Capítol 11

ATRET per aquell misteri, però anguniat per la sensació d’anar entrant dins un àmbit enterbolit per un aire vagament il·lícit, me vaig disposar a fer la travessia d’aquella primera setmana.

Tot i que el poble, amb l’excepció de les que s’arremolinaven entorn a l’església, era, com he dit, un conjunt de cases disseminades per dins el paisatge escarpat, com a cos social era quelcom compacte. Així, tant la desaparició o deserció d’un dels seus membres com la incorporació d’algun de nou eren cosa que no passava desapercebuda a gairebé ningú. Qualsevol canvi que es registràs, en més o en menys, dins el paisanatge, era conegut i assumit pels conveïns amb una celeritat tal que s’hauria dit que la notícia, més que transmesa per mitjà d’uns contactes humans que en general eren infreqüents, ho havia estat pel tam-tam animal que dins la baixa nit, de casa a casa, establien els cans casolans, salvant espais i tota mena d’obstacles.

Fou així que el diumenge a la nit, quan sols feia vint-i-quatre hores que, per primera vegada, havia vist Alexis, jo, que a cada una que en passava més donava a aquell fet dimensions d’esdeveniment, en comptes d’haver comprovat que, com les visions místiques, havia succeït a algú en solitari, ja havia constatat, per aquestes escapçadures de conversa que un poc al vol es mantenen amb quisvulla durant una jornada, que de la seva arribada en tenia notícia es pot dir que tothom. Cosa que, avesat al funcionament quotidià d’aquell reduït mecanisme social del qual jo era part, no me sorprengué. Però sí que ho va fer comprovar, fins on jo podia llegir l’interior de les persones a partir de matisos aportats per unes paraules o per una inflexió del rostre, que ningú n’havia quedat, com a mi em passava, mínimament ferit. La meva sorpresa era possible perquè, tot i que el meu primer contacte amb Alexis havia estat tan fugaç i encara no n’havia tengut un segon que em permetés revalidar dins meu la primera impressió rebuda, me sentia ja tan sotmès a la suggestió de la seva gràcia que sols me semblava lògic que a la vista d’ell tothom reaccionàs com jo ho havia fet. És així que no m’ho semblava gens, de lògica, aquella naturalitat amb què l’havien assumit els altres, i dins el meu interior se’m configurà cap a ells —de forma ben prematura, bé que ara me n’adon— un sentiment poc caritatiu que era meitat de menyspreu i meitat de sentir-m’hi superior. Però si en altres ocasions, jo, per l’amor que els tenia, m’havia rebel·lat davant la seva incapacitat per gaudir amb mi, ocasionalment, els plaers profundíssims que jo fruïa en rebre distintes descàrregues estètiques, ara, davant una situació que tenia molt de consemblant enc que l’origen de la fascinació fos diferent, de sobte vaig reaccionar d’una manera avara, ben inusual en mi, i, tot i sentir-me sorprès inicialment, me va alegrar que ningú participàs dels meus entusiasmes. Observant que la gràcia d’Alexis no havia causat el menor impacte a l’altra gent, vaig concloure que per configurar-se necessitava la col·laboració d’algú que en fos receptiu, com jo resultava ser-ho. I essent que tal característica era tan infreqüent i rara, duent la meva conclusió més endavant, vaig arribar a pensar que aquella gràcia que jo localitzava en ell era, també, el resultat d’una aportació meva sense la qual tal atribut no hauria existit del tot, circumstància aquesta que feia que, ben mirat, es pogués pensar que li pertanyia tant la gràcia a ell com a mi mateix. A partir d’aquí, i perdut ja dins el laberint d’un seguiment que com més hi avançava més em fascinava alhora que més m’hi perdia, vaig acabar demanant-me si, al nivell subconscient que tan poc coneixem, aquell bes respectuós que, la vetllada, em donà a la mà no anava en realitat en sentit invers i era jo qui, amb el dors, l’hi havia estampat a ell amb la mà a la boca.

Aquella incorporació de més vida al poble que Alexis representava, l’havia feta possible, curiosament, la mort. La mort, que baldant-lo de viu en viu l’havia deixat, en poc temps, primer sense mare i després sense pare. Quan així es veié, de sobte tan solitari enmig del món, en comptes de cercar consol i sopluig a ca parents que mai no havia considerat prou família, havia preferit fer-ho a ca una persona que sí ho era, de família, tot i no ser parenta. D’aquí la seva arribada a ca aquella doneta, coneguda tant per Sa Dida dins tot el poble i exclusivament per aquest nom —tot i que, quant a ell, no havia passat mai de ser la seva teta—, que se li havia acabat per esborrar el propi. Ella, per la seva part, com un arbre ferit de llamp, també havia estat sotmesa en profunditat a la prova de perdre d’un cop arrels i branques en morir-li espòs i fill en un tristíssim accident. D’aquella desgràcia terrible que, succeïda uns anys abans, havia marcat una fita dins el repertori popular de calamitats viscudes de prop, jo en tenia memòria ben fresca, com també la tenia del dolor general que va fer adoptar al poble una actitud de profund respecte cap a aquella dona que, a la sobtada, es trobava al món sense més companyia que l’aviram i mitja dotzena de cabres. Mai no hauria anat a pensar, jo, mentre oficiava per l’ànima d’aquells dos germans desapareguts de tan brutal manera, que de la terrible soledat cop en sec configurada entorn d’aquella dona —com si encara la veiés presidint el dol, ella tota sola, sense poder ni plorar— se’n derivàs anys després, en acollir Alexis, una situació que tan clarament venia a condicionar la meva.

No vaig haver d’esperar que el dissabte següent confluís de bell nou amb l’altra jovenea pel saló parroquial per comprovar si aquella vinculació espontània que jo sentia era o no justificada.

El mateix dimecres, a posta de sol, Alexis, sorprenent-me una altra vegada, vengué a interrompre les meves lectures, com emergint de dins d’elles. Des que el vaig veure aparèixer pel llindar de la porta, afavorida la seva entrada pel zel vigilant i respectuós de la meva santa mare, i mentre així com s’apropava anava vinclant progressivament el cos cap a besar-me el dors de la mà que jo, en un silenci que consistia a no encertar a dir res, li allargava, se’m féu clar que pel rostre hi duia una expressió que, endemés de ser respectuosa, era interrogant. I jo, que des del dissabte anterior el venia recordant amb una freqüència superior a la que jo mateix me tolerava, amb la sorpresa d’aquella visita me vaig sentir alterat com si fos el Papa qui, de sobte, acabàs d’entrar dins ca meva. En part perquè era com si m’hagués sorprès pecant la mateixa persona que en pensar-hi m’havia induït a fer-ho, però sobretot perquè amb la promptitud amb què havien vengut les coses no vaig saber determinar si aquell interrogant que duia pintat a la cara venia de no saber si jo li consentiria de bon grat aquella interrupció o si era, a la manera adesiara insolent per massa sincera i directa amb què a voltes es comporta la gent jove, una forma de demanar-me explicacions per la torbació que jo, la nit del dissabte, tal volta no havia dissimulat prou. No pogueren durar massa aquelles preguntes que jo me feia a partir de la que ell semblava dur definida en una lleugera alçada de celles. Ben aviat, deixant sentir la seva veu —la gràcia de la qual, desbordat jo per tant d’encant que de sobte em queia al damunt, m’havia passat desapercebuda la primera vegada de veure’l— justificà la seva visita i, per a mi, deixà de tenir interès continuar fent-me aquelles consideracions, sotmès ja al diàleg que s’encetà.

Venia a demanar-me si li podria donar classes de francès. A mi, davant aquella petició inesperada, se’m degué definir a la cara, lluny de la meva voluntat, una expressió que probablement responia més a la sorpresa que a la satisfacció amb què la rebia, i ell, reculant un poc, ràpidament me correspongué amb una altra que anava a ser de clar desencís. Però no li vaig donar temps d’afiançar-la, obert tot jo a fer evident amb urgència la complaença que sentia. I era ben bé així, ja que al goig de veure’l i al de constatar que, tan prest, ja se m’oferia una ocasió d’obsequiar-lo, s’hi afegia la mica d’orgull perquè m’havia elegit precisament a mi en comptes del mestre o l’apotecari, els quals, bons amics i fidels contertulis, es consideraven ells mateixos millors coneixedors que jo d’una llengua, com era aquella, que pertanyia al bàndol de les vives. Aquella criatura no es podia aproximar a mi de millor manera: amb aquella passa, amb la seva elecció, me féu sentir, en qüestió de segons, venjat d’aquell polsim d’ironia amb què, tant l’un com l’altre, adesiara es referien a la meva predilecció pel de les mortes. Vaig romandre callat, fitant el rostre d’Alexis. Estimulat per la seva presència, tan material i avinent, les sensacions corrien ràpides pel meu interior: naixien, creixien, derivaven, ocasionalment lluitaven entre elles fins que una, nova, acabava prevalent sobre una altra que un instant anterior havia semblat definitiva. D’aquesta manera, la imatge seva que pro vinent del record jo duia instal·lada dins meu a l’instant mateix d’ell entrar dins la cambra, ara, amb la llum diürna i, sobretot, amb la perspectiva que feia possible una contemplació que, contràriament a la vegada anterior, ja no partia del no-res, resultava objecte de contínues mutacions com si es tractàs d’un retrat en curs d’elaboració que l’artista anàs millorant amb retocs i la superposició de finíssimes capes de pintura, perseguint descriure, amb veladures, la increïble transparència d’una pell. Per una llei semblant a les de la genètica que, segons comprovava, valia també per regular el món de la gràcia, cada matís nou, alhora que millorava el precedent, l’anihilava. Dins aquella línia de progressió, aviat vaig comprovar que, guanyat ja per una imatge global nova, m’hauria resultat difícil reproduir la que, tot i no ser la preferible, m’havia fet sentir riquíssim de sensacions durant un poc més de tres dies. La nova era una imatge molt més estable, feta ja no a partir d’una ràpida impressió global, sinó de la conjunció dels detalls per mi observats, amb lentitud implacable, mentre me parlava: el pigment dels seus ulls, la textura quasi translúcida de la seva pell, l’oval del seu rostre, la mobilitat gairebé obscena de les seves mans… Embegut per la contemplació, me resultava difícil posar esment a tot allò que em deia, però jo sabia que en un rerefons del meu subconscient anava memoritzant les seves paraules i que, quan no el tengués davant meu, me seria fàcil fer-ne una meticulosa re-lectura. Tant fou així que vaig haver d’esperar que, quan se n’anà, el discret seguiment que vaig fer d’ell amb la mirada me donàs a entendre que per aquell dia l’havia perdut de vista, per saber allò que ell m’havia dit respecte a la vergonya infinita que ara, de sobte, li feia sentir no dominar una llengua, com el francès, que era precisament la nadiua de la seva mare i en part la seva. Per llevar-se de damunt aquell sentiment i, alhora, retre homenatge a aquella dona que poc temps abans li havia arravatat la mort, havia decidit dedicar un esforç preferent, que duraria el temps que duràs, a l’aprenentatge intens d’allò que, d’altra banda, era tema d’una de les assignatures que sempre amb menor esforç havia aprovat.

Aquella dependència sobtada envers ell sentida per mi durant tres dies i mig, alhora de ser-me plaent m’havia semblat des de la meva condició de sacerdot tan indigna i impròpia que, temorenc que ell, amb una manotada fina del seu instint, l’hagués endevinada des del primer instant aglapint al vol indicis que probablement podia no haver aconseguit dissimular prou, m’havia fet témer un retrobament amb ell que per altra part desitjava. Així, tan alleugerit me vaig sentir en constatar que era aquella de voler aprendre francès la raó de la seva visita, que després d’uns instants en què, en veure’l entrar, ingènuament me vaig trobar sense defenses, de sobte es produí en mi la recuperació total de la meva autoritat. A partir d’ella se’m perfilà una actitud ferma, matisada fins i tot d’una certa duresa que aquell al·lot no mereixia, que ara, en recordar-la des de la perspectiva que donen els dies, interpret com una reprensió que jo li feia, a nivell potser subconscient, per haver reblanit en mi de manera tan fàcil actituds que davant segons quin tipus d’incitacions sempre havien volgut ser rígides i insubornades. Des d’aquella certa mordacitat amb la qual me defensava, me fou possible enfredorir el meu gest i mostrar-me una mica reticent a l’hora d’admetre una disponibilitat de temps que, en realitat, al davant seu es convertia en gairebé total. D’aquella forma, endurit i alliberat d’haver de fingir un sentiment distint a l’entusiasme que me produïa la proposta, enmig d’un cert aire confós de culpabilitat que m’envaïa vaig sentir la satisfacció de comprovar que aquella certa resistència meva era ben autèntica i produïda per la bona armadura del meu ànim religiós. Constatar-ho i posar-me en pau amb mi mateix fou tot u. I veient-me distès i alliberat progressivament de la mica de tensió que m’havia provocat aquell sobtat recobrament de la meva autoritat, ja no vaig saber evitar sentir-me sotmès a aquella força seductora que des de feia uns instants, mentre jo romania reclòs dins aquella defensa mental, era com si em tocàs a la porta. I no solament vaig sacrificar, fent possibles aquelles classes de francès que em demanava, fragments d’un temps que sempre havia guardat per a mi de forma molt engelosida, sinó que a l’hora d’acomiadar Alexis, en comptes de sols acompanyar-lo fins al portal del carrer com feia amb tothom, al·legant que en aquella hora me venia bé estirar un poc les cames, vaig anar amb ell fins molt passat allò que constituïa l’agrupament massís de cases del poble. Ell, content tant per la meva acceptació com per la gratuïtat amb què jo l’havia condicionada, caminava a la meva esquerra posant esment a subjectar bé i dominar, alladeçà d’ell, damunt la pedruscada, una bicicleta groga que, quan més endavant ens vàrem acomiadar, es convertí als meus ulls en una mena d’animal mitològic a l’esquena del qual Alexis, magnificat dins meu, va anar ascendint fent enormes ziga-zagues per la muntanya. I ell, criatura diferent, apercebut que jo el seguia amb la mirada, adesiara, des dels successius nivells més alts del camí m’enviava gestos amb el braç, progressant en l’avenç cap a ca seva i també dins un aire de confiança que me plaïa ferm, fins que a partir d’un instant vaig deixar de veure’l quan entrà dins aquella clapa de vinya de Ca Sa Dida, habitacle modest que, sortosament, estava situat en un punt bo per ser contemplat des de la finestra amb balcó de la meva cambra.