Capítol 13

ARA me ve un record d’aquell diumenge anterior. La mort, succeïda durant l’hivern, de la senyora Maria Ignàsia havia, finalment, donat ocasió a don Francesc de Paula de fer prevaler el seu gust deixant de venir a passar els estius sencers a Gosauba. Jo, ja avisat per unes mitges paraules que li havia sentit no sabria precisar si el mateix dia dels funerals o un d’aquells subsegüents en què altres sacerdots i jo celebràvem missa a totes les esglésies i convents del seu poble, en baixar del meu i passar su ran d’aquell mig palau rural que tan familiar m’era, no podia evitar posar-me una mica trist. Excepte a cals amos, on, malgrat la fugacitat de l’esguard que des de dins el cotxe de línia, camí en avall, s’hi podia dirigir, es detectava una activitat normal, hi surava un aire d’abandó i solitud que, tot i les llargues temporades de romandre tancades, era diferent de quan, estant-hi, la senyora era viva. Malgrat jo no haver passat mai de ser per a ells capellà de família més que les temporades d’estiu, els tenia un afecte, els respectava i servia, i, dins aquell casal immens, m’hi sentia bé, enc que mai com si fos ca meva. No debades foren tantes —sobretot els dos darrers anys, quan la mala salut de la senyora Maria Ignàsia promogué una major freqüència en les estades, cercant per a ella la teràpia, tanmateix inútil, dels aires de muntanya—, tantes, dic, les vegades que vaig compartir amb ells la taula, tantes les que a l’ombra del lledoner immens, donant-los conversa o, a estones, acabant la digestió dins el balancí, rebent-ne d’ells més del que el sobec me permetia donar-ne, vaig fruir moments en què tot, la pau del lloc, la llum filtrada dins aquelles verdors espesses, el zumzumeig dels abellarols pels raïms més inaccessibles de la parra, tot es conjuminava, lliurat jo intensament a viure —sense que els meus amfitrions se n’adonassin— en un món de matisos que emergia de dins meu, a muntar una mena d’escenografia virgiliana que ara mateix, quan la record, no puc estar-me d’enyorar.

Ara, sí, l’enyor, com tantes altres coses que he anat recuperant des de la distància dels anys. Però, en aquell temps, reblert ja de present i de proximitat, me sentia clos a tot allò que fos nostàlgia o sentiment de pèrdua de cap paradís. I així ho havia comprovat el diumenge anterior quan, acceptant més per cortesia i obediència que per altra cosa una convidada que em féu arribar don Francesc de Paula —qui, aprofitant el bon temps, havia pujat a la finca a tractar amb els pagesos—, vaig baixar a dinar amb ell. Tot i que no havia passat encara un dia sencer des que, la nit abans, havia vist Alexis per primera vegada i que els meus sentiments eren necessàriament tan indefinits com precipitats, jo, evidentment ja sotmès, hauria preferit dinar austerament amb la meva mare, disposar del meu temps i, coberts els deures especials del dia, poder lliurar-me en solitud a assaborir aquella nova suculència de què em sentia omplert. I així, mentre, a punt de tocar migdia com havíem acordat, jo romania a l’espera, recolzat a la barana aombrada de la meva cambra, de veure entrar dins la plaça el Chevrolet de don Francesc de Paula, els meus ulls, desobeint un antic avés, en comptes d’orientar-se cap avall cercant veure comparèixer d’un moment a l’altre pels revolts del camí aquella mena d’estel negre amb coa de polseguera que em venia a cercar, folgaven contemplant, per un més alt nivell de la muntanya, aquella clapa de vinya que de sobte s’havia convertit en el punt més glatidor de tot l’ample panorama.

A Gosauba hi surava un silenci que en lloc de ser relaxant corprenia. Per dins de les cases era ja perfectament visible de quina forma la manera de conservar-les vives característica de la senyora Maria Ignàsia, a poc a poc, ja des d’abans de consumar-se definitivament la seva llarga mort, havia anat reculant a mesura que s’imposava l’estil més descurat dels pagesos, als quals, en aquest aspecte, el criteri de don Francesc de Paula representava una altra mena d’estímul. Però jo, que en altres circumstàncies no m’hauria estat de fer algun comentari respecte a aquella visible decadència, tant perquè m’autoritzàs a fer-lo sentir-me un poc de la casa com perquè m’enutjava aquella pèrdua d’esment amb què algú semblava voler treure profit d’una absència desgraciada, sentint-me a la meva manera també innoblement dimitidor vaig fer com si no veiés tot allò, deixant que fos don Francesc de Paula qui dugués tota la iniciativa de la conversa. Ell i jo, sols dins l’ample menjador, érem com dos estellicons insuficients per encendre un bon foc, i tot i que no el veia massa afectat per la pèrdua de la seva esposa i que, de part meva, me sentia agullonat per un sentiment nou que per moments es definia més i més com una molt agradable voluntat de pertànyer, en cap moment aconseguírem treure cap a defora les ombres que hi havia instal·lades. Per la balconada, oberta de pint en ample, es destriava, ja no gaire més avall del lloc on algú amb gran sentit de l’espectacle havia, més de cent anys enrere, fet construir les cases, la plana immensa de terres grasses que constituïen la part suculenta de l’heretat de Gosauba. L’hàbit de veure aquell bell espectacle afavoria que, per dins d’ell, la meva mirada hi voleiàs distreta, com també es movia per dins d’aquella agradable estança que, amb els mobles de sempre guardant el lloc de costum, m’era tan familiar. Me sentia distret, sols obert a uns estímuls que venien de muntanya amunt i era a partir d’ells que, els moments que més me lliurava a fruir-los, podia acumular sobtadament una pila de fervor que, tot i tenir una altra procedència, aprofitava per fer més vehement la meva presència allà dedins.

Així és que quan, havent dinat, don Francesc de Paula manifestà el seu desig de partir, jo, sabent que mai no acostumava a fer-ho en hora tan primerenca, vaig pensar si no hauria estat jo amb la meva desatenció mal dissimulada qui l’hauria empès a prendre aquella determinació. I com que em sentia culpable, me vaig imposar, com a reparació davant mi mateix, declinar l’oferiment d’acompanyar-me en cotxe que, sens dubte, acabaria fent-me. Així va ser, i de manera insistent, però jo, al·legant un desig de fer exercici que no sentia, li ho vaig agrair al mateix temps que, acomiadant-lo, iniciava a peu l’ascensió.

Quan una hora després vaig entrar dins la rectoria, la meva mare, donant-me noves de no-resos passats durant la meva absència, m’assabentà que, en feia sols mitja, un al·lot jove que ella no coneixia havia demanat per mi.