostre amb la mirada demorativa, era com si li tocàs la porta per demanar-li perdó, ben conscient que me sentia de ser ell en aquell instant, convertit en la concreció física i sencera de tot un món que jo havia necessitat tantíssims llibres per bastir, qui m’era superior tant per resultar exempt quant al còmput d’edat com per ser, en rigor, cultura quintaessenciada. I me proposava, amb voluntat de desagreujar-lo d’un despit fingit de què ell no tenia notícia, contrarestar aquelles afirmacions meves davant altri, però a la llarga mai no acabava fent-ho perquè o no trobava l’avinentesa de deixar-ho caure bé o me sentia envaït per un vessunyament interior de covardia.

Però part damunt totes aquelles vacil·lacions meves, hi sobresurava una veritat que encara ara, tants d’anys després, quan la reconsider, contempl intacta. Allò que me succeïa no tenia res a veure amb el món de la carn. Alexis era un fenomen que incidia dins la meva vida, sotmetent-me, d’una forma asexuada. No era, per tant, una temptació: ho veig més clar ara del que llavores ja ho veia. En res no s’assemblava, aquella atracció, amb alguna altra que jo havia sentit com a home feble que som, davant la qual, però, m’havia permès mantenir-me invulnerable la força que m’ha donat sempre la meva condició sacerdotal. Era una gravitació, una succió de la meva voluntat que es veia clar que venia de molt més lluny que Alexis però que es polaritzava en la seva persona. I la meva resposta era senzillament la que, mansfermada tota la resistència de l’home, es dóna davant l’encant suprem. La gràcia: aquesta és la paraula clau que no m’atrevesc a escriure en majúscula, com caldria, perquè no puc evitar, a l’instant d’anar a fer-ho, una sensació com d’envair un camp sagrat i cometre sacrilegi. Però, Déu meu i déus plurals, referència tots plegats de l’armadura que manté erecta la meva vida, ¿no són la Gràcia i la gràcia una única i la mateixa cosa?

Quelcom era ben clar i ho és encara: a l’envit de l’encant hom respon invariablement sotmetent-s’hi. I és que l’home, tan ufanós del seu poder, a la llarga triomfador de tantes tempestes que ha travessat en la vida, no té res a fer, com a defensa, quan l’incita l’àngel. La gran desventura, precisament, és no morir d’això, morir d’altra cosa, acabar morint com tants i tants sense haver-ne estat mai víctima, sense haver comprovat fins a quin punt davant d’ell els conceptes de voler o no voler esdevenen impotentment humans.