Capítol 20

VAIG trigar temps a entendre, o a acceptar, que aquella reacció meva la provocà sentir-me engelosit.

Aquella escena a l’estany, aquella mena de cerimònia iniciàtica per a una dotzena de nimfes i faunets, era tant, d’entrada, la il·lustració d’una d’aquelles escenes que m’apassionava recórrer amb les meves lectures, que, representada ara en un temps distint i protagonitzada per un grup híbrid en què, d’una banda, hi havia un ésser mític i immensurable i, de l’altra, un grapat de cossos llastats davant meu per la quotidianeïtat més desmitificant, en conjunt resultava ser una mena de falsificació que m’horroritzava. Ho era, i endemés, quant a mi, un frau, perquè havia ocorregut no solament lluny de mi, sinó precisament perquè jo no hi era.

Però el que més me punyia era considerar la pèrdua definitiva de la contemplació. Aquell ritu, tot i ser purificat per unes aigües afluïdes de l’entranya del món, que tengué un transcórrer que de tan real semblava físicament mensurable, havia estat quelcom clos en ell mateix de forma que, fins i tot acceptant que hagués estat contemplat per algú, mig distret, des de la distància —algú que, en qualsevol cas, ja no podria transferir-me cap de les imatges per ell amagatzemades, i que, irremeiablement, una a una s’anirien perdent—, tot el seu devessall de plasticitat havia estat consumit des de dedins i sense la perspectiva necessària per aquells mateixos que l’havien formada. L’estany, les aigües, aquella munió de cossos continuaven existint, però de distinta manera i en un instant diferent, i així qualsevol provatura de restaurar aquella escena prenent abans totes les mesures que fossin necessàries per garantir-ne la ulterior contemplació indefectiblement resultava baldera: era aquella cosa tan senzilla, però definitiva, d’arribar-hi tard. Així, repartit definitivament sols entre ells aquell privilegi, resultava obligat acudir a qualsevol dels protagonistes per localitzar-ne vivències, partícules de situacions, i amb l’assumpció de totes elles restaurar la cerimònia amb tota la seva dimensió, sabent, però, que aquella imatge així reconstruïda ningú la podria usar, ni fruir, més que ells.

Alexis n’era, des de la meva visió distorsionada de contemplador tardà, la part principal. Debades me la imaginava. Dins aquella celebració pagana, de què potser jo amb tot el que li havia llegit en veu alta n’havia estat l’inductor, ell, assumint un paper que probablement ja no me seria possible aclarir quin havia estat, havia tengut una participació existint, deixant-se veure, movent el seu cos humit per dins uns camps visuals pertanyents als que, sense ser-ne conscients, anaven assumint l’impacte de la seva gràcia cap a ja no ser mai més com s’era abans. Allò m’engelosia perquè resultava massa evident que havia succeït així i que, un a un, tots els companys d’excursió, cadascun en la dimensió en què fos receptiu, havien passat a ser quelcom distint després de compartir amb Alexis aquell instant decisiu, de la mateixa manera que Alexis, en proporció molt inversa i exposant-se a una pèrdua, sens dubte també era distint després de compartir-lo amb ells.

Però contemplada a la llarga aquella situació m’oferia un guany, perquè si bé era veritat que m’enutjava que aquell cerimonial hagués tengut com a condició de base la meva exclusió, no ho era menys que —potser perquè per mitjà de la meva imaginació m’arribaven, i m’alteraven, unes descàrregues que aguditzaven la meva sensibilitat, potser perquè jo ja començava a descobrir en els amics d’Alexis la millora constatable que ell havia produït per contagi del seu encant— a mi, a partir d’aquell temps, excitada la meva musculatura receptiva per l’espectacle quotidià que era Alexis, me resultava possible detectar en tota aquella jovenea d’un i altre sexe retalls de bellesa que fins llavores m’havien passat inadvertits. Cosa que, alhora que millorava als meus ulls el seu prestigi, incrementava molt positivament l’inventari estètic que amb tanta cura m’havia anat formant i amb tant de zel vigilava. Així doncs, endemés de tot el que al centre de tot representava Alexis, ara, com si d’entrar a la rebotiga d’un museu es tractàs, disposava de tota una riquesa complementària de fragments de què podia també gaudir, com eren la fina configuració d’uns llavis abans no reparada, la textura prodigiosament transparent d’una galta, la noble proporció d’uns pectorals, la caiguda incomparable d’uns cabells.

Bé que intentaven, els meus dimonis interiors, de fer preponderar com a causa possible del meu engelosiment la retenció de tota una successió d’imatges dins la retina, la memòria i el bagatge vital dels acòlits que havien viscut vora Alexis la cerimònia de l’estany, imatges dinamitzades per la celebració orgiàstica que havia anat oferint el seu cos en llibertat i que, òbviament, no m’eren transferibles. Bé que em zumzumejaven dins l’orella que era aquella visió, tan fàcilment obtenguda per aquells adolescents i que a mi sempre m’hauria de ser negada, el goig d’aquella promiscuïtat espontània, les empentes que donen temps al tacte fugaç, les mirades furtives…, allò on s’articulava el meu engelosiment. Però jo sabia que no era així.

I tan refermat estava en aquella convicció negativa, tantes seguretats tenia i me perjurava que aquell astorament meu davant Alexis s’esgotava en la pura i neta contemplació estètica i que, d’ella, no se’n derivaven cap mena de corol·laris llicenciosos, que quan, amb la seva segona compareixença al confessionari, es produí l’aportació d’uns elements nous i contorbadors vaig sentir que, per dins meu, tot el bigam mestre feia una escandalera de cruixits. Ell també, Déu meu, ell també! Resultava que ell, a qui jo havia considerat exempt, no solament ja no podia participar del sagrament de la penitència sense fer referència als diables de la carn, sinó que aquesta pobra oïda meva, que s’havia sentit ennoblida per aquell silenci amb què va ometre el tema la primera vegada, va haver d’escoltar, atemorida, la patentització balbuç de les seves derrotes.