Capítol 10

VAIG afrontar els dies subsegüents obert a tots els interrogants. Me’n compareixien a tothora, referits tant a aspectes banals, com ho eren les circumstàncies que provocaren l’arribada al poble d’aquell adolescent, com a d’altres que me preocupaven més, entre ells quina era la vertadera identitat del sentiment, atractiu des de la seva condició de confús, que de manera instantània s’havia iniciat en mi. I els interrogants me venien en tal quantitat i estorbant-se els uns als altres de tal manera que, no podent-los considerar un a un i seguint un ordre, en comptes de deixar-me l’aclariment d’unes respostes me malmenaven interiorment i en restava tot enterbolit com si sols amb l’impacte d’aquella imatge se m’hagués remogut un solam confús de l’existència en mi del qual no tenia notícia. De forma que, d’aquella situació nova, l’única cosa en clar que en treia era un desconcert que no recordava haver patit mai. Cada interrogant, endemés, me deixava acorat un fibló de signe punyent, i jo, que me veia més i més emmalaltit per l’acumulació —precisament en una zona del meu esperit sols preparada per a sobreviure dins aires de serenor— de les minúscules dosis de verí que tots ells m’inoculaven, me sentia vacil·lant, excitat alhora que incitat. D’una part, convocat cap a defora per la necessitat d’arreplegar clarícies envers aquella nova presència, i de l’altra, confinat cap a dins meu, on m’atreia el risc d’interpretar les raons i els significats d’aquella reacció que no per ben infreqüent deixava de ser ben meva.

I me dolgué constatar que jo, que tant de temps havia acceptat com a cosa natural veure’m sotmès per la meva mare —sobretot des que morí mon pare, essent jo encara infant—, des del moment precís d’irrompre Alexis dins el meu entorn, sentís de sobte que aquella autoritat materna, com si hagués començat a donar indicis d’interferència, per primera vegada m’incomodava. Era, aquella meva, ara ho veig, una manera injusta de reaccionar, marcada per la major precipitació ja que es produïa quan potser la meva mare ni tenia cap notícia de l’arribada d’Alexis. Però jo me sentia ben legitimat per mantenir amb ella allò que representava la primera disputa de la meva vida. Un litigi, és clar, que solament vivia jo i que no pretenia més que recuperar una autoritat que ja havia estat meva a partir del gest bellíssim que ella havia tengut amb mi el mateix instant de celebrar jo la primera missa. Havia estat una actitud, aquella seva, que l’ennoblí als meus ulls i em féu sentir, més que la satisfacció d’obtenir una potestat que tanmateix vaig acabar restituint-li, l’emoció de ser destinatari d’un gest reverencial que, provocant-li un capgirament del sentit jeràrquic, despertà en aquella doneta de Déu el fet, tan ansiejat per ella, de veure’m sacralitzat per ministeri sacerdotal. Aquella actitud de la meva mare, com de donar-me les regnes de mi mateix i fins i tot les seves pròpies, en tengué una altra de consemblant provinent dels meus nous feligresos que anava més enllà de ser una senzilla aquiescència per tenir la clara dimensió joiosa de qui, abaixant el cap de forma obeïdora, sap que està enlairant algú que precisament és dels seus. D’altra banda, a nivell jeràrquic, m’arribaren ben pocs indicis de l’existència d’una autoritat que semblàs voler retallar la meva. A Palau jo era considerat el capellà malaltís i estudiós a qui s’ha de permetre que dugui un poc a la seva manera un estil de fer apostolat que era més un exercici de ferma voluntat que el bon o mal ús d’unes forces que es suposaven més minvades del que en realitat estaven. Essent que tothom semblava sentir-se d’acord a deixar-me ordir la meva pròpia disciplina, tan mal acostumat estava a ser sempre obeït i tan poc a haver de considerar davant una indicació externa no provinent de la mare si calia o no obeir-la, que quan, a partir del dia següent a aquella nit de dissabte al saló parroquial, vaig ser conscient d’haver-se establert dins meu una dependència respecte al pol d’atracció que era aquella criatura —de qui ho ignorava tot excepte que, en alguna dimensió, jo li pertanyia—, mentre m’entretenia a definir si me resultava plaent o incordiant la supeditació que sentia, resultà que, afavorit el seu arrelament per la fam d’aquella terra verge que en la vessant d’acatar jo havia arribat a ser de forma substancial, el lligam s’afiançà en qüestió d’hores. I quan, a partir d’un adoctrinament admonitiu que jo mateix me vaig fer, se’n disparà un tímid intent de reacció, ja va ser massa tard: jo ja era dividit en dos, i una meitat rebutjava, perquè sí, tot el que l’altra li plantejava.

Però no es tractava d’amor, ho veig clar. Allò que em succeïa era exactament un sentir-me seduït per la gràcia, cosa que, en uns altres matisos, m’havia ocorregut sempre. I és que seduccions consemblants, produïdes amb la mateixa instantaneïtat, jo n’havia fruïdes a voler i he de dir que com més intenses i freqüents més m’havien fet sentir digne de Déu i permeable a la seva proximitat. No vull fer més que esment de passada, d’entre elles, a la que per un temps que vaig aconseguir que fos tan breu com discret vaig sentir, i patir en silenci, enfront d’una feligresa jove, però per allò de no haver arribat a ser una història preferesc no continuar-m’hi referint. Però sempre, amb aquesta excepció i abans d’aquella experiència nova, m’havien vengut de l’impacte d’unes intensitats estètiques no localitzades en un cos humà viu: d’una coral de Bach, d’uns versos de Virgili, d’aquell sant Lluís de Sebastiano del Piombo, que vaig poder contemplar a Venècia, emergint de la penombra silent dins l’esglesiola de San Bartolomeo…

La fascinació que ara sentia era igual però distinta, ja que per primera vegada provenia de quelcom que, ¿com dir-ho?, s’assemblava massa a mi mateix, era massa com jo, mesurable i concret, distant i aliè, tot i que, solament entrevist, era inabastable a la contemplació detenguda que, en canvi, m’havia permès l’art creat pels humans.

El misteri que, cop en sec, s’havia allotjat dins meu me feia anar ple de llum interior, i a l’instant vaig endevinar que aquell encantament, assentant-se de manera inversa a la durada, tan fugaç, de l’impacte que el me produïa, aniria per llarg. Era quelcom consemblant, quant a desproporció entre l’estímul i la resposta, a allò que me succeïa quan, durant uns segons, molt pocs dies a l’any, es produïen aquells prodigiosos efectes de llum en rebotir el sol ponent dels penyals del Puig Gros i entrar pel finestró de les cases cap a incendiar el perfil d’un bòtil o deixar una llepada d’iridiscències per les estampes de la Mare de Déu part damunt el capçal d’un llit.

Vaig meditar intensament tota aquella nit. Vaig lluitar amb energia contra aquell sotmetiment que es definia i m’anava amarant deixant-me a mercè de tot, com una vella barca amb la fusta corcada. Precipitant els fets, vaig situar mentalment aquell cos dins un futur llunyà i, amb esforç, va ser com si el veiés erosionat pels dies, musteïble que era malgrat tot. I quan per la persiana de la meva cambra començaven a filtrar-se les primeres llums del nou dia, de sobte vaig veure clar que aquella condició d’Alexis de tractar-se d’una gràcia en trànsit era el punt d’on partia, precisament, la magnitud irresistible de la seva suggestió.